La història al voltant de l'Ebre
L'Ebre, al llarg de la història, ha servit de nexe d'unió entre les terres d'interior i la Mediterrània, eix vertebrador del territori i propulsor de l'activitat humana des de temps remots.
Les pintures rupestres de Cretes, Beseit, Ulldecona, Tivissa o el Perelló, entre moltes altres, constaten la presència humana des del paleolític. Aquestes manifestacions d'Art Llevantí han estat declarades Patrimoni Mundial de la Humantitat i són accesibles i visitables.
La població autòctona d'aquest territori, a la darreria de l'edat de bronze, evolucionà cap una cultura pròpia, la ibèrica, influenciada pels contactes amb fenicis i grecs. Van assimilar importants innovacions tècniques i culturals com el torn terrissaire, l'alfabet, la moneda, l'us del ferro, la vinya i l'olivera així com nous models d'urbanisme.
Iberia, el país de l'Iber, la seva població -els ibers- i la seva cultura van viure el seu moment d'esplendor entre el segles V i III aC, essent notables els poblats de Sant Antoni de Calaceit, la Moleta del Remei d'Alcanar, el Coll de Moro de Gandesa i la ciutadella del Castellet de Banyoles de Tivissa on s'ha trobat el famós "tresor de Tivissa".
El segle III marcà la transició cap una nova influència que no deixà de crèixer: la dels romans. Els conflictes entre aquests i els cartaginesos converteix, per primer cop, l'Ebre en espari fronterer i supossà la destrucció i abandó de diversos poblats.
El caràcter estratègic d'aquest territori, per la seva accidentada orografia i el control decisiu del pas de l'Ebre, es fa palés a la batalla naval de les Goles de l'Ebre, a la segona guerra púnica.
La victoria dels romans supossà per a Dertosa la categoria de municipium, convertint-se en un remarcable port maritimofluvial.
Les manifestacions romanes més notables les trobem al Mausoleo de Fabara (s. II dC), el més ben conservat de tot l'Estat, i un tram de la Via Augusta al Perelló.
Del període visigot cal remarcar la creació de la diòcesi de Tortosa que comprenia l'entitat administrativa d'aquest territori.
És la presència musulmana, durant més de 800 anys, la que deixà una empremta cultural considerable al territori. Els topònims d'origen àrab (Beseit, Benifallet, Benissanet, Xerta, etc), les obres hidràuliques (l'assut de Xerta, les sènies...), les tècniques del vidriat i els vernissos terrissaires, restes de torres i castells (la Suda de Tortosa, el hisn de Siurana...), els pasos de barca, els conreus de fruita dolça, etc.
A l'alta edat mitjana l'Ebre torna a ser territori de frontera entre Al-Àndalus i els regnes i comptats cristians del nord. La Turtusa del segle XI va viure el seu moment d'esplendor com a regne taifa independent, essent una de les ciutats portuàries amb més activitat i prestigi de tota la Mediterrània.
Poc després de l'envaïment dels almoràvits (1089-1147), que es van fer forts a Miravet (al-Muràbit), els cristians del nord possen en marxa les primeres operacions per a la conquesta del territori.
La conquesta de l'Ebre, iniciada per Alfons I el Bataller, es decideix amb Ramon Berenguer IV entre 1147 i 1158 (Tortosa, Lleida, Alcanyís, Mequinensa, Miravet i Calaceit), i l'assegurà Alfons II amb l'ocupació de les conques dels riu Algars i Matarranya.
La implicació dels ordes militars del Temple, l'Hospital i Calatrava fou decisiva, rebent a canvi importants donacions i extensions territorials. És en aquesta època quan es donen la major part de les cartes de poblament del territori, amb gent del Pirineu i la Ribagorça.
La població autòctona, els moriscos, es va mantenir oprimida fins la seva expulsió el segle XVII.
Al renaixement Tortosa va viure un nou període d'esplendor gràcies al comerç fluvial i marítim. També els pobles del Matarranya, d'ahí els seus ajuntaments renaixentistes, plaçes i mercats portxats.
Els episodis següents de la història venen marcats per succesives guerres i períodes d'avanços significatius i estancaments importants. Guerres com la de Joan II, Segadors, Successió, 1a i 3a Carlines i la fatídica guerra civil que es va decidir a aquest territori.
El front de l'Ebre supossà bombardejos massius que assolaren els pobles i les gents, testimoni d'una macabra guerra de desgast que es saldà amb més de 100 mil morts d'un i altre bando.
Un rera altre, aquests enfrontaments ens donen una idea de les conseqüències negatives per la societat i l'economia del territori, així com la divisió interna de la població amb ideologies ben diferents.
No obstant als segles XIX i XX es reactiva l'agricultura, amb el treball de terrases artificials a les muntanyes (margins), característiques de la zona, i el comerç fluvial de mercaderies, fins la construcció dels pantans de Mequinensa i Riba-roja d'Ebre.
El desarrollisme i el "progrés" ha sotmés a aquest territori tan ric en recursos naturals i humans a una mena de rebost energètic i hidràulic per al profit i el desenvolupament de la societat urbana.
Ara les gents de l'Ebre aixequen la veu en lluita contra l'abús de l'administració i l'oblit d'una Catalunya que mai s'ha mirat el sud amb els mateixos ulls que es mira el nord...
|
