Avui és l'últim dia que passem sencer a Japó i més concretament a Tòkio perquè demà anirem ben d'hora cap a l'Aeroport de Narita per agafar l'avió i tornar cap a casa. Llavors el que hem fet és anar a llocs als que no ens hi haviem dedicat gaire al nostre anterior viatge. Hem començat pel parc Yoyogi. Només arribar ens ha sorprés perquè és un parc diferent a tots els que hi ha a Tòkio, Kioto o Kanagawa. No hem anat a la zona amb aigua on hi ha cirerers com a altres parcs sinó que ens hem quedat per la zona perifèrica i central. Yoyogi és un bosc dins la ciutat, immens i amb camins amplíssims. Al centre hi ha un temple sintoísta on s'hi acostumen a fer casaments i nosaltres n'hem enganxat un de famosos (estava ple de premsa) encara que nosaltres no sabíem qui éren.
Després ens n'hem anat a Harajuku, un barri famós per l'ambient jove i els vestits extremats i estrafolaris. Només arribar hem alucinat amb un noi que anava vestit de col·legiala amb una faldilla blau cel i una perruca rosa. Després hem anat veient de tot, fins hi tot botigues per gossos on hi havia disfresses manga per les pobres i torturades psicològicament mascotes japoneses.
Sortint d'aquí hem anat a la botiga d'Asics de Harajuku. He preguntat per unes sabatilles d'atletisme de marató (les de triatló no m'atreveixo a portar-les perquè porten un còmic imprés) i m'han dit que per aconsellar-me millor em podien mesurar el peu, he acceptat i m'han fet un escàner en 3D! El resultat ha estat agafar unes sabatilles estretes i amb suport per una lleugera pronació, les GT-2140 New York-slim.
Des de Harajuku hem baixat fins a Shibuya, un altre dels barris emblemàtics amb botigues de roba per joves entre altres coses. Hi hem dinat i hem decidit tornar cap a Ginza caminant. Ens hem passat la tarda caminanant per travessar mig Tòkio però ens hem fet una idea bastant més complerta de la zona. De camí m'anava fixant en les bicis que utilitzava la gent per moure's per la ciutat i m'ha sobtat trobar tres tipus de bicis: la típica de passeig (i més utilitzada), de carretera o hibrides amb roda de 700 i finalment bicicletes de pista de pinyó fix amb manillar pla o de cabra. També s'utilitzen molt rodes lleugeres de 18 o 16 radis, molt estrany per fer-les servir a la ciutat a casa nostra.
Hem acabat el dia buscant una botiga de trens de modelisme on no he comprat res perquè m'ha semblat insultantment car per un tren de menys qualitat que qualsevol dels europeus i comprant menjar en un supermercat del barri per portar-lo a Barcelona. Encara no hem marxat i ja pensem en què farem quan tornem.
2n Viatge a Japó: Dia 9
2n Viatge a Japó: Dia 8
Al jardí hi hem anat perquè se suposava que era un lloc tranquil i poc explotat pels ciutadans de Tòkio, en part per haver de pagar entrada. La realitat és que estava ple de gent que fins-hi tot arribava en autocar. El jardí és una antiga propietat imperial que després va passar a mans de la ciutat; com tot en aquest país, les construccions es van cremar i reconstruir diverses vegades. El que ens ha sobtat del jardí és que enlloc de tenir carpes té meduses. Això s'explica fàcilment perquè està en contacte amb el mar, de manera les marees permeten que els animals marins hi penetrin, al contrari de la resta de jardins d'aigua dolça. És espectacular estar en un jardí petit i bonic que de fons té gratacels immensos...però això passa sovint a Tòkio.
2n viatge a Japó: Dia 7
Avui ens hem llevat a Ise amb un vent que ni el de l'Empordà! Ara entenem perquè la propietèria del ryokan on hem passat la nit té aquest comportament hiperactiu, va per la casa amb mascareta i només porta una sabata en un peu i l'altre el duu descalç. La veritat és que l'allotjament no ens ha acabat de fer el pes (car i amb banys comunitaris) però tampoc teníem massa opcions en aquest poble tan petit...
Després de comprar alguna cosa per esmorzar en un súper que hi havia a prop, ens hem dirigit cap al santuari xintoísta d'Ise, que està format per dos grups de temples, el Geku Sando i el Nai-ku Sando. Nosaltres només hem vist el primer perquè que al segon grup de temples s'hi accedeix en autobús i el viatge dura 30 min. El curiós del cas és que els edificis que el formen es reconstrueixen cada 20 anys d'acord amb els criteris xintoístes de puresa i renovació; això vol dir que al 2013 tocarà posar-se de nou mans a la obra i al costat de cada edifici ja hi tenen el solar preparat.
