Més trens i fins a mitjanit.



a) Millora dels horaris:
R De 6:00 a 00:00
R Tren cada 30 minuts

b) Introducció de la indemnització Express igual que regionals
R Retard de 15 minuts: retorn de l’import del bitllet / nou bitllet

c) Millora de la qualitat dels trens:
R Escales d’entrada i sortida a nivell de l’estació
R Megafonia d’informació a tots els trens.
R Connexió a xarxa elèctrica per aparells electrònics o informàtics.
R Connexió wifi i telefonia mòbil.

B) Mitjà termini:
a. Creació d’un Servei de de rodalies integrat de les comarques gironines:
Girona a Blanes, de Girona fins a Portbou i de Girona a Maçanet de la Selva - Hostalric.
Freqüència: cada hora / cada ½ hora en hores punta.
b. Creació del servei de trens regionals d’alta velocitat d’alta freqüència que permeti unir Girona, Figueres, Barcelona, Tarragona, Tortosa i Lleida.

c. Augment del nombre de trens de la línia Mataró - Blanes
Integració tarifària de les comarques gironines.

Un diumenge de pre-campanya


Diumenge de precampanya per Sant Hilari Sacalm, Quart i Girona. Escoltar i parlar. Argumentar i fer reaccionar. A mesura que s’acosten les eleccions, alguns candidats es dediquen a dir moltes tonteries i llocs comuns. Sempre m’ha semblat més rica, en les propostes i els debats, la pre-campanya que la campanya. Però n’hi ha que s’agafen vacances en pre-campanya esperant que els hi caigui l’escó del cel. A mi això em fa frissar. No en sabria. Només sé fer les coses amb la campanya de proximitat. Em carrega les piles de les pròpies conviccions. Ara, els ametllers ja estan florits, però la vulgaritat electoral encara no ha arribat al seu punt àlgid. Avui he anat amb en Carles Pàramo, candidat al Senat, a Sant Hilari. Hem passejat pel mercat, hem xerrat amb gent a un parell de bars i a la plaça de l'església i ens hem reunit amb militants i simpatitzants. Bon clima, concienciació de la importància del moment. La lectura dels diaris em fa veure que queda molt lluny aquesta campanya quasi "artesanal" de la campanya mediàtica dels dos partits grans espanyols que, per a alguns, portarà a la bipolarització. Campanya de conviccions contra campanya de hooliganisme. Aquest és el repte.

Immigració: propostes

Una de les absurditats de l’actual legislació referida a la immigració és que permet el reagrupament familiar però no dóna permisos de treball per als familiars que venen a l’Estat espanyol invocant el reagrupament familiar. Això fa que tota una família depengui d’un sol sou. Hem de canviar la llei també en aquest punt. Potser hi ha d’haver menys reagrupament familiar o bé menys contingents d’immigrants però els que vinguin amb la família que puguin treballar tots. Canvi legislatiu urgent.
Reunió amb representants del sector turístic de la Costa Brava centre. Em plantegen els problemes per trobar personal qualificat per atendre en el sector hoteler o de la restauració. Els hi plantejo quelcom que no existeix, encara que sembli impossible: un contracte fixe discontinu per a immigrants. Vull dir un contracte de temporada per a immigrants que vindrien a treballar durant la temporada turística i que tornarien al seu país fins a la següent temporada amb la seguretat d’un lloc de treball raonablement garantit. Els hi sembla una bona proposta.
En aquesta campanya parlem d’immigració. A les comarques gironines representa un 18’4% de la població. Per sobre del percentatge català, un 13% i de l’espanyol. És clar que hem de parlar-ne. Per la pròpia dignitat de les persones immigrades que acollim. La immigració és una realitat en un món globalitzat. Però ha de ser ordenada i raonable, per la capacitat d’integració de la comunitat d’acollida i pels immigrants. Si Catalunya fos un Estat de la Unió Europea, seria l’Estat amb un percentatge més alt d’immigració. Potser que en parlem. I potser que fem una reflexió en profunditat, lluny de la por cega però lluny del “bonisme” insensat. Els immigrants no emigren per ganes sinó per gana però Europa ha de pensar quin és el grau d’obertura possible que pot oferir. I la seva contribució al desenvolupament de països pobres. No pot ser que no acceptem ni magrebins ni les tomates que es cultiven al Marroc. Hem de parlar-ne.

