Estic tornant ara de Tortosa on he fet un míting electoral. Repasso els diaris d’avui, els d’aquí i els de l’estranger que habitualment llegeixo. Pel matí els havia fullejat abans d’anar a la feina. Hi ha una notícia que destaca per sobre de la resta: ahir, varen ésser assassinades quatre dones a Espanya. A Valladolid i Cullera, a trets. A Puerto de Santa Maria i Madrid, a cop de ganivetada. Quatre noms més a la llista de víctimes de la violència masclista. Ja en portem 18 en el va d’any. Malauradament, però, d’aquí a quatre dies, si no hi ha una altra víctima, se’n deixarà de parlar.

Al llarg d’aquesta legislatura s’ha fet molta propaganda de la Llei contra la Violència de Gènere, que el Govern socialista va impulsar i nosaltres vàrem aplaudir i votar: era necessària! Però no n’hi ha prou amb la llei, i menys amb la propaganda. La Llei no és prou efectiva com a instrument de lluita contra la violència de gènere pel fet de que el mateix Govern socialista no ha dotat als jutjats dels mitjans materials i humans necessaris per aplicar-la.

Tots hi tenim responsabilitats en el que passa, i en el fet de no prendre prou consciència del drama que significa. Si fos ETA qui hagués matat 18 persones en dos mesos, una a una, no parlaríem d’altra cosa. La oposició li refregaria per la cara al Govern. Tots aniríem de funerals. Però no és ETA, és una altra violència. I pel que sembla no dóna ni treu vots. Senzillament estem davant un drama humà.

Més enllà del curt termini cal treballar també a mig i llarg termini. Tenim una societat massa desestructurada, poc educada, o maleducada, si es vol, en el sentit profund de l’expressió maleducada. Hi ha massa famílies desestructurades. Masses! Els valors imperants no contribueixen a solidificar una societat del respecte. L’individualisme i l’egoisme estan massa sovint per sobre del compromís amb els altres. Començant pel qui tens més pròxim.

La violència de gènere és una plaga que requereix ser combatuda en tots els fronts. Mentre no sigui així, tampoc per aquesta raó, podrem parlar d’una societat justa.

Ahir a la nit vaig veure una estona el programa de televisió espanyola en català “59 segons”. Remarco això de només una estona perquè no tinc una visió global sobre el programa. Com a tertulians o protagonistes hi eren els directors dels diaris La Vanguardia, El Periódico, El País, l’Avui, El Mundo i ADN.

M’imagino que per casualitat l’estona que jo vaig veure van parlar exclusivament de Convergencia i Unió. Em desfeia de ganes d’estar al plató i poder replicar amb autoritat i energia alguns dels arguments d’alguns dels protagonistas del debat. Tres directors insistien en presentar a Convergència i Unió, ERC i ICV-Verds com a forces polítiques que no teníem res a dir pel conjunt espanyol i que no parlàvem d’altra cosa que no fos poder. Aquesta observació anava més accentuada contra Convergencia i Unió. Per ells, parlar de poder és parlar de ministeris o de pactes, o fins i tot de les condicions que Convergència i Unió estableix per poder fer efectiva la seva capacitat de decisió que pugui tenir en la política espanyola a partir del 9 de març.

Jo no parlo mai de ministeris, llevat de les respostes a les preguntes que en entrevistes els periodistes em formulen al respecte. Llavors qui és qui parla de poder? La premsa o Convergència i Unió? M’he fet i em faig un tip de parlar de programa, de parlar de valors… He fet tota la precampanya parlant de propostes de família, d’infraestructures, de política energètica, de política econòmica, de política hidràulica, de política exterior (he parlat jo més de política exterior que en Rajoy o Zapatero, de llarg, i si ho esmento és perquè un dels directors cità expressament la nostra manca de discurs en política exterior com a mostra de l’acusació de que no tenim programa ni res a dir sobre una proposta pel conjunt espanyol). Al llarg de la campanya he continuat parlant de pensions, d’educació, de comerç, de la situació econòmica, d’immigració…

Si he fet referència a pactes només ha estat per contestar, per deure democràtic, a en Carod-Rovira, sobre si jo seria ministre o no d’en Rajoy. Ni tan sols he dit si pactaríem o no amb uns o amb els altres. Simplement he dit que jo no seria ministre. Un director comparava aquesta afirmació amb l’anar al notari per dir que no pactaríem amb el PP i, a l’uníson, amb un altre dels directors, s’exclamava de si el PP era nazi o què perquè nosaltres no hi poguéssim pactar. Ningú ha dit que el PP sigui nazi, és un partit democràtic. Però és el PP, tant a través d’en Rajoy com de Dolors Nadal que afirmen que no tenen que pactar amb Convergència i Unió i menys retirar el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut.

