veure-jutjar-actuar, ha reconegut la importància de les comunitats eclesials de base, ha defensat el diàleg interreligiós i ha formulat clarament un compromís pels explotats i marginats d’aquest continent. En definitiva, la V Conferència del CELAM ha tornat als seus orígens, a Medellín, on l’esperit de la teologia de l’alliberament va emergir amb entusiasme.

A poc a poc es va coneixent més detalls dels treballs i de les discussions de la Conferència, amb censures incloses. Sembla que el cardenal colombià Alfonso López Trujillo va ser el qui més va jugar aquest paper de censor i es va enfrontar clarament a les posicions més obertes, tot i que va perdre per exemple en l’explícit reconeixement de les comunitats eclesials de base, a les quals es dedica tot un apartat. Així, el document afirma que “volem reafirmar i donar un nou impuls a la vida i missió profètica de les comunitats eclesials de base (...) que són un signe de vitalitat en l’Església, instrument de formació i d’evangelització”. L’anàlisi de la realitat no defuig, com durant molts anys ha fet l’Església oficial, el mètode veure-jutjar-actuar: “aquest mètode ha col•laborat a viure més intensament la nostra vocació i missió, ha enriquit el treball teològic i pastoral i ha motivat a assumir les nostres responsabilitats davant les situacions concretes del nostre continent”. També el document final esmenta sense ambigüitats els “signes dels temps”, tot expressant que “ens sentim interpel·lats a discernir els signes dels temps per posar-nos al servei del Regne”.

Així mateix, un altre punt que els darrers anys ha provocat nervis en els sectors més conservadors de l’Església europea, en especial a Espanya, és el diàleg interreligiós. Doncs bé, el Document Final d’Aparecida dedica un altre apartat específic al diàleg interreligiós, des d’una perspectiva crítica però alhora positiva. “El diàleg interreligiós té un especial significat en la construcció de la nova humanitat: obre camins inèdits de testimoniatge cristià, promou la llibertat i dignitat dels pobres, supera la violència motivada per actituds religioses fonamentalistes, educa la pau i la convivència ciutadana: és un camp de benaurances en l’empremta de la Doctrina Social de l’Església”. Més clar impossible! Però, al costat de tot això, el document també inclou una profunda autocrítica sincera molt poc usual en la praxi eclesial. Més d’un s’emportarà una sorpresa.

aquí. Que no se’l mal interpreti. És obvi que, a hores d’ara, no s’adiuen amb la realitat política catalana. Els resultats exposats són els que l’empresa de mesurament d’audiències en línia Netsuus, un cop acabada la campanya electoral de les eleccions municipals del 27-M, va fer públics en relació a les visites, efectuades pels internautes, a les pàgines web dels diferents partits polítics catalans que tenen representació parlamentària. Per tant, les dades es podrien entendre com el resultat que les forces polítiques del nostre país van obtenir al ciberespai arran de les eleccions municipals.

Uns resultats, els de la xarxa, que, en algun cas, presenten alguns paral•lelismes amb els que es va produir a les urnes i, en d’altres, hi difereixen moltíssim. Passem-ho a analitzar.

Els tres partits polítics que formen part del que podríem anomenar la centralitat política –CiU, PSC i ERC– i que a les eleccions municipals van tornar a refrendar-ho aconseguint el 25,20%, el 32,23% i l’11,67% dels vots, respectivament, també ho serien amb els resultats aconseguits en relació a la xarxa. Tot i que les posicions, variarien, esdevenint Esquerra el primer, els socialistes segons i els nacionalistes de CiU tercers. La dada curiosa, però, seria l’existència d’un factor 2 que afectaria a les tres principals formacions polítiques catalanes. En el cas del PSC i CiU, dividint per 2 el seu resultat i, en el cas dels republicans, multiplicant-lo per 2. No costa gaire d’imaginar que els republicans estarien molt cofois d’aconseguir aquest resultat, que significaria que independentistes i nacionalistes intercanviarien la seva actual representació.

Pel que fa a ICV, que a les darreres eleccions municipals va obtenir el 9,03% del vot, cal destacar que seria l’únic partit que aconsegueix obtenir uns resultats gairebé idèntics a la xarxa i a les urnes. Els ecosocialistes, amb aquest fet, esdevindrien el partit català que aconseguiria arrossegar el mateix percentatge d’electorat, ja sigui a les urnes o al ciberespai.