La reforma de l'educació

Reunió amb els representants dels quatre sindicats que convoquen la vaga de mestres de l’escola pública pel proper 14 de febrer. Conversa llarga i en profunditat. Plantegen aspectes com l’autonomia del centre, el model de direcció, la integració de nens i nenes immigrants, el reconeixement de la funció del mestre en la societat. Tinc la sensació que parlem molt més el mateix llenguatge que fa uns anys, que estem molt més a prop. Des del pragmatisme, des de la necessitat d’afrontar el reforçament del pilar bàsic d’una societat que s’ho valgui. En les últimes setmanes s’han abocat a l’opinió pública un allau de dades i informes destinats afrontar una reforma en uns termes encara inconcrets. Els nego rotundament cap tipus “d’acord sociovergent” en una suposada reforma. Què carai hem d’anar a negociar amb els que no han volgut fer un pacte d’Estat en matèria d’educació? És un debat necessari i que necessita diàleg i grans consensos.

La refroma de l'educació

Reunió amb els representants dels quatre sindicats que convoquen la vaga de mestres de l’escola pública pel proper 14 de febrer. Conversa llarga i en profunditat. Plantegen aspectes com l’autonomia del centre, el model de direcció, la integració de nens i nenes immigrants, el reconeixement de la funció del mestre en la societat. Tinc la sensació que parlem molt més el mateix llenguatge que fa uns anys, que estem molt més a prop. Des del pragmatisme, des de la necessitat d’afrontar el reforçament del pilar bàsic d’una societat que s’ho valgui. En les últimes setmanes s’han abocat a l’opinió pública un allau de dades i informes destinats afrontar una reforma en uns termes encara inconcrets. Els nego rotundament cap tipus “d’acord sociovergent” en una suposada reforma. Què carai hem d’anar a negociar amb els que no han volgut fer un pacte d’Estat en matèria d’educació? És un debat necessari i que necessita diàleg i grans consensos.

Mantes i euros

Conversa amb un home culte i ple de talent de Girona: “En les eleccions de la segona República, la CEDA regalava mantes per a comprar vots, ara els socialistes fan que regalen euros”.

Eleccions i lliçons italianes


Itàlia celebrarà eleccions legislatives el 13 i 14 d’abril. S’ha dissolt la Cambra de Diputats i el Senat en la segona legislatura més curta des de 1948. En altres casos, hi havia governs breus però no legislatures breus. Totes les enquestes apunten que un fenomen polític singular com l’ex-primer ministre Silvio Berlusconi pot tornar a guanyar. Un fenomen lluny de las tradicions polítiques europees que han fet el millor de l’Europa d’avui. Una expressió notablement populista. L’alternativa, Walter Veltroni, líder tendre del Partit Demòcrata, no està prou consolidada. Berlusconi és fruit directe de l’enfonsament del sistema de partits polítics italià en els anys 1992-1993. Els anys dels fiscals justiciers, com Antonio Di Pietro, avui posats a polítics que impedeixen l’entrada d’una empresa catalana, amb normes de cas únic, en els negocis italians. Vull dir que potser els justiciers dels noranta no eren tots ells una ONG. Vull dir que l’enfonsament del sistema de partits polítics va obrir les portes al populisme.

El Ranxo de Vidreres

Del Ranxo de Vidreres el que més m’agrada és el valor de la continuïtat, les peroles del cuinar a foc lent, l’olor de fum, la cendra, el brou i la carn de porc...i els cigrons.

Trens fins a mitjanit


Visita al Ripollès i a la Cerdanya. L’últim tren que surt de Barcelona en direcció a Ripoll, surt a les vuit del vespre. I arriba a les deu. I no continua cap a Puigcerdà. Trens fins a mitjanit, a Ripoll, a Girona, a Figueres. Trens de Rodalies. Trens com a Bèlgica, Holanda, Gran Bretanya, França...i la Comunitat Autònoma de Madrid. Trens que arribin a l’hora i trens fins a mitjanit. Tot un programa polític

