Objectiu CiU

Els pactes municipals i a les Diputacions, està deixant en evidència l’estratègia dels partits catalans. A excepció d’algunes situacions puntuals, el tripartit, es reedita arreu del País. L’objectiu és clar, debilitar a Convergència i Unió i deixar-la amb el mínim ressort de poder. (Podem parlar de les Diputacions i de la majoria de municipis a on hem guanyat, però no ho hem fet per majoria absoluta i llavors se’ns impedeix governar, tal i com s’ha fet en el Govern de Catalunya)

L’objectiu és clar, però el resultat com a mínim és incert, són molts els municipis a on l’any 2003 va guanyar CiU i que se’ns va fer fora de les alcaldies, que hem tornat a guanyar i amb més força si cal. És evident que la gent té memòria, i no li agraden els tripijocs.

Ara però, tenim ben aviat, unes noves eleccions. Aquí, es jugarà de forma clara al bipartidisme, però tot apunta que cap partit espanyol, podrà guanyar per majoria absoluta les eleccions. CiU llavors serà festejada per tothom, i tots aquells que ens han fet fora de les institucions a on hem guanyat de forma clara, voldran el nostre suport per poder tenir el Govern de l’Estat. Quines contradiccions!!!!

És clar que l’objectiu de Convergència i Unió, ha estat sempre Catalunya, aquesta ha estat la nostra raó de ser. Concretament des de Convergència, no hem renunciat a tenir el nostre paper a l’Estat, però evidentment, tenint molt clar que l’objectiu és Catalunya. Així, si per qualsevol formació política seria difícil d’explicar que se’t foragiti del Govern de Catalunya, de les Diputacions (quan es pot) i dels ajuntaments, i alhora se’t reclami per donar suport (ja sigui des de dins o des de fora) al Govern de l’Estat- és a dir, més enllà de les nostres aportacions, salva’ls-hi la papereta a ells-. Això, seria contradictori des d’ una formació com la nostre, ja que la nostre raó de ser és Catalunya i la nostra reconstrucció nacional. És evident, que per treballar per Catalunya es pot fer des de diferents àmbits, però per projecte de País i per dignitat, no et pots deixar rebutjar a Catalunya i reclamar implicació a Madrid. (Això evidentment efecte tant al PP, que manté el seu recurs contra l’Estatut, com pel PSOE, que ens neguen el pa i la sal a casa nostre malgrat haver guanyat).

Si ara ja comença tothom a festejar-nos, això serà molt més evident d’aquí pocs mesos, nosaltres però, tenim clara la nostra raó de ser: Catalunya.

La claretat del President Pujol

El President Pujol publica setmanal un article que es penja al web del seu centre d'estudis.

Els seus articles són sempre interessants, plens de l'experiència d'una persona que sempre i en tot moment ha posat per davant els interessos del nostre país.

Us recomano la lectura de l'article d'aquesta setmana. No calen paraules!

Orgull de Catalunya

Em sento orgullós de ser català i sento la necessitat de dir-ho.

Crec no ser ni haver estat un fatxenda. Zelós, això sí, de la meva dignitat com a persona i com a català. De la dignitat de Catalunya, i del respecte que li és degut. Al mateix temps respectuós i admirador d’altres països, començant pel conjunt d’Espanya, de la seva història, de la seva cultura, de la seva identitat. I de les de tants altres països, europeus o no. I dels motius que tots ells tenen –i alguns en grau superlatiu- de sentir-se orgullosos de ser el que són i de ser com són. És des d’aquest sentiment que ara sento la necessitat de dir perquè sempre m’he sentit i em sento orgullós de ser català.






Per què sento aquest orgull? Per petulància? Ja he dit que no. Per infantilisme? Per rebequeria? Per una mena de tossuderia exagerada en un moment en què a Catalunya hi ha crisi d’autoestima? No.


Res d’això, sinó per convicció, per coneixement del que Catalunya ha estat i és, per la manera com Catalunya està posicionada en el temps d’avui i en l’espai, perquè hi ha valors que hem sabut conservar. Perquè hem desmentit les previsions dels analistes que ens pronosticaven una decadència irreversible. Perquè tot i ara passar un mal moment si enfondim en la nostra Història, la nostra identitat, la nostra mateixa realitat d’avui constatem que seguim essent-hi i que seguim sumant. Més enllà de les aparences i de les invitacions a la renúncia (algunes fetes des de casa mateix).