Unes dades, les virtuals, que res tenen a veure amb el resultat del PP i de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, que, a nivell municipal, representen el 9,88% i el 2,35%, respectivament, del vot al nostre país. En el cas d’aquests dos partits es com si es produís un canvi de paper, car, a la xarxa, és el PP qui esdevé marginal amb l’1’1% mentre que els espanyolistes de Ciutadans escalarien fins a la quarta posició. Unes posicions que, en la realitat, en base als resultats municipals, són les oposades, atès que el partit liderat per en Piqué és la quarta força municipal catalana i els d’Albert Rivera, la darrera, amb una presència molt testimonial arreu del país i que, fins i tot, han estat superats en nombre de regidors per partits que no tenen representació parlamentària com les CUP i la PXC.

Uns resultats que, òbviament, no tenen valor en termes de representació, però si que evoquen quelcom significatiu. I és que, com passa amb la televisió, si a Internet també es realitza un mesurament d’audiències, com s’ha produït en aquest cas, s’accentua, s’afegeixen més proves al fet que remarca la rellevància de la xarxa en l’àmbit de la política i, per extensió, de qualsevol altre camp de la societat. I això no hauria de passar desapercebut per a les forces polítiques. No em refereixo a l’aspecte propagandístic o d’exposició d’idees o projectes, que els partits ja desenvolupen, sinó que la idea seria aprofitar aquesta potent eina per tal que els partits teixissin estratègies conjuntes amb l’objectiu de minimitzar al màxim l’abstenció. Heus ací que, proporcionar al ciutadà la possibilitat que emetés el seu vot a través de la xarxa, podria ajudar a reduir l’abstenció. No seria la panacea, però, de ben segur, que seria aprofitat per una part considerable de la població amb dret a vot. Si més no, caldria valorar-ho, estudiar-ho i provar-ho. Esperem que aquesta opció, oferta a través de les noves tecnologies, aviat es contempli com un nou servei a oferir a la ciutadania.

O debate sobre a ubicación da pranta de Reganosa vén de lonxe, do momento no que o Goberno de Fraga decidiu instalala en Mugardos, malia que non se perfilaba como o lugar máis axeitado. Dende entón, son continuos os cortes da ría e as acusacións cruzadas.

 Os manifestantes consideran que a pranta é ilegal e perigosa. Argumentan que a regasificadora non cumpre a legalidade ao estar anulada a súa declaración de impacto medioambiental polo Tribunal Superior de Xustiza nunha sentenza recorrida pola empresa e pola Xunta. No que atinxe á perigosidade, afirman que na pranta son inexistentes os plans de emerxencia exterior. En caso de accidente, as embarcacións metaneiras non poderían abandonar o interior da ría. Ademais, ao non estaren rematadas as obras, a instalación non podería ter iniciado a fase de probas.

Pola súa banda, científicos galegos negan que a actividade da pranta teña repercusións ambientais para a flora e a fauna da ría de Ferrol. Ademais, apúntase que é a única empresa da ría ferrolá que está a facer un amplo seguimento do seu impacto na ecoloxía. Dende Reganosa explican que a auga do mar trascorre por un circuito interno e que non está en contacto con ningunha substancia allea durante os minutos que se atopa dentro. Ambas as dúas versións son totalmente antagónicas. O que si é certo é que a pranta de gas supón un pulo importante para Galiza, á marxe de que non estea situada no mellor dos sitios posíbeis. Dende a Consellaría de Innovación e Industria, subliñase a importancia da regasificadora no desenvolmento do país malia posicionarse en desacordo coa súa ubicación, algo contra o que xa non se pode loitar.

As últimas protestas

 A última das concentracións foi unha das máis numerosas. Baixo os lemas de “Pranta de gas fóra da ría”, “Bastida liberdade” e “A ría e nosa e non de Reganosa” os manifestantes reclamaban o traslado da pranta e a liberación de Bastida, que fora detido o día 29 de maio por mor dos altercados que se produciron durante o bloqueo do buque Mourad Didouche. Nos berros dos manifestantes podíanse oír alusións á represión policial que viviron a pasada semana, “A verdade non se cala nin con porras nin con balas. Ameijeiras dimisión” foi unha das consignas coas que os cidadáns pediron responsabilidades ao delegado do Goberno en Galiza.