Geku està envoltat d'arbres immensos, d'aquells que veus on comencen però no saps on acaben, gruixuts i ramificats. Tot un espectacle. Llàstima que no ens han deixat fer fotos de les construccions ni dels monjos, que estaven recollint fulles del terra redera grans tanques; a més, hi havia càmeres de videovigilància camuflades entre els arbres així que hem fet el que hem pogut, dissimuladament. El complex conté una relíquia imperial: un mirall sagrat, però no crec que justifiqui tanta seguretat.
Després ens n'hem anat cap a Futami per veure una de les imatges emblemàtiques del turisme japonès: les Meoto Iwa. Són dues roques marines que simbolitzen els déus pares del Japó (Izanami i Izanagi) i que estan casades perquè estan unides per una corda sagrada. Quan hi hem arribat ens hem trobat que el vent que estàvem patint havia deixat el mar molt revoltat i era difícil fins-hi tot aguantar la càmera per fer una foto sense moure's o mullar-se. Amb les fotos que havíem vist creiem que les roques serien més grans, però la veritat es que no ho són. Després de de veure les Meoto Iwa hem entrat a un súper i hem estat tastant especialitats de peix de la zona. Al final ens hem decidit a comprar una bossa d'un aperitiu de cranc que bàsicament són crancs sencers amb boletes dolces per sobre i que es mengen amb closca i tot. Ha resultat ser bastant bo. Us posem el vídeo de com els tasta l'Agnès.
Com que havíem patit molt fred hem decidit dinar a Nagoya i després anar cap a Tokio amb temps perquè tot i que ens havíen confirmat la reserva, no sabíem on era l'hotel exactament, només sabíem el barri i a Tokio els barris són bastant grans. Ah, quan anàvem en shinkansen hem vist el mont Fuji sense cap núvol, que l'anterior viatge no ho vam aconseguir, i és impressionant. Quan anàvem pels carrers de Tokio buscant l'hotel (amb l'ordinador obert intentant trobar una connexió oberta a internet) se'ns ha apropat una noia que tot i no parlar quasi res d'anglès ens ha volgut ajudar a trobar l'hotel i ho hem fet molt ràpid gràcies a ella. Els japonesos ens ajuden sempre que tenen oportunitat de preacticar l'anglès perquè encara que el llegeixin i l'escriguin relativament bé, normalment el parlen molt malament. Avui fins-hi tot en una fruiteria un client s'ha posat a parlar amb nosaltres només per practicar anglès.
2n viatge a Japó: Dia 6
A l'estació d'Ôsaka hem intentat aclarir quin era el tren que havíem d'agafar per anar a Ise però no ha estat fàcil. Després de dues consultes a les oficines de JR (Japan Rail) hem acabat decidint passar una estona a Ôsaka i després anar cap a Nagoya i esbrinar quin era el següent tren havíem d'agafar. Com que havia acabat de ploure a la ciutat i encara hi havia núvols molts foscos hem decidit veure el castell que van reconstruir fa poc. Si us fixeu en els comentaris del que visitem (o en les fotos) us haureu adonat que molts cops diem que les coses estan reconstruïdes. El que passa és que com les construccions tradicionals són basicament de fusta, hi ha molts incendis, tifons, tsunamis o terratrèmols que se les enduen. Aquí s'assumeix que els edificis tenen una vida reduïda i fins i tot els moderns s'enderroquen al cap d'uns anys per fer-ne de nous.
Després hem fet cap a Ise via Nagoya. En el trajecte en tren en un "limited express" ens han fet pagar un suplement perquè el tren passava per una via que no era de JR (no ens ho havien dit) i la broma ens ha costat 490 iens per cap. Un cop a Ise i gràcies, un altre cop, a la guia Lonely Planet, hem trobat el ryokan on finalment fem nit. No ens en fiem gaire de la propietària que va una mica a la seva; de fet ha tardat quasi dues hores a pujar-nos el té de benvinguda que normalment et trobes només arribar a l'habitació. El ryokan és justet, amb bany i dutxes comunitaris. Ja veurem demà què ens costa finalment.
L'anècdota del dia ha estat trobar connexió a internet. La necessitàvem per saber si ens havia arribat el correu de confirmació de la reserva d'hotel a Tokyo (fa 3 dies que busquem hotel i tot ple). Al ryokan no n'hi ha i hem agafat l'ordinador engegat i hem anat caminant pel carrer fins trobar una xarxa wifi oberta. Al cap de tres cases i al costat d'un banc l'hem trobada i hem pogut consultar el correu drets al carrer. La situació no ha estat la més còmoda del món perquè, a més, feia fred i una mica de vent. De pas hem aprofitat per actualitzar el bloc amb el cinquè dia del viatge i penjar-hi les cinc fotos.2n viatge a Japó: Dia 5
Després hem agafat dos trens per anar a Matsuyama. Aquí haig de fer un incís sore una altre entrada del bloc que trobareu avui, la referida a la novel·la Botxan, perquè el seu autor i la seva relació amb Matsuyama marquen bastant el present de la ciutat. Natsume Sôseki, natural d'Edo (antiga Tokyo), va ser destinat pels volts del 1880 a una escola de Matsuyama com a professor de matemàtiques. De les seves vivències al poble en va fer una novel·la que va passar a la història de la literatura japonesa i, pel que sembla, va ser un precursor de la literatura moderna del país; fins hi tot el mediàtic Haruki Murakami (Kafka a la platja) el cita com a escriptor de referència. Bé, a la novel·la hi apareix un onsen on en Sôseki anava cada tarda després de classe. Ara és una de les atraccions principals de la ciutat i el Dogo Onsen és una referència; a més resulta ser l'onsen més antic del País. Una altra de les referències és que ell anava en tren a l'onsen (deuria estar a uns cinc quilòmetres de la ciutat). I ara s'han recuperat els trens que utilitzava Sôseki per anar a l'onsen i es pot fer el recorregut del tranvia en un dels trens "Botxan" de finals del segle dinou.
