Opinió

PENSAMENTS

Camino, un airet suau, quasi imperceptible m’acarona. De cop i volta, dotze campanades —mitja nit—, pel carreró estret d’altes parets, un raig de lluna m’il·lumina. Quin silenci, quina malenconia. En la meva ment un pensament... què és la felicitat?
Bona pregunta, aquesta; la podríem definir de mil maneres, totes elles, però, difícils d’encertar, perquè, realment, hi ha algú que estigui en possessió de la fórmula màgica de la felicitat?
Per a uns la felicitat és estimar, per a altres ser feliç vol dir posseir tot el que desitgen; els de més enllà pensen que la felicitat rau solament en rebre, rebre i rebre coses i més coses. Un altre col·lectiu dirà que és feliç viatjant; un sector pensarà que una bona taula ben servida i farcida de bons menjars és el tot; qui està segur que fent esport és la persona més feliç, assolir un cim com més alt millor pot ser el somni d’un altre sector; la lectura, cosa interessant, realment podrà fer gaudir plenament a altres grups; escoltar música o moure’s al seu ritme pot semblar el súmmum i així fins a arribar a les mil maneres que deia al començar.
Però hi ha una manera molt senzilla per sentir-se feliç i aquesta, senzillament, és saber donar i donar-se al pròxim sense esperar res a canvi. D’una manera espontània, amb ganes d’ajudar, de conviure, sense mirar a qui ajudes, ni a qui et dones, sense esperar ni unes senzilles gràcies; sols pensar que som útils, que ens necessiten i que som prou persones per comprendre les necessitats dels altres, que tenim un cor capaç de sentir les emocions que ens produirà donar-nos amb sinceritat.
És tan senzilla aquesta fórmula que, fins i tot, pot semblar revolucionària. Corren nous temps, estem davant un canvi que encara no sabem com serà, evolucionem molt ràpidament, el que ahir era una felicitat o ho enteníem així, avui ja s’ha quedat antiquat. Per tant, hem d’aprendre d’aquesta vida canviant i, perquè no, experimentar el plaer, la felicitat (diria jo) de saber donar-nos, de saber ser útils als demés, de deixar anar els nostres sentiments interiors, enfront de les nostres necessitats consumistes.
Perquè no experimentar aquest plaer íntim i sentir bategar el nostre interior amb un nou plaer, amb aquesta sensació de saber renunciar, de saber que el nostre petit treball pot ser una gran ajuda a la nostra comunitat.
Crec fermament que tots tenim dins nostre aquest petit racó íntim sentimental que, fins i tot, en un moment concret pot fer-te vessar llàgrimes de felicitat si se sap actuar com cal.

Joan Gratacós i Fernández
«Joan de Besalú»