Conferència pronunciada pel lehendakari Ibarretxe amb el títol "Ara més que mai, iniciativa política" a l'Auditori AXA de Barcelona el 17 de gener del 2008.
13/03/2008 · Crònica de Cultura i Mitjans de Comunicació El periodista Pedro J. Ramírez ha quedat ben descollocat amb el resultat d'aquestes eleccions. Només així es pot entendre que, a poques hores dels resultats, i en una trobada digital amb els lectors d'El Mundo, proposés aquesta sorprenent recepta per millorar els resultats del PP a Catalunya: "Encontrar una manera de defender la unidad de España que sea compatible con el respeto y la potenciación de la identidad de Cataluña". Que El Mundo suggereixi al PP la potenciació identitària de Catalunya és un canvi mental que contradiu la línia editorial dels darrers anys, adreçada a atacar sistemàticament la llengua i cultura pròpies del país. Recordem que aquest és el diari que va demanar el vot per a Ciutadans en les passades eleccions al Parlament (i que, enguany, ha donat suport a Rosa Díez a qui ha aplaudit la seva defensa numantina de la unitat espanyola).
13/03/2008 · Crònica de Cultura i Mitjans de Comunicació El periodista Pedro J. Ramírez ha quedat ben descollocat amb el resultat d'aquestes eleccions. Només així es pot entendre que, a poques hores dels resultats, i en una trobada digital amb els lectors d'El Mundo, proposés aquesta sorprenent recepta per millorar els resultats del PP a Catalunya: "Encontrar una manera de defender la unidad de España que sea compatible con el respeto y la potenciación de la identidad de Cataluña". Que El Mundo suggereixi al PP la potenciació identitària de Catalunya és un canvi mental que contradiu la línia editorial dels darrers anys, adreçada a atacar sistemàticament la llengua i cultura pròpies del país. Recordem que aquest és el diari que va demanar el vot per a Ciutadans en les passades eleccions al Parlament (i que, enguany, ha donat suport a Rosa Díez a qui ha aplaudit la seva defensa numantina de la unitat espanyola).
La voluntat de condicionar el missatge del PP a Catalunya es fa evident també amb la peça, a pàgina sencera, que dediquen avui a les batusses internes dels populars. Molt d'espai, molta columna, però poca concreció, en el sentit que es planteja la lluita com a una mera batalla de cadires, més que no guerra d'idees i plantejaments intellectuals. Res sorprenent, aquest ànim de tutelatge, si es conserva la inquietant imatge del director Ramírez al balcó del PP, la nit de la victòria electoral d'Aznar, saludant amb un entusiasme insòlit.
Però, malgrat les ànsies dirigistes de Pedro Jota, alguna cosa es mou al carrer Gènova que deu inquietar l'intrèpid periodista. Dilluns també es postulava per recanviar Mariano Rajoy i, dos dies més tard, transcendia la notícia que el líder gallec vol tornar-ho a provar, si bé amb un equip propi.
13/03/2008 · Bilbo · Crònica d'Euskal Herria Tot és vermell socialista o
blau PP en el mapa electoral de l'Estat. Fins els comicis del 9 de març Euskadi
era un oasi controlat pel PNB, però les coses han canviat. El Lehendakari
Ibarretxe sempre presumia que les tres províncies basques apareixien pintades
de color verd en els gràfics de les pantalles de televisió les nits electorals.
Eren l'exepció. El verd PNB ha desaparegut i s'ha imposat el "tsumani"
socialista a Biscaia, Àlaba i Guipúscoa amb molta contundència. Tanta, que es
pot afirmar que la victòria del PSE és històrica, com ho és també la desfeta
del partit d'Iñigo Urkullu. Des de les eleccions autonòmiques del 2005 el PNB
no aixeca el cap i pateix una continua pèrdua de vot. Té fuites per tot arreu. També
els altres dos socis d'Ibarretxe en el govern, Eusko Alkartasuna i Ezker Batua.
L'ensulsiada, doncs, afecta al tripartit en conjunt.
13/03/2008 · Bilbo · Crònica d'Euskal Herria Tot és vermell socialista o
blau PP en el mapa electoral de l'Estat. Fins els comicis del 9 de març Euskadi
era un oasi controlat pel PNB, però les coses han canviat. El Lehendakari
Ibarretxe sempre presumia que les tres províncies basques apareixien pintades
de color verd en els gràfics de les pantalles de televisió les nits electorals.
Eren l'exepció. El verd PNB ha desaparegut i s'ha imposat el "tsumani"
socialista a Biscaia, Àlaba i Guipúscoa amb molta contundència. Tanta, que es
pot afirmar que la victòria del PSE és històrica, com ho és també la desfeta
del partit d'Iñigo Urkullu. Des de les eleccions autonòmiques del 2005 el PNB
no aixeca el cap i pateix una continua pèrdua de vot. Té fuites per tot arreu. També
els altres dos socis d'Ibarretxe en el govern, Eusko Alkartasuna i Ezker Batua.
L'ensulsiada, doncs, afecta al tripartit en conjunt.
La tendència a la baixa del
PNB i dels seus aliats va acompanyada en paral.lel per una tendència a l'alça
del PSE de Patxi López i això permet als socialistes afrontar el futur amb
optimisme pensant en la pròxima cita autonòmica a Euskadi. A Sabin Etxea hi ha
nervis perquè no controlen la situació i han perdut la iniciativa. El
"sorpasso" socialista els ha sorprès per l'amplitut i la profunditat
aconseguides. Els efectes de l'atemptat
d'Arrasate els està pagant en bona part el PNB. Amb l'assassinat del militant socialista Isaías Carrasco, ETA s'ha
limitat ha accelerar el creixement del PSE. La poca tensió abertzale practicada
pel PNB, EA i Aralar durant la campanya i la repressió desfermeda contra el
moviment independentista, que no ha pogut estar present a les urnes, han
contribuit a que entre els bascos el vot espanyolista superi, per primera
vegada, al vot basquista. El que va passar a Euskadi el 9-M es pot resumir
així: tothom baixa, inclòs el PP, i només pugen els socialistes i també
l'esquerra abertzale. L'abstenció preconitzada pels independentistes s'ha
incrementat nou punts respecte les eleccions del 2004. Tota una demostració de
força del Moviment d'Alliberament Nacional Basc en unes circumstàncies molt
dures. La vía policial no ha pogut escombrar del mapa als bascos
independentistes. Davant aquest panorama el nou president espanyol, José Luis Rodríguez
Zapatero, hauria de ser conscient que sols un acord amb l'esquerra abertzale
podrà desactivar aquest conflicte. La resolució del Congrés espanyol a favor
d'una sortida dialogada amb ETA continua vigent a l'espera que algú la recuperi
del calaix, i tampoc es pot oblidar una antiga afirmació del mateix Zapatero: "La fi de la violència no ha de tenir un
preu polític, però la política pot ajudar a acabar amb la violència." Res nou. La fòrmula per arreglar el problema
basc sempre l'hem tingut davant dels ulls, tothom, inclosos els cinc presidents
espanyols des de 1977 ençà.
De moment a La
Moncloa han primat les falses sortides i la manca d'ambició política. En
l'actual situació és força difícil torna a edificar un nou procés de pau, però
no improbable. Les condicions es tornaran a donar d'aquí uns anys, pot ser al
final de l'actual legislatura, ja es veurà. Del que no hi ha cap dubte és que
l'esquerra abertzale tornarà a seure en una taula de negociació amb
representants del govern espanyol. Els independentistes estan pagant la fi de
l'alto el foc amb la presó i amb més il.legalitzacions, però el cost de la
factura, com s'ha vist, també afecta al PNB, EA i Aralar. Als tres partits els
toca decidir entre l'autonomisme constitucional o un abertzalisme que no
s'autolimiti i que aposti per crear un Estat basc independent a Europa per víes
polítiques i democràtiques. El temps de la calculada ambigüitat s'està acabant.
Unes recents paraules del Lehendakari Ibarretxe posen en evidència la
desorientació actual del PNB desprès de les últimes eleccions: "El PNB és una institució que té més de cent
anys. És una institució que té clavades les arrels en la societat basca i, sens
dubte, va ser un partit molt important per aquest país fa cent anys. Ho és en
aquests moments, i també serà un partit líder en aquest país els pròxims cent
anys, que ningú no ho dubti." En l'actual parlament basc el PNB té
22 parlamentaris, seguit del PSE que en té 18. Els socialistes bascos trigaran
més de cent anys en escurçar aquesta diferència de quatre escons?
12/03/2008 · Col·lectiu Joan Crexell Les diferents intervencions d’aquests últims mesos del primer secretari del PSC, José Montilla i les del seu secretari d’organització, José Zaragoza , així com la recent publicació d’un llibre de Miquel Iceta i l’entrevista que li van fer a aquest a La nit al Dia,constitueixen quelcom més que una simple estratègia del PSC. Si a tot això li afegim la coincidència amb un dels referents del sector catalanista del partit , Joaquim Nadal, que a la nit electoral va coincidir amb els plantejaments fets pel s seus companys de partit , podríem arribar a imaginar-nos que el PSC ha optat per fer allò que no van ser capaços de fer en el seu moment els líders històrics catalanistes del PSC: fer valdre els seus 25 diputats a Madrid per defensar les reivindicacions catalanes.
12/03/2008 · Col·lectiu Joan Crexell Les diferents intervencions d’aquests últims mesos del primer secretari del PSC, José Montilla i les del seu secretari d’organització, José Zaragoza , així com la recent publicació d’un llibre de Miquel Iceta i l’entrevista que li van fer a aquest a La nit al Dia,constitueixen quelcom més que una simple estratègia del PSC. Si a tot això li afegim la coincidència amb un dels referents del sector catalanista del partit , Joaquim Nadal, que a la nit electoral va coincidir amb els plantejaments fets pel s seus companys de partit , podríem arribar a imaginar-nos que el PSC ha optat per fer allò que no van ser capaços de fer en el seu moment els líders històrics catalanistes del PSC: fer valdre els seus 25 diputats a Madrid per defensar les reivindicacions catalanes.
