LOST – 6a TEMPORADA CAP.15

Posted in Lost on 12 maig 2010 by Martí

Antepenúltim capítol i probablement un dels que s’ha viscut amb més expectació de principi a fi per les particularitats del seu contingut. Sembla mentida, però ens queden només deu dies d’aquesta tonteria. Això s’acaba.

Últimes notícies sobre el capítol final: A banda de la ja coneguda durada de 2h 30min, Fox ha anunciat que s’emetrà a les 06:00h del dilluns 24 i en V.O. sense subtitular. No se sap a quina hora es tornaria a emetre, ja amb subtítols. Durant la setmana que ve sortirem de dubtes. Finalment, com a curiositat, un dels productors de la sèrie, Carlton Cuse, va explicar per Twitter que el muntatge i edició dels 150 minuts de la “finale” va durar 6 dies i 6 nits de forma ininterrompuda.

Ah, i no us cregueu el que va dient segons qui sobre que “hi haurà tres finals alternatius”. De final només n’hi ha UN però se n’han rodat dos més perquè no hi hagi filtracions per part dels actors i l’equip de rodatge.

11 Comentari »

La mirada de Tarantino

Posted in General amb les etiquetes , on 11 maig 2010 by Martí

Sempre que parlo d’una pel·lícula de Quentin Tarantino em refereixo als motius, imatges o aspectes diversos que es repeteixen en totes les seves obres. Qui hagi vist els seus films unes quantes vegades, com un servidor, probablement ja s’hi haurà fixat, però, pels que no, aquesta és una prova inequívoca que Tarantino és un home de “tradicions” i que la seva mirada genuïna ens acompanya a totes les seves creacions. Sense excepció.

Font: 9Gag

2 Comentari »

FISH TANK

Posted in Cine - Estrena amb les etiquetes , , , , , , on 10 maig 2010 by Martí

Fish Tank

Director: Andrea Arnold

Intèrprets: Katie Jarvis, Michael Fassbender, Kierston Wareing, Rebecca Griffiths, Harry Treadaway.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2009. 120 min.


Mia és una adolescent de 15 anys que viu amb la seva mare i la seva germana al comtat d’Essex, a les afores de Londres, en un barri de classe mitja-baixa. La seva vida és complicada degut als problemes de la seva mare, amb qui discuteix tot el dia, i a que és una noia força problemàtica. La situació encara s’enrareix més amb l’arribada d’un nou novio de la seva mare, a qui no pretén acceptar amb facilitat. La seva única evasió és la música hip-hop, que escolta i balla d’amagat quan vol estar sola.

Un aquari no ha de ser un lloc molt agradable per viure. Per molt espaiós que sigui i per moltes voltes que puguis donar-hi, sempre t’acabes topant amb una paret que no et permet avançar més enllà. Aquesta és la sensació frustrant que pateix la protagonista de Fish Tank (“aquari” en anglès) i possiblement la intencionalitat que la directora Andrea Arnold volia inculcar al títol del film. I si no ho era, és la que hi he trobat jo i ha quedat prou apanyat per començar el comentari. En tot cas, ens trobem davant d’una d’aquelles joies independents (independents de veritat) del cinema europeu que, sota criteris més qualitatius que comercials, gaudirien de molta més difusió i temps en cartellera del que tristament tenen. Una història dura, de caire pessimista i sense gaires concessions, però que, per sobre de tot, desprèn una autenticitat i una honradesa enormes.

L’escenari no és nou per qui estigui acostumat, per exemple, a la filmografia de Ken Loach o altres exponents d’un cinema britànic molt avesat a tocar els barris problemàtics de les seves principals ciutats, però Fish Tank de seguida t’acosta als personatges i forja la seva pròpia personalitat. Tot i la seva personalitat esquiva, la protagonista se’ns mostra com una víctima de “l’aquari” on està ficada i la seva voluntat per sortir-ne de seguida ens genera empatia cap a ella, ganes que se’n surti. Al seu costat, una mare no gaire maternal i una germana petita de costums molt avançades per la seva edat i vocabulari genial formen un nucli dispers que es veu trastocat amb l’arribada de Connor (Michael Fassbender). Aquí, la relació entre Mia i Connor passa a centrar el film, sempre envoltada de cert misteri. En tot cas, l’argument sap portar-nos quasi sempre per camins gens previsibles i impactants, sobretot durant la mitja hora final.