El PSC en liquidació

El president Maragall ha anunciat la seva intenció de votar en blanc en les properes eleccions generals.
Qui això ha manifestat, la setmana passada va intentar de totes totes presentar un partit propi a les eleccions. Qui avui propugna el vot en blanc fa un any i dos mesos participava en els mítings del PSC demanant el vot per al candidat Montilla. I en fa quatre d’anys que demanava el vot pel candidat Zapatero com a apòstol d’un Govern que entendria Catalunya. Era la teoria del govern amic: deixem enrera aquest governs reivindicatius nacionalistes per anar de bracet amb el socialismo espanyol. I és ben veritat que han deixat enrera els governs reivindicatius. I és ben cert que el Partit dels Socialistes de Catalunya està en liquidació. Avui emergeix el PSOE-C.
El paper del PSC en la guerra PP-PSOE és el de posar-hi el camp de batalla: Catalunya. I no els importa els danys ni els damnificats a canvi que Zapatero s'endugui la victòria.El vot en blanc no és la solució. El vot en blanc fa créixer l’espai i els escons del PSOE i el PP. Catalunya ha de reaccionar. Perquè si no reacciona ara els que s’han mofat de Catalunya prendran nota que amb nosaltres es pot fer de tot.
Zapatero ha anat de farol pensant que això era una partida de pòquer, però s'adonarà que a Catalunya juguem a la botifarra.

El Ter és ben viu en el pensament dels ciutadans


M'han aturat persones pel carrer, aquesta setmana, per parlar de la proposta del transvasament d'aigua del Roine a l'àrea metropolitana de Barcelona per, així, alliberar el 70% d'aigua del Ter que es transvasa a Barcelona. Aquest és el tema número 1 de les comarques gironines. Convé una reacció clara i ràpida. Una persona em posa l'objecció que l'aigua del Roine transcorre per un riu prop de centrals nuclears. Li recordo que 11 milions de francesos consumeixen aigua d'aquest riu i que el conseller de Medi ambient ha proposat transportar aigua del Roine en vaixell. Millor una obra pública que els vaixells. Millor els aquaductes que les galledes. Els pagesos dels arrosars de Pals em diuen que la terra no és suficientment xopa. "Al meu país la pluja no sap ploure...", va escriure Raimon. La solució és el transvasament de l'1% del cabal del Roine per tenir les conques catalanes en xarxa i alliberar la sobreexplotació del Ter. En la foto em podeu veure el dia que vaig fer la roda de premsa fent públic el compromís gironí de defensa del Ter, en el pantà del Pasteral, on l'aigua del riu és desviada a Barcelona.

No hi haurà paga dels 400 euros


Populisme, populisme del més barat. Amb tocs de peronisme sud-americà. El president-candidat del Govern espanyol, Rodríguez-Zapatero, ha promès un retorn de 400 euros pel mes de juny a totes les persones que hem fet la declaració de la renda. Pedro Solbes pateix, em consta. L'oracle moralista i economista Miguel Sebastián torna a influir i inspirar propostes, em consta. No hi ha res menys socialdemòcrata que el que ha proposat com a reclam electoral el president del Govern: 400 euros per a quasi tothom. Per a Emilio Botín, per al més ric de cada poble i per als dosmileurostes. Això és equitatiu? Aquesta mesura guarda cap tipus de criteri de progressivitat en la fiscalitat i en les ajudes? Cap. A més de populista, és de compliment impossible. Retinguin la dada: la mesura té un cost total de 5.400 milions d'euros, el doble del pressupost del Ministeri d'Habitatge. No hi haurà paga dels 400 euros. Segur. Una temeritat, una frivolitat, una proposta que no podria estar en cap programa econòmic socialdemòcrata o liberal

Una breu visita a Poblet

Acabo d'arribar del monestir de Poblet on hem fet, els quatre caps de llista de Catalunya, una ofrena a la tomba del rei Jaume I. Just el dia del 800 aniversari. És la una del migdia i la nostra corona de flors és la primera i l'única que s'espera, segons ens comenta el pare abad. Vull dir que el Govern de la Generalitat, el Govern de Catalunya, li ha passat per alt aquesta commemoració. El govern integrat per independentistes que s'han transmutat en subalterns del montillisme administrador gris i pulcre del poder pel poder. Una pena. Poblet és un lloc que em proporciona una gran serenitat. Venim d'aquí, i no cal amargar-se'n. Venim d'aquest silenci dens del claustre, de les vinyes, de les tombes dels Reis catalans. Venim d'aquí i aquesta visita m'impulsa a subratllar el sentit dels meus actes en el camp del catalanisme i de la política. La Rosa Massegosa de Sant Feliu de Guíxols em va regalar, fa anys, el Llibre dels Feits amb una dedicatòria inesborrable. La Rosa es va morir quan no tocava, joveníssima. Penso en ella mentre passejo per aquesta església. Tots els països tenen orgull de les seves arrels. Jo també. El país en el seu conjunt espero que també.