Aquesta almenys és la teoria que mantenen molts opinadors i politòlegs coneixedors de la realitat del PSC. Contra aquesta opinió hi ha però altres veus que sostenen que tot plegat és només una hàbil maniobra de l’aparell del PSC per desmuntar i frenar l’onada sobiranista que avui s’extén a sectors culturals, polítics, sindicals i intel·lectuals que no es creuen el federalisme històricament proposat pels socialistes.
Cal reconèixer , i així ho fa el nostre col•lectiu que en el PSC d’ avui no es produeixen enfrontaments evidents. Un PSC on hi conviuen diverses famílies: unes amb una llarga tradició catalanista tals com Obiols, Castells, Nadal, Tura i Font amb unes altres formades en el cinturó industrial de Barcelona a partir de càrrecs representatius municipals. Aquestes dues ànimes han treballat juntes, han conviscut però s’han mirat amb recel en algunes ocasions provocant així alguna que altre espurna “de conflicte”. Actualment, però, i deixant de banda l’anecdòtic cas de l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall aquests no es produeixen. I és que ara mateix el PSC té poder per repartir entre totes les sensibilitats de la formació i encara ni queda i quan s’arriba aquest punt en tota organització política és fàcil que se es trobi solució a qualsevol problema intern que hi pogués haver.
El PSC, és però quelcom més que Montilla, Zaragaoza i Iceta o Castells, Nadal i Tura que poden entendre’s , ja que també hi ha sectors partidaris de la sociovergència i els negocis i sectors netament espanyolistes.
Tindran Montilla, Iceta i Zaragoza amb el suport del sector més catalanista del partit la força suficient per exercir de defensors de Catalunya a Madrid com mai fins ara havien fet i d’aquesta manera seran capaços d’arrabassar la bandera de les reivindicacions catalanes a la resta de les forces polítiques catalanes ?
El 9M ha començat a actuar un nou PSC o estem simplement davant d’una brillant operació estratègica? En els propers mesos podrem desvetllar la incògnita.
12/03/2008 · Crònica electoral de Roger Buch Amb les eleccions de diumenge s’acaba un cicle electoral, és a dir un seguit de convocatòries, que s’han concentrat en pocs mesos,veiem si els resultats dels partits han tingut lògica. de cicle o si es poden explicar només per la campanya. Anàlisi a partir del nombre de vots absoluts, no de diputats, ni regidors. La lògica de cicle indicaria que si un partit té tendència a l’alça o a la baixa, ho farà durant tot el cicle, aplicant-ho als resultats anteriors de les diferents convocatòries de l’anterior cicle. No tenim en compte per aquest anàlisi les eleccions europees, que van tenir una participació molt baixa.
12/03/2008 · Crònica electoral de Roger Buch Amb les eleccions de diumenge s’acaba un cicle electoral, és a dir un seguit de convocatòries, que s’han concentrat en pocs mesos,veiem si els resultats dels partits han tingut lògica. de cicle o si es poden explicar només per la campanya. Anàlisi a partir del nombre de vots absoluts, no de diputats, ni regidors. La lògica de cicle indicaria que si un partit té tendència a l’alça o a la baixa, ho farà durant tot el cicle, aplicant-ho als resultats anteriors de les diferents convocatòries de l’anterior cicle. No tenim en compte per aquest anàlisi les eleccions europees, que van tenir una participació molt baixa.
En els casos de PP, ERC i CIU han tingut les mateixes tendències en les tres convocatòries: PP i CiU mantenint-se i ERC baixant. En canvi els resultats del PSC i d’ICV han estat menys previsibles perquè alternen tant pujades com descensos.
El cicle 2006-2008 s’ha caracteritzat per un participació menor en totes les convocatòries, en comparació a l’anterior cicle que va ser especialment participatiu. Això ha fet que forces que perdin vots, com PP i CiU, augmentin el seu percentatge.
Nota: en la gràfica es canvia l’ordre de les eleccions M07 i les P 2006 (arran de l’avançament de les eleccions) per poder comparar millor.
PSC
Comportament contradictori. Mentre baixa a les catalanes, on és segona força, i a les locals, puja de manera significativa a les Corts Generals on esdevé partit hegemònic. S’eixampla la diferència entre els vots obtinguts a les Corts i els obtinguts al Parlament. El 9 de març el PSC va obtenir 1672777, més del doble del que havia obtingut a les locals i a les de la Generalitat.
CiU
Primer partit a les eleccions al Parlament de manera clara. Atura la davallada en totes les convocatòries gràcies al descens de participació, ja que incrementa el percentatge però no suma pas més vots absoluts. Portava entre tres i quatre cicles electorats de caiguda continuada. Manté la regularitat d’obtenir més vots a les eleccions al Parlament i menys a les municipals i a les Generals.
ERC
Manté la tercera posició a les catalanes i locals però la perd a les generals. El cicle ha estat de manteniment a la baixa respecte a la gran crescuda de l’anterior. Ha recuperat la lògica de tots els partits nacionalistes d’obtenir més vots a les eleccions al Parlament que a les eleccions al Congrés. Si les eleccions del 14M de 2004 no haguessin estat atípiques, la caiguda del diumenge es podia interpretar en el marc dels descensos lleus en percentatge i més acusats en vots absoluts, que va tenir a les municipals i a les catalanes.
Independent de la pèrdua de percentatge, que exceptuant les del 9M, no ha estat escandalosa, el cicle és molt negatiu perquè ERC havia plantejat una opa cap als electorats de CiU i PSC que ha quedat en res. S’havia proposat jugar a la lliga dels grans, amb PSC i CIU i ha retornat a jugar a la lliga menor amb PP i ICV.
PP
Electorat totalment previsible, que manté percentatge per l’abstenció però perd vots. Actua sense gaires canvis, obté més vots a les generals i els redueix a les catalanes i locals. Recupera la tercera posició a les generals tot i que perd alguns vots.
ICV
Comportament poc previsible. Augment a les eleccions al Parlament i davallada a les municipals i a les Corts Generals. Al revés d’ERC, ICV no s'havia plantejat obertament convertir-se en el principal refernet de les esquerres catalanes en aquest cicle electoral, i és per això que els seus descensos són menys dramàtics. Al revés que el PSC, és el partit que té menys distància entre els seus mínims i els seus màxims.
Ccs
Èxit de Ciutadans a les eleccions al Parlament que irromp en el sistema de partits català. En canvi, a les locals no pot rendibilitzar en regidors uns bons resultats i, finalment, enfonsament a les Generals que li atura el camí cap a l’expansió a Espanya. Li pot quedar futur com a partit només català, fet que precisament es contradiu amb la seva voluntat de ser un partit espanyol. Això és clar, si arriba sencer a les properes eleccions.
També en l’àmbit local, hem assistit a la consolidació de la Plataforma x Catalunya i les CUP que sense assolir gaires milers de vots, aconsegueixen regidors en diverses capitals de comarca. No es presenten en les altres convocatòries, tot esperant reagrupar forces en cas de la PXC i aclarir el debat intern en el cas de les CUP. En l’àmbit nacionalista, en l’anterior cicle tots els increments d’ERC van ser superiors als descensos de CiU. En aquest cicle, però, els descensos d’ERC no s’han vist compensats pels petits increments en percentatge, que no en vots absoluts.
13/03/2008 · María Obelleiro "Éxito electoral" e "unha boa noticia en
medio do bombardeamento bipartidista" foron as palabras que profería Francisco
Jorquera, coordinador da Executiva do BNG e deputado pola
Coruña, perante os medios de comunicación na noite electoral. Pola súa banda, o
portavoz do Bloque Nacionalista Galego e vicepresidente da Xunta, Anxo
Quintana, afanábase en subliñar que o BNG foi a "única forza nacionalista" que
aumentou en número de votos e en porcentaxe respecto ás eleccións xerais de do
2004. Logo de agradecer o apoio dos militantes e de felicitar os galegos por
"confiar nesta formación", Quintana advertiu que, a partir de agora, o Bloque
contará moito en Madrid. O líder nacionalista apuntou que, pese a campaña de
socialistas e populares, a vitoria
do bipartidismo en Galiza foi "pírrica".
13/03/2008 · María Obelleiro "Éxito electoral" e "unha boa noticia en
medio do bombardeamento bipartidista" foron as palabras que profería Francisco
Jorquera, coordinador da Executiva do BNG e deputado pola
Coruña, perante os medios de comunicación na noite electoral. Pola súa banda, o
portavoz do Bloque Nacionalista Galego e vicepresidente da Xunta, Anxo
Quintana, afanábase en subliñar que o BNG foi a "única forza nacionalista" que
aumentou en número de votos e en porcentaxe respecto ás eleccións xerais de do
2004. Logo de agradecer o apoio dos militantes e de felicitar os galegos por
"confiar nesta formación", Quintana advertiu que, a partir de agora, o Bloque
contará moito en Madrid. O líder nacionalista apuntou que, pese a campaña de
socialistas e populares, a vitoria
do bipartidismo en Galiza foi "pírrica".
O BNG pasou do 11,37% dos votos ao 12,06%
respecto ás eleccións de hai catro anos. A formación nacionalista obtivo dous
deputados. Olaia Fernández Davila repite como deputada pola provincia de
Pontevedra e Francisco Jorquera substitúe a Francisco Rodríguez como deputado
pola Coruña. Pola súa banda, PP e PSOE lograron un dos resultados máis
axustados. Malia a importante subida do PsdeG nas catro privincias galegas, os populares
mantéñense como a primeira forza en porcentaxe de voto e en escanos. O
PPdeG acadou o 44,5% dos votos e once deputados, un menos que no 2004. O PsdeG
logrou o 39,5% dos votos e dez deputados. Os socialistas perderon un escano na Coruña,
o que perdeu a circunscrición coruñesa por poboación, pero gañaron un en
Ourense a costa do PP.
