EL TEMPS

Als nostres lectors

Àlex Milian

Dels 350 diputats del Congrés espanyol, 88 provenen dels Països Catalans (una proporció una mica inferior, però no gaire, a la població que representen Catalunya, el País Valencià i les Illes), però a les nostres circumscripcions electorals s’hi juguen la meitat dels escons que ballen: els susceptibles de canviar, arreu de l’estat, respecte als resultats del 2004, són una trentena; doncs a casa nostra es poden moure fins a 16 escons. Barcelona, pel nombre d’habitants, el nombre de diputats que s’hi elegeixen i la importància de l’abstenció en els resultats, és la que més pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a un altre (fins a set diputats poden canviar), però València i Alacant també sumen quatre seients bellugables. Llegiu quins són.

Editorial

La notícia del Nord

Molts ciutadans del Principat, del País Valencià i de les Illes solen mirar la catalanitat de Catalunya Nord amb força prejudicis, com si es tractés només d’un rerefons folklòric, irrecuperable com a realitat cultural i social. Aquesta visió és molt esbiaixada, fruit de la desinformació i la manca de contacte directe amb els nord-catalans. La prova és que fa gairebé dos mesos que el Consell General dels Pirineus Orientals va aprovar, sense rebombori ni polèmiques (ni publicitat), la Carta a favor del català, per la qual la nostra llengua esdevé oficial a les comarques catalanoparlants de l’estat francès: un reconeixement importantíssim per a l’avanç en el reconeixement dels drets lingüístics dels veïns de Perpinyà, Salses o Prada.
Sabem que, durant el segle XX, l’estat francès havia estat molt més eficaç que no pas l’espanyol en el seu model de genocidi cultural. Però la llengua i la cultura han sabut sobreviure fins al XXI. I, per sort, la revolució comunicativa i cultural que ha arribat amb la societat del coneixement i la globalització obre noves oportunitats de recuperació a les llengües minoritzades i dota els parlants de noves eines de comunicació i reafirmació identitària. L’esclat de les formes comunicatives que ha tingut lloc a final del segle XX i començament del XXI ha fet que desapareguen les barreres artificials que hi havia entre territoris allunyats físicament –i esquarterats nacionalment pels estats consolidats. Internet ha permès que la improbable comunicació entre un jove de Salses i un de Guardamar de fa 15 anys ara siga no tan sols possible, sinó també lògica i gairebé inevitable si es mou per fòrums, xats o blogs d’internet en la seua llengua. Molts diaris electrònics i pàgines web catalanoparlants, però molt especialment Vilaweb, han demostrat que la cultura i la llengua catalanes tenen prou parlants per a esdevenir una de les més actives en un món comunicatiu sense barreres ni prejudicis.
Aquesta revolució comunicativa s’ha afegit a la desorientació que la Unió Europea ha acabat causant entre els estats plurinacionals (que pretenien ser estats-nació eterns) que la van crear. El resultat és que les cultures i nacions emmordassades troben ara una via d’expressió i reclamació de drets propis que els estats no poden fer callar –o no en saben.
En el cas de Catalunya Nord, la dissolució de la frontera és ara més evident que mai i –tot i que encara ens separa l’ample de via– la necessitat d’intercanvi –cultural, econòmic, social– és tan gran que han començat a augmentar exponencialment els negocis transfronterers, la circulació de símbols –sobretot en l’àmbit esportiu–, les iniciatives institucionals, les privades i les personals. La notícia és que la normalitat és un riu indeturable.