Si repassem la Història veurem que hem estat en situacions molt difícils. Que s’ha parlat de “Finis Cataloniae” més d’un cop. Però que sempre ho hem superat. Que sempre ha prevalgut l’esperit del Fènix, és a dir, l’esperit del ressorgiment. Del Fènix Cataloniae.


Però no fem Història. En tot cas no anem gaire enrere. Recordem només –i breument- el que ha estat el gran renaixement català els últims 100-150 anys. En tots els temps, des del cultural a l’econòmic, des del social a l’artístic. Des de la defensa de les arrels a l’avantguarda i l’esclat creatiu. Només la guerra del 36-39 va ser capaç de frenar Catalunya, una guerra amb més d’un motiu, amb més d’una causa però amb una de molt principal: frenar i sotmetre Catalunya. Tan important era Catalunya.


Després altre cop va tornar la cançó de l’enfadós: Finis Cataloniae. Per política, per persecució identitària i per discriminació econòmica, per immigració, per pèrdua d’esperança.. Finis Cataloniae.


Però no. Catalunya va resistir.


I després, què ha passat? Que hi ha hagut una recuperació en tots els sentits. Interna. Que ara –que és cert que passem un moment dolent- algú pot creure que farà marxa enrere. I el perill hi és. Però el nostre capital és gran. I és garantia , si volem, de recuperació.


Mirem-nos-ho des de dos punts de vista. Deixarem per a després el més important, que és el de la nostra força interna. En part perquè fa poc ja en vàrem parlar (veure l’editorial “El nostre capital” del 2 de maig). Fem ara en canvi la prova del nou. És a dir, calibrem el que és i el que ha estat la Catalunya dels últims trenta anys vista des de fora, des de la perspectiva de la resta d’Espanya. Doncs bé, sense petulància, sense fatxenderia Catalunya pot dir que ha estat un factor decisiu –decisiu vol dir que sense ella no hauria passat el que ha passat- en la consolidació de la democràcia, en el procés de modernització de l’Estat, en la europeïtzació, en el progrés econòmic, en l’equilibri territorial, en la implantació de les Autonomies,… Que ha contribuït més que ningú a l’estabilitat i la continuïtat de l’acció de govern de tot l’Estat, sense les quals Espanya no hauria fet el progrés que ha fet.


Més encara: Catalunya ha estat durant ben bé dues dècades un referent a Europa. Un model d’equilibri entre identitat d’arrels i identitat de projecte i de futur. Entre afirmació identitària i capacitat de col·laborar en marcs polítics més grans.


I ha estat un exemple de solidaritat –sí, de solidaritat en un alt grau- i de lleialtat, de joc net de cara a tercers.


Algú pot dir després de llegir això que els catalans no necessitem dida, ningú que ens faci elogi o que ens doni cova. Que diguin el que vulguin. Això ha estat així. I cal tenir molt de prejudici per a no reconèixer el que en tot aquests camps ha fet Catalunya.


Cert que poc reconegut. És probable que ningú no ho agraeixi. Però no pot ser ignorat i menystingut. Com sovint ho és. I els catalans n’hem de ser conscients. Conscients de la nostra importància i del nostre pes. I per tant confiats que com diu la cançó “no serem moguts”


De tota manera alguna consciència hi deu haver d’això. Quan ara veiem que des de més d’un sector –de dretes i d’esquerres- es torna a parlar bé de Catalunya després d’haver-la bescantada i enganyada i menystinguda -els uns i els altres, repeteixo- per força hem de pensar que alguns valors, alguna força i alguna substància devem tenir. O només, potser, uns quants escons de diputats? Potser ells –uns i altres- creuen això, però aleshores s’han de preguntar per què malgrat tantes pressions, tants enganys i tantes maniobres encara s’han de preocupar, quan les coses es posen tibants, de què passa a Catalunya, de com respondrà Catalunya.


Tot això dit sabent quines són les limitacions nostres, és a dir, no des de la fatxenderia, però des d’un orgull legítim i ben fonamentat.


Però tot això només justifica el nostre orgull de rebot. No n’és la causa principal. La causa principal és el pes actual de Catalunya, la seva capacitat d’iniciativa, el valor acumulat pel catalanisme durant més de 100 anys i que segueix vigent. Ho deia a l’editorial del 2 de maig. “El nostre capital”. No cal repetir-ho, a ell em remeto.


Tant m’hi remeto que es pot pensar que no calia al cap d’un mes fer un altre editorial sobre això. Però hi ha coses positives tan certes i que tant poden pesar en el nostre futur que no s’hi perd res a insistir-hi.


