smolins9 |
dilluns, 6 de novembre de 2006 | 14:27h
Abans de res, llegiu l'anterior post i sobretot les dues respostes o comentaris.
------------------
Qui ha perdut molt més que en Mas i Ciu?
Saura i els verds estant contents, l'estatut resultant és ben bé a la seva mida. Bé ...!? ben bé a la seva mida, no! encara els va una mica gran. Un estatut més mesell encara els hauria plagut més. Per tant ICV no ha perdut pas. Més escons, més sou, més rellevància ... perfecte!
La de Madre, n'Iceta, en Zaragoza ... tots pletòrics però també odien l'estatut recent per ser massa agosarat. Tots ells són amb en Montilla els de les esmenes de l'endemà del 30S.
Ciu ha perdut bous i esquelles. Es creuen a en Zapatero, il·lusos catalans! potser porten mala llet de ser ja massa a l'oposició però són d'un tarannà molt més democràtic que els espanyols. Els espanyols els han traït i ho tornaran a fer sempre que convingui.
Esquerra guanya poder i jo crec que perd país. Esquerra no és conscient de la força que els donarien aquests 21 diputats si els adrecessin de veritat a alliberar Catalunya o el que és el mateix que "Trencar amb Espanya". Però no! Ara ja són "els domesticats per Espanya". Ara ja no fan por! són el Lleó venut, engabiat, domesticat ...! Això sí, els pinten de rabiuts, fan veure que els temen, els han ben amansit! Menjadora, copets a l'esquena, salvar "España" del ferotge PP i sobretot a les ordres del "Partido de los trabajadores de España, Partido Socialista Obrero Español"
Els que de veritat hem perdut molt! molt! molt més que no pas ningú, hem estat els Independentistes. No no parlo dels independentistes nuls de Ciu ni dels independentistes vençuts i enganyats d'Esquerra, no! Parlo dels Independentistes de veritat, convençuts i decidits a fotre el camp d'aquesta situació colonial.
Sí, nosaltres som els veritables perdedors, nosaltres ho estem perdent tot! o sigui, perdem el nostre estimat país. Entre Ciu i E se l'estant venent. Collons! he dit E? Què cony vol dir E? La E l'odio i sovint la transformo en Euskadi, m'agrada més! Tot plegat m'ha fet usar termes de les parts íntimes dels dos sexes quan no toca. Res pitjor que prostituir paraules! perdò!
Sí, nosaltres som els veritables perdedors! Ciu ha perdut les cadires, però nosaltres perdem la nostra pàtria!
No volem perdre la pàtria, no volem perdre la catalanitat, no volem perdre la dignitat!
Salvador Molins i Escudé (Conseller de Catalunya Acció)
smolins9 |
diumenge, 5 de novembre de 2006 | 22:21h
A la colònia tindrem un regent "Español" en "José Montilla".
Podríem haver tingut un President Colonial botifler; quedarem amb el dubte de si hauria estat honorable i valent, però ara sols queda aquest traïdor traït, n'Artur Mas, com a cap de l'oposició; com bé digué en Ramon Serra de www.radiocatalunya.ca l'endemà de la traïció de l'estatut nayp i del "Concert Solidari" feta pels pretesos límits que posa en Zapatero "Zapatero és qui posa els límits" digué en Mas aquell dia mentre darrera seu hi havia un Pujol -sombra permanent- amb un pullòver beig d'estar per casa, així és com ho digué en Ramon Serra: que Mas és en "Mastraït".
Mas i Ciu van infravalorar la necessitat urgent i imperiosa d'aquell estatut nyap d'ERC i PSC, i s'han quedat sense res, com diem nosaltres: "sense bous ni esquelles".
Pobre Colònia Catalana! per no tenir no tenim ni una merda d'estatut que valgui la pena i que fes de veritable pas intermedi! Ho han tirat tot per la finestra aquesta colla d'inpresentables que van des de Carod, passant per Manuela de Madre i acabant amb en Mas. Tots ells són els encaixistes, enemics permanents de Catalunya, traïdors i botiflers. Els autèntics "retardataris de la llibertat de Catalunya".