Fins i tot va citar aquesta referència meva al ministeri per assenyalar-ho com una de les raons a partir de les quals la ciutadania es desentén de la política. Jo demano a aquests directors de diaris –que afortunadament no eren tots- que no ensenyin tant el plumero, que se’ls hi veu el llautó de la seva defensa d’un marc electoral on només compta el PP i el PSOE i per dos d’ells, per ser més precisos, només el PP.

Finalment, si nosaltres parlem de la nostra condició de força decisiva i de les nostres condicions programàtiques per ser-ho no fem res més que explicar el nostre programa. D’això ells en diuen poder. És que només poden parlar de poder en Rajoy i en Rodríguez Zapatero oblidant-se del programa i discutint de tot menys dels problemes de la gent com van fer al debat televisiu d’aquesta setmana?

Ahir a la nit va tenir lloc el primer debat entre Rodríguez Zapatero i Rajoy per la televisió. Tant TVE, per la Primera, com la Cuatro i la Sexta el varen transmetre. Com diu en Miquel Roca en el seu article d’avui a La Vanguardia la transmissió d’aquest debat a dos posa de relleu que no tots comptem amb els mateixos drets i que uns, els dos grans a nivell d’Estat, expulsen a la resta.

En Rodríguez Zapatero i en Rajoy ens han volgut ignorar i els mitjans de comunicació que l’han transmès també. Uns i altres no trigaran molt a deixar-nos d’ignorar. A partir del 9 de març, quan les urnes hagin parlat i els vots substitueixin els micròfons reservats per en Zapatero i Rajoy, la realitat superarà la virtualitat que ha volgut imposar un debat a dos veus.

Tanmateix més que un debat varen ser dos monòlegs de passat i sobre el passat. Tot em sembla “dejà vu”, em recordà els debats del ”Estado de la Nacion” i les sessions de control de cada setmana. “Todo lo mío es estupendo y lo tuyo es un desastre”, que diu avui en Bru de Sala a La Vanguardia. M’havia promès a mi mateix no veure el debat, però al final no vaig resistir la temptació i vaig aguantar fins a la publicitat. Ja en vaig tenir prou! Amb tot el respecte vaig trobar una gran pobresa d’arguments i que l’unic que els importava era ser President del Govern.

D’altra banda em va semblar veure dos homes descaradament de partit, cap dels dos homes d’Estat. No vaig ser capaç de veure a dos homes de pacte, de diàleg. Espanya té un problema i ahir es va veure: Espanya no va tenir un debat d’idees o propostes liberals o socialcristianes i socialdemòcrates, desgraciadament varem tenir un debat entre un radical i una dreta excessivament tronada i anti-catalana.

Catalunya, per tant, va ésser la gran absent. El debat deixà orfe a Catalunya. Més que mai, doncs, li hem de donar protagonisme a les urnes.

Em permeto recomanar-vos que llegiu les reflexions de Miquel Roca en l’article que publica avui al diari La Vanguardia.

Todos iguales
Miquel Roca Junyent
Antes y durante las elecciones, los pequeños no existen; después, según y como, sólo existen ellos
Las elecciones no son una cosa entre dos. Ciertamente, el PSOE y el PP son los dos partidos con mayor representación parlamentaria, pero todos los demás que con ellos comparten la representación de la soberanía popular deberían contar con iguales derechos en el proceso electoral. Pero este reconocimiento viene siendo sostenidamente ignorado por todos los medios de comunicación, públicos y privados, que presentan estas elecciones como si fueran, exclusivamente, un debate entre dos.

No se trata de discutir la fuerte bipolarización política de España. Si los ciudadanos, en la expresión de su libre voluntad, quieren conformar de tal suerte el panorama parlamentario español, están en su derecho y los discrepantes deberán democráticamente aceptarlo.

Pero esta no es la cuestión. Lo que sucede - y esto sí que es denunciable- es que los medios de comunicación han decidido favorecer esta bipolarización, arrinconando, ninguneando y expulsando de la vida político-electoral a los demás partidos. Sólo PSOE y PP tienen cabida en los espacios electorales y sólo de ellos y para ellos se reserva la atención informativa. Los restantes reciben el trato testimonial necesario para guardar las apariencias, pero se da por sentado que su aparición será siempre supeditada, condicionada y referida a los pronunciamientos de “los principales”.