Quan ha marxat la llum, hem baixat cap al Dogo Onsen. Un onsen són uns banys públics amb aigües termals. N'hi ha molts al Japó perquè és un país amb molta activitat geològica. Als onsen s'hi va despullat i hi ha tot un ritual que s'ha de respectar. En aquest local hi ha banys separats entre homes i dones, encara que abans la majoria d'onsens éren mixtes; però ara ja en queden ben pocs. Hi ha diversos banys amb diferents temperatures i t'has de rentar molt bé tot el cos amb sabó abans de posar-te a la "piscina" termal. Normalment se surt i s'hi entra diversos cops i a la sortida et refresques amb aigua freda. Al acabar et tornes a rentar bé. L'Agnès ha anat a un sol bany; jo n'he provat dos: el de l'oest i el de l'est. I aquí ve l'anècdota del dia. Al bany de l'oest jo observava com es comportava la gent: per exemple, m'he adonat adonat que les tovalloles que portem nosaltres no són les adequades perquè la gent en porta unes de petites i fines que les mulla i se les posa al cap (per no desmaiar-se) i les nostres són tovalloles de mans normals. Després de dues remullades i tenir-ne prou de calor, he anat aprovar el bany de l'est. M'he trobat que hi havia més gent i que era encara més calent. Doncs bé, resulta que un home d'edat avançada que hi havia m'estava mirant i ha intentat parlar amb mi, però ell no parlava anglès ni jo japonès. M'ha xiuxiuejat quelcom a l'orella en japonés i m'ha fet entendre que si volia que em fregués l'esquena (i suposo que altres coses). He aconseguit fer-li entendre que no hi estava interessat però he passat una mica de por. Sort que estava ple de gent! Al sortir amb la calor que feia notava les mans adormides i inflades (tant que era fins-hi tot incòmode de rentar-me per sortir). Finalment, l'Agnès i jo ens hem trobat al lloc on et canvies (hi ha com un pre-vestidor comú pels que també han llogat el yukata) i hem pres un tè amb un parell de galetes. Abans de sortir hem visitat l'habitació Botchan on s'allotjava en Sôseki quan anava a l'onsen.
El sopar l'hem fet a prop de l'hotel i hem tastat una cosa que suposem és fetge de peix congelat o alguna cosa semblant. S'ha d'anar en compte perquè molts plats, encara que semblin poca cosa, atipen bastant. Quasi sempre sopem acompanyant el menjar amb aigua per diverses raons: no sabem què són els licors (no només hi ha sake), l'alcohol (inclosa la cervesa) és bastant car comparat amb un plat de menjar i l'aigua no la cobren mai als àpats, va a compte de la casa.
Botxan
Fa poc em van regalar un libre clàssic de la literatura moderna japonesa. Botxan de Natsume Sôseki és un llibre que ha influenciat molts autors moderns japonesos com Haruki Murakami, un dels autors amb més projecció internacional últimament. La importància de Sôseki es veu reflectida en el fet que fins hi tot apareix en un bitllet de 1000 yens.
Natsume Sôseki ens explica a Botxan ("Senyoret" en japonés) com una persona d'Edo (antic Tokio) sense gaires aspiracions a la vida acaba sent professor d'escola en un petit poble situat a Shikoku, una illa al Mar Interior del Japó. Allà es trobarà que la vida que es porta al poble està condicionada per les xafarderies de la gent i que fins hi tot la seva feina a l'escola és veu afectada per la seva vida social. De fet, és una obra autobiogràfica.És una novel·la moderna tot i haver estat escrita al segle XIX. Ens porta d'una manera molt amena a la societat rural noucentista japonesa i amb la que bastants pobles catalans hi poden veure reflexada una història pròpia. La clau de la novel·la i amb la que connecta amb els lectors, crec que és que la història és molt propera.
Botxan
Natsume Sôseki
Editorial Proa
Col·lecció
1a edició catalana: juliol de 1999
ISBN: 978-84-8256-847-8
Pàgines: 192
Preu: 17 €
