El Bloc d'en Lluís Pérez

Ho comentava l'altre dia amb un amic: CiU cada vegada em recorda més al PP posterior al 14-M. La mateixa mania conspiranoica. La mateixa deslegitimació d'un Govern amb un orígen impecablement legal i democràtic. Els videos de la FAES, els DVD's de Madí. L'apropament a la cara més conservadora del neoliberalisme ianqui, amb xecs escolars i baixades d'impostos per donar i per vendre. L'ambició d'importar l'estil nord-americà de fer política, les llums, l'espectacle, el soroll. Tot massa estrany per triomfar a Europa. Així els hi va, a tots dos.

Ara bé, per a que CiU s'acabés d'assemblar al PP de l'era post-Aznar, faltava un element esencial: un Losantos. Sense un sacerdot que s'encarregués de fustigar els infidels amb el fuet de la veritat (convergent), CiU no s'acabaria d'assemblar al PP. Ara, però, ja el tenim: en Salvador Sostres, un típic exemplar de periodista que comunament s'anomena "polèmic", cosa que en l'argot periodístic sol voler dir maleducat, barroer i prepotent. Que no es creuen que es un Losantos "conver"? Mirin, mirin com ens diu fills de puta als votants d'ERC. D'aquí a dir-li "maguicomplejines" a Mas per no ser suficientment dur amb Esquerra, un pas. Temps al temps.

Posted by Lluís at 1:07 AM | Permalink | Comments  

Vagi per davant que no recordo haver acusat mai Ciutadans de ser una formació de dretes, ni molt menys "d'extrema dreta" com alguns han fet (tot i que si que he assenyalat que tenien algun que altre ultra a les seves files). Tampoc tinc molt clar que acabin sent un partit d'esquerres (ja es veurà, quan parlin d'alguna cosa que no sigui el nacionalisme català), perquè dins seu hi ha gent com l'Arcadi Espada a qui, sense ser exactament "de dretes", li tenen alergia a coses com la discriminació positiva (i en general les polítiques de gènere), l'intervencionisme econòmic o la recuperació de la memòria històrica. De fet, si ahir m'haguessin preguntat sobre Albert Rivera, hagués dit que em semblava un xicot de centre-esquerra liberal, en la linia d'un Schröder o algú per l'estil.

Per això, m'he quedat absolutament de pedra quan he llegit que Albert Rivera havia sigut militant del PP, i que el propi PP ho havia confirmat. Superat l'ensurt, he pensat "bé, potser era un xicot liberal més aviat progre però que es va ficar al PP per lluitar contra el nacionalisme català, considerant-lo el mal major". Resulta, però, que Rivera es va ficar al PP immediatament després de les grans manifestacions contra els plans de guerra a l'Iraq, l'any 2003. O sigui que estem davant d'un element que va i es fica al PP en una data que fa més que raonable sospitar que estava a favor, no ja de la posició del PP sobre el nacionalisme català, sino dels posicionaments d'aquest partit en matèria de política exterior, aliniant-se amb la dreta imperialista nord-americana més cavernícola.

Sorprenen de tot això diverses coses a banda del fet en si. Primer de tot, sorpren que Rivera ho hagi amagat tot aquest temps, atès que es va pasar la campanya presumint de tenir "un altre estil" de fer política i fent gala d'una suposada transparència que suposadament els altres no tenien perquè eren polítics profesionals i ell, suposadament, no. Segon, sorpren que Rivera no ho hagi dit ni tan sols passades les eleccions, amb la qual cosa és d'imaginar que pensava que l'afer no sortiria mai a la llum (és això el sorprenent, la seva ingenuïtat). Tercer, sorpren que Ciutadans s'hagi passat el dia, segons tinc entés, negant aquesta afiliació de Rivera i dient que "només havia escrit el PP fa uns anys per a demanar-ne informació". Una altra mostra d'ingenuïtat, això de pensar que el PP de Piqué no aprofitaria per a clavar-lis una punyalada.

Però a més d'ingenuïtat, tot aquest afer palesa una deshonestedat notable. Molta gent ha votat Ciutadans pensant que aquest era un partit d'esquerra espanyolista, i ara ens trobem que està dirigit per un nano que va estar afiliat al PP fins tres mesos abans de ser escollit president de Ciutadans. Rivera li deu una explicació als seus militants, als seus votants i a tota la societat catalana. Que expliqui per què es va ficar al PP, per què en va sortir, fins a quin punt compartia l'ideari del seu antic partit i fins a quin punt el segueix compartint ara. I no, no val llençar pilotes fora.