400 euros gens socialdemòcrates.

El president-candidat Zapatero ha anunciat que retornarà 400 euros a l'any a tots els ciutadans que fem la declaració de renta, treballadors i pensionistes. Populisme del barat. Del més barat que he vist mai. I gens socilademòcrata. El que ha de fer és rebaixar l'IRPF, i l'IVA de la llum i del telèfon. Té marge perquè la seguretat social té un superhàbit de 23.000 milions d'euros. Permetrà que els ciutadans tinguin més liquidesa a les butxaques. Sense haver de rebre un "taló" de l'Estat recaptador. A més, les ajudes han de ser proporcionals a les rentes, oi? Això és el que sempre ha propugnat la socilademocràcia. Per què ha de rebre 400 euros de l'Estat el senyor Emílio Botín?
Que Zapatero d'economia no n'ha sabut mai, ja ho sabíem. No es va preparar gens ni en els seus 14 anys de diputat de tropa del grup socialista. Però que els que en saben del seu entorn li deixarien prometre aquestes bajanades no era imaginable.

El post de l'Eduard Batlle i en Xavier Trias

El periodista i amic Eduard Batlle m'ha escrit aquest post en el seu bloc. http://ebatlle.blogspot.com/ Així em veu en un dia de precampanya. Aquest matí, Consell Nacional de CiU i aprovació definitiva del programa i les llistes.
En Xavier Trias, secretari general adjunt de CiU, ha estat l'encarregat de presentra les llistes per a la seva ratificació. Ha llegit els noms un a un i n'ha comentat les seves responsabilitats. Com sabeu, en Trias no sap pronunciar la erra. I ell mateix en fa broma. Ha arribat a la número quatre del Congrés per Girona: "Cristina Masdecarreras, regidora de Torroella de Montgrí". "Aquí hi ha una "erra" a cada paraula. M'ho poseu ben difícil!"

L’aigua és vida, el Ter s’asseca. Reaccionem!


El 70% del cabal del riu Ter es transvasa a l’àrea metropolitana de Barcelona. Cap altre riu català subministra tanta aigua a l’àrea de la capital del país. I això té conseqüències evidents en el cabal del riu Ter des del Pasteral (que és on una canonada desvia la major part de l’aigua del riu) fins a la desembocadura a la Gola del Ter. Pregunteu-ho al regants del baix Ter. Però també als ciutadans de pobles i ciutats per on transcorre el riu, o als municipis de la Costa Brava centre que calculen amb preocupació fins quan tindran aigua sense restriccions, o a la ciutat de Girona, o les empreses que tenen salts d’aigua per generar energia.

La situació del Ter és un desastre per a les comarques gironines. L’aigua és vida i el Ter pateix “estrès hídric” que afecta directament a la fauna i la flora del riu però també, i sobretot, als ciutadans de les comarques que directament es beneficien del riu des d’un punt de vista agrícola – la major part de l’aigua-, industrial o pel consum d’aigua de boca.

Sóc partidari d’una Europa en xarxa en el camp de l’aigua i de l’energia. Això avui ja és evident en el camp de l’energia. El 80% de l’energia que es consumeix a l’Estat espanyol prové de tercers països. Vuit de cada deu bombetes d’una sala són alimentades per energia comprada a tercers. Espanya és l’Estat amb més dependència energètica de tota la Unió Europea. Ens refiem de l’energia comprada a països com Argèlia o el Marroc però, en canvi, no afrontem l’Europa en xarxa des d’un punt de vista hídric.

Sóc partidari que l’Europa humida pugui ser raonablement solidària amb l’Europa mediterrània, més seca i amb problemes d’aigua. Sóc partidari del transvasament d’aigua del Roine a Catalunya. Per ser més exactes: amb l’1% de l’aigua que el Roine desemboca al mar, Catalunya tindria solucionat el seu preocupant dèficit d’aigua. Sóc partidari de la solidaritat entre conques però amb uns topalls basats en la sostenibilitat, de les persones i el medi ambient. Avui el riu Ter està sobreexplotat. Aquest és el problema número 1 que hauria d’afrontar la societat gironina amb determinació i fermesa. No es tracta de tancar-se en un discurs de campanar, no es tracta de predicar, com fan alguns, l’oposició a qualsevol tipus de transvasament.

