Missatge als catalans antiamericans per sistema, que n'hi han.
"No tot, als Estats Units de Nordamèrica és pervers!"
La mostra és que hi ha moltes persones i grans professionals que donen la vida per causes justes i democràtiques, com és el cas d'aquest periodista que va morir divendres a Mèxic.
Vegeu la notícia de Vilaweb:
Dos trets de la policia van matar Brad Will quan enregistrava les protestes · Indymedia en publica les imatges
Divendres es va morir el càmera de televisió d'Indymedia Nova York Brad Will a l'estat mexicà d'Oaxaca per causa dels trets que va disparar la policia per a reprimir una de les moltes protestes d'organitzacions socials de l'esquerra d'Oaxaca, que exigeixen la dimissió del governador, Ulises Ruiz. Brad Will va morir mentre enregistrava les protestes. Ara és disponible el vídeo amb les últimes imatges de Will, que mostren els motius de protesta dels ciutadans, les topades amb la policia i l'instant en què va morir. [+ article]
Un dia no molt llunyà, els catalans, Catalunya, necessitarem l'ajuda dels EEUU en positiu, que també n'hi han de coses positives allà, malgrat a vegades sembli difícil d'entendre.
Salvador Molins i Escudé (Conseller de Catalunya Acció)
El vernaclista català Jordi Salat ens obsequia de nou amb un joiell d'amor i passió per Catalunya i per tants altres pobles d'aquest planeta blau que anomenem Terra.
...........
Què és el què estima l’autoestima? (3)
"... Quins són els valors que s’ensenyen a les escoles catalanes?
Quin són els models referencials?
Sobre aquest aspecte voldria dir que des de fa anys els infants i universitaris catalans creixen amb models referencials majoritàriament anglesos i japonesos, tret de petites excepcions catalanes.
Pel que fa referència la formació del caràcter, ...”Com infondre confiança en les pròpies capacitats”? Quines són les nostres capacitats com a nació? Què som capaços de fer? Som capaços de ser qui som? Qui som, com som, què fem i com ho fem?
El vernaclisme és una filosofia amb arrels perquè parteix del lloc on habitem i per tant ens fa créixer. Parlant en català, als Països Catalans, els éssers humans poden arribar fins a l’infinit; ..."
" Vet aquí tota una concepció cultural civilitzadora. Però, s’ha de fer amb ètica[5], no n’hi ha prou en parlar amb la llengua vernacla o pròpia de cada lloc."
La unió i la independència no són fruit de la casualitat ni de la sort. Demà no ens llevarem i ho trobarem tot fet. Genghis Khan deia "les batalles no les guanyen els guerrers sinó els exèrcits" L'exèrcit és la unió coordinada i operativa d'una colla de guerrers amb una orientació definida, un objectiu i estratègia comuna. Guerrer i exèrcit són imatges molt significatives de com actuem i com hem d'actuar per avançar, sinó l'any que bé tornarem a publicar un article vàlid i semblant però no haurem avançat res, tal com estem fent des de fa 30 anys.
Catalunya Acció té una avantatge, ha nascut amb un projecte de país fora dels límits estatutaris; per res Catalunya Acció s'ha de preocupar en justificar encaixismes de cap mena com en Pujol o Convergència, o nous "peixos al cove" com en Puigcercós. A Catalunya Acció no volem unir sinó trencar, no volem harmonia sinó tracte just i respecte; l'harmonia sense respecte és una fal·làcia, és una trampa del més fort o del més gran per fotre al més petit o no tan gran.
L'harmonia entre Espanya i Catalunya no és possible perquè la primera no entén ni vol entendre la sobirania de la segona. És inútil demanar als encaixistes que facin res per la Sobirania de Catalunya quan ja han jurat fidelitat a l'estat Espanyol. Plataformes com la del Dret a Decidir o Sobirania i Progrés han errat el camí, tornen a caure en la ingenuïtat de creure en que ERC i Ciu faran res efectiu que no sigui perdre el temps en un intentar desplegar un nyap d'estatut que ofega totalment el nostre futur i està pensat i fet per tenallar i matar Catalunya com a Poble, i el més greu és que ho està aconseguint, està escanyolint el nostre creixement, ens deixa paralítics fins que l'ossada esquifida ens aturarà cor i pulmons.
La broma aquesta del nyap de la Moncloa ja dura massa. En cap cas, cap, podem permetre que ara passem els propers 20 o 30 anys discutint el desplegament d’aquest document infumable amb els ecspanyols. No! Hem d’anar endavant. No podem, ni
volem, gestionar el nou nyap. La situació és massa delicada i el benestar de milions de catalans i catalanes està en joc. I el nostre futur com a poble també.