Però tingueu ben clar tots, els botiflers, els somnífers, els enemics directes i el vençuts -que són molts-, que els independentistes de veritat, els que trenquem amb Espanya dia a dia per sortir d'aquesta situació colonial en la que estem ficats no cessarem en la nostra lluita per Catalunya.
Visqui la Catalunya dels "No vençuts"!
Salvador Molins (President de Som 10 Milions/Mou-te per Catalunya/Consell Nacional, President del BIC i Conseller de Catalunya Acció)
smolins9 |
divendres, 3 de novembre de 2006 | 09:04h
Llegiu:
La merda que cal escombrar
Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia".
Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món. ... al següent bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/jrodriguez
Amb molt bona voluntat, però molts independentistes estem perdent el temps veient com els encaixistes es reparteixen el poder. Sento dir-ho, però només serà útil fer gran i fort el col.lectiu que tingui un projecte de país lliure i concret, un bon producte innovador, i que demostri que ell -el col·lectiu- defensarà aquest projecte amb conseqüència. Naturalment parlo de Catalunya Acció.
smolins9 |
dimecres, 1 de novembre de 2006 | 18:59h
OPINIONS (XXXIII)
Catalunya o Països Catalans (segona part)
Cinquè.-A tots els territoris del nostre país, hi ha gent aspectant i desitjosa de veure i assolir el convenciment que la nostra possibilitat d’alliberar-nos com a país és una realitat que avança i es va obrint camí. És fàcil que sentim frases al·lusives a, “i què es pot fer?” i a “on podem trobar símptomes, aportacions, actes, etc... que afavoreixin el desig d’avançar positivament cap aquest objectiu que sembla impossible i inabastable?”
Aquesta pregunta aparentment tan ingènua conté el desllorigador més efectiu i capaç a l’hora, de moure muntanyes i revolucionar la humanitat sencera. El qui formula la pregunta ha fet ja el primer pas que el predisposa a activitats i accions coherents, amb el seu sentiment d’alliberament nacional. Ha cultivat en el seu interior una llavor de conversió personal i s’està convertint en un home renovat, o ja era un adepte més o menys conscient i potencialment apte per a la lluita que s’està preparant i es posa en marxa.
La resposta és molt senzilla, tant, que se’ns escapa pels racons. Estem tan avesats a obeir, a ser dirigits i a escoltar el que ens diuen que hem de fer o cap a on hem d’anar, que hem perdut l’hàbit d’escoltar de nosaltres mateixos, què hem de fer o cap a on hem d’anar. Som nosaltres, el poble, els que tenim la sobirania i la capacitat de decidir, que hem de fer o cap a on hem d’anar.La primera pedra de toc consisteix en què som nosaltres, no individus aïllats sinó persones que integrem un col·lectiu, sigui de l’àmbit que sigui. Per tant aquest és el primer pas, trobar, cercar o crear el col·lectiu.*
Una vegada format el col·lectiu ja tenim l’eina. Reunir-nos, parlar, escoltar, concloure, decidir, treballar i tornar a començar el cicle. Aquí es farà la llum. No caldrà que preguntem mai més, que hem de fer o cap a on hem d’anar.Ja tenim l’eina que ens suggerirà coses, feina, accions, decisions, en definitiva treball. Aquest enrolament s’expandirà per si mateix, cridarà altres persones que també tenen una llavor a dins** i han fet la seva conversió personal i no saben on abocar-la. El moviment crea moviment, altre cop per si mateix, “per se” que diuen els savis llatinaires.
Treballem doncs i ajudem-nos d’altres que volen treballar, o d’altres col·lectius. Enrolar-nos, potenciarà que les accions i activitats a emprendre aconsegueixin un major abast. Podem veure que la resposta anunciada és molt senzilla, tant que a vegades se’ns escapa pels racons i no la veiem: trobar, cercar, parlar, escoltar, concloure, decidir, treballar i tornar a començar el cicle.