Tot i que vist tot aquest afer, ara a veure qui es refia de les auto-biografies ideològiques d'aquest pájaro...

Posted by Lluís at 9:40 AM | Permalink | Comments  

He anat veient aquesta última setmana tota una sèrie d'articles que m'han agradat molt i que voldria recomanar:

- Indulten a de Juana Chaos, del socialista José-Luis Prieto. El títol ho diu tot. Les raons esgrímides a l'article son superbament sòlides, però el fet de venir d'un socialista les fa adquirir una grandesa humana i moral encomiable. (Si, si, José Luís, ya se que te debo la traducción de lo de las tietes :)).

- Ranking de barbaritats, del meu company de militància i portaveu de la meva secció local, el senyor Carles Vilaseca. Impagables les barbaritats, de debò.

- Pues yo también soy ciudadano y Los Ciudadanos y yo, magnífica crítica en dues entregues de l'izquierdounido Ricardo Royo-Villanova a les pretensions dels Boadella Boys.

Ale, bon profit!

Posted by Lluís at 9:26 AM | Permalink | Comments  

Fa uns dies José Blanco marcava paquet davant del PSC afirmant que el PSOE no té la obligació de tenir la mateixa política d'aliances que el PSC. Es referia, lògicament, a que l'aliat preferit pel PSOE a Madrid seguirà sent Convergència si Duran i Lleida es deixa sobar per Zapatero malgrat que els socialistes li hagin robat la mel dels llavis al seu company Artur Mas. Crec que ERC hauria d'extreure una important lliçó de tot això: la política d'aliances no ha de ser necessariament la mateixa a Madrid que a Barcelona. Si no és així pels socialistes, encara menys per nosaltres, que només som al Congrés espanyol perquè no queda més remei.

Dic això perquè desde la signatura del pacte de l'Entesa observo una preocupant tendència a buscar el "bon rotllo" amb el PSOE a Madrid perquè si. Declaracions de tal i qual dirigent dient que ERC es comportarà com un soci "lleial" a Madrid i coses per l'estil. Jo em pregunto a qui devem aquesta lleialtat. A veure si ens entenem: si fa uns mesos estavem en plan senyoreta Rottenmeier amb Zapatero, renyant-lo per tot i fent de mosca collonera del Govern espanyol, només s'entendria que canvièssim d'actitud pel fet de que ells també ho haguesin fet. Dit d'una altra manera: s'entendrien aquestes promeses de "lleialtat" si la signatura del pacte de l'Entesa hagués sigut d'alguna manera recolzada per Zapatero. I no, aquest pacte en ZP l'ha hagut d'acceptar com un fet consumat perquè les esquerres catalanes s'han mogut amb rapidesa. No estem al 2003, amb un Zapatero a l'oposició beneïnt de bon grat el pacte de les esquerres, sino al 2006, amb un Zapatero al Govern espanyol que ha demostrat més que sobradament quina és la seva "lleialtat" envers aquells que fan negocis amb ell, àdhuc dins el seu propi partit, i que no ha intervingut en la signatura del pacte de l'Entesa més que per intentar evitar-la fins l'últim moment.

Així doncs, diputats i diputades d'ERC, permetin un humil consell d'un simple militant de base: no facin el gilipolles fent de bons nanos amb un PSOE que prefereix la companyia de Convergència. Si ens hem d'emportar bé amb algú, en tot cas serà amb els nostres socis de govern, el PSC i ICV. No dic que al PSOE "ni aigua", ni que calgui fer el hooligan, però si que demanaria que ens deixesim d'aquestes histories de la "lleialtat" i ens dediquèssim a mirar pel nostre país i pel nostre partit. Els problemes del PSOE, que els arregli el PSOE amb els seus nous aliats: el PNB descafeinat de Josu Jon Imaz i la Convergència neocon d'Artur Mas i Duran i Lleida. Molt d'esquerres tots ells, per cert.

A què em refereixo concretament? Bé, doncs a que potser seria hora d'anant ocupant-se de temes importants pels catalans però incòmodes per Zapatero, tot deixant còrrer afers purament simbòlics i sense importancia com si es parla o es deixa de parlar català al Congrés espanyol. A mi, personalment, m'importa un rave si es parla o no es parla català a un Congrés estranger. Com a molt m'interessarà posar de relleu la contradicció que pateixen aquells que clamen per a que al Parlament de Barcelona es pugui parlar en castellà (que sempre s'ha pogut) i en canvi callen quan es prohibeix l'ús del català al Congrés de Madrid. Però per a això no cal anar treient el tema continuament al Congrés espanyol: ni té cap resultat pràctic, ni és un tema que li tregui la son als catalans (ni tan sols als independentistes), ni beneficia especialment la imatge del partit.