Este es un juego desigual y no por imperio de la ley, sino con ignorancia de los principios que la informan e, incluso, de su propio contenido escrito. Así es imposible jugar en condiciones de igualdad. Y, después, puede resultar que sean los demás partidos los que deban complementar los votos de los principales para definir un gobierno estable. Y la gente se sorprenderá de que estos partidos “pequeños” existan, sean capaces de imponer condiciones, hayan elaborado programas, etcétera. Muchos electores se quejarán de que la suerte de sus preferidos dependa de unos “desconocidos”.

Estos no habrán debatido con los principales, pero serán decisivos - o pueden serlo- para unos y para otros. Democráticamente, los ciudadanos deberían conocerles y los medios permitirles ser conocidos por lo que realmente dicen y son, no a través de lo que sobre ellos informen o resuman dichos medios. Antes y durante las elecciones, los pequeños no existen; después, según y como, sólo existen ellos. Deberían ser todos iguales.

Aquests dies, ja en plena campanya, lògicament tant el PP i encara més el PSOE volen fer veure que són les úniques dues opcions que es presenten en aquestes eleccions i com a molt ens toleren a la resta. Això sí sempre i quan es posin al serveis dels uns o dels altres.

Doncs bé, que quedi clar que ni amb els uns ni amb els altres, ni amb el PP ni amb el PSOE tenim cap compromís. Tenim les mans lliures per fer el que convingui a Catalunya, d’acord a com ho entenem nosaltres. Aquest és l’únic compromís: Catalunya i la seva gent. Totes les persones, sense distincions, compten per a nosaltres, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin.

Tanmateix el PP i el PSOE, que semblen diferents, sempre son a punt per posar-se d’acord per limitar els nostres interessos. I no parlo dels de CiU, sinó dels de Catalunya i de la seva gent. Ho han fet en el passat i els costarà molt poc tornar-ho a fer en el futur. No demano votar contra ningú, demano votar a favor d’un projecte que situa Catalunya i la seva gent com a prioritats.

Ahir a la nit vam encetar oficialment la campanya electoral. D’aquí al dia 9 hem d’intentar arribar a quantes més persones millor per traslladar-los el nostre missatge carregat d’il·lusió i de futur.

Tanmateix el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya posava de relleu l’existència d’un dèficit important de confiança de la ciutadania envers la política. Vol dir, per tant, que no ho tindrem gens fàcil. No ens enganyem, nosaltres també formem part de les raons que justifiquen aquesta crisi de confiança.

És per tot plegat que el que vull transmetre els propers dies és confiança. Confiança en nosaltres mateixos. Com deia ahir a l’acte d’inici de campanya, si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres.

Aquesta campanya s’hi presenten opcions que han passat en quatre dies de la Catalunya positiva a la Catalunya de la por. A l’altre extrem, i sempre amb el centre neurològic de decisions a Madrid, s’hi troba la opció que fonamenta les seves esperances en el caos. La nostra no és una opció, és un projecte. Un projecte de futur que necessita de la vostra concurrència. Jo m’hi deixaré la pell, però necessito que m’hi ajudeu, per sumar quants més esforços millor a aquest projecte de futur que es fonamenta en una Catalunya il·lusionada, dialogant i que des de la fermesa exigeix ser respectada a partir de saber-se respectar ella mateixa.

Jo no vull decidir per vosaltres. Vull que decidim tots plegats.