Cal fer un pas endavant. I en aquest context, cal tenir present que moltes nacions sense estat s’estan posicionant bé per fer-lo el més aviat possible. Fixem-nos-hi.
Montenegro ja ho ha aconseguit. Aviat farà un any que vaig penjar aquest post. Llavors poca gent sabia on queia. Avui, Montenegro forma part de l’ONU i ja és un estat sobirà. D’aquí a poc Kosovo també aconseguirà la seva independència –o la seva incorporació a Albània.
El mateix passarà amb Irlanda del Nord, que s’acabarà integrant a la República d’Irlanda. Quin dia més emocionant serà!
Però això no és tot. A Escòcia, s’esta congriant un moviment unitari que sota el nom d’Independence First!, sol.licita la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació durant el proper 2007. Actualment, 42 dels 129 diputats del Parlament escocès són partidaris de la Independència. Pel que fa als ciutadans, una enquesta recent, ens informa que el 44% dels escocesos en són favorables, per un 42% de contraris. En sentirem a parlar, en els propers mesos, i no només a en Sean Connery.
Al Quebec, les expectatives d’un triomf del Partit Quebequès són molt altes. Les properes eleccions a l’Assemblea Nacional, han de tenir lloc entre el 2007 i el 2008. Si, com apunten les enquestes, guanya el PQ, la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació, el tercer, tindrà lloc entre el 2008 i el 2010. El suport a la sobirania és cada cop més alt i per preparar el terreny, els pequistes ja han començat a elaborar un Projecte de Constitució de la República del Quebec. No cal dir que el dia que ja no caldrà dir “À la prochaine”, jo hi seré, allà, amb ells, a l’altra banda de l’Atlàntic, faci calor o estiguem a 30 graus sota zero. I encara més. Euskalherria, pot ben probablement avançar-se si realment se’n surt en el procés de negociació amb els ecspanyols. És molt difícil, ho reconec, als ecspanyols o cal posar-los un ganivet al coll o una pistola al cap, o directament massacrar-los, per tal que acceptin que no tenen res a fer. Però, per sort per ells, els bascos tenen els instruments, l’experiència, els aliats i, per damunt de tot, la voluntat de deixar d’estar subordinats a la puta Ecspanya. I ho aconseguiran. L’únic que hem d’estar amatents els catalans és que la torna d’aquesta independència, no sigui Catalunya.
Finalment, hi ha Flandes. L’estat belga és un estat en descomposició. Tothom ho sap i només és qüestió de temps. No hi ha consciència de formar una mateixa comunitat política entre flamencs i valons. Paradoxalment, el desmantellament de l’estat belga podria afavorir molt Catalunya. M’explico. Un dels escenaris que es plantegen, amb l’esfondrament de Bèlgica és que els valons s’integrin a França. Si això passés, seria el moment de jugar la carta de reclamar la reintegració de la Catalunya Nord. Penso que fins i tot Alemanya hi estaria d’acord, perquè d’aquesta manera, el reforçament de França amb Valònia es veuria, parcialment, retallat amb la pèrdua de la Catalunya Nord. No cal dir que París estaria encantada d’aques intercanvi de cromos. Per a ella, la Catalunya Nord és quasi irrellevant mentre que Valònia representaria una injecció important en termes econòmics o demogràfics.
Per tot això és que proposo que els diferents partits independentistes de les nacions esmentades (amb el PQ com a observador, per raons òbvies), i d’altres partits d’altres nacions sense estat (Còrsega, Galiza, Bretanya) signin el que jo anomenaria la Declaració de Brussel.les, que seria com un compromís de treballar coordinament per aconseguir la llibertat. Una llibertat que, per damunt de sentimentalismes, és del tot necessària, imprescindible, si volem garantir el benestar dels nostres compatriotes.
Espero que la proposta faci via, i que com a molt tardar, l'11 de setembre del 2014, en honor i en homenatge a tots els patriotes, declarem solemnement la INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA!
-- Posted by Josep to josepsort at 10/28/2006 05:40:00 PM
smolins9 |
dissabte, 28 d'octubre de 2006 | 21:07h
Sobre la incapacitat i la desídia de la nostra classe política en plasmar en lleis les nobles aspiracions del Poble Català. Més encara, la nostra classe política recorre a posar ella mateixa les traves, dificultats i limitacions per a renunciar a la nostra emancipació nacional: "No es pot ... és impossible ... espanya posa els límits ... no feu volar coloms" i mil argúcies més per amagar la seva propia impotència i la seva immensa manca de sentit de l'autèntic valor incalculable de la mil·lenària catalanitat.