O avance do BNG non se reflectiu nas
cidades. Das sete urbes, o BNG só subiu en porcentaxe de voto en Santiago de
Compostela, e menos dun punto en relación aos comicios do 2004 (un 13,05%
fronte a un 12,72%). A formación nacionalista caeu nas outras seis cidades. En
Ourense, onde gobernan en coalición co PSdeG foi onde se deu o maior descenso.
Pola súa banda, os socialistas
descenderon en porcentaxes de voto na Coruña, Santiago de Compostela e
Pontevedra. Foron Vigo, Lugo, Ferrol e Ourense as cidades nas que se produciu o
aumento.
O PPdeG descendeu en Vigo, Ourense, Lugo
e Ferrol. A maior caída deuse en Ourense, mentres que en Santiago de Compostela
practicamente revalidou os resultados das xerais do 2004. As cidades onde máis incrementou a súa presenza foron A
Coruña e Pontevedra, con subas de máis de dous puntos.
Logo de felicitar a José Luís
Rodríguez Zapatero polo seu triunfo, Anxo Quinta advertiu que "contará" co BNG
"sempre e cando teña en conta a Galiza". O líder nacionalista asegurou que o
BNG ten a intención de darlle "estabilidade" ao goberno socialista. "A
lexislatura son catro anos e nós ímola afrontar con tranquilidade e ilusión
porque temos máis experiencia e podemos ser máis decisivos coa nosa
representación", engadiu. Non obstante, nos últimos días asegurou non ter
"présa" para iniciar unha negociación sobre a colaboración que ambas as
formacións poden manter durante a vindeira lexislatura. Segundo o nacionalista,
"os ritmos débeos marcar Zapatero".
Reparto de senadores
O Parlamento galego acordou, co
rexeitamento do PPdeG, outorgarlle un senador de designación autonómica para
cada un dos tres grupos con representación parlamentaria. O PPdeG denunciou que
nacionalistas e socialistas romperon o consenso ao impoñerse un sistema
distinto ao utilizado nos últimos 25 anos, que lle outorgaría dous escanos e deixaría
ao Bloque sen ningún. Pola súa banda, socialistas e nacionalistas reprocharon
aos populares que "intenten gañar nos despachos o que
perderon nas urnas" e aseguraron que a fórmula elixida esta vez foi a
mesma que sempre, agás en 2004, segundo comentaron tras a Xunta de Portavoces
na que tomou esta decisión.
O nacionalista Carlos Aymerich afirmou
que a regra da proporcionalidade foi avalada polo Tribunal Constitucional,
porque permite "maior pluralidade" na representación das comunidades autónomas
ante a Cámara Alta. Porén, invitou os populares a acudir de novo perante o Tribunal
ou a optar pola xurisdición ordinaria. O voceiro do BNG no Parlamento galego
atribuíu esta polémica aos "problemas internos" dos conservadores na
designación do seu senador.
Pola súa banda, o socialista Ismael Rego
vencellou as discrepancias cun "intento de desviar a atención da derrota
electoral". Ademais, subliñou que se respectaron
"escrupulosamente" os criterios de pluralidade. Segundo Rego, trátase
dunha "saída de ton" da oposición.
O popular
Manuel Ruiz Rivas apuntou que se produciu a "ruptura do consenso de forma
unilateral" estabelecido nos últimas 25 anos. Neste sentido, argumentou
que nas actas de 1986 se recolle que o método elixido foi a Lei D' Hont.
Ao finalizar a reunión, a Presidencia do
Parlamento emitiu un comunicado que di, "esta Mesa e a Xunta de Voceiros queren
que a representación da Cámara no Senado sexa un fiel reflexo da vontade dos
cidadáns e, por iso, se aplica o criterio da proporcionalidade pura".
No último pleno do mes, o luns 25, remata
o prazo para presentar as candidaturas, que aínda non se fixeron públicas. Será
o 1 de abril cando se constitúa o Senado e cando cadanseu senador poida tomar
posesión do seu cargo.
13/03/2008 · Xavier Ferrer, economista i politòleg El dia 12 de març se celebra, en una sessió en el
Parlament Europeu, el cinquantenari de la creació de la institució més
democràtica de la Unió Europea, ja que
és l'única que la seva composició emana de la voluntat popular expressada a les
urnes. Molts anys han passat des de la seva creació i molts canvis s'han
produït a l'entorn de la Unió Europea en general i del Parlament Europeu en
particular. De fet, el Parlament va començar la seva funció amb la constitució
de l'Assemblea Parlamentaria, el 19 de març de 1958, amb només 142 diputats i
amb molt poques competències i ha anat prenent protagonisme a partir de les
atribucions que se li assignaven en cada Tractat. Avui, tot i estar per sota de
les capacitats dels parlaments estatals, el Parlament Europeu disposa de
possibilitats d'acció en el camp legislatiu, juntament amb el Consell Europeu,
i també el camp pressupostari i en el de control de la Comissió Europea. No vol dir això que l'emblemàtica institució ja ha arribat al seu sostre
competencial, sinó que ha de seguir treballant fins arribar a tenir les
competències que tenen els parlaments estatals.
13/03/2008 · Xavier Ferrer, economista i politòleg El dia 12 de març se celebra, en una sessió en el
Parlament Europeu, el cinquantenari de la creació de la institució més
democràtica de la Unió Europea, ja que
és l'única que la seva composició emana de la voluntat popular expressada a les
urnes. Molts anys han passat des de la seva creació i molts canvis s'han
produït a l'entorn de la Unió Europea en general i del Parlament Europeu en
particular. De fet, el Parlament va començar la seva funció amb la constitució
de l'Assemblea Parlamentaria, el 19 de març de 1958, amb només 142 diputats i
amb molt poques competències i ha anat prenent protagonisme a partir de les
atribucions que se li assignaven en cada Tractat. Avui, tot i estar per sota de
les capacitats dels parlaments estatals, el Parlament Europeu disposa de
possibilitats d'acció en el camp legislatiu, juntament amb el Consell Europeu,
i també el camp pressupostari i en el de control de la Comissió Europea. No vol dir això que l'emblemàtica institució ja ha arribat al seu sostre
competencial, sinó que ha de seguir treballant fins arribar a tenir les
competències que tenen els parlaments estatals.
Una de les deficiències que té el Parlament Europeu
és les dificultats en que es troben les llengües que no són oficials a la Unió Europea per fer-se un forat a la cambra.
És paradoxal que sigui més fàcil que el català sigui present i es pugui
utilitzar, tot i que per sota de les prerrogatives de les llengües oficials, a
les institucions comunitàries com la Comissió Europea i que tingui veritables problemes per fer-ho en el Parlament Europeu,
l'única institució que la seva composició emana dels ciutadans. És en aquesta
institució, la més democràtica de les existents a la UE, des d'on s'hauria de
fer un esforç per fer possible que totes les llengües existents a la Unió Europea, hi fossin representades. Li queda dons un llarg camí encara al
Parlament Europeu, per ser la veritable institució democràtica i representativa
de tots els ciutadans europeus.
13/03/2008 · Barcelona Les eleccions espanyoles no ens han anat bé. Hem patit un clar descens electoral que ha precipitat els esdeveniments i ens trobem ja en ple període precongressual. Hauria preferit poder fer un balanç més reposat dels resultats, per poder analitzar exactament les causes. Les decisions en calent, poc reflexionades, precipitades, mai m'han agradat. No formen part de la meva manera d'actuar. Però la realitat és la que és i el mes de juny tenim un congrés que hauria de servir per debatre sobre idees i no sobre persones, sobre model de partit i no sobre cadires, sobre estratègies i no sobre tacticismes conjunturals. Aquesta és almenys la meva intenció i així ho penso fer...", així comença la primera entrada que Josep-Lluís Carod-Rovira ha escrit en el seu bloc inaugurat avui mateix en l'espai web: http://www.carod.cat/
13/03/2008 · Barcelona Les eleccions espanyoles no ens han anat bé. Hem patit un clar descens electoral que ha precipitat els esdeveniments i ens trobem ja en ple període precongressual. Hauria preferit poder fer un balanç més reposat dels resultats, per poder analitzar exactament les causes. Les decisions en calent, poc reflexionades, precipitades, mai m'han agradat. No formen part de la meva manera d'actuar. Però la realitat és la que és i el mes de juny tenim un congrés que hauria de servir per debatre sobre idees i no sobre persones, sobre model de partit i no sobre cadires, sobre estratègies i no sobre tacticismes conjunturals. Aquesta és almenys la meva intenció i així ho penso fer...", així comença la primera entrada que Josep-Lluís Carod-Rovira ha escrit en el seu bloc inaugurat avui mateix en l'espai web: http://www.carod.cat/
13/03/2008 · Barcelona Segons ha filtrat el diari El Mundo, la sala Penal de l'Audiència Nacional espanyola ha anullat el judici que hi va haver el passat 20 de novembre a Enric Stern i Jaume Roura, ambdós per haver cremat fotografies de Joan Carles de Borbó, ja que no es va respectar el dret dels acusats a declarar en català. Així, segons ha confirmat l'advocat de la defensa, l'Audiència nacional ratifica i crea jurisprudència sobre el dret que tenim els catalans de poder expressar-nos en la nostra llengua en un tribunal especial com és l'Audiència nacional espanyola. Així doncs, els independentistes processats podran declarar clar i en català el seu rebuig a Joan Carles de Borbó.
13/03/2008 · Barcelona Segons ha filtrat el diari El Mundo, la sala Penal de l'Audiència Nacional espanyola ha anullat el judici que hi va haver el passat 20 de novembre a Enric Stern i Jaume Roura, ambdós per haver cremat fotografies de Joan Carles de Borbó, ja que no es va respectar el dret dels acusats a declarar en català. Així, segons ha confirmat l'advocat de la defensa, l'Audiència nacional ratifica i crea jurisprudència sobre el dret que tenim els catalans de poder expressar-nos en la nostra llengua en un tribunal especial com és l'Audiència nacional espanyola. Així doncs, els independentistes processats podran declarar clar i en català el seu rebuig a Joan Carles de Borbó.