Avui arriba el Tren d’Alta Velocitat a Barcelona, és a dir el tren que tothom coneix com l’AVE. Tots plegats ens n’hem de felicitar i jo en felicito a la Ciutat de Barcelona. És cert que arriba molt tard, setze anys després del que nosaltres havíem propossat, però finalment arriba i aixó és el que ara compta. Darrera hi ha aquella històrica decisió del govern socialista de prioritzar l’alta velocitat que ens havia de permetre incorporar-nos a la xarxa europea construint el Madrid-Sevilla abans que el Madrid-Barcelona com a primera part del Madrid-Barcelona-La Junquera-Paris o Milà o Bruxelles o Zurich o Londres o …. Darrera queda també el malgust de boca que et provoca veure com ni els ministres catalans presents en el govern de Madrid llavors ni els que n’han format part els darrers anys han fet res per assegurar que l’alta velocitat arribés a Barcelona abans que a Màlaga, a Vallladolid o a Osca. No pas perquè no vulgui que arribi a aquestes ciutats, tot el contrari, no nomès em sembla bé que hi arribi sinó que cal felicitar-ne a la Ministra Álvarez per haver-lo portat a la seva ciutat, al Secretari d’Estat Morlán per haver-lo fet arribar a Osca i m’imagino que a l’Acebes o al mateix Aznar per haver prioritzat el Madrid-Valladolid. A mi el que em sap greu és que els catalans que hem tingut a Madrid no hagin exercit de catalans com els altres -començant per Felipe González- han exercit de andalusos, aragonesos o castellans. Però vaja tot això ja queda enrera. Com enrera queda tamé una de les tantes promeses incomplertes del President Rodríguez Zapatero, en aquest cas la de que l’AVE arribaria a Barcelona el 21 de desembre (si nosaltres haguéssim fet una campanya publicitària a mesos vista de les eleccions anunciant, amb diners públics, que l’AVE arribava a Barcelona i després hagués passat el que ha passat hores d’ara ja hi hauria diligències al Jutjat amb alguna acusació particular i amb l’ex-fiscal en cap fent declaracions a tort i a dret sobre malversació de cabdals públics). Però insisteixo tot això queda enrera i avui el que cal fer és expressar la satisfacció perquè, encara que tard, ja el tenim aquí.
Ara el que cal és que assegurin un bon i ple funcionament de rodalies, que permetin que arribi a territori francès quan més aviat millor (aquí el govern socialista torna a incomplir els seus compromisos) i que el seu trajecte per Barcelona es faci respectant la Sagrada Família. Ho he escrit en anteriors ocasions: clar que Barcelona es pot foradar i caldrà foradar-la, però això ha de ser compatible amb garantir el valor artístic,religiós i econòmic de l’obra d’en Gaudí. Ja vaig dir que en Rodriguez Zapatero s’hauria de dignar a visitar la Sagrada Família i a escoltar, apreciar i veure les característiques de l’obra tal com els hi explicarien en Joan Rigol i l’arquitecte Jordi Bonet. Estic segur que si te la més mínima sensibilitat envers l’art, el fet religiós o la importància del turisme per la Ciutat de Barcelona rectificaría la seva decisió. I només cal que tingui sensibilitat per una de les tres questions. No cal ni que arribi a dues, ni menys que en tingui per totes tres. No li demano tant!

Europa té des de diumenge un Estat més. Kosovo s’ha declarat independent. Felicitats als kosovars, el meu reconeixement personal i els millors desitjos de cara al futur. Fa un parell o tres de setmanes, presentant el programa de relacions internacionals de la Federació de Convergència i Unió a Madrid ja vaig dir que nosaltres donaríem suport a la seva independència. De fet, des de la tribuna d’oradors del Congrés de Diputats, havia demanat a Rodríguez Zapatero que quan es produís la seva independència Espanya el reconegués com un nou Estat europeu. S’ha produït l’acte de proclamació del nou Estat al Parlament de Pristina i el govern espanyol és dels pocs que no el reconeix. Pitjor encara que no fer-ho és l’argument que utilitza dient que, com en el cas d’Iraq, Espanya defensa la legalitat internacional. Realment pobre!

Aquí, com era d’esperar, tothom rep amb enorme satisfacció la independència de Kosovo. Jo també! Al mateix temps, però, sento preocupació i decepció. Veiam! La independència de Kosovo és el fruit d’un fracas. Del fracas de la UE i de NNUU, i a mi aixó em dol i em preocupa pensant en els mateixos kosovars. Aquest és un poble que m’estimo, coneixia personalment al seu lider Ibrahim Rugova. De fet, vaig tenir l’honor de fer-li entrega de la Medalla Carrasco i Formiguera l’any 2000, i no m’agrada que el seu futur s’enlairi sobre un passat fracassat.

Aquesta no és una bona solucio per Kosovo, però es millor que qualsevol altra. El passat mes d’abril vaig tenir l’oportunitat de parlar-ne i discutir-ne amb la resta de col·legues membres de la Unió Europea, presidents de les Comissions d’Exteriors, amb el comissionat de NNUU Ahtissari, ex-premier finlandès, i el resultat es veia venir. És cert que l’acte unilateral de Kosovo no té cobertura legal, com afirma el Ministre Moratinos, però també ho és que altres accions sobre aquell territori s’emprengueren, amb el plàcet espanyol, sense comptar inicialment amb cap resolució favorable de NNUU.
Ara bé, el que més em desespera és la impotència de la UE. A la primera de canvi no som capaços de posar-nos d’acord i el govern espanyol n’és un dels responsables. On és l’europeisme de ZP? No havíem quedat que l’interès d’Europa era l’interès d’Espanya i que el que era bo per Europa era bo per Espanya? Ai! la mala consciència de l’Espanya una, grande y libre. Que no pateixin, que al menys una gran majoria de catalanes i catalans tenim clar que ni som ni volem ser com Kosovo. I aquí s’hi inclouen els independentistes, almenys els intel·ligents.