Enlloc de desgastar les nostres "reserves" de confrontació parlamentaria amb el PSOE en temes de pur interès simbòlic, i de proposar-se ser "lleials" amb Zapatero, per què no tornar a posar sobre la taula un tema tan incòmode pel PSOE i tan important pels catalans com és la publicació de les balances fiscals? Dic més: crec que el grup parlamentari d'ERC s'hauria de marcar la publicació d'aquestes balances com la seva prioritat número 1. A partir d'aquí, tot seria que CiU se sumés a aquesta reivindicació i condicionés tot suport parlamentari al PSOE a la publicació d'aquestes balances. Si els convergents s'hi sumen, tant millor per ERC (que es podria arribar apuntar un gran éxit compartit amb els convergents) i pel país (sobretot pel país). I si no ho fan, totes les seves proclames dels últims dies constiuint-se en la reserva espritual de la nació quedaran en ridícul. Un cop més, vull dir.

Actuant així, ERC podria donar una imatge de fermesa patriòtica sense que anés acompanyada d'una imatge de hooliganisme, li prendria el pols a la sobtada onada de "dignitat nacional" que ha envaït Convergència des que s'han quedat amb la mel als llavis, i demostraria en Zapatero que si vol el seu suport ho haurà de pagar car. I és que per la vida un no pot anar sent el més generós i lleial de tots. També cal tenir una mica de sang a les venes de tant en tant. En aquest aspecte, confio en especial en les noves diputades de les JERC al Congrés espanyol (felicitats a les dues, per cert), que segurament sabran aportar aquella dosi de temperament juvenil que tan sovint li falta als dirigents d'edats més avançades.

Posted by Lluís at 11:51 AM | Permalink | Comments  

ETA no mata perquè si. Fa anàlisi política de cada atemptat i de cada moviment, i al meu parer amb molta habilitat. Si repassem el llistat de víctimes d'ETA durant els “anys de plom” de la dècada dels 90, veurem que entre els socialistes víctimes d'atemptats no hi figuraven precisament membres del sector més cavernícola i espanyolista sinó, molt al contrari, personatges coneguts per la seva voluntat d'arribar a solucions dialogades al problema basc. ETA, i en particular el seu sector més dur (és a dir, el que mana quan no hi ha treva) ha viscut sempre de la tensió, de l'espiral “acció-reacció-acció”, de la dialèctica del “contra pitjor, millor”. En aquesta visió, gent com Lluch, Jauregi o Eduardo Madina representaven una amenaça que calia eliminar. Amb aquest últim, sortosament, van fallar. Avui voldria parlar d'ell.

De l'Eduardo Madina em separa un abisme de pensament pel que fa a les nostres respectives visions sobre el problema dels nacionalismes. En particular, em sembla que moltes de les crítiques que dirigeix contra el nacionalisme i el Govern bascos son sovint equivocades o fins i tot injustes. Tanmateix, valoro molt la seva figura com a polític i com a membre del PSE-EE. Per més que normalment no coincideixo amb la seva opinió sobre els nacionalismes, i per més que fins i tot en moltes ocasions la considero injusta o tòpica, la veritat és que penso que si el PSOE en general i el PSE-EE en particular estigués dirigit per molts Eduardos Madina, les coses anirien força millor.

Fa uns anys, uns desalmats que deien matar en nom d'Euskadi van posar-li una bomba. Dins de la mala sort de ser víctima d'un atemptat, Madina va tenir la sort de sobreviure, encara que a costa de perdre una cama. L'adversitat, però, no va poder amb ell, i avui l'Eduardo és un membre prominent del Partit Socialista, amb escó al Congrés espanyol fins i tot. Però no és només que l'adversitat no hagi eliminat la seva vida ni la seva carrera política, sinó que tampoc ha eliminat les seves conviccions. En un temps en que el PSE-EE estava encara sotmès al PP pel que fa a tot el que tingués a veure amb el conflicte basc, Madina no va tenir pels a la llengua a l'hora de mostrar el seu desacord amb la il·legalització de Batasuna, o a l'hora d'aparèixer a La Pelota Vasca solidaritzant-se amb les víctimes de la tortura, fossin o no etarres.