L'actitud agressiva de Vázquez Honrubia el passat 20N quan no va deixar declarar en català a dos joves independentistes ha quedat condemnada per la pròpia Audiència nacional espanyola, per molt estrany que pugui semblar. El dret històric de declarar en català es manté i segons l'advocat de Roura i Stern és un fet cabdal ja que, sinó s'hagués assentat un precedent difícil de moure, el d'haver de parlar sempre en castellà en un tribunal on l'acusat no escull anar i que es troba a 700 quilòmetres de casa.
Ara doncs, el judici s'haurà de repetir en els propers mesos. Cal recordar que abans, segurament, hi haurà el judici a un grup de 16 independentistes més que també van cremar fotografies del monarca espanyol en solidaritat amb Roura i Stern. Des d'Alerta Solidària, organització antirepressiva que actua de portaveu dels encausats, s'ha considerat que la decisió "és una adequació formal més a un marc normatiu que pretén mantenir, sota maquillatge la voluntat ferma d'uniformitzar un estat imposat fa 300 anys contra el qual mantenim l'esforç constant i tossut". A més a més, des d'Alerta Solidària s'ha afegit que "cal doncs, emmarcar que aquesta situació s'ha donat arrel de la vulneració de principis fonamentals en qualsevol societat que es vulgui anomenar democràtica: el dret a la llibertat d'expressió, el principi d'igualtat entre les persones".
13/03/2008 · Barcelona Segons un estudi elaborat i presentat per la Plataforma per la Llengua, el sector de la telefonia mòbil margina i manté en situació d'extrema precarietat el català en els seus productes. Així, segons el document ‘El català a la telefonia mòbil', només quatre companyies, Siemens, Benq, Alcatel, i Blackberry han apostat per introduir en alguns dels seus productes la llengua catalana. De fet, segons càlculs del mateix estudi, només en el 26% dels aparells hi ha l'opció dels menús en català, en un 10% solament existeixen les instruccions en llengua catalana o, finalment, només en el 40% dels casos l'atenció telefònica és en català.
13/03/2008 · Barcelona Segons un estudi elaborat i presentat per la Plataforma per la Llengua, el sector de la telefonia mòbil margina i manté en situació d'extrema precarietat el català en els seus productes. Així, segons el document ‘El català a la telefonia mòbil', només quatre companyies, Siemens, Benq, Alcatel, i Blackberry han apostat per introduir en alguns dels seus productes la llengua catalana. De fet, segons càlculs del mateix estudi, només en el 26% dels aparells hi ha l'opció dels menús en català, en un 10% solament existeixen les instruccions en llengua catalana o, finalment, només en el 40% dels casos l'atenció telefònica és en català.
L'estudi conclou, doncs, que la situació del català és molt precària. Pel que fa a les companyies analitzades, l'estudi assegura que Vodafone té una consciència lingüística en el tema del català menor a la ja reduïda que tenen altres companyies com Movistar o Orange. En aquest sentit, des de la Plataforma es denunciar que les tres empreses vulneren l'article 32 de la llei de 1/1998 que estableix que les empreses han de poder atendre en català.
Així doncs, la investigació, que es repetirà dues vegades més durant aquest 2007, demostra i té intenció de seguir-ho fent, que el camp de les noves tecnologies, en aquest cas de la telefonia mòbil, els drets dels catalanoparlants estan molt lluny que s'apliquin de forma generalitzada.
13/03/2008 · Barcelona L'exdirector del diari Avui, Vicent Sanchis, explica en una entrevista al Diari de Balears quina és la seva visió sobre el món periodístic català així com de la resta de la societat catalana. Per Sanchis, "els diaris són molt més dependents del poder que abans" ja que "si un govern o una empresa paguen a un diari el preu de vint o trenta mil exemplars, com podrà aquest diari informar amb un mínim d'equanimitat sobre el govern i l'empresa en qüestió?". El periodista valencià, que confirma que continua la idea d'organitzar un diari que ofereixi el que no ofereix ningú, assegura que actualment no existeix una força amb garanties de futur i progrés que serveixi per avançar en la llibertat dels Països Catalans.
13/03/2008 · Barcelona L'exdirector del diari Avui, Vicent Sanchis, explica en una entrevista al Diari de Balears quina és la seva visió sobre el món periodístic català així com de la resta de la societat catalana. Per Sanchis, "els diaris són molt més dependents del poder que abans" ja que "si un govern o una empresa paguen a un diari el preu de vint o trenta mil exemplars, com podrà aquest diari informar amb un mínim d'equanimitat sobre el govern i l'empresa en qüestió?". El periodista valencià, que confirma que continua la idea d'organitzar un diari que ofereixi el que no ofereix ningú, assegura que actualment no existeix una força amb garanties de futur i progrés que serveixi per avançar en la llibertat dels Països Catalans.
En l'entrevista, Sanchis analitza la relació entre el món de la comunicació i la societat catalana, a qui defineix com a "menys polititzada". De fet, l'exdirector de l'Avui argumenta la seva afirmació dient que "la gent que, a París, compra Le Figaro o Le Monde, saps de què va. La gent que, a Madrid, compra el País o el Mundo, saps de què va, a Catalunya no". D'aquesta comparació, Sanchis en treu la conclusió que la situació només beneficia aquells diaris més ambigus ideològicament com La Vanguardia o, en menor mesura, el Periódico.
Per un altre costat, el periodista valencià explica quina és la seva visió sobre els Països Catalans i l'ús social de la llengua. Per Sanchis, el problema és que només "hem guanyat la batalla de la llengua a l'escola del Principat". En canvi, "no s'ha guanyat la batalla dels mitjans de comunicació, ni la de l'oci, ni la del consum popular". Tot plegat fa que el català es perdi als carrers, fet que l'exdirector de l'Avui veu causat, en gran part, perquè "l'escola i els mitjans de comunicació públics de Catalunya no tenen prou ambició nacional, estan acomplexats, van amb por".
Per últim, Sanchis també valora la seva experiència com a director del diari Avui. En les seves respostes, el periodista, que acaba d'entrar a la junta d'Òmnium, relata com quan va arribar a la redacció del diari, "els redactors tenien la sensació de trobar-se sempre en una situació de precarietat, pessimisme i desconfiança", i això ara ja és diferent. Sanchis afirma també que la "història de l'Avui ha estat un èxit" ja que ha aguantat 30 anys cada dia al carrer mentre molts projectes havien de plegar.
13/03/2008 · Barcelona La dada: ERC ha
perdut més de la meitat dels seus votants. Ara, els anàlisis. Cap a on hana anat?
CiU? PSC? Abstenció?Siguin on siguin, Francesc Codina fa notar des de l'Avui
que "la meitat dels seus votants potencials
han considerat que es tractava d'una opció poc útil, tant a a l'hora d'aturar
el PP com d'influir en el futur govern". I com aquest colmunista assenyala
ni l'anterior creixement electoral ni l'entrada al govern han comportat "una millora de la seva imatge" i
el partit posa "contínuament a
prova la fe dels soferts simpatitzants", sobretot "dels que creuen que la feina política s'ha
de fer amb rigor".
13/03/2008 · Barcelona La dada: ERC ha
perdut més de la meitat dels seus votants. Ara, els anàlisis. Cap a on hana anat?
CiU? PSC? Abstenció?Siguin on siguin, Francesc Codina fa notar des de l'Avui
que "la meitat dels seus votants potencials
han considerat que es tractava d'una opció poc útil, tant a a l'hora d'aturar
el PP com d'influir en el futur govern". I com aquest colmunista assenyala
ni l'anterior creixement electoral ni l'entrada al govern han comportat "una millora de la seva imatge" i
el partit posa "contínuament a
prova la fe dels soferts simpatitzants", sobretot "dels que creuen que la feina política s'ha
de fer amb rigor".
"Turbulències imprevisibles",
"actuacions intempestives"
i "declaracions de calçotada"
són les expressions que fa servir Codina per descriure una feina política que
compara amb el tapís de Penèlope: "teixeixen
de dia i el desteixeixen de nit".
I per acabar un
consell: "seria bo que al congrés
del juny (...) el dilema entre partit
pragmàtic o partit testimonial sigui resolt". Sinó, vaticina, "la meitat dels 400.000 vots que va obtenir
a les últimes eleccions catalanes són un botí massa suculent. El PSC i CiU
estan a l'aguait".
13/03/2008 · Barcelona Davant la debacle
electoral de diumenge i les primeres punyalades que han aparegut entre els
dirigents republicans, dos dels militants més destacats d'Esquerra, Uriel
Bertran i Jaume Renyer, fan una crida a l'esperança: "totes les dones i homes que conformem ERC són el projecte de futur que
necessita Catalunya i els Països Catalans".
13/03/2008 · Barcelona Davant la debacle
electoral de diumenge i les primeres punyalades que han aparegut entre els
dirigents republicans, dos dels militants més destacats d'Esquerra, Uriel
Bertran i Jaume Renyer, fan una crida a l'esperança: "totes les dones i homes que conformem ERC són el projecte de futur que
necessita Catalunya i els Països Catalans".
Ambdós reconeixen
"els mals resultats" i "la fi d'un cicle" però estan
convençuts aquesta "és una més de
les moltes situacions adverses que hem hagut de superar", doncs la
història d'aquest partit és "constant
com la marea" i "després
de la davallada vindrà la crescuda".
"Fracassat l'autonomisme i corroborat
el federalisme com una utopia, l'independentisme d'ERC pot esdevenir majoritari",
afirmen els autors, però per això s'ha d'evitar "les divisions insalvables que sempre han perseguit l'independentisme".
Per fer-ho fan "una crida a tots
els actors a la serenitat, a la calma, al comprmís absolut amb el nostre partit
i a prioritzar per damunt dels enfrontaments personals a què hem assistit
aquests dies, la concreció del projecte que rellanci ERC cap a un nou cicle
d'il·lusió i de creixement".