Sisè.- Som tot el poble dels Països Catalans, el protagonista d’aquesta empresa. L’empresa del nostre alliberament enfront d’espanyols i francesos. No és més que la col·lectivització de tot el poble centrat en el nostre objectiu comú. En una sola veu. En acords de mínims validats per tot el gran col·lectiu. El col·lectiu del país. A primera vista sembla una feina inabastable, impossible i no ho és. És sols una qüestió de treball, de reunir-nos tots a treballar, cada ú des de la seva parcel·la.
Recordem com es va formar aquest poble, divers, únic, ric, per a convertir-se en un dels països més importants de la Mediterrània durant quasi 850 anys.
En els seus orígens va iniciar-se com a un petit territori, (marca hispànica, que no té la connotació d’espanyols en el sentit actual) davall dels Pirineus sota la protecció del regne carolingi de Carlemany amb seu a Aquisgrà (Achen) i originàriament franco-alemany. D’aquí van sorgir els primers comtats catalans. Guifré el Pelós entre els primers, l’Abat Oliva, Ripoll, configuren una sèrie de nous comtats que acaben formant el col·lectiu en un territori proper al que avui anomenem el Principat i que es va dir Catalunya. Després s’hi van incorporar lliurement altres territoris amb pactes força negociats. Aquest és l’embrió dels Països Catalans. I aquest és l’objectiu que hem de restaurar. En aquells temps l’Aragó, actualment un territori de parla castellana, també va formar part d’aquest empedrat que som els Països Catalans.
Setè.-Som en altres temps però, i el nostre redreçament ha d’encaixar i resoldre situacions i problemes inexistents en l’antigor del nostre país. Cal donar vida a un nou país atent a les circumpstàncies actuals. El primer condicionant és que existeix una comunitat supra-nacional que es diu Europa. Europa, és aparentment reticent a la creació de nous estats, dominada per la mentalitat d’uns estats excloents i sembla un mur infranquejable. Si ho analitzem més detingudament veurem que aquesta por és injustificada.
Quants són els nous estats que no reuneixen les característiques i l‘estructura que presentem els Països Catalans? Quants són els que amb un nombre incomparablement inferior d’habitants, s’han encimbellat a aquest estadi? Quants són els que sense una llengua pròpia també ho han aconseguit? Quants són els que amb un bagatge cultural menys generós i reconegut han cobert el cim d’esdevenir un estat? I finalment, perquè creiem que Europa ha d’esdevenir un fre pels Països Catalans?
Certament l’inconvenient són els estats (naturalment espanyol i francès inclosos) els que fan la feina bruta. Cal treballar molt seriosament aquest tema. Cal establir tota una estratègia orientada a superar aquest inacceptable escull. Com és que des del 1871 fins al gener del 2007 hauran arribat a la independència 27 estats nous? Els darrers amb l’existència de la Comunitat Europea. Seria incomprensible que fos Europa la negativa insuperable! (gener 2007 entraran Bulgària i Romania. Croàcia, Macedònia i Turquia són els darrers candidats i com a aspirants a candidats, Albània, Bòsnia, Montenegro i Sèrbia).
És una prova de foc per al nostre país, emprendre una acció contundent orientada a vèncer aquests convencionalismes injustificables i oposats frontal-ment a la Declaració dels Drets Humans en el seu primer article:
<>
Europa, l’estat espanyol i l’estat francès i els demés estats, han acceptat el Document!Doncs.........Via fora als adormits!
* Claudi Romeu no es refereix concreta i exclusivament a Catalunya Acció, però el primer objectiu de Catalunya Acció és formar la llavor d’aquest col·lectiu: “il·lusionar i conectar els convençuts”
** “una llavor a dins” és l’anhel del nostre Poble per a assolir la unitat territorial, la plenitud i la independència.
Notes de Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
La primera part d'aquest article la teniu aquí mateix clicant a "vull llegir la resta de l'article o post"
Missatge als catalans antiamericans per sistema, que n'hi han.
"No tot, als Estats Units de Nordamèrica és pervers!"
La mostra és que hi ha moltes persones i grans professionals que donen la vida per causes justes i democràtiques, com és el cas d'aquest periodista que va morir divendres a Mèxic.
