30.000 joves d'arreu d'Europa i d'altres continents es reuniran a Poznan, Polònia, entre el 29 de desembre de 2009 i el 2 de gener de 2010, convocats per la comunitat de Taizé.

Aquesta 32a Trobada Europea de Joves respon a la invitació de l'arquebisbe i també dels responsables ecumènics de Poznan.

De Portugal a Rússia, de Suècia a Croàcia, tots els països europeus hi estaran representats.

L’Església catòlica negarà la comunió als polítics que hagin donat suport al projecte de Llei que pretén despenalitzar l’avortament fins la setmana catorze. Actualment només està permès per la llei DE 1985 en casos de violació, malformació del fetus o quan l’embaràs posi en perill la salut mental de la mare. Però a la pràctica Espanya té una taxa superior d’avortaments que països on la llei és més lliberal.

Els nostres bisbes, però, han volgut possar les venes abans de la ferida, i s’han agafat aquesta Llei com el paradigma de la maldat: «Quién apoye, vote o promueva esta ley --ha dit Juan Antonio Martínez Camino--, está en situación de pecado público y no puede ser admitido a la sagrada comunión». Afirmant, a més, que aquesta és la postura de l’Església catòlica arreu del món.

Això, si més no, és el que diu mons. Brugès. Efectivament, dèiem al final del post anterior que la perla del discurs, la trobaríem en el tercer apartat, quan parla de «dues generacions, dos models d'Església». Aquest discurs s'ha de llegir íntegrament per poder-se fer càrrec del que vol dir i del que insinua el Secretari de la congregació responsable dels seminaris. Però em permeto de transcriure’n un passatge:

«Existe ahora en las Iglesias europeas, y quizás también en la Iglesia americana, una línea divisoria, a veces de fractura, entre una corriente "conciliadora" y una corriente "contestataria".

Al web Redes Cristianes hi ha un artícle del teóleg Xabier Picaza, amb el títol: L'Església, una marxa d'objectors de consciència, que pel seu interès en reproduïm alguns fragments..

En temps de Jesús, hi havia a Israel un exèrcit d'ocupació romà (a Judea i Samaria), amb una milícia autònoma però subordinada (d'Herodes Antipas a Galilea) i una guàrdia paramilitar del temple (a Jerusalem). Al costat d'això hi havia grups de jueus nacionalistes, disposats a elevar-se en armes contra Roma, creant el seu propi exèrcit Zelador. Però Jesús no va formar part de cap moviment armat legal o no-legal, no només perquè en el seu temps no hi havia un exèrcit Zelador pròpiament dit, sinó perquè el seu ideal messiànic no era de tipus militar, sinó de transformació social, encara que el va fer matar el representant de l'exèrcit de Roma.

Durant tres setmanes del mes d’octubre ha tingut lloc a Roma el Sínode especial per a l’Àfrica, de l’Església Catòlica. Hi han participat bisbes i experts de tots els països africans, un total de 300 persones. El tema del Sínode era: “Reconciliació, justícia i pau”. Tres punts que marquen tres urgències per aquell continent oblidat per gairebé tot l’Occident excepte, entre altres, pels interessos de les grans multinacionals que exploten matèries primes, atien conflictes i corrompen líders. El resultat és la injustícia i les guerres. El lema era doncs extremadament actual: l’obra de l’Església Catòlica a favor de la pau, la justícia i la reconciliació entre ètnies, grups polítics, religions i a l’interior mateix de l’Església.

Mons. Martínez Camino ha dicho que aprobar la ley del aborto es una "herejía" y lleva consigo la "excomunión". Como es lógico, los periodistas y "tertulianos" de diversas cadenas de radio y TV se han ocupado de este asunto y comentan la gravedad de las palabras que ha utilizado el obispo Martínez Camino. Pero ocurre que los periodistas no son teólogos. Y tienen el peligro de utilizar sin la debida precisión las palabras que ha dicho el obispo. Por eso me ha parecido que podrá ayudar, a quienes entran en este blog, saber algo más preciso sobre los términos tan fuertes y severos que ha utilizado el portavoz de la Conferencia Episcopal.