Foron case dúas as horas nas que máis de catro mil persoas se mobilizaron nas rúas de Ferrol nunha marcha que transcorreu dende o peirao de Curuxeiras até a casa consistorial ferrolá. Entre os milleiros de participantes atopábanse numerosos representantes do eido político, cultural e ecolóxico de Galiza. Representantes do BNG como de Esquerda Unida quixeron apoiar os veciños. Ademais, asistiron membros das diferentes confrarías de mariscadores de Mugardos, Caión, Rianxo, Fene-Barallove e mesmo de Cangas e do Grove. Asociacións ecoloxistas como ADEGA e Verdegaia tamén quixeron expresar a súa oposición á ubicación da pranta regasificadora. Representantes sindicais da CIG, CC.OO. UGT e USTG sumáronse a unha protesta na que tampouco faltaron futbolistas.

Carga policial

O pasado mércores 30 de maio, os mariscadores tentaron bloquearlle a entrada á ría a un dos buques de Reganosa cunha resposta en forma de golpes. As porras convertéronse en testemuña dunha desproporcionada carga policial contra os traballadores do mar. Dende o BNG solicítase ao Goberno que se depuren responsabilidades políticas e que se avalíen os feitos para coñecer os nomes dos que deron a orde da ofensiva. Pola súa banda, a Unión Federal de Gardas civís reclamoulle á Delegación do Goberno que fagan uso racional da forza só nos casos nos que sexa estrictamente preciso. O presidente da Xunta, Emilio Pérez Touriño, indicou, ao respecto, que os cidadáns deben respectar o marco de convivencia legal.

 Bernardo Bastida, patrón maior da confraría de Ferrol, declarouse en folga de fame logo de que a xuíza lle denegase a súa salida do cárcere como medida cautelar. Bastida, que se considera preso político, foi levado á cadea por desobediencia á autoridade, coaccións, ameazas e desordes públicas durante as protestas para bloquear o acceso á pranta de Reganosa. Bastida tiña unha causa pendente coa xustiza dende febreiro de 2003, cando ocupou o edificio administrativo da Xunta. O patrón maior da confraría de Ferrol argumenta que non matou a ninguén e que non roubou cartos das arcas municipais. Somentes, cumpriu co cometido do seu cargo.

Fet i fet, els moviments al si del partit socialista no s'aturen. No hi ha l'aldarull que podia esperar-se després d'uns resultats tan pobres, si bé s'intueixen tàctiques de futur i comencen a brollar noms de possibles substitus de Pla. Per a quan? No se sap, ja que el cap dels socialistes ha demanat continuar fins passades les eleccions estatals -probablement a l'octubre-, a fi d'evitar convulsions que recorden èpoques preterites. Al capdavall, el major èxit de Pla ha estat pacificar un partit que estava dividit en famílies irreconciliables. Sempre a l'ombra de l'omnipotent expresident Joan Lerma, l'encara secretari general ha sabut calmar els ànims i fer pinya al voltant d'un projecte comú. Un projecte que no ha engrescat la ciutadania, això sí.

Per tant, difícilment hi haurà una sotragada ara, al PSPV-PSOE. L'únic motiu pel qual podria avançar-se el congrés previst pel 2008 és justament que es produesca una revolta: alguns dels aspirants més impacients temen que l'expresidenciable Pla opte per romandre al càrrec a l'espera d'un bon resultat als comicis espanyols. En aquest cas, Pla podria presentar-se a la reelecció, i fins i tot aspirar novament, d'ací quatre anys, a la Generalitat Valenciana. A una de les poques entrevistes que ha concedit després de la desfeta del 27-M, Pla no ha negat que vulga seguir comandant el partit. Seria el tercer mandat intern i la tercera ocasió en què es presentaria a les eleccions, tenint en compte que Pla no va tenir rivals en les primàries a condició d'esgotar els vuit anys que, segons ha dit en reiterades ocasions i com a màxim, ha de mantenir-se una persona al capdavant d'una formació política. Ben mirat, la càbala més factible el situa com a diputat al Congrés, per on ja va passar anys enrere.