Ara, doncs, si voleu, escolteu els homes i les dones que portaran Catalunya a la plenitud i a la llibertat!
---------------------------------------------
26/octubre/2006
Entrevista a Santiago Espot (President Executiu de Catalunya Acció) i a Josep Castany (Director General de Catalunya Acció)
26/octubre/2006 - Ràdio Estel, Programa "Temps d'oci", Director: Jaume Puigagut
Tema tractat: La impossibilitat d'una convivència harmònica entre Espanya i Catalunya i les conseqüències que té per al benestar dels catalans.
Per a escoltar l'entrevista (17 min) directament des d'Internet:
L'article esmentat en aquesta entrevista va ser publicat en aquest bloc en el Post número 515 i us el reprodueixo en l'apartat amagat de la resta d'aquest article.
smolins9 |
dissabte, 28 d'octubre de 2006 | 00:44h
A la fotografia Josep Maria Terricabras
BRUCE SPRINGSTEEN S´EXPRESSÀ EN CATALÀ I EN ANGLÈS
("Bruce Springsteen, the Boss!" és el comentari de Josep Maria Terricabras sobre l´actuació del cantant a Barcelona. Oct/2006)
Acabo de tornar del concert de Springsteen al Palau St. Jordi. Ha estat una experiència estètica de gran nivell. Els que també hàgiu tingut l’oportunitat de ser-hi ho podreu confirmar. Durant gairebé dues hores i mitja de concert seguides, Bruce ha repassat algunes cançons del seu nou àlbum (“per als meus fans joves”) i n’ha tocat de més antigues (“per als meus fans de tota la vida”). L’ha acompanyat la Seeger Sessions Band, sòlida, compensada, implicada, magnífica. Bruce té molts registres i els ha exhibit tots: balada, country, rock... M’ha sabut greu que no entonés el magnífic “We shall overcome”, però, en canvi, ens ha obsequiat, cap al final, amb una versió original, esplèndida de “When the Saints go marching in...” Em direu que jo estava entregat. Sí, i tant. Com ho estàvem les 16 o 17 mil persones que omplíem de gom a gom el Sant Jordi. Des de la meva localitat, l’espectacle de la massa humana lliurada completament a la música i a l’espectacle del seu ídol era realment impressionant. Ell ha respost i també s’ha entregat. Ha estat una nit de comunió perfecta des del mateix començament, quan ens ha saludat -com fa sempre a Barcelona- en català: “Bona nit, Barcelona. Esteu bé?” “Síííí!” “Esteu bé?” “Síííí!” “Esteu bé?” “Síííí!”. Durant la sessió ha anat intercalant frases en un català prou bo. Perquè només ha parlat anglès i català. Tenies la impressió que Bruce sabia molt bé a quin país era, una impressió que no sempre tens quan sents polítics, periodistes, empresaris o intel·lectuals que, en canvi, han nascut aquí o que fa més de quaranta anys que hi viuen. Al final, li han llançat una estelada i li han penjat al coll. La nit s’acabava. Ha dit “You are the best!”, i que confiava tornar aviat a Barcelona. Les mans cremaven de tant aplaudir. Tu sí que encara ets el millor. La veu, la música, els acompanyaments, els solos, els instruments, la posada en escena. Hem tingut la sort d’assistir a un espectacle total, a un espectacle de fusió perfecta. La música, en mans d’un gran músic, d’un gran cantant, no és només música sinó que també és arma, és teràpia, és identificació i entusiasme, és creació i tradició, és potència i bàlsam, l’individu i el conjunt, la força i la tendresa. I la gentada cridava, en un crescendo espectacular, “Bruce, Bruce, Bruce...!!!”
"Un dia no molt llunyà el nostre país tornarà a tenir un "Consell de Cent" cent valents, cent honorables!"
A la secció “Tribuna”, fa cosa d’un mes, el Diari el Punt publicava el següent article, d’una persona que durant anys ha exercit de forma eficaç i honorable càrrecs polítics de responsabilitat. Aquest article extremadament dur i crític amb la majoria de la classe política catalana actual que davant la negociació del nou estatut ha demostrat no saber a quin país representa, ni el grau de respecte que mereix el Poble de Catalunya.
La bena als ulls (Miquel Esteba Caireta)
Aquest 11 de setembre ha estat per a mi una Diada ben especial ja que no he acudit, com tots els anys des de la restauració de la Generalitat, a l’acte patriòtic que té lloc a l’ajuntament de Figueres. En el meu consuetudinari trajecte des del Port de la Selva estic acostumat a veure força senyeres, tant al Port com a Llançà, per arribar al desert de la capital de l'Empordà, on les banderes són tradicionalment molt escadusseres. Inexplicablement, tant a les viles com a les ciutats catalanes els ajuntaments no han demanat mai penjar senyeres o domassos en diada tan assenyalada.