La primera és que patim una crisi d’autoestima. Comprensible per com s’han fet les coses darrerament. Però no justificada si analitzem el nostre potencial econòmic, cultural i social. Si som conscients de la fortalesa de la nostra identitat. Del nostre bon exemple de convivència. I també de la molt notable capacitat d’integració que hem demostrat tenir. De la nostra capacitat d’elaborar i de transmetre missatges que són vàlids més enllà de nosaltres.


I enmig del desconcert polític que patim i malgrat les invitacions a la renúncia que fins i tot el Govern de la Generalitat ens fa, el país segueix actiu i amb iniciativa. Per exemple, les últimes dades d’evolució de les nostres exportacions i de les nostres inversions a tot el Món són bones. O l’evolució de les traduccions dels nostres escriptors a llengües estrangeres. O la recuperació de científics catalans que han estat treballant a l’estranger. Tot això són punts que es guanyen en temes de qualitat.


No caure en la inconsciència de no adonar-nos del moment difícil que vivim. Però jugar –perquè ho podem fer- amb orgull, ambició i confiança.

Comencem a treballar

Un cop coneguts els resultats de les eleccions municipals, són moltes les lectures que se’n poden fer. Des de CiU volem destacar dues qüestions: la gran abstenció que hi ha hagut, fet que demostra que molts ciutadans estan decebuts amb actituds i decisions polítiques que no tenen en compte la voluntat dels ciutadans. Malgrat l’abstenció, és evident que hi ha hagut un guanyador, el PSC, i des de CiU el felicitem; però d’altra banda, des de la humilitat, estem satisfets pels resultats: CiU hem estat la única formació política a L’Hospitalet que hem augmentat en percentatge de vots i hem aconseguit consolidar el tercer regidor. Així, volem agrair la confiança que molts ciutadans han dipositat en nosaltres.
Des de CiU comencem a treballar de nou per la nostra ciutat, renovem el nostre compromís amb L’Hospitalet i amb la seva gent, i continuarem fent la mateixa tasca des de la oposició, un tasca positiva, de proximitat amb la ciutadania i fent arribar la seva veu a l’ajuntament.
No hem aconseguit trencar la majoria absoluta, una realitat que en moltes ocasions ens ofega i passa pel damunt, però esperem que durant el mandat que aviat encetarem s’escolti a la gent i es portin a terme polítiques reals socials i de progrés. Ja és hora de deixar en segon terme la gran transformació i prioritzar el dia a dia de la gent. Des de CiU, com sempre, vetllarem perquè així sigui.

CiU, al costat dels ciutadans

En pocs dies hi haurà eleccions municipals i és el moment en què els ciutadans “posaran nota” als grups polítics valorant la feina feta durant aquests 4 anys.
Des de CiU hem treballat durant aquests 4 anys tal i com sabem, al costat de la gent, ja que hem tirat endavant iniciatives al ple nascudes dels ciutadans, que ens han fet arribar les seves queixes i suggeriments veient que CiU som una formació que escolta.
Així, hem aconseguit el manteniment de l’abaixador de Bellvitge-Gornal, ben aviat es construirà una estafeta de correus a Collblanc – La Torrassa gràcies a que des de CiU varem fer arribar ambdues propostes al Congrés dels Diputats; s’han aconseguit importants millores en matèria de seguretat i neteja a la zona de discoteques de Famades (tot i que com els veïns, creiem que la solució al problema és el trasllat dels locals), el parc de Lluís Companys mantindrà tot el seu espai de zona verda; hem fet costat als veïns de la Plaça de la Carpa, del Parc de Can Cluset i de la carretera d’Esplugues a Can Serra i hem aconseguit que fossin escoltats per l’ajuntament,..Entre moltes d’altres iniciatives.
Pels propers 4 anys, ens comprometem a seguir al costat dels veïns, a escoltar-los i a ser la seva veu davant d’un equip de govern que malauradament està més preocupat per les obres faraòniques que per treballar per la gent.