Ágora es la última película de Alejandro Amenábar. Sobre el telón de fondo de la vida de Hipatia, filósofa neoplatónica que vivió en Alejandría entre 355 y 415 y murió a manos de una turba de cristianos, el director presenta el eterno duelo entre la razón y el fanatismo religioso, siendo los cristianos los que peor parados salen en esta película. No es de extrañar, por tanto, que en muchos medios católicos se haga una fuerte crítica de la cinta, bien por razones históricas, bien por la ideología subyacente del director-guionista.

Poco se sabe de Hipatia, lo justo para poder afirmar que fue la primera matemática de la historia y que reunió a discípulos cristianos y paganos en la búsqueda de la verdad científica. Con estos brochazos amplios, más los datos de otras fuentes históricas que muestran la extraordinaria violencia en la que vivió Alejandría por aquellos décadas y que llevó al asesinato, entre otros, de dos obispos, Amenábar monta una historia que no deja a nadie indiferente.

Més de 1.200 milions de musulmans celebren la seva Festa del Sacrifici La festivitat, coneguda com Pasqua musulmana, té lloc al final del pelegrinatge anual a la Meca

L'islam, la tercera gran religió monoteista sorgida després del judaisme i el cristianisme i que practiquen uns 1.200 milions de persones a tot el món, celebra avui el seu dia gran: la Festa del Sacrifici o Aid L'Adha, En record del xai que Abraham degollà com a sacrifici a Déu en lloc del seu propi fill. Cada any per aquestes dates (dia desè del mes lunar del Dualhuya), els pares degollen un be o un animal mascle que es prepara i menja en família. És el principal ritu d'unes celebracions que es prolonguen diversos dies.

1. • La Santa Sede fallará caso a caso sobre los curas con esposa que se integren en su seno
2. • Un tercio de los fieles de la iglesia inglesa en España eran antes católicos

Esperada desde que hace 20 días el Vaticano escenificase el gesto de abrazar a los anglicanos más tradicionalistas, descontentos con la modernización de su iglesia, e interpretada en el mundo anglosajón como muy generosa, la constitución apostólica Anglicanorum Coetibus, publicada este lunes, comienza diciendo: «En tiempos recientes el Espíritu Santo ha movilizado a grupos de anglicanos a pedir de forma repetida e insistente que los reciban en la comunión completa del catolicismo».

Hi ha en l’actualitat un focus d'atenció prioritari en els mitjans de comunicació més ben informats en assumptes propis de l'Església catòlica. Un moviment de fons en les estratègies eclesiàstiques al més alt nivell ha provocat un debat viu i fins i tot aspre, que no sol arribar als nostres mitjans, generalistes i més aviat proclius a allò que és puntualment sensacional.

Aquest és un dels temes en els quals més insisteix el Papa en el seu encíclica, per això li dedicaré diverses reflexions. El Papa reconeix amb claredat que, davant les contradiccions del progrés humà, sorgeixen dues postures oposades: d'una banda, la de qui creuen cegament en el progrés sense límits, donant suport la seva fe en la ciència i en la tecnologia. Per un altre, la de qui reneguen del progrés i pensen que seria millor per a l'home regressar al seu paradís original?, a formes més naturals i primigènies de civilització.

Però ambdues formes, diu el Papa, són dues maneres d'eximir al progrés de la seva valoració moral i de la nostra responsabilitat? (cap. 14). És a dir, són postures fàcils que eviten afrontar el tema de forma madura i plenament responsable. Benedicto XVI eleva un cant d'esperança en aquesta frase: "És un greu error menysprear les capacitats humanes per a controlar les desviacions del desenvolupament o ignorar que l'home tendeix constitutivament a «ser més".? (Cap. 14)

Tenim un joc de paraules, que se’n diu en literatura quiasme. Doncs bé, l’article d’avui intentaré elaborar-lo i el lector com la lectora convindria que l’acabessin. No serà una cosa o una altra. El joc de paraules ens fa reflexionar que les dues frases per bé que diferents ens porten a un lloc de profunditat, d’interiotat de l’ésser humà. Cal les dues donat que es vol cercar la veritat. Una no és suficient. Són les dues cares de la mateixa moneda, inseparables.

Efectivament, l’home de la veritat, l’home que sent i viu la veritat. El problema es troba amb la paraula veritat. Per a diferenciar el continguts, diria que una és en minúscula, la veritat que cada home es fa, es creu, s’imagina. L’home de la veritat. En el fons aquesta veritat perquè tingui pes dependrà de quin home la manifesta, l’expressa. El testimoniatge serà essencial.