No hi he anat perquè, a part del seu insuls i retòric to acadèmic, indefectiblement l'acte s'acabacantant (els que el sabem) l’himne nacional i, com que no m'agrada fer teatre, en les actuals circumstàncies, si el cantés, em sentiria molt malament, em cauria la cara de vergonya i faria el ridícul més espantós; per això prefereixo esperar una millor oportunitat.
No es pot fer broma amb el nostre himne nacional, unànimement i solemnement escollit pel Parlament el 25 de febrer de 1993, encara que el text, cal reconèixer-ho, és molt «tremendista», com ho és La marsellesa dels francesos. Però és el pur sarcasme repassar la lletra de l'himne i veure que, començar amb un «Catalunya triomfant», és un escarni per a la nació, especialment després del 30 de setembre (veure tot el Parlament en ús de la seva sobirania cantar “Els segadors” imposa i emociona) i del posterior Estatut monclovita, ja que, de les tres parets mestres del projecte, cap s'aguanta; que de l' aeroport del Prat cal passar per Barajas per a moltes destinacions, que no es recuperen els peatges de les autopistes, ni el retard en inversions públiques, etc.
Tinc la convicció que «l'enemic» de la cançó, tant el de casa com el de l’exterior, en lloc de tremolar, no tem res, ans al contrari, ens menysprea davant la pusil·lanimitat i covardia dels nostres polítics, i el més probable és que els provoquem la hilaritat més absoluta.
El procés estatutari és una via pròpia d'un poble civilitzat i democràtic com el català però no és adequada per a un poble com ara l'espanyol, poc democràtic i acostumat a imposar la seva voluntat encara que sigui per la força, pel fet de ser majoria. En tot cas, el camí cap a la plenitud no serà mai l'estatutari.
Cal abandonar-lo definitivament i mai més intentar-ho, ja que és impossible arribar a una solució plausible com s'ha posat en evidència, pels filtres processals, institucionals, mediàtics i polítics que cal superar.
Veure els dos tenors i la soprano mendicar tot somicant el «privilegi» de ser escoltats per un Congrés dels Diputats hostil ha estat tan patètic com comprovar la desunió dels negociadors; amb esmenes presentades a l'estatut del 30-S, per part del PSC, tot just iniciades les converses, per acabar amb un pacte Mas-Zapatero, com un pacte de Munic de letals conseqüències per a la nostra nació.
L' estatut s' ha tancat en fals després de múltiples mancances del nostre plantejament estratègic, com és posar-se a negociar sense tenir sobre la taula les balances fiscals. En definitiva, el nostre paper de comparses i benvolents contribuents a què ens tenen acostumats els últims presidents de la Generalitat ha quedat institucionalitzat.
Cal veure, observar i reflexionar mínimament per comprovar que el país ha entrat en crisi després del fracàs del tripartit, el pacte Mas-Zapatero i, finalment, ha sortit com la parida de les muntanyes, l’estatutet monclovita (pendent, encara dels recursos al Tribunal Constitucional), és a dir, un estatut de mínims, una nació de preàmbul, unes incertes competències i sense la clau de la caixa com tenen els bascos i navarresos.
No es tracta de guanyar les properes eleccions per tenir el poder i, alhora claudicar davant del centralisme com s'ha anat fent els últims vint-i-set anys.
Després del pacte Mas-Zapatero i la consegüent ensulsiada de l'estatut del 2006 votat per un de cada tres catalans, s'imposen les següents qüestions: com s'atreveixen els líders convergents a dir que continuaran reivindicant l'estatut del 30-S eixit de la voluntat popular expressada en el Parlament de Catalunya? Tant si hi havia acord previ com si no, per què els partits nacionalistes no van salvar la dignitat nacional retirant el projecte? Com queda la nostra suposada sobirania?
Aquest no és un país normalitzat, ni políticament, ni institucionalment, ni econòmicament, ni culturalment. Per tot això, cal fer molt bé el diagnòstic i desprès no instal·lar-se en la mera denúncia, el nihilisme i, en cap cas, seguir el camí estatutari.Cal una nova generació de dirigents en totes les branques de la vida catalana sense excepció que tregui la bena dels ulls de la societat catalana que els nostres polítics ens han volgut col·locar especialment davant de les imminents eleccions autonòmiques.