Vegeu la notícia de Vilaweb:
Dos trets de la policia van matar Brad Will quan enregistrava les protestes · Indymedia en publica les imatges
Divendres es va morir el càmera de televisió d'Indymedia Nova York Brad Will a l'estat mexicà d'Oaxaca per causa dels trets que va disparar la policia per a reprimir una de les moltes protestes d'organitzacions socials de l'esquerra d'Oaxaca, que exigeixen la dimissió del governador, Ulises Ruiz. Brad Will va morir mentre enregistrava les protestes. Ara és disponible el vídeo amb les últimes imatges de Will, que mostren els motius de protesta dels ciutadans, les topades amb la policia i l'instant en què va morir. [+ article]
Un dia no molt llunyà, els catalans, Catalunya, necessitarem l'ajuda dels EEUU en positiu, que també n'hi han de coses positives allà, malgrat a vegades sembli difícil d'entendre.
Salvador Molins i Escudé (Conseller de Catalunya Acció)
El vernaclista català Jordi Salat ens obsequia de nou amb un joiell d'amor i passió per Catalunya i per tants altres pobles d'aquest planeta blau que anomenem Terra.
...........
Què és el què estima l’autoestima? (3)
"... Quins són els valors que s’ensenyen a les escoles catalanes?
Quin són els models referencials?
Sobre aquest aspecte voldria dir que des de fa anys els infants i universitaris catalans creixen amb models referencials majoritàriament anglesos i japonesos, tret de petites excepcions catalanes.
Pel que fa referència la formació del caràcter, ...”Com infondre confiança en les pròpies capacitats”? Quines són les nostres capacitats com a nació? Què som capaços de fer? Som capaços de ser qui som? Qui som, com som, què fem i com ho fem?
El vernaclisme és una filosofia amb arrels perquè parteix del lloc on habitem i per tant ens fa créixer. Parlant en català, als Països Catalans, els éssers humans poden arribar fins a l’infinit; ..."
" Vet aquí tota una concepció cultural civilitzadora. Però, s’ha de fer amb ètica[5], no n’hi ha prou en parlar amb la llengua vernacla o pròpia de cada lloc."
La unió i la independència no són fruit de la casualitat ni de la sort. Demà no ens llevarem i ho trobarem tot fet. Genghis Khan deia "les batalles no les guanyen els guerrers sinó els exèrcits" L'exèrcit és la unió coordinada i operativa d'una colla de guerrers amb una orientació definida, un objectiu i estratègia comuna. Guerrer i exèrcit són imatges molt significatives de com actuem i com hem d'actuar per avançar, sinó l'any que bé tornarem a publicar un article vàlid i semblant però no haurem avançat res, tal com estem fent des de fa 30 anys.
Catalunya Acció té una avantatge, ha nascut amb un projecte de país fora dels límits estatutaris; per res Catalunya Acció s'ha de preocupar en justificar encaixismes de cap mena com en Pujol o Convergència, o nous "peixos al cove" com en Puigcercós. A Catalunya Acció no volem unir sinó trencar, no volem harmonia sinó tracte just i respecte; l'harmonia sense respecte és una fal·làcia, és una trampa del més fort o del més gran per fotre al més petit o no tan gran.
L'harmonia entre Espanya i Catalunya no és possible perquè la primera no entén ni vol entendre la sobirania de la segona. És inútil demanar als encaixistes que facin res per la Sobirania de Catalunya quan ja han jurat fidelitat a l'estat Espanyol. Plataformes com la del Dret a Decidir o Sobirania i Progrés han errat el camí, tornen a caure en la ingenuïtat de creure en que ERC i Ciu faran res efectiu que no sigui perdre el temps en un intentar desplegar un nyap d'estatut que ofega totalment el nostre futur i està pensat i fet per tenallar i matar Catalunya com a Poble, i el més greu és que ho està aconseguint, està escanyolint el nostre creixement, ens deixa paralítics fins que l'ossada esquifida ens aturarà cor i pulmons.
La broma aquesta del nyap de la Moncloa ja dura massa. En cap cas, cap, podem permetre que ara passem els propers 20 o 30 anys discutint el desplegament d’aquest document infumable amb els ecspanyols. No! Hem d’anar endavant. No podem, ni
volem, gestionar el nou nyap. La situació és massa delicada i el benestar de milions de catalans i catalanes està en joc. I el nostre futur com a poble també.
