EL TEMPS

Als nostres lectors

Àlex Milian

Quan, fa dotze anys, el PP va guanyar les eleccions autonòmiques valencianes i Eduardo Zaplana fou investit president de la Generalitat, una de les seues primeres temptacions va ser polir-se el gran projecte socialista per dotar València d’un skyline: la Ciutat de les Ciències. Finalment, com ja sabeu, es feren uns retocs sobre el projecte inicial de Santiago Calatrava –se n’eliminà una torre de telecomunicacions i s’hi afegí un Palau de les Arts– i les obres, una vegada acabades, han estat, per a Rita Barberà i tot el PP valencià, com les piràmides d’Egipte: la gran obra de la seua vida. Han situat València al mapa del turisme mundial. Però el PSPV ha estat incapaç de recordar-ho i reclamar-ne la paternitat. S’ha limitat a destacar que la Copa Amèrica la paga Zapatero. El PSPV ha de recordar que és valencià, a més de PSOE.

Editorial

Resposta Portabella

El cap de llista d’Esquerra a Barcelona, Jordi Portabella, ha sorprès molta gent –del seu partit i dels altres– amb la decisió de no renovar automàticament el govern tripartit a la capital de Catalunya. Només pel fet de trencar aquest automatisme ha demostrat dues o tres virtuts dignes de lloança. Primera: que és sensible als moviments de les bases, perquè ha sabut ensumar la rebel·lió que es gestava en els casals d’Esquerra a Barcelona –això és important en un partit assembleari–; segona: sap –i ho pot fer– prescindir del càrrec si els votants ho demanen (la majoria de polítics no ho fan perquè els desigs dels votants sempre tenen dues o tres interpretacions diferents i sempre n’hi ha una que justifica la continuïtat en el càrrec); tercera: entén que deixar un càrrec pot esdevenir una mesura de pressió per a reforçar la posició del partit en uns altres àmbits –en aquest cas, la sortida de l’Ajuntament és un advertiment i hauria de significar un reforçament de les posicions d’Esquerra dins del Govern de la Generalitat.
Benvingut siga qualsevol acte que faça créixer el component nacionalista del govern català, perquè fins ara només algunes iniciatives del Departament de Cultura han deixat entreveure una Catalunya veritablement ambiciosa. La resta d’actes reivindicatius han arribat, aquests darrers mesos, des dels àmbits de l’empresa i les associacions cívico-culturals, que han exigit les infrastructures que mereix un país de primer ordre.
Al País Valencià, després dels mals resultats recollits per l’esquerra i els minsos avanços del nacionalisme (el Bloc ara tindrà dos diputats i guanya quinze regidors i presència en una vintena de municipis), caldran respostes tan o més sorprenents que la de Portabella. I tan o més urgents.
El PSPV no es pot tancar en l’autocompassió –aïllar-se, penedir-se i flagel·lar-se– perquè ara se li ha girat més feina que no tenia fa quatre anys. Esquerra Unida haurà d’analitzar seriosament el seu discurs i demanar-se què li ha fet perdre regidors a les principals ciutats del país.
L’assumpció de responsabilitats, en tots els casos, s’haurà de fer amb una certa rapidesa, perquè el nou cicle electoral ja ha començat. En quatre anys hi ha prou temps per a renovar candidats, propostes o actituds, però, per poc que s’encantin esperant que arribe la pròxima contesa electoral, faran salat.
Hauran d’elaborar nous discursos positius. Sembla clar que els ciutadans volen propostes noves i projectes engrescadors, més que no pas una enumeració de crítiques catastrofistes i diagnòstics pessimistes. L’esquerra valenciana haurà de reflexionar, decidir quin país vol i posar-se a treballar molt seriosament, si no vol que la dreta governi vuit anys més.