Radicalitzar-se, tornar-se un Ricardo García Damborenea qualsevol, o en el millor dels casos una Gotzone Mora, hagués estat el camí fàcil per a algú que ha estat a punt de morir a mans d'ETA. I no, Madina no ha silenciat el seu compromís amb el diàleg com a via cap a la pau des d'aquell atemptat sinó que, molt al contrari, l'ha reforçat, per a desgracia de tots els Redondo Terreros que circulen dins el PSE-EE. I per a desgracia, també, del sector més dur d'ETA, d'aquells que van voler assassinar-lo per a evitar que veus com la seva els forcessin a seure a parlar com a persones civilitzades.

Ahir, l'Eduardo va assistir i declarar al judici on es jutjava els presumptes responsables de l'atemptat. Diuen que cap d'ells es va atrevir a mirar-li als ulls, i m'ho crec i no m'estranya. Diuen, també, que ni l'AVT ni el seu president es van personar al judici, en tant que Madina és una víctima incòmoda, una víctima de segona per a una associació que fa temps que no té cap altre objectiu que instrumentalitzar les víctimes d'ETA en favor de la dreta nacionalista espanyola. Els rostres de la intolerància (d'un i altre cantó) refusant trobar-se amb els ulls d'una persona que, des de l'encert o des de l'error, s'ha constituït en un dels rostres del diàleg i de la pau al País Basc. Vulgui la Fortuna que els seus esforços no siguin en va.

Posted by Lluís at 1:27 PM | Permalink | Comments  

Començo avui una serie destinada a analitzar alguns de les crítiques més freqüents que m'estic trobant arran de la decissió republicana de reeditar el Govern catalanista i d'esquerres. Comencem per una que m'ha arribat avui als comentaris del post d'ahir sobre les tietes convergents:

Josep said...

Realment, Lluís, tens raó en que tinc poca imaginació. Mai m’hagués pogut imaginar a ERC posant de President a algú que reiteradament ha votat a Madrid contra els interessos nacionals de Catalunya.
Imaginació en teniu molta els que ara ens dieu que els interessos socials estan per sobre dels nacionals. Això té certa lògica, i porta a ERC a pactar amb l’esquerra d’àmbit estatal. I seguint aquesta mateixa lògica, la seva continuació és comprendre que el que realment importa a la gent és que la economia funcioni, creant riquesa i llocs de treball, per tant, l’economia està per sobre de la política i en el futur ERC pot ampliar els seus pactes incloent al PP, com a pas previ a la seva entrada en la aliança neoliberal global... per imaginar que no quedi...

12:08 PM

I la meva resposta ha sigut:

Lluís said...

Josep, a més de poca imaginació no tens sentit de l'humor. Mira que escriure un comment així en un post com aquest...

Mira, aquesta cantinela de que "ERC prioritza els interessos socials per sobre dels nacionals" me la creuré quan algú m'expliqui quina és la diferència entre l'horitzó nacional de CiU i el del PSC. I no parlo de folklorades com si l'un es fa dir nacionalista i l'altre no, o si un se sap el Virolai i l'altre no. Parlo de temes polítics reals: té intenció CiU d'avançar més enllà de l'autonomia, és a dir, cap a la sobirania de Catalunya? No, oi?

Doncs aleshores admetem el que és obvi: que més enllà de fets anecdòtics PSC i CiU comparteixen un mateix horitzó polític per a Catalunya: la seva autonomia dins Espanya. Atès que aquest no és l'horitzó nacional d'ERC, és normal que aquest partit pacti amb aquells autonomistes amb els qui com a mínim té en comú l'esquerranisme.

El dia que CiU digui clarament que vol la sobirania (fixa't que no dic ni "independència" -ja seria massa demanar) de Catalunya, aleshores parlarem de "Pactes Nacionals". Fins aleshores, no poden haver-hi pactes nacionals perquè aquí l'únic partit "nacional" en un sentit polític som nosaltres. Tan CiU com el PSC son partits autonòmics, que no aspiren a assolir el tret més distintiu d'una nació: la sobirania. I entre un pacte autonòmic de dretes i un d'esquerres, prefereixo mil vegades un d'esquerres.

12:16 PM

Suposo que queda clar el que penso al respecte. Un altre dia parlaré més extensament sobre aquesta mania d'alguns de buscar una "primera lleialtat" que està per sobre de totes les altres.