Cal fer un pas endavant. I en aquest context, cal tenir present que moltes nacions sense estat s’estan posicionant bé per fer-lo el més aviat possible. Fixem-nos-hi.
Montenegro ja ho ha aconseguit. Aviat farà un any que vaig penjar aquest post. Llavors poca gent sabia on queia. Avui, Montenegro forma part de l’ONU i ja és un estat sobirà. D’aquí a poc Kosovo també aconseguirà la seva independència –o la seva incorporació a Albània.
El mateix passarà amb Irlanda del Nord, que s’acabarà integrant a la República d’Irlanda. Quin dia més emocionant serà!
Però això no és tot. A Escòcia, s’esta congriant un moviment unitari que sota el nom d’Independence First!, sol.licita la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació durant el proper 2007. Actualment, 42 dels 129 diputats del Parlament escocès són partidaris de la Independència. Pel que fa als ciutadans, una enquesta recent, ens informa que el 44% dels escocesos en són favorables, per un 42% de contraris. En sentirem a parlar, en els propers mesos, i no només a en Sean Connery.
Al Quebec, les expectatives d’un triomf del Partit Quebequès són molt altes. Les properes eleccions a l’Assemblea Nacional, han de tenir lloc entre el 2007 i el 2008. Si, com apunten les enquestes, guanya el PQ, la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació, el tercer, tindrà lloc entre el 2008 i el 2010. El suport a la sobirania és cada cop més alt i per preparar el terreny, els pequistes ja han començat a elaborar un Projecte de Constitució de la República del Quebec. No cal dir que el dia que ja no caldrà dir “À la prochaine”, jo hi seré, allà, amb ells, a l’altra banda de l’Atlàntic, faci calor o estiguem a 30 graus sota zero. I encara més. Euskalherria, pot ben probablement avançar-se si realment se’n surt en el procés de negociació amb els ecspanyols. És molt difícil, ho reconec, als ecspanyols o cal posar-los un ganivet al coll o una pistola al cap, o directament massacrar-los, per tal que acceptin que no tenen res a fer. Però, per sort per ells, els bascos tenen els instruments, l’experiència, els aliats i, per damunt de tot, la voluntat de deixar d’estar subordinats a la puta Ecspanya. I ho aconseguiran. L’únic que hem d’estar amatents els catalans és que la torna d’aquesta independència, no sigui Catalunya.
Finalment, hi ha Flandes. L’estat belga és un estat en descomposició. Tothom ho sap i només és qüestió de temps. No hi ha consciència de formar una mateixa comunitat política entre flamencs i valons. Paradoxalment, el desmantellament de l’estat belga podria afavorir molt Catalunya. M’explico. Un dels escenaris que es plantegen, amb l’esfondrament de Bèlgica és que els valons s’integrin a França. Si això passés, seria el moment de jugar la carta de reclamar la reintegració de la Catalunya Nord. Penso que fins i tot Alemanya hi estaria d’acord, perquè d’aquesta manera, el reforçament de França amb Valònia es veuria, parcialment, retallat amb la pèrdua de la Catalunya Nord. No cal dir que París estaria encantada d’aques intercanvi de cromos. Per a ella, la Catalunya Nord és quasi irrellevant mentre que Valònia representaria una injecció important en termes econòmics o demogràfics.
Per tot això és que proposo que els diferents partits independentistes de les nacions esmentades (amb el PQ com a observador, per raons òbvies), i d’altres partits d’altres nacions sense estat (Còrsega, Galiza, Bretanya) signin el que jo anomenaria la Declaració de Brussel.les, que seria com un compromís de treballar coordinament per aconseguir la llibertat. Una llibertat que, per damunt de sentimentalismes, és del tot necessària, imprescindible, si volem garantir el benestar dels nostres compatriotes.
Espero que la proposta faci via, i que com a molt tardar, l'11 de setembre del 2014, en honor i en homenatge a tots els patriotes, declarem solemnement la INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA!
-- Posted by Josep to josepsort at 10/28/2006 05:40:00 PM
