EL TEMPS

Als nostres lectors

Àlex Milian

Les empreses que es dediquen a la distribució de l’aigua viuen moments de canvi a l’accionariat, amb l’entrada de socis estrangers (francesos) potents, com Suez, que ha comprat un terç d’Aigües de València. Això suscita desconfiança (“Les intencions de Suez no són gens pacífiques”, ens diu el president d’Aigües de València, en una entrevista de Violeta Tena) i augura tensions, moviments o fusions.
Mentrestant, a València, el PP rescata la carta del transvasament de l’Ebre, tan suada, i, a Barcelona, la sequera trau la pols del projecte de transvasament del Roine. Per alguna raó ningú no parla del malbaratament que implica l’envelliment d’una xarxa de distribució mancada d’inversions.

Editorial

L’aigua com a arma

És ridícul i irresponsable que l’aigua es faça servir d’arma electoral en aquesta nova campanya per a les eleccions generals. Irresponsable perquè la guerra de l’aigua, que torna a encendre el PP, no porta beneficis: només crea enemics, només trenca ponts amb els veïns, i es construeix sobre mentides sense base científica (com la guerra de la llengua). El fruit principal que el PP collirà de ressuscitar el debat sobre el transvasament és la fúria cega del seu votant més fidel, però és difícil que guanye vots entre l’electorat informat. La raó és la ridiculesa –cada volta més evident– dels seus arguments.
Quan, a la primera legislatura d’Aznar, va aparèixer la proposta de transvasament de Maria Ángeles Ramón-Llin (en aquell moment a Unió Valenciana, ara al PP), no hi havia problemes greus de sequera a Catalunya. Enguany els transvasaments del Principat són més buits que els valencians i la possibilitat de restriccions a les grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona és com més va més real –i molt més factible que la possibilitat de tallar l’aixeta a València. Actualment, demanar aigua a Catalunya sembla un acudit.
Tampoc no hi havia hagut, quan va sortir aquella proposta de transvasament, un debat públic i seriós sobre els cabals ecològics dels rius, sobre el control del consum, ni s’havia fixat la mirada en la qüestió de la demanda sostenible: avui dia és més evident que la construcció a la costa –la població que pot instal·lar-se al nostre litoral– no és il·limitada i que el sostre d’aquesta superocupació el marca l’accés al recurs natural imprescindible: l’aigua.
En tercer lloc, rescatar la qüestió de l’aigua és ridícul perquè s’hi fan més evidents que mai les contradiccions internes del PP. Aquest partit, tot i presumir de ser l’únic que pensa en el benefici de l’estat, no té unes prioritats clares aplicables a tots els territoris: a València demana un transvasament de l’Ebre; a Aragó el mateix PP s’hi nega radicalment, a Catalunya callen per no perdre vots i a Madrid (on se suposa que es dissenya una política espanyola homogènia i sòlida) ni confirmen ni neguen res per por de desmentir els uns o els altres.
La política hidrològica ha de ser la mateixa a tot arreu: adequar la demanda a l’oferta i, per tant, limitar el creixement de població sempre que es puga (“limitar” no vol dir aturar el creixement, però sí alentir-lo: a l’estiu el nombre d’habitants es multiplica i fa anys que no s’imposen restriccions, però hi som a prop); compensar l’augment de la demanda amb la millora de les xarxes de distribució (la majoria de ciutats perden un 20% de l’aigua per la degradació de les conduccions); i fer estalviar a qui més consumeix (l’agricultura i la indústria poden ser més eficients).