El dimarts 26 de març la premsa
de tot el món es va fer ressò d'uns fets que havien tingut lloc a la franja de Gaza
el dia abans. Els diaris que hem consultat per tal de reconstruir aquests fets
són:
Diaris catalans: La Vanguardia,
El Periódico de Catalunya, El Punt i Avui.
Diaris espanyols: El País i El Mundo.
Diaris francesos: Liberation i Le Monde.
Diaris italians: La Repubblica.
Diaris britànics:
The Times.
Diaris estadounidencs: International Herald Tribune.
El dimarts 26 de març la premsa
de tot el món es va fer ressò d'uns fets que havien tingut lloc a la franja de Gaza
el dia abans. Els diaris que hem consultat per tal de reconstruir aquests fets
són:
Diaris catalans: La Vanguardia,
El Periódico de Catalunya, El Punt i Avui.
Diaris espanyols: El País i El Mundo.
Diaris francesos: Liberation i Le Monde.
Diaris italians: La Repubblica.
Diaris britànics:
The Times.
Diaris estadounidencs: International Herald Tribune.
Tots aquests diaris coincideixen
a dir que uns quants milers de palestins -no menys de 4.000 i no més de 10.000-
van participar en un acte de protesta contra el bloqueig israelià de Gaza; que
aquesta protesta va consistir a formar una cadena humana; que aquesta cadena
humana va ocupar tota o part de la carretera que travessa Gaza de nord a sud,
al llarg dels 40 quilòmetres que separen Rafah de Beit Hanun; que entre els
participants hi havia molts escolars; que la participació va ser menor de
l'esperada.
Fins aquí hem exposat els fets
sobre els quals les informacions dels diaris consultats mostren una
coincidència pràcticament total. A partir d'ara exposarem i estudiarem aquelles
informacions en relació a les quals els diaris mostren divergències més o menys
importants.
1. Qui va convocar la
manifestació?
A continuació, reproduïm els
fragments següents:
Los manifestantes, convocados por círculos
afines a Hamas, ocuparon el eje de unos 40 kilómetros que cruza la franja desde Rafah, en el sur,
hasta Beit Hanun, en el norte [...]. (LV)
Inicialment els
organitzadors, un comitè cívic que compta amb el suport del govern de Hamàs,
pretenien cobrir amb una cadena de mans enllaçades els 40 quilòmetres que
separen els extrems nord i sud de Gaza. (EPC)
La protesta, organitzada
per Hamas i altres grups afins, va concloure sense incidents. (El Punt)
L'acte, organitzat
per Hamàs, que governa la franja, es va desenvolupar de forma pacífica [...].
(Avui)
Hamás organiza una cadena humana
[...] Los
organizadores de la protesta -Comités populares contra el bloqueo de Gaza- ya advirtieron el domingo de que sería
pacífica y que impediría que los jóvenes y mujeres se acercaron a la frontera
[...] (EP)
Participaron finalmente menos de 10.000 personas
muy lejos de las 40.000 que había previsto la plataforma organizadora, Comité
Popular para Romper el Cerco de Gaza. (EM)
Palestinian advocates (activistes palestins) (International Herald Tribune)
Yesterday demonstration, organised by the
politically independent Popular Comitee Against The Siege was peaceful, however.
(la manifestació d'ahir, organitzada
pel políticament independent Comitè popular contra el bloqueig, va ser
pacífica, tanmateix) (The Times)
Era prevista una partecipazione di 50.000 persone
per la catena umana di 40 chilometri indotta dal movimento di resistenza islamico
Hamas contro l'embargo israeliano della Striscia di Gaza. (Estava prevista una participació de 50.000
persones en la cadena humana de 40 quilòmetres instigada pel moviment de resistència
islàmic, Hamas) (La Repubblica)
Cette manifestation a etait organisé par le
Comité Populaire contre le siege de Gaza, dirigé par le deputé Jamal al-Khoudari.
Celui-ci est proche du mouvement islamiste Hamas (Aquesta manifestació ha estat organitzada
pel Comitè Popular contra el bloqueig de Gaza, dirigit pel diputat Jamal al-Khoudari. Aquest és proper al moviment islàmista Hamas)
(Libération)
L'Avui i EP diuen que la
protesta va ser organitzada per Hamàs. LV, EPC, Libération i La Repubblica no
atribueixen l'organització directa de l'acte a Hamàs, però consideren que els
organitzadors pertanyen a l'òrbita política de Hamas i per tant consideren
aquest grup polític com l'instigador de l'acte. Dos diaris, EM i The Times,
afirmen que l'organització de l'acte va córrer a càrrec del Comitè Popular
contra el bloqueig i no estableixen cap vinculació entre aquesta organització i
Hamas. The Times fins i tot la
qualifica de políticament independent.
Els dos restants diaris, El Punt i l''International Herald Tribune, no identifiquen l'organització de
l'acte.
2. Què és el Comitè popular
contra el bloqueig?
A la pàgina web del Comitè popular contra el bloqueig hi
podem llegir el següent:
El Comitè
popular contra el bloqueig (CPCB) és un comitè popular creat a Gaza el 25
d'octubre de 2007, encapçalat per Jamal Naji al-Khodri. El CPCB neix com un pas
per fer front al bloqueig recentment establert per l'ocupació israeliana.
La
carta fundacional del Comitè manifesta la voluntat de servir els civils de la Franja de Gaza i d'alleugerir les conseqüències i els
inconvenients del bloqueig sobre la vida de les persones. El CPCB és un
collectiu purament popular format per pensadors, gent culta i professionals, a
més d'ONGs. Servim i ajudem la gent que pateix, lluny de qualsevol filiació
política o partidista.
Segons aquest document, el comitè
que va organitzar la cadena humana no té res a veure amb Hamàs ni amb cap altra
formació política. Ara bé, si anem una mica més enllà descobrirem que les coses
no són tan clares.
3. Qui és Jamal Naji Al-Khodri?
Al capdavant del
Comitè popular contra el bloqueig hi ha Jamal Naji Al-Khodri. Aquest enginyer i
professor universitari és diputat independent al Parlament palestí i va ser
ministre de Tecnologia i Comunicació en el govern de Hamàs que va sorgir de les
eleccions de 2006. És raonable, doncs, que algú pugui veure vincles entre
aquest comitè i Hamàs. Ara bé, la vinculació de Naji Al-Khodri amb Hamàs en un
moment determinat no justifica que l'Avui
i EP converteixin Hamàs en l'organitzador de l'acte i que ni tan sols
esmentin el Comitè Popular Contra el Bloqueig.
4. Quina extensió va cobrir la cadena humana?
Un altre aspecte en què els diaris no es posen d'acord és en l'extensió
i la ubicació de la cadena humana. Segons LV i EM, i en menor mesura EP, la cadena
humana va cobrir una distància de 40 quilòmetres.
Cadena humana en Gaza de cuarenta kilómetros
contra el bloqueo israelí [...] Los manifestantes,
convocados por círculos afines a Hamas, ocuparon el eje de unos 40 kilómetros que cruza la franja desde Rafah, en el sur,
hasta Beit Hanun, en el norte [...]. (LV)
Desde el sur (Rafah) hasta el norte (Beit Janin),
la
Franja de Gaza fue ayer
escenario de una cadena humana y dolorida que ocupó la carretera Saladino, unos
40 kilómetros de protestas y llamamientos para denunciar su aislamiento. (EM)
Hamas organiza una cadena humana desde el sur
hasta el norte de la franja. (EP)
Segons l'Avui i Libération, que
utilitzen una mateixa font, els manifestants estaven repartits per tota la
carretera anomenada Salahdine, sense donar a entendre que l'haguessin ocupada
tota.:
Sota una
lleugera pluja, els manifestants, la major part d'ells escolars, es van alinear
al llarg de l'eix Salahdine que travessa el territori palestí de Rafah, al sud,
fins a Beit Hanun, al nord, al llarg de prop de 40 quilòmetres. (Avui)
Sous une légère pluie, les manifestants, pour
la plupart des écoliers, se sont alignés sur l'axe Salhedine qui traverse de territoire
palestinien de Rafah, au sud, jusqu'a Beit Hanoun, sur prés de 40 km. (Libération)
Un tercer grup de diaris, el
format per EPC i l'International Herald Tribune,
situen la cadena humana al nord de Gaza. El diari estadounidenc, a més, parla
de grups de manifestants situats a altres indrets de la Franja.
Uns 5000
palestins van formar ahir una cadena humana al nord de Gaza amb la finalitat de
protestar contra el bloqueig de fronteres imposat per Israel des de fa vuit mesos
[...].
Inicialment
els organitzadors, un comitè cívic que compta amb el suport del govern de Hamàs,
pretenien cobrir amb una cadena de mans enllaçades els 40 quilòmetres que
separen els extrems nord i sud de Gaza. Però el fred i la pluja van frustrar
les seves ambicions. Tot i així, els assistents, la majoria nens i estudiants
universitaris, van ocupar la principal
artèria de la franja a l'altura de Bet Hanun enarborant banderes palestines i
de Hamàs. (EPC)
Una manifestació d'unes 4.000 persones va tenir lloc
al nord de Gaza el dilluns al matí, tot i que el nombre de manifestants va
reduir-se al migdia quan la protesta s'acabava. Molts eren escolars.
A altres
punts de Gaza, grups de pocs centenars de manifestants van mantenir-se a
distància segura de la frontera amb israel, tal com els organitzadors de la
protesta havien reclamat. (International
Herald Tribune)
5. La xifra de participació
LV, EP, The Times
i Libération no donen cap xifra i
parlen de milers de manifestants. EPC, El
Punt, l'Avui, i l'International Herald Tribune situen la
participació entre 4000 i 5000 persones. EM diu que van ser menys de 10.000.