Un dels grans problemes dels socialistes, a més, rau en el fet que la pràctica totalitat dels diputats autonòmics que han obtingut acta en aquests comicis, una majoria aclaparadora, ja estaven a l'etapa anterior. Lluny de cap renovació, aquest continuïsme amenaça de limitar la capacitat d'actuació de la direcció futura. Un panorama ben poc engrescador, doncs, el dels socialistes valencians.

Si mirem més cap a l'esquerra, les aigües encara baixen més tèrboles. La coalició Esquerra Unida ha perdut una vintena de regidors, i entre ells tres de ben destacables: els dos de València i l'únic que posseïa a Alacant. Sense aquests altaveus, la formació progressista tindrà seriosos problemes per fer arribar el seu missatge a la societat. Conseqüència d'aquesta davallada és la petició de responsabilitats a la coordinadora general, Glòria Marcos, per una part de la militància. En concret, l'encara síndic del partit a les Corts valencianes, Joan Ribó -persona del partit comunista, que majoritàriament dóna suport a Marcos- s'ha manifestat ben crític amb la manera com Esquerra Unida va gestar el Compromís pel País Valencià: hi va faltar empenta i extensió a l'àmbit local, asseguren Ribó i d'altres destacats membres de la formació, com ara Pasqual Mollà -líder del corrent nacionalista Esquerra i País-. Molt més autocrítics que els socialistes, EUPV té per davant una incògnita de magnitud considerable: cal repetir el pacte amb el Bloc i els ecologistes amb vista a les eleccions al Parlament espanyol? El tímid resultat aconseguit a les Corts valencianes fa dubtar sectors del partit, que, malgrat tot i en bon nombre, tenen assumit que haver-hi concorregut en solitari els hauria deixat sense representació a l'hemicicle autonòmic. Si no reediten l'acord amb nacionalistes i verds, Izquierda Unida potser només mantindrà els dos diputats per Madrid i els dos per Barcelona, sense arribar als cinc que calen per conformar un grup parlamentari. Aquest grup restaria a expenses d'allò que fes el PSOE, que els hauria de cedir un vot a fi de constituir-lo, com tot sovint han fet -ells i el PP- amb Coalició Canària.

A l'arena nacionalista, la lectura és més optimista. Pel que fa al Bloc, regresa a la cambra del carrer de Navellos després de 20 anys, i a banda té la clau de diversos ajuntaments, entre els quals de ben imporants: Gandia, Burjassot, Altea i Sueca en són alguns. A l'última ciutat, és més que possible que ocupen l'alcaldia. De les tres capitals de província, només s'ha evitat el bipartidisme a Castelló de la Plana, on el Bloc manté un regidor. Així doncs, els socis de CiU al País Valencià no sols tenen més regidors i a més són presents, després de força temps, a les Corts, sinó que són els únics que hi han pogut desfer el bipartidisme imperant. En la reunió mantinguda aquest dimecres, 6 de juny, el Bloc ha prioritzat els acords de progrés als ajuntaments, cosa que implicaria no repetir episodis passats, en què en ocasions els nacionalistes han cogovernat amb el PP, ja fóra necessari -a Cullera, on els populars no tenien majoria absoluta- o no -a Castelló de la Plana, precisament, el regidor Antoni Porcar s'encarragava de la poca trascendent cartera de Sanitat, tot i que el PP disposava de majoria absoluta-. A un lloc i l'altre, el Bloc ha perdut suport social: ja no tindrà representació a la ciutat turística de la Ribera Baixa, i perd un dels dos titulars que tenia a la capital de la Plana.

Per acabar, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) ha obtingut una pujada que supera el 50%, si bé partien de molt baix: dels 7.600 sufragis recollits al 2003 han passat a tenir-ne més d'11.500. Un increment que, malgrat tot, només representa el 0,49% dels vots totals emesos al País Valencià. Sense dubte, a ERPV li ha afectat el doble vot útil -al PSOE i al Compromís- que ha hagut de patir per la probabilitat de descavalcar del poder el PP Pel que fa al poder local, passen de tres a cinc regidors, un augment massa tímid i aigualit per la pèrdua de representació a la simbòlica Sueca, on formaven part de l'equip de govern -amb els socialistes- i on ara viuran a l'oposició, si, com tot indica, Bloc, PSPV-PSOE i Esquerra Unida arriben a un acord.