Ahir, en sortir de l’Hospital, feia referència al President Kennedy i recordava una de les seves històriques apel·lacions a l’esforç de la gran nació nord-americana. És possible que jo hagi sortit amb una sobredosi d’il·lusió de la meva estància hospitalària, però em rebel·lo contra un cert estat d’anim que he observat al llegir amb més deteniment els diaris, les opinions del electors, comentaristes o escoltar les trucades telefoniques a les ràdios.

Cal trencar la inèrcia que hi ha d’arrastrar-nos pel pendent del descontent, de l’emprenyament… Mai s’ha conquerit res des de l’apatia i el pessimisme. Mai s’ha construit res des de la resignació. Tots hem de recuperar, si l’hem perduda, la confiança per tirar endevant el nostre país. Si no ho fem nosaltres ningú ho farà per nosaltres.

Des de Catalunya estant, a més, hem de donar un valor afegit a aquestes paraules: “si no ho fem nosaltres ningú ho farà per nosaltres”. Veig massa PSOE i PP instal·lats en el subconscient de la gent; òbviament en una gran majoria d’informacions i opinions sobre la campanya electoral començant per la “nostra” TV que prioritza i fa anar a remolc de tot el que diuen a Ferraz, a Génova o a Moncloa la informació político-electoral. Amb tot el respecte a la voluntat democràtica del poble català, però si de les urnes el dia 9 de març n’ha de sortir un reforçament de l’emprenyament però un engreixament electoral del PP i del PSOE poc que anem pas bé, com diria un amic meu de Palafrugell.

Somio en un país millor per les meves filles i els seus futurs fills i vull donar-los, com tots vosaltres, esperança; esperança en un futur millor, diferent del present i això no ho aconseguirem sinó deixem de maleir. Ens ha contagiat la política espanyola i només sento que maledicències envers els altres. Ens cal sintonitzar una ona completament diferent que ens permeti, que ens obligui, a posar llum, quanta més millor, a la barricada com expressió i metàfora de la nostra causa com a país i com a societat.

Som-hi tots!

Benvolguts,

Des d’ahir a la tarda, diumenge, estic ingressat a l’Hospital de Barcelona. Vaig entrar al servei d’Urgències amb un quadre de gastroenteritis. Espero sortir aviat, però mentrestant no us podré contestar els vostres comentaris. Us animo, però, a que entre vosaltres aneu penjant els comentaris que us semblin oportuns. Quan em reincorpori ja procuraré respondre’ls com tinc costum.

Josep Antoni Duran i Lleida

Avui havia d’anar a Madrid, convidat per Toton Comella, a la desfilada de TCN que inaugura la setmana de la moda a Madrid. Finalment no he pogut fer-ho, perquè l’enregistrament dels espots de campanya electoral s’ha allargat més del compte.

Voldria, però, reproduir aquí les paraules que hagués expressat de suport als dissenyadors catalans, al sector tèxtil català, i en particular al de la confecció. Aquest sector amb una forta presència a Catalunya representa el 7% de l’ocupació industrial, el 4% del Producte Industrial Brut i el 4’5% de les exportacions espanyoles al 2007. El 60% de l’ocupació és femenina essent el sector industrial amb més representació de dones. 

Doncs bé, l’actual Administració de la Generalitat no ha mostrat gens de respecte, en centrar-se de forma exclusiva en el que ells anomenen “emergents”. Aquest fet ha provocat la fugida dels dissenyadors més importants cap a altres destins (Madrid, París, Londres). I, de retruc, la pèrdua de pes de Catalunya en general i de Barcelona en particular com a referent de la moda. 

A aquest sector li passa una mica com al conjunt del país. Ara se’l respecta menys que abans perquè des del govern de Catalunya no l’han respectat i per tant no l’han sabut fer respectar. 

Estem, doncs, davant un govern tripartit que passarà a la història per enfonsar un sector en lloc d’ajudar a desenvolupar-lo tal com fan altres, com és el cas de Madrid que dóna totes les facilitats. Una altra bona raó per desitjar que Catalunya canviïn les coses.

Porto ja unes quantes setmanes d’intercomunicació amb vosaltres a través d’aquest blog. No cal que us recordi que el dia 9 de març hi ha eleccions a Corts Generals i que soc candidat per la federació de CiU. Doncs bé, voldria expressar-vos en quatre ratlles amb quin estat d’ànim afronto la campanya electoral que s’inicia  dijous dia 21 a la nit.