Tots els diaris, excepte LV,
apunten que la protesta va congregar menys gent de l'esperada o que la
participació no va ser gaire alta. El
Punt, l'Avui, EM, La Repubblica i The Times
situen les expectatives no acomplertes en 40.000 o 50.000 persones. Tots els
diaris atribueixen aquestes expectatives a l'organització. Dos d'ells, El Punt i l'Avui, es limiten a donar la xifra, mentre que els altres diaris,
tant els que donen la xifra de les expectatives com els que no la donen,
ofereixen informació complementària que ens ajuda a entendre per quina raó
l'organització feia una previsió d'assistència de 40.000 o 50.000 persones. La
raó és que la carretera que recorre Gaza de Nord a Sud on es va plantejar la
manifestació, té una longitud de 40 quilòmetres. El Comitè popular contra el
bloqueig volia que la cadena humana ocupés tota la carretera i per aconseguir
això calien un mínim de 40.000 persones, ja que cada persona ocupa un metre
aproximadament, en posició estàtica i amb els braços una mica oberts.
6. Conclusions
En relació a la manifestació del
dia 26 de febrer a Gaza, les discrepàncies entre els diaris no tenen a veure
amb la xifra de participants sinó amb tres altres qüestions: el paper que va
jugar Hamàs en l'organització de l'acte, l'àrea ocupada per la manifestació i
on era aquesta àrea.
12/03/2008 Anna Gabriel és regidora de la Candidatura d'Unitat Popular a l'Ajuntament de Sallent i membre del Secretariat Nacional de la CUP. És doncs una de les més de 30 càrrecs electes que les CUP van tenir a les eleccions municipals d'ara fa un any, convertint-se en una de les sorpreses electorals, en especial, a ciutats com Berga, Sant Celoni o Vilafranca del Penedès on va superar partits com ara Esquerra o Iniciativa. En aquesta entrevista, Gabriel ens exposa quin ha estat el paper de la CUP davant les últimes eleccions espanyoles, què els diferencia d'Esquerra i quins són els objectius de la CUP, el referent municipal de l'anomenada esquerra independentista.
Quin va ser el posicionament de la CUP de cara a les eleccions espanyoles de diumenge passat? La CUP va decidir prendre la postura de l'abstenció activa. Nosaltres cridem a la participació política, que la gent formi part del teixit social i polític. No ens volem homologar a postulats de la indiferència o de dir que votar no serveix de res, no és el sentit de la nostra abstenció. Simplement, creiem que s'ha demostrat que la teoria de les forces que defensen que anar a Madrid des de Catalunya pot servir per marcar unes pautes o conductes que facin que Catalunya vagi millor no ha acabat funcionant. A més a més, entenem que acaba justificant determinades posicions i que els partits tradicionals els hi vagi bé, però no és el nostre terreny de joc.
12/03/2008 · València El País Valencià s'ha convertit, definitivament, en el gran feu conservador de l'estat espanyol. En realitat, a Múrcia el percentatge de vot dels conservadors depassa el 60%, una fita encara inabastable pel PP valencià, però sense dubte té molt més valor el resultat valencià que no el murcià. El País Valencià és la quarta autonomia quant a població, i acull la tercera i quarta circumscripcions amb major pes demogràfic, València i Alacant.
12/03/2008 · València El País Valencià s'ha convertit, definitivament, en el gran feu conservador de l'estat espanyol. En realitat, a Múrcia el percentatge de vot dels conservadors depassa el 60%, una fita encara inabastable pel PP valencià, però sense dubte té molt més valor el resultat valencià que no el murcià. El País Valencià és la quarta autonomia quant a població, i acull la tercera i quarta circumscripcions amb major pes demogràfic, València i Alacant.
El PP de Francesc Camps ha deixat en una simple baula de la història els excel·lents resultats que al seu dia va recollir Eduardo Zaplana. A la seua manera, sense gaire lucidesa i amb un discurs fonamentat en el triomfalisme i el victimisme, Camps ha convertit el seu partit en un component més de la societat valenciana. Molts no entendrien el país sense el partit. L'un i l'altre es fonen en un únic cos, el cos electorat indígena, alié a qualsevol tendència que puga predominar a l'estat. El País Valencià ja no vota en clau estatal, això és passat. Al País Valencià, un 79% de participació ja no implica un gran resultat de l'esquerra, això s'ha demostrat fals. No s'hi val cap tòpic, més enllà d'un de fefaent: a les nits electorals, els falcons de la dreta sempre posen els ulls sobre València per tal d'animar-se. Tenen garantit un índex de vot superior al 50%. Més d'una de cada dues persones que fa l'esforç de visitar les urnes, ho fa per mostrar el seu suport a la política dels populars. No falla.
En efecte, el PP valencià ha superat de nou el milió de vots. Ja ho ha aconseguit en onze ocasions, des que al 1995 van estrenar l'agradós sabor d'aquesta xifra màgica. Ara han deixat la tanca en qüestió en una espècie de tràmit, ja que la superen ara sí, ara també. Certament, ara la marca a batre és el milió i mig de paperetes. En aquest cas, i a falta del recompte del vot emigrant, s'hi han quedat a les portes: 1.411.052 sufragis han rebut les candidatures d'Esteban González Pons, Juan Costa i Federico Trillo. Al 2004, també van quedar-se a les portes, però del 1.250.000 vots. Ara, de colp i volta, el rècord a superar és el milió i mig. En tretze anys el PP ha passat d'al·lucinar amb un milió de vots a saber que no tindrà problemes per assolir-ne mig milió més. Com si no-res, vaja.
Els socialistes, l'únic partit a banda dels conservadors que envia diputats a Madrid, també han depassat el milió de vots. Ho han fet, en aquest cas, per tercera vegada, i les altres dues també va ser amb motiu de conteses estatals: la del 1982 i la del 2004. El drama, pel PSPV-PSOE, és que han captat molt d'aquell vot anomenat “útil”, procedent sobretot d'Esquerra Unida i del Bloc, i ni així han igualat la dada d'ara fa quatre anys. S'han quedat en 1.113.973, sempre a l'espera del recompte emigrant, que ben bé els podria aportar uns 9.000 vots més, però que difícilment els duran a tocar el resultat de 2004: 1.127.700 paperetes. Tenint en compte la davallada d'EUPV i Bloc, que ha estat extraordinària, és clar que els socialistes han cedit vot al PP respecte el 2004. El PP ha crescut de vora 170.000 vots, quan els votants tan sols han crescut en 90.000 persones. Si atenem que, evidentment, hi ha hagut nous votants que hauran optat pels socialistes, queda clar que la fuita d'antics electors del PSPV és un fet. No hi ha excuses possibles, perquè a més la regionalista Unió Valenciana ha tornat a quedar-se a casa, sense comparèixer a la cita estatal per manca de recursos i d'implantació.
Esquerra Unida, pel seu costat, ha perdut quatre de cada deu vots del 2004. En concret, s'ha deixat pel camí 49.596 paperetes, cosa que els ha deixat més que lluny del seu repte de repetir diputat per València. La catàstrofe d'IU a Madrid i el pobre resultat d'ICV venen a mitigar el dolor pels mals resultats, que s'han estès a tota l'organització. A àmbit estatal, IU ha perdut també un vot de cada quatre. El Bloc, que es presentava de bracet d'una escissió “ecosocialista” d'EUPV, Iniciativa del Poble Valencià, i també amb Els Verds – Esquerra Ecologista, no ha estat capaç de salvar el resultat de 2004 ni a costa de l'ensorrament d'Esquerra Unida: aquests han perdut gairebé un de cada tres vots, i això que presentaven, com a cap de llista per València, la que fins ara havia estat diputada d'EUPV al Congrés, Isaura Navarro. El projecte en comú dels nacionalistes i l'esquerra autodenominada “possibilista” ha estat un fracàs. El seu resultat a les estatals remet a les fluixes xifres del 1982 i del 1996, quan el PSOE també va fer un clam absolut pel “vot útil”.
Al remat, doncs, pocs canvis al País Valencia, fora de l'exclusió d'Esquerra Unida. El PP envia 19 diputats a Madrid, i el PSOE, 14. Al 2000, els primers ja van enviar-ne els mateixos, i els segons, una dotzena. Eren temps en què encara hi havia una tercera veu valenciana a la cambra baixa. Ara és el torn dels compromisos adquirits amb la ciutadania. La vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, s'ha fet un fart de prometre inversions a tort i a dret, la més llampant de les quals ha estat unir el País Valencià amb Escandinàvia, a través d'un ferrocarril de mercaderies. Al seu torn, el cap de llista per València dels populars, Esteban González Pons, de segur que desenvoluparà un paper destacat al si del grup parlamentari del PP. És un lúcid orador, encara jove, amb experiència com a portaveu conservador al Senat i a les Corts valencianes, i ha estat escollit per la seua formació com a interlocutor en les debats a set que va emetre TVE durant la proppassada campanya electoral. A més, el PP ha de cedir quotes de responsabilitats ben visibles a la seua filial valenciana, donat l'espectacular resultat obtingut i el mirall que volen fer-ne, de la gestió al País Valencià. Més fosc és el futur de Zaplana, que, com ja vam avisar setmanes enrere, podria estar més a prop que mai del seu retorn a l'empresa privada. Algú se l'imagina de diputat ras al Congrés?
11/03/2008 · Tomeu Martí No hi va haver sorpresa. Les Illes Balears enviaran al Congrés de Diputats quatre representants del PSOE i quatre del PP. Els mateixos que fa quatre anys, però amb percentatge diferents i amb una tendència més clara que mai al bipartidisme.
PSOE i PP han sumat més vots que a qualsevol altra convocatòria anterior, més d'un 88% dels votants. Els resultats han tengut una particularitat: la victòria del PSOE, si bé per poc, circumstància que no es produïa des de l'any 1986. En efecte, el PSOE ha aconseguit 207.639 vots (44,12%), davant els 207.273 (44,04%) del PP. Uns pocs centenars de vots, però un escenari impensable fa just uns mesos i que desmenteix el suposat dretanisme endèmic de la societat balear.
11/03/2008 · Tomeu Martí No hi va haver sorpresa. Les Illes Balears enviaran al Congrés de Diputats quatre representants del PSOE i quatre del PP. Els mateixos que fa quatre anys, però amb percentatge diferents i amb una tendència més clara que mai al bipartidisme.