La novetat però és que la brunete mediàtica vincula aquest cop l’anunci d’ETA a un final prematur de la legislatura. Les respectives editorials ho expliciten en els seus titulars: “O pacto antiterrorista o anticipo electoral” (El Mundo), “ETA y el colapso de la legislatura” (ABC), “Unidos para derrotar a ETA. Zapatero debe abandonar su ambigüedad y recuperar el pacto antiterrorista con Rajoy” (La Razón). Però també en els seus continguts, així l’ABC es pronuncia amb contundència a favor de “la disolución de las Cortes y la convocatoria inmediata de las elecciones”; mentre que El Mundo matisa que “Si Rajoy y Zapatero no son capaces de ponerse de acuerdo, lo mejor (...) es disolver las Cámaras y adelantar las elecciones”. Es a dir que si Rajoy vol, s’haurien d’avançar les eleccions, i si ZP no les vol avançar l’espera una tardor calenta en que el PP, probablement amb algun atemptat de fons, incrementarà la pressió sobre el govern amb la inestimable ajuda d’alguns mitjans.

Així les coses, la premsa nacionalista de Madrid desitja que un anunci d’una organització terrorista faci caure un Govern, en perfecta correspondència amb el fatídic 11-M i el “vuelco” que va desallotjar el PP. És evident que ETA té en compte aquest càlcul. Amb la diferència respecte el 11-M que s’ha estalviat els explosius, de moment.

republicans presidiran la Diputació tot i comptar, només, amb 3 diputats (d’un total de 25; CiU en té 11 i el PSC 10): Miquel Aguilà, portaveu del PSC a la corporació provincial, Josep Maria Batlle, senador del PSC per Lleida, i Jaume Fernàndez, president ‘reagrupat’ d’ERC del Segrià , han fet notar sense sordina la seua oposició que una formació minoritària assumeixi la màxima autoritat de l’ens. Tant si es tracta de sobtats atacs de radicalitat democràtica com de gestos tàctics de dissidència ‘intrapartita’ (si no, quan és el cas, de rebequeries dels qui tan sols censuren el reglament quan perden el partit), és clar que la bondat de la llei electoral és, avui més que mai, objecte de debat públic ─això és, objecte de debat entre alguns dels, també minoritaris, generadors d’opinió pública.

Però aquests dies, a Lleida, la llista d’agreujats no la formen únicament els convergents ‘desnonats’: la UdL ha sabut que, un any més, rebrà menys diners del govern català que qualsevol de les altres universitats principatines. 37,7 milions d’euros per a infraestructures docents, que hauran de gastar-se durant el període 2007-2013. Joan Viñas, rector, i Àngel Ros, alcalde, han anunciat que reclamaran a Josep Huguet, conseller, un augment del finançament. I també, aprofitant l’avinentesa, de titulacions: veterinària, la demanda de la qual és, deia el paer, un ‘clàssic’, sembla la més cobejada. Si el govern català comparteix l’objectiu d’aturar la sagnia d’alumnes que, fa cursos, pateix la UdL, no se’n surt, certament, de convèncer-nos-en.

Les plataformes antiabocadors de les comarques de Lleida, o millor, els conreus dels pagesos ponentins, completen la llista d’agreujats que últimament han estat notícia. Mig centernar de manifestants ─ecologistes d’Ipcena i membres dels moviments antiabocadors de Puigverd, Alguaire, la vall de Camarasa i Alcarràs─ van ocupar ahir la Rambla d’Aragó de la capital del Segrià a fi denunciar que les plantes de compostatge de residus orgànics ens estan fent passar ‘bou per bèstia grossa’ (les cometes hi són per prevenir-nos d’interpretacions literals): en lloc de prometedors fertilitizants, tals plantes escampen, segons els mobilitzats, residus industrials altament contaminants. Alguns n’han deduït, de la concentració de la indústria del ‘reciclatge’ a les terres de Lleida, un projecte subreptici de convertir-nos en l’’abocador de Catalunya’.

‘Molta merda (inorgànica) i pocs diners (per a la universitat pública)’. Val a dir que és una conclusió provisional, i que desitgem que els nostres polítics, així que hagin posat fi al joc de les cadires, s’apressin a fer-la insostenible.