Ho faig amb renovada il·lusió. Els vostres comentaris m’hi ha ajudat. Ho faig amb confiança, amb fe, en el país. Crec en aquest país i crec en el seu futur. Trots vosaltres voleu que canviïn moltes coses i jo també. Crec en el futur del nostre país. No perquè ho cregui jo que també, sinó sobretot perquè vosaltres també hi creieu.

Així de senzill, però així de profund.

Us recomano que llegiu aquest interessant article de Germà Bel,  publicat avui al diari La Vanguardia

Obsesiones

Germà Bel

Los alarmistas de la unidad de mercado han viajado poco o tienen pereza intelectual

Entre las pocas materias en que ha avanzado la transferencia de competencias a Catalunya está la Inspección de Trabajo, las bases de cuyo futuro modelo se acordaron en la última reunión de la comisión bilateral Estado-Generalitat. Esta transferencia ha suscitado el rechazo de centrales sindicales como UGT y CC. OO. (aunque, hay que precisar, la han apoyado las organizaciones catalanas de ambas centrales) y patronales como Cepyme y CEOE, por considerar que atenta contra la unidad de mercado. Más en general, la CEOE ha hecho del refuerzo de la unidad de mercado signo de identidad de sus reclamaciones a los poderes públicos. Vistas estas preocupaciones, se diría que la unidad de mercado en España está en riesgo. ¡Y la Comisión Europea sin enterarse!No conozco muchos economistas que estén contra la unidad de mercado, beneficiosa para empresas y para consumidores. Éste es uno de los factores base de los procesos de integración económica a nivel regional, uno de cuyos mejores ejemplos es la Unión Europea. Se trata de que unas reglas básicas garanticen a empresas y consumidores una posición de partida igual en diferentes jurisdicciones administrativas. Esto ni implica ni exige que todos y cada uno de los detalles de la regulación en un sector deban ser idénticos en todas las jurisdicciones del espacio económico integrado. Y esto último, la uniformidad, es lo que parecen desear los temerosos de la ruptura de la unidad de mercado.La uniformidad no es necesaria - ni quizás deseable- para que la economía sea flexible y eficiente. El caso de EE. UU. lo ilustra con claridad. ¿Se imaginan tipos de IVA diferentes en las comunidades españolas? Pues en EE. UU. el impuesto sobre ventas depende de cada estado, y los tipos oscilan desde el 0% (en Alaska y otros) hasta el 7,25% (California). Además, los municipios pueden fijar su propio tramo del impuesto. Las solicitudes de reparación mecánica están sujetas a requisitos particulares de presupuesto en California, Florida y Utah, y las tarjetas de crédito de consumo tienen un estatuto particular para los casados residentes en Wisconsin. ¿Y las placas de vehículos? Lejos de un único tipo de placa en toda la Unión, cada estado tiene su placa propia. Además, cuando un ciudadano cambia de residencia a otro estado debe poner al vehículo las placas de este (eso sí, a un coste económico muy bajo). Aunque ya se sabe que esto de las placas no le importa a nadie.

Que en EE. UU. se den estas situaciones no implica que debamos emularlas, pero no sería más que una ocurrencia sostener que la unidad de mercado está allí desgarrada por tales diferencias. Es posible que los alarmistas de la unidad de mercado en España padezcan de pereza intelectual o que hayan viajado poco. Aunque no cabe descartar que sea, sencillamente, una cuestión de cinismo político.

La frase no és meva, és de l’escriptor nordamericà Mark Twain. Hem de fer possible que ni el whisky ni l’aigua serveixin per barallar-nos perquè, contràriament al que diu Mark Twain, el whisky també ha provocat més d’una baralla. 

D’aigua cada cop n’hi ha menys, cada dia plou menys i, en canvi, cada dia som més. Ja no som 6 milions, hem passat als 7’3 i anem camí dels 8’2, segons previsions de la pròpia Generalitat. No canviarem ni el règim pluviomètric ni la tendència de l’increment de la població. En conseqüència, tenim un problema estructural. Només veient la foto que il·lustra aquesta comentari de l’església de Sau es fa bo allò que una imatge val més que mil paraules. Hem de portar l’aigua del Roine. El PSOE no hi està disposat. El PP en paraules de la seva darrera ministra de medi ambient, Margarita Rodríguez, creu que “portar aigua del Roine a Catalunya és tant com independitzar les aigües catalanes de les espanyoles”. Doncs sí, en aquest cas necessitem aquesta independència per continuar vivint i progressant. 

Acabo de deixar el pantà de Sau. Les imatges t’arriben al cor. El Roine forma part del meu compromís si algú vol comptar amb el meu vot per qualsevol acord encara que només sigui de política hidràulica. No cal dir que és condició de qualsevol acord  que vagi més enllà de l’aigua.