Just el contrari: el transvasament d’una petita part de l’aigua del Roine alliberaria la “solidaritat desaforada” del Ter cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. Com un sistema de vasos comunicants, el Roine allibera el Ter.

Aquest transvasament s’ha de fer amb la construcció d’una infraestructura per al transport d’aigua del Roine a Catalunya. S’ha de fer així i no pas amb pedaços com els que ens proposa el govern de la Generalitat amb el transport amb vaixells d’aigua des del Roine i des de la planta dessalanitzadora de Carboneras (Almería). Quanta mancada de coratge i estupidesa hi ha en la proposta del transport en vaixell de l’aigua. Això només s’ha vist fa uns pocs estius per a Mallorca, que és una illa. Però mai per portar aigua en vaixell des d’una zona, Almería, més allunyada que el Roine, el riu més cabalós que desemboca al Mediterrani. Com els romans, civilització assentada sobre una sòlida tradició, transportaven l’aigua a través d’aqüeductes i no pas en galledes, avui l’aigua s’ha de transportar a través d’una conducció i no pas en vaixells. Europa en xarxa. Per dir-ho d’una altra manera: sóc partidari del transvasament del Roine mentre que el tripartit és partidari de l’embarcament del Roine.

Diguem-ho tot: la planta dessalanitzadora de Carboneras només funciona al 15% i la proposta de portar aigua d’Almería és una manera d’ajudar a fer front a una planta que té uns comptes d’explotació pèssims. Es poden i s’han de construir noves dessalanitzadores a Catalunya – tot i que algun dia hauríem de discutir el cost del consum energètic- però ni elles ni l’anomenada “nova cultura de l’aigua” –estalvi i racionalització de l’aigua- són suficients. I hem de comptar el cost de la canonada per transportar l’aigua des de la dessalanitzadora fins al port de Carboneras i des del port de Barcelona fins a la xarxa d’aigües en alta de l’àrea metropolitana.

Aquesta setmana la majoria del Tripartit ha votat en contra d’una Moció de CiU en el Parlament de Catalunya que, entre altres punts, plantejava la construcció de les obres per a fer possible el transvasament d’aigua del Roine. Transvasar aigua del Roine vol dir, directament, alliberar el Ter que està sota mínims. Per què aquest no del tripartit? Per què aquest no del partit socialista, formació amb cultura de govern? Tot plegat em fa recordar massa els “nos” que ERC i ICV van posar a la construcció del Quart cinturó o la paralització durant mesos de les obres del Túnel de Bracons. Pals a les rodes, frenada a la planificació territorial i mediambiental. Reverberacions d’un pensament entre carlista i iconoclasta.

L’any 1999 l’anterior govern de CiU va tenir els primers contactes amb les autoritats franceses per parlar del projecte del transvasament del Roine. Els francesos hi estan disposats. Tot va quedar parat amb la majoria absoluta del PP i la seva mania de l’autosuficiència i l’aïllacionisme hispànic en matèria hídrica.

Avui tenim una nova oportunitat de plantejar el transvasament del Roine. Serà un dels punts claus del grup parlamentari de CiU en la propera legislatura a les Corts espanyoles i un element de primer ordre a l’hora de negociar qualsevol tipus d’acord polític-parlamentari.

Per què aquest no tan tancat del socialisme català? Per què uns pocs, i amb postures força indocumentades, han fet ballar per un peu durant tan temps la política catalana i espanyola? Diuen, els que s’oposen al transvasament del Roine, que “no ens podem fiar dels francesos”. No ens podem fiar, mitjançant contracte, d’un Estat membre de la Unió Europea regit pels principis de l’Estat de Dret i amb seguretat jurídica? No ens podem refiar de França i, en canvi, ens podem refiar d’Argèlia en la compra de gas natural o de França en la compra directe d’energia? Quins arguments més pobres i porucs! Els transvasament del Roine ha d’arribar i caurà com fruita madura.
M’hi comprometo per la veritable solidaritat europea. Per salvar el Ter. Perquè la gent es pugui guanyar la vida i perquè el paisatge que ens fa com som no variï substancialment per la insensata i desaforada aportació d’aigua del Ter a l’àrea de Barcelona.