Posted by Lluís at 12:17 PM | Permalink | Comments  

Avui, a les quatre de la matinada, he rebut una trucada anònima d'una amenaçant veu femenina. La dona deia parlar en nom de la nova secció juvenil paramilitar de Convergència, les tietes di combattimento, també conegudes com a "bruses negres". M'ha informat de què com a militant d'una de les seccions locals de JERC més pròsperes i nombroses (...) m'havien fet arribar un comunicat de la seva organització al meu correu electrònic. I m'han dit que o ho penjava al meu bloc o vindrien a fer-me un seguiment-cassolada en plan cobrador del Frac. Com que sóc un grandíssim covard amb aquestes coses, penjo aquí el comunicat íntegre:

A tot el poble burgés català:

El Front de les Tietes di Combattimento es constitueix en organització juvenil armada (de cassoles) amb l'objectiu d'assolir el total alliberament del nostre país, Catalunya, desde Lleida fins a la Bisbal d'Empordà i des d'Amposta fins a Puigcerdà (ja que sabem, com va afirmar el nostre líder sobiranista Felip Puig, que Perpinyà és una ciutat estrangera). El Front està format per noies de 55 anys cap a dalt i catorze cognoms catalans com a mínim, i només admet membres amb una acreditada consciència de classe (burgesa).

El Front neix com a reacció a l'indigne pacte dels botiflers d'ERC amb el PSC, que va impedir miserablement l'edició d'un pacte dels Grans Patriotes de CiU amb el PSC. Els nostres punts programàtics son els següents:

1) Considerem intolerable que un partit nacionalista com ERC pacti amb el PSC i impedeixi que un partit nacionalista com CiU pacti amb el PSC.

2) Ens sembla del tot punt intolerable que un candidat com Montilla sigui President de la Generalitat, ja que parla castellà amb la familia (mostra de no-integració d'un puto xarnego inferior). És evident que el President de la Generalitat hauria de ser un candidat com Artur Mas, que parla castellà amb la familia (mostra del cosmopolitisme del nostre Gran Gran Líder).

3) És una catàstrofe que es faci President de la Generalitat algú com en Montilla, que no ha militat mai al catalanisme i que per tant té una visió espanyolista del país. La Presidència hauria d'ocupar-la Artur Mas, que no ha militat mai al catalanisme i que per tant té una visió plural i oberta del país.

4) Un partit independentista com ERC no pot pactar amb algú com en José Montilla, que només té com a horitzó nacional l'autonomia de Catalunya. ERC, en coherència amb el seu independentisme, hauria de pactar amb Artur Mas, que té com a horitzó nacional ni més ni menys que l'autonomia de Catalunya.

5) Ens sembla indigne que la Presidència la ocupi algú com en Montilla, que va donar suport a les retallades a l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. Deixem-nos de complexes: la Presidència l'hauria d'ocupar Artur Mas, l'autor principal de les retallades!

6) Ens indigna profundament que el President espanyol Rodríguez Zapatero permeti la formació d'aquest Govern. No era això (el que haviem pactat a la Moncloa d'estrangis amb tu), company!

7) Ens preocupen notablement les intencions polítiques d'aquest Govern. Si continuen amb el seu programa criptocomunista dels darrers tres anys, els i les membres de la burgesia catalana no veurem del tot del tot assegurat el nostre dret a que la Generalitat subvencioni l'educació dels nostres fills a escoles d'elit caríssimes. A causa d'això, moltes families d'ordre s'estan veient obligades a cancelar els seus plans de comprar-se un vuité iot. Indignant! Això amb Fran... o sigui, amb CiU, no passava!

8) Finalment, avisem ERC de que la seva preferència per un pacte amb el PSC en comptes d'amb CiU crea una greu fractura dins el nacionalisme català que és únicament responsabilitat seva. I demostra, d'altra banda, que l'ex-Gran Líder Jordi Pujol no s'equivocava quan va preferir pactar amb el PP en comptes d'amb ERC.

Sostenim aquests 8 punts com a veritats evidents per a qualsevol nen de casa bona. I per això, cridem totes les tietes de Pedralbes, Sarrià i demés barris populars del país a que no s'avergonyeixin del passat franquista de la seva familia i s'uneixin desacomplexadament al Front de les Tietes di Combattimento. Repiquem cassoles fins que el país sigui lliure!

O sigui, fins que sigui convergent, burgés i definitivament autonòmic (i nostre)

La cassolada és l'únic camí! Autonomia i capitalisme!

Front de les Tietes di Combattimento

Posted by Lluís at 9:49 AM | Permalink | Comments