Al llarg d’aquests dies de precampanya els socialistes catalans tenen un únic missatge i una sola idea, una idea amb molta mala intenció. Es tracta de dir que CiU no hauria de ser equidistant entre el PP i el PSOE i que, en el fons, amaguem la voluntat de pactar amb el PP. És clar que aquesta malèvola idea contrasta amb la del PP a Catalunya que s’atipa de dir a tort i adret que CiU ja ha decidit pactar amb el PSOE. Bingo! Això no és equidistància, es senzillament centralitat. 

Ara bé, els socialistes tenen raó quan diuen que no siguem injustos i que no tractem per igual el PP que el PSOE, perquè són diferents. Certament, PP i PSOE són diferents a Espanya, però per a  Catalunya són el mateix. Si veiem aquests dies i al llarg dels quatre darrers anys, el PP i el PSOE se les engalten cada dos per tres. Ara bé a l’hora d’engaltar-les a Catalunya, no tenen cap problema en posar-se d’acord. S’han posat d’acord per negar-nos la publicació de les balances fiscals, s’han posat d’acord per negar-nos la transferència de l’Aeroport del Prat; s’han posat d’acord per negar-nos les seleccions esportives pròpies; s’han posat d’acord per negar-nos l’ús del català al Congrés; s’han posat d’acord per no deixar-nos portar un indicatiu específic a les plaques de matrícula espanyoles; s’han posat d’acord per negar-nos transferències del poder judicial; s’han posat d’acord en tantes i tantes coses… 

Tot i això, també s’ha de dir que de tant en tant també es posen d’acord a nivell espanyol. Per exemple, tots dos, encara que amb grau diferent, utilitzen el terrorisme amb fins partidaris. El PP s’ha passat mesos demanant la il.legalitzacio d’ANB per raons partidàries i ara el PSOE de pressa va a il.legalitzar-la pel mateix tipus de raons.

Estic tornant de l’Ametlla de Mar on he participat en la processó solemne en honor de la Mare de Déu de la Candelera. No sé si eren tres, quatre o cinc mil els assistents, però eren molts. Tothom amb la seva candela encesa i de tant en tant crits de “Visca la Mare de Déu de la Candelera”. És possible que no tot sigui fe i que hi hagi molt de costum i, per tant, de cultura, però ningú pot negar les seves arrels cristianes. 

Ho deia el mossèn que ha fet el discurs a mitja processó ( això sí una mica llarg sobretot tenint en compte l’humitat dels carrers de l’Ametlla). Com li explicava un vell llop de mar quan a les sis del mati els pescador surten a la mar, tots miren la sortida del sol i uns més ostensiblement i altres més dissimuladament fan el senyal de la creu i s’encomanen a la Mare de Déu de a Candelera. Això sí després li demanen que baixi de la barca, perquè metre feinegen per la mar no escolti les discussions i renecs de la tripulació.

Avui he dinat a Reus amb la comunitat del Col·legi Pare Manyanet, amb el director del centre, representants de l’AMPA i les directores de primària i de secundària. Després de dinar, hem donat un tomb per les aules. He entrat en una d’elles, concretament d’ESO, i només obrir la porta s’han aixecat totes les noies i els nois sense que el professor que estava impartint la classe els hi hagués fet cap indicació. Algú pot pensar que això són temps passats. A mi em sembla que son signes positius de futur.

Ara sóc a Palma de Mallorca, a l’entrega del premi ‘Nueva Economia Forum’ del 2008 a la cancellera alemanya, Angela Merkel. M’hi va convidar ella personalment i em va semblar que hi havia de ser. Al llarg del curt vol que separa Barcelona de Palma de Mallorca he vist la foto al diari d’ahir de Sarkozy, Merkel y Rajoy. El líder del PP serà feliç, és lògic! En Mariano Rajoy té una gran avantatge: entre els europeus hi ha més valoració positiva de Rodríguez Zapatero que de Mariano Rajoy.

Ahir a Madrid ZP va prometre que la Comunitat Autònoma de Madrid tindrà una inversió en rodalies de 5.000 milions d’euros i 150 quilòmetres de vies. Al setembre del 2006 va fer una promesa cap a Barcelona de 1850 milions d’euros i 15 quilòmetres de vies. Quina diferència, oi? Avui, però, a Rac1 Carme Chacón ha di que no ens preocupem, que quan ZP vingui a Catalunya, farà promeses molt més substancioses per Catalunya. Crec que la senyora Chacón té rao. N’estic convençut, quan vingui Zapatero ens tornarà a prometre l’oro i el moro. El problema de ZP és la seva facilitat per prometre coses i la seva compulsiva actitud d’incomplir-les.