PSOE i PP han sumat més vots que a qualsevol altra convocatòria anterior, més d'un 88% dels votants. Els resultats han tengut una particularitat: la victòria del PSOE, si bé per poc, circumstància que no es produïa des de l'any 1986. En efecte, el PSOE ha aconseguit 207.639 vots (44,12%), davant els 207.273 (44,04%) del PP. Uns pocs centenars de vots, però un escenari impensable fa just uns mesos i que desmenteix el suposat dretanisme endèmic de la societat balear.
Per illes, Menorca, Eivissa i Formentera han votat PSOE, mentre que a Mallorca el PP manté una victòria mínima. El tsunami socialista ha triturat les possibilitats electorals d'Unitat i d'EU-EV, si bé amb resultats diferents. Si bé els elements de comparació són complicats -fa quatre anys UM es presentà en solitari i la resta de forces (PSM, EU-EV i Esquerra) dins Progressistes per les Illes Balears-, està clar que cap de les dues coalicions ha mantengut el vot i que el principal beneficiat ha estat el PSOE, que ha aconseguit també arrabassar vots al PP. Els resultats al Senat han estat bastant coincidents amb els del Congrés: a Menorca i a Eivissa-Formentera han estat triats els candidats de les formacions progressistes, mentre que a Mallorca s'ha repetit el dos a u habitual a favor del PP.
Algunes de les primeres conclusions que es poden extreure dels resultats de les eleccions generals a les Illes Balears són les següents:
- A les Illes Balears el funcionament electoral ha estat el mateix que a Espanya. Només un sis per cent de vot nacionalista romp aquest mapa blau i vermell, o millor dit rojigualdo.
- El bipartidisme (que és allò més semblant al partit únic) s'ha engolit el pluralisme.
- El PP continua marcant l'agenda política de l'estat i de les Balears. O s'hi vota a favor o s'hi vota en contra.
- El PSOE ha obtingut, a Balears, un resultat històric. Abans hi havia un empat entre el PP i tota la resta. Ara hi ha un empat entre PP i PSOE.
- La resta de partits només arriben, sumats, al 10 %.
- Per primera vegada en la història recent coincidiran el color del Govern de les Illes Balears i el d'Espanya. Això hauria de fer que les Balears deixassin de ser (després de trenta anys de ser-ho) la comunitat amb menys inversions de l'estat.
- La presència d'uns mitjans de comunicació autonòmics prou plurals, no ha tingut cap efecte i no s'ha traduït amb un major pluralisme electoral.
- L'expressió electoral de la unitat nacionalista no ha funcionat. Unitat per les Illes ha tret uns mals resultats. Ja tendrem temps d'assajar explicacions més reflexionades i detallades, però cal deixar apuntades una sèrie de dades que poden ajudar a entendre el que ha passat. La coalició es va fer massa tard i si ho jutjam per la "passió" amb que la defensaven alguns, a desgana. Les maquinàries electorals dels partits que formaven la coalició no s'han sumat, no han funcionat al cent per cent i ningú, excepte els candidats, ha fet la sensació de creure's l'opció.
- Malgrat això, a les Balears, l'única alternativa real al bipartidisme reduccionista i espanyol, és el nacionalisme. Saber això no és gaire, però en uns moments de decepció, convé recordar-ho.
12/03/2008 · Ivan Mambrillas Com que les eleccions són la festa ─si és que n'han de ser d'alguna cosa─ de l'hermenèutica política, ningú no pot queixar-se ─hagin perdut, guanyat o il·legalitzat els seus─ de no disposar, almenys, d'una interpretació dels resultats que el complagui. Al cronista, per exemple, li n'ha fet el pes una, principatina i metàforica, segons la qual el PSOE és aquell alumne protegit (enxufat, per dir-ho amb el castellanisme encara en voga) a qui el professor distingeix amb la millor nota de la classe tant si fa els deures com si no o, posat que els faci, tant si els fa bé, regular o de pena. Menys gràcia li ha fet, en canvi, l'afirmació ‘Catalunya salva Espanya de si mateixa': bé que d'una mala bava que sempre és benvinguda, la idea poua en aquell pensament regeneracionista, no exempt d'un sentiment pogre de superioriat vers Espanya, que, senzillament, ja no toca.
12/03/2008 · Ivan Mambrillas Com que les eleccions són la festa ─si és que n'han de ser d'alguna cosa─ de l'hermenèutica política, ningú no pot queixar-se ─hagin perdut, guanyat o il·legalitzat els seus─ de no disposar, almenys, d'una interpretació dels resultats que el complagui. Al cronista, per exemple, li n'ha fet el pes una, principatina i metàforica, segons la qual el PSOE és aquell alumne protegit (enxufat, per dir-ho amb el castellanisme encara en voga) a qui el professor distingeix amb la millor nota de la classe tant si fa els deures com si no o, posat que els faci, tant si els fa bé, regular o de pena. Menys gràcia li ha fet, en canvi, l'afirmació ‘Catalunya salva Espanya de si mateixa': bé que d'una mala bava que sempre és benvinguda, la idea poua en aquell pensament regeneracionista, no exempt d'un sentiment pogre de superioriat vers Espanya, que, senzillament, ja no toca.
I, tocant a Lleida, el lector ja deu conèixer les noves: el PP s'ha endut l'escó que es disputava amb ERC, que fins diumenge n'era la propietària, de manera que el vidalquadrista José Ignacio Llorens serà congressista a Espanya i Jordi Ausàs, el candidat republicà, es queda... amb la conselleria de Governació. Si el retorn a Madrid del PP-autèntic de Lleida ha estat causat per l'ensulsiada d'Esquerra, la conversió fulminant de l'alcalde de La Seu en conseller del Principat ha estat causada... per l'ensulsiada d'Esquerra: Jordi Ausàs, per virtut d'una lògica compensatòria més que no pas meritocràtica, haurà substituït, quan vostès llegeixin això, Joan Puigcercós, l'home fort d'ERC per a qui els mals del seu partit ─i del seu lideratge─ sí que volen soroll. Però, tot això ─dèiem abans─, el lector ja ho deu saber.
El que potser ignora és que la resurecció política de José Ignacio Llorens ha produït, en aquests rodals, un efecte higienitzant immediat: Lleida ha estat netejada de radicalismes. O almenys això va comunicar-nos, diumenge a la nit, el mateix Llorens. És clar que no hauríem de descartar que un tal anunci es degués a una altra interpretació interessada, en aquest cas a la d'un representant de la reacció local gallejant després d'haver obtingut (tot i haver perdut vots) l'acta de diputat en detriment de l'aspirant independentista ─a més, s'especula que Llorens hauria fet ús de la frase que va haver de sentir quan Piqué, embrancat a revestir el partit amb pell d'ovella, va defenestrar-lo.
12/03/2008 · Barcelona Avui l’Església catalana està de dol. Aquesta matinada, després d’un llarga malaltia, ha mort l’abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, de 81 anys. El pare Cassià, com se’l coneixia en ambients eclesiàstics, va ser abat de Montserrat durant 26 anys i per moltes raons ha esdevingut un dels referents espirituals de Catalunya.
12/03/2008 · Barcelona Avui l’Església catalana està de dol. Aquesta matinada, després d’un llarga malaltia, ha mort l’abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, de 81 anys. El pare Cassià, com se’l coneixia en ambients eclesiàstics, va ser abat de Montserrat durant 26 anys i per moltes raons ha esdevingut un dels referents espirituals de Catalunya.
A més d’un gran músic, Cassià Just ha estat durant molts anys un dels símbols de l’Església catalana oberta, integradora i fidel al Vaticà II. Profundament montinià, li va tocar exercir la responsabilitat d’abat en temps molt difícils, en ple franquisme, i en un període força delicat, després dels abats Aureli M. Escarré i Gabriel M. Brasó. Mai li van tremolar les cames, malgrat el seu important càrrec, i sempre va saber tenir una paraula profètica quan calia. La seva gran llibertat d’esperit, que el va acompanyar durant tota la seva vida, va fer que es posicionés reiteradament a favor d’una moral sexual més oberta i acollidora de tothom. Les seves declaracions, gens improvisades, a favor dels drets dels homosexuals i d’una superació dels clixés tradicionals van sacsejar en molts moments l’opinió pública. Malgrat les crítiques ferotges que va rebre de diferents sectors, no va callar i va continuar, amb discreció i intel·ligència, al peu del canó.
Un altre punt fort de la seva trajectòria va ser el seu tarannà acollidor. Sense cap recança, es va convertir en un símbol viu d’una Església acollidora i comprensiva, defensora radical dels drets humans de totes les persones. Per aquesta raó, va defensar posicions allunyades a la rigidesa oficial. Això li va comportar problemes que sempre va acceptar amb bonhomia i confiança.
Al mateix temps, el pare Cassià sempre va destacar per la seva sensibilitat social a favor dels pobres i exclosos de la societat. Entre moltes altres iniciatives, el pare Cassià va ser el president de la Fundació Acció Solidària contra l’Atur, fundada pel vaticanòleg Josep Maria Piñol i Font, a partir de l’impuls de l’associació Franciscàlia.
Un cop va dimitir voluntàriament de la seva responsabilitat d’abat de Montserrat, va continuar la seva incansable tasca a favor d’una societat més fraterna, una Església catalana compromesa i un món més just. L’Església catalana i tota la societat té un gran deute amb el pare Cassià.
11/03/2008 · Barcelona Tots els contribuents esperaran amb candeletes els 400 euros de ZP. O gairebé tots, perquè alguns, per dignitat, no acceptaran l'almoïna del PSOE. Hi ha altres prioritats a Catalunya i a l'Estat espanyol. Al nostre país, aquests 400 euros de regal per a cada contribuent servirien per començar a redreçar el perpetu caos de Rodalies, a millorar la xarxa viària, a potenciar l'aeroport de Barcelona amb infrastructures més potents, a fer arribar internet a les poblacions rurals...