Marques blanques

En Lluís Corminas, company de partit i responsable de política municipal, ha escrit unes línies que jo trobo molt encertades i que crec que val la pena reproduir. Aquí les teniu:

Aquests dies, tots els partits polítics estem enllestint el tancament de les llistes que presentarem els municipis de Catalunya. Malgrat portar gairebé 17 anys vinculat d’una manera o altra al món local del nostre país, mai fins ara havia vist un exercici de desaparició de les sigles dels partits com fins ara. M’explico: el PSC i ERC van començar ja l’anterior legislatura a presentar-se arreu amb les anomenades “marques blanques”: Acord Municipal (ERC) i Progrés Municipal (PSC-PSOE). Aquesta pràctica ara s’ha generalitzat i és la manera amb que uns i altres poden presentar-se en àmbits territorials on no tenen implantació. Alhora, la majoria d’independents inicialment es pensen que no pertanyen a cap formació política; ans el contrari, posen com a condició que no surti enlloc ni ERC ni PSC-PSOE.
D’entrada, es criticable perquè s’enganya a l’electorat i a molts candidats independents. Perquè s’amaguen?
Però la cosa encara és més greu fins el punt de constituir un veritable frau de llei. Perquè? Doncs perquè la voluntat última de tot plegat no és altra que aquestes candidatures acabin sumant per l’àmbit supramunicipal i que les llistes amb marques blanques, les que amaguen les sigles, acabin sumant per a constituir les majories a Consells Comarcals i Diputacions. Dit d’una altra manera, qui vota els independents –AM o els independents –PM acaben donant vots als seguidors d’en Carod i d’en Montilla i acaben sumant perquè el trist tripartit es formi també en l’àmbit local de tot Catalunya.
Convergència i Unió ens presentarem una vegada més a 900 municipis, qui més llistes presentarà; i dels 11.000 candidats que presentem, més de la meitat són independents, mostra clara de la diversitat i la obertura de les nostres llistes. Ara bé, arreu, a tot els país, a la papereta hi haurà CiU, ben clar, sense amagar-nos; estem orgullosos de pertànyer a una federació; a un projecte polític que no s’amaga i que sempre dóna la cara.

Matricular els fills a l’escola: una carrera d’obstacles

Un any més entrem en periode de matriculació i lamentablement aquest tràmit es converteix en una veritable carrera d’obstacles provocat per l’encara falta d’informació fruit del retard que el govern tripartit porta en aquest àmbit.
En governs de CiU es donava als centres la possibilitat de donar un punt complementari als alumnes a l’hora de fer la matrícula per ser fill d’exalumne, tenir-hi germans o haver anat a la llar d’infants. El tripartit ha eliminat aquesta opció, pel que posa dificultats als pares a l’hora de portar els seus fills a l’escola que desitgen. Els pares tenen la sensació de no poder escollir i des de CiU sempre hem defensat que cal conciliar el dret a tenir plaça amb el de triar-la, ambdós drets constitucionals i estatutaris i que el tripartit ens dificulta. Des de l’ajuntament de L’Hospitalet es força a rebaixar la ratio per si arriba gent de fora durant el curs, penalitzant així els centres i a les famílies del País. Nosaltres estem a favor d’una distribució el més racional possible dels nouvinguts i així ho hem demostrat on CiU governa, però en cap cas això ha de penalitzar les famílies que, havent-hi plaça, no li poden portar per si arriba algú de fora. L’elecció de l’escola dels fills és una decisió important i és evident que els pares hem de poder escollir.

No som tots iguals

Ja fa uns quants dies, que ha retornat el Dragon Khan. Semblava que era mort i enterrat i que s’iniciava una etapa nova de tripartit en la que tot transcorreria sense gaire soroll (potser, o segur, sense grans projectes ni ambicions, però aquest fet els preocupa poc ) i faria esborrar de la memòria els tres anys d’olla de grills.
Però això, hem vist que no ha durat ni quatre mesos, i s’ha produït ja la primera tempesta sonada, que ha deixat en ridícul, les tempestats del primer tripartit.
Els fets que des del Govern s’han anat succeint, han estat contradictoris, s’ha dit que el tripartit no corria cap perill, alhora que s’anunciava la seva fi, si des de CiU s’acceptava fer un referèndum sobre l’autodeterminació.
A partir d’aquí, uns i altres han fet declaracions, el President Montilla, mirant cap una altra banda com si els fets no anessin amb ell, ni amb el seu Govern, els dirigents d'ERC contradient-se entre ells, i I.C., com sempre fent de bons xicots.
De nou, Catalunya, gràcies als seus dirigents, sent la riota de l'Estat.
A CiU havíem plantejat el debat parlamentari de l'Estatut, i tot plegat va quedar entortolligat. Amb total sinceritat, crec que de nou, des de CiU amb la figura de l'Artur Mas, va saber-se trobar el to i la línea, perdo també com fa tres anys, quan el Govern embolica la troca, la lectura que es fa des de fora 'es la de desqualificar tota la classe política sense apreciar allò de positiu que es proposa.
Segurament això el tripartit ja li està bé, però a banda de no ser just, Catalunya no s’ho mereix