Acabo de mantenir, a Madrid, al Congrés de Diputats, una reunió amb els dirigents de la Federació d’Associacions de Treballadors Autònoms de l’Estat i la Unió de Professionals de Treballadors Autònoms amb els corresponents homòlegs a Catalunya de PIMEC i CETAC.

Una vegada més, hem coincidit amb el que hem de defensar aquesta propera legislatura. D’entrada, desenvolupar l’Estatut del Treball Autònom. Entre les propostes principals, la d’incloure els cònjuges i els familiars dels autònoms al règim general, sense excepcions. Regular el dret recollit a l’Estatut del Treball Autònom, a la prestació, precisament de l’activitat, i jubilació anticipada que ens comprometem a treballar per a que estigui llest pel 2009.

  [Seguir llegint… >>]

Fa temps, molt de temps, que al Congrés dels Diputats venim plantejant al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i al seu vicepresident d’economia, Pedro Solbes, la necessitat de prendre mesures per corregir la inflació. De fet, ja en l’etapa de la majoria absoluta del PP insistíem en la necessitat de reformes estructurals, entre d’altres, en el sector energètic perquè tingués una incidència positiva en la baixada de preus. 

[Seguir llegint… >>]

Us recomano llegir aquest article de Salvador Cardús que avui publica el diari La Vanguardia 

Sindicatos contra maestros 

Salvador Cardús i Ros

[Seguir llegint… >>]

Avui a La Vanguardia surt un petit anunci del meu blog amb l’enunciat “Ens hem equivocat! S’han de recuperar valors com el respecte, l’esforç, l’autoritat, el mèrit, la disciplina… a la família, a l’escola i a la societat”. Coincideix amb un anunci idèntic que el mateix diari va publicar el proppassat 16 de desembre. Ho explico perquè recordo que un blogaire, concretament en Roger Pons, feia referència a que el títol d’una nota penjada al blog parlant d’economia coincidia textualment amb un altre d’aquests petits anuncis al diari. Ja vaig dir que això ho feia expressament per animar més el debat en aquest blog.  

  [Seguir llegint… >>]

Un breu post per recomanar-vos un article de l’Antoni Garrell, expresident del Cercle per al Coneixement, titulat “Aigua, energia i mobilitat”, i que m’ha semblant interessant. El podeu trobar a http://www.cperc.net/continguts/article.php?llengua=ca&idvar=312

El pitjor que li pot passar a una persona, a una família, a una associació, a una entitat… a un poble, és que li perdin el respecte. Doncs bé, això és el que ens ha passat a Catalunya en els darrers anys: ens han perdut el respecte. Ara se’ns respecte molt menys que abans. Tothom s’atreveix amb nosaltres, i això abans no passava. Ara, en canvi, passa i ens és profundament negatiu. 

[Seguir llegint… >>]

Ni el govern que presideix Rodríguez Zapatero ni l’anterior govern del PP han fet mai cas de les advertències, reflexions, i propostes de Convergència i Unió sobre la pujada de preus, és a dir, sobre la inflació.

Aquest any es tanca amb una inflació, un 4,3, molt per damunt del 2 per cent previst. Això vol dir que a molta gent li costa més arribar a final de mes. Pugen més els preus dels bens de consum que els salaris i, per tant, assalariats i classes mitjanes ho pateixen. A això cal afegir, com tantes vegades ho he dit, la pujada del tipus d’interès, que afecta les famílies que paguen hipoteca pel seu habitatge.  

[Seguir llegint… >>]

 D’entrada amics blogaires, he de demanar-vos excuses. Certament, havia dit que intentaria inhibir-me del blog al llarg d’aquests dies per poder dedicar-los a la família, però la temptació i el fet que ara explicaré, em porten a fer-ne ús.

He llegit en alguns mitjans els comentaris del diputat socialista al Parlament català, Mohammed Chaib, i de Sos Racisme al voltant del vídeo, penjat en aquest mateix blog, que pretén provocar la necessitat de participar en el procés electoral. També l’Associació de Periodistes Àrabs a Espanya s’ha dirigit a nosaltres, privada i amablement, per demanar que retiréssim aquest vídeo.

[Seguir llegint… >>]

He llegit aquest article de Pilar Rahola a ‘La Vanguardia’ i em permeto recomanar la seva lectura. Per aquest motiu, l’incorporo al blog. 

Elogio de la familia

Pilar Rahola

Estoy muy harta de esa moda pijoprogre que ningunea la ilusión de estos días

[Seguir llegint… >>]