11/03/2008 · Barcelona Tots els contribuents esperaran amb candeletes els 400 euros de ZP. O gairebé tots, perquè alguns, per dignitat, no acceptaran l'almoïna del PSOE. Hi ha altres prioritats a Catalunya i a l'Estat espanyol. Al nostre país, aquests 400 euros de regal per a cada contribuent servirien per començar a redreçar el perpetu caos de Rodalies, a millorar la xarxa viària, a potenciar l'aeroport de Barcelona amb infrastructures més potents, a fer arribar internet a les poblacions rurals...
Això pel que fa a infrastructures de comunicació, però hi ha l'educació, la sanitat pública col·lapsada, les pensions miserables amb què sobreviuen molts catalans, la pobresa que afecta més enllà del que es pot veure al carrer, etc. Amb aquests 400 euros es podrien fer moltes coses per millorar el país. Però recordem que només era una promesa electoral, igual que la de donar suport a l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. I no cal que expliquem el final. En tot cas, al marge de les almoïnes, el nou executiu espanyol té sobre la taula el repte de redreçar un model econòmic que s'ha mostrat esgotat. Els grans creixements sobre una base poc sòlida han provocat índexs elevats d'inflació, una ocupació precària en sous i qualitat i en general, un allunyament de la tendència europea, on les grans potències basen el seu creixement en la política de la robustesa i la qualitat, encara que suposi avançar més lentament en el rànquing de creixement del PIB.
En aquest sentit, l'empenta que ha rebut Zapatero des de Catalunya per ser president podria ser utilitzat per una vegada en favor del país. Pocs dubten ja que a l'Estat espanyol li cal un canvi de model econòmic que aposti per la competitivitat i la productivitat, arraconant el capitalisme madrileny que se sustenta en les relacions empresarials gairebé obscenes amb el poder públic, els amiguismes, els odis, els monopolis de serveis públics privatitzats o les grans constructores d'obres públiques. Catalunya pot empényer l'Estat al canvi, té les eines i té resultats sobre la taula. L'economia catalana, malgrat la conjuntura internacional, fa els deures. Potser fóra bo que des dels despatxos de Madrid algú es traslladés a províncies per prendre nota.
11/03/2008 · Carles Toronjo i Manyé La televisió digital terrestre (TDT) és la televisió del futur. L’any vinent, a Catalunya, al nostre país, es portarà a terme l’encesa digital i, conseqüentment, l’apagada analògica d’algunes de les emissions. Les emissions efectuades per alguns canals de televisió ja només ens arribaran a partir d’aquesta nova tècnica de difusió del senyal televisiu. La televisió analògica -la convencional, la de tota la vida- haurà passat a ésser història. En aquest procés de canvi, cal tenir ben apamat tot el terreny. Cal preservar la igualtat de tota la ciutadania quant a l’accés a aquest senyal i evitar els desequilibris socials i territorials que poguessin produir-se, així com intentar dur a terme una transició modèlica per a tots els teleespectadors.
11/03/2008 · Carles Toronjo i Manyé La televisió digital terrestre (TDT) és la televisió del futur. L’any vinent, a Catalunya, al nostre país, es portarà a terme l’encesa digital i, conseqüentment, l’apagada analògica d’algunes de les emissions. Les emissions efectuades per alguns canals de televisió ja només ens arribaran a partir d’aquesta nova tècnica de difusió del senyal televisiu. La televisió analògica -la convencional, la de tota la vida- haurà passat a ésser història. En aquest procés de canvi, cal tenir ben apamat tot el terreny. Cal preservar la igualtat de tota la ciutadania quant a l’accés a aquest senyal i evitar els desequilibris socials i territorials que poguessin produir-se, així com intentar dur a terme una transició modèlica per a tots els teleespectadors.
No poden haver-hi ciutadans de primera i ciutadans de segona. La totalitat dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya han d’ésser considerats iguals i, per tant, independentment del seu lloc de residència, ja sigui a Barcelona o en algun petit poble del Maresme o les Terres de l’Ebre, han de rebre el senyal digital emès per les televisions amb la mateixa qualitat.
Tots els esforços que pugui fer el nostre govern, en aquest sentit, no seran sobrers. Dos aspectes bàsics s’albiren amb contundència: un, a casa, condicionant les instal·lacions per tal de poder rebre la TDT i, l’altra, amb el transport i la difusió del senyal digital terrestre. Pel que fa al primer punt, s’ha d’esmentar que el govern, des de l’any passat, porta engegada una campanya per conscienciar la ciutadania de la importància d’adaptar la seva antena i de comprar el receptor per a la TDT. Dos punts centrals, sense els quals, el major nombre de canals de televisió, la millor qualitat de so, així com els diversos serveis interactius que vagin apareixent –associats als descodificadors interactius MHP-, que porta implícits la TDT no seran possibles. Actualment, el nombre de llars catalanes adaptades a la televisió digital terrestre es xifra en el 53%. Respecte a l’altre aspecte, el del transport i la difusió del senyal digital de la televisió, la setmana passada s’anunciava que la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació impulsarà un paquet de mesures per donar suport a la TDT en aquest aspecte concret. La conselleria vol impulsar la televisió digital terrestre i aposta per finançar els costos que s’esdevinguin per eixamplar la difusió i el transport de la TDT. Amb el clar objectiu de proporcionar al conjunt de la ciutadania la totalitat de canals estatals, nacionals i locals a la mateixa data, tot i que, per llei, alguns podrien arribar un any més tard, el 2010. Aquesta encesa simultània de la TDT significarà evitar l’aparició esglaonada dels diferents canals digitals locals, nacionals i estatals que anirien apareixent a les llars dels espectadors. Segons el conseller, amb aquesta iniciativa, es vol afavorir de la millor manera la TDT i demostrar als teleespectadors tot el potencial que aquesta nova tècnica de difusió del senyal televisiu implicarà a l’hora de veure i consumir televisió.
D’aquí que cal valorar positivament totes aquelles accions que facilitin a la ciutadania l’adaptació a la nova tecnologia que portarà la televisió a les nostres llars, sempre i quan, es tingui en compte també que cal preservar el dret que tots els ciutadans hem d’estar al mateix nivell quant a l’accés a aquest nou sistema de difusió del senyal televisiu.
El nacionalisme i el sobiranisme polític porten molt de temps sense una estratègia clara de construcció nacional i gasten moltes de les seves energies en enfrontaments personalistes, en uns moments que caldria aprofitar ja que el catalanisme i el sobiranisme han irromput amb més força que mai a la societat catalana, amb tots els matisos que es vulguin.
Com ha passat a les circumscripcions catalanes sota administració de la Generalitat principatina, també a les de la comunitat autònoma basca i Navarra ha trobat aquesta vegada el PSOE la seva salvació electoral. Només cal mirar les xifres. El vot de la por al PP -l'insistent recurs propagandístic que han usat els socialistes durant la campanya- ha acabat fent forat entre l'electorat també al País Basc.
El catalanisme està de dol, i almenys això ja és un estat
d'ànim, fet que l'allunya de la entitat metafísica i amorfa que ha vestit
durant la campanya, fantasmagòric.
La cursa electoral
espanyola s'ha bipolaritzat, ha estat cosa de dos, PP i PSOE. És un fet sense
precedents. Mai, a les eleccions generals de les Corts de l'estat, no s'havia
arribat a un desenllaç tant poc policromat, manllevat de tot pluralisme
necessari, recepta indefugible per obligar a l'electorat a mesurar i cavil·lar
el vot.
07/03/2008
"Si CiU entrés al govern de Madrid no podria fer oposició a un govern de la Generalitat que té com a gran objectiu debilitar-nos i fins i tot destruir-nos
"
Jordi Pujol
expresident de la Generalitat
07/03/2008
"No hi haurà desafecció. Tant el president Montilla com jo seguirem treballant perquè Catalunya se senti còmoda
"
José Luis Rodríguez Zapatero
Cap de llista per PSOE
07/03/2008
"Amb en Pujol som coneguts íntims, però la paraula amistat...
"
Duran i Lleida
Cap de llista per CiU
07/03/2008
"només hi ha una manera de no perdre dues vegades: no votar ni a Zapatero ni a Rajoy
"
Flaix TV també te dret a ser present a la TDT nacional privada de Catalunya. Em dirigeixo, en general a tos aquells antics telespectadors de Flaix TV, que la setmana passada van veure frustrades les seves esperances, i confiança que van dipositar en EDC, Emissions Digitals de Catalunya S.A. (pertany al Grup Godó - 8 Televisió), per poder tornar a veure les emissions de Flaix TV, a través de la quarta senyal del múltiplex del canal 51 de la TDT. Bé per fer una mica de memòria col·lectiva, envers als seus responsables, recapitulem el procés: a mitjans del 2003 Flaix TV, per motius desconeguts per l' audiència i de forma incomprensible, cedeix les seves llicencies analògiques de Tarragona, Lleida i Girona a City TV (actualment 8tv), per poder permetre la seva plena cobertura analògica a tot Catalunya. Fruit d' aquest acord Flaix TV desapareix de la nit al dia de les ones hertzianes de Tarragona, Lleida i Girona.
...
13/03/2008 · Crònica de Cultura i Mitjans de Comunicació
13/03/2008 · Bilbo · Crònica d'Euskal Herria
12/03/2008 · Col·lectiu Joan Crexell
12/03/2008 · Crònica electoral de Roger Buch
13/03/2008 · María Obelleiro
13/03/2008 · Xavier Ferrer, economista i politòleg
13/03/2008 · Barcelona
13/03/2008 · Barcelona
13/03/2008 · Barcelona
13/03/2008 · Barcelona
13/03/2008 · Barcelona
13/03/2008 · Barcelona
11/03/2008 · Barcelona
12/03/2008 · València
11/03/2008 · Tomeu Martí
12/03/2008 · Ivan Mambrillas
12/03/2008 · Barcelona
11/03/2008 · Barcelona
11/03/2008 · Carles Toronjo i Manyé