Tot i pertànyer a aquest subgènere de cinema social, que a vegades pot resultar tendenciós, Fish Tank s’allunya completament d’aquesta condició i presenta una història davant la qual no cal fer cap esforç per creure’s tot el que passa. L’ús de la càmera a l’espatlla en pràcticament la totalitat del film, amb diverses seqüències en què seguim o correm darrere la protagonista, encara hi afegeix més veracitat. Un altre fet important és que la pel·lícula es va rodar sense que els actors coneguessin el guió amb antelació, ja que la directora buscava que aquests expressessin el primer que els suggeria el personatge en aquella escena, sense estudiar-s’ho ni preparar-s’ho, buscant la màxima naturalitat i espontaneïtat. Situació que encara aporta més valor a l’extraordinari treball de Katie Jarvis i Michael Fassbender, per raons molt diferents.

I és que Jarvis no és actriu i aquesta era la primera ocasió en què es posava davant d’una càmera. L’equip la va contractar després de veure-la pel carrer i a la noia ni tan sols li agradava ballar, un aspecte molt important del personatge de Mia. No obstant, el risc va acabar sortint-li de meravella a Andrea Arnold, qui va aconseguir també que Michael Fassbender (un dels “bastardos” de Tarantino) s’afegís al repartiment tot i treballar en unes condicions molt diferents. A les seves grans actuacions, s’afegeixen les de Kierston Wareing (mare) i Rebecca Griffiths (germana), en especial aquesta última, qui aporta els millors moments humorístics de la peli, vitals perquè el dramatisme dominant respiri una mica. Fish Tank és clarament una pel·lícula femenina, però sense caure en grans estereotips. Una història que es nota que ha estat escrita i rodada amb passió.

Tot i que la història s’endureix especialment cap a la part final i algunes escenes semblin un pèl fora de lloc, és un film molt constant, que no decau tot i les seves dues hores de duració i que no només cuida el guió (que tampoc és perfecte, tot sigui dit) i la direcció. La fotografia regala algunes escenes molt ben aconseguides i plenes de significat, en què la llum juga un paper molt important, i contribueix a l’ambientació grisa del barri. D’altra banda, la música hi té un paper crucial, el mateix que té per la vida de la protagonista, ja que és allò que li permet trobar-se amb si mateixa i alliberar-se per un moment de les parets de l’aquari del qual vol fugir. Tot plegat fa de Fish Tank una pel·lícula per no perdre’s mentre duri en cartellera, que serà molt poc. Un premi BAFTA a Millor pel·lícula britànica de 2009 i el Premi del Jurat al Festival de Cannes semblen ser insignificants. I així anem.

2 Comentari »

MACHETE – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , , , , on 6 maig 2010 by Martí

“They call him Machete”. Encara recordo que, en escoltar aquesta frase mentre apareixia un home de bigoti prominent, cara demacrada i aspecte de boig, vaig dubtar per un segon si havia entrat a la sala correcte. Jo volia veure Grindhouse: Planet Terror i allò no tenia res a veure. Després ho vam entendre tot: Robert Rodríguez havia complementat el seu film de sèrie B amb un fals tràiler del mateix estil. I quin fals tràiler… Tant va agradar i tal va ser l’entusiasme dels fans, que el director texà va decidir convertir el que havia de ser una anècdota en una pel·lícula de veritat. El resultat no el sabrem fins d’aquí uns mesos, però de moment ja es pot dir que el repartiment que ha acabat reunint Machete és increïble.

I és que, acompanyant Danny Trejo en el paper de Machete, trobem a Michelle Rodríguez, Jessica Alba, Robert de Niro, Lindsay Lohan, Don Johnson i Steven Seagal. Si Robert Rodríguez (res a veure amb la Michelle anteriorment citada) ha aconseguit reunir tots aquests noms, és que el film ha de tenir alguna cosa especial. De moment, haig de dir que el tràiler m’ha entusiasmat. Sembla evident que Machete seguirà amb aquesta atmosfera de sèrie B i que la moderació no serà la seva principal virtut, però crec que ens ho podem passar molt bé si el resultat és prou digne.

Tot i que es va rumorejar que el film es rodaria sense gaire elaboració i que s’editaria directament en DVD, el projecte va anar creixent en rellevància, i en renom dels actors participants. Ara, ja és una realitat. Machete s’estrenarà el 3 de setembre a Estats Units. Creuem els dits perquè la nostra espera no sigui gaire més llarga.

Font: Screencrave

3 Comentari »

LOST – 6a TEMPORADA CAP.14

Posted in Lost on 5 maig 2010 by Martí

Després d’una inoportuna setmana de descans, comença la recta final de Lost. I comença amb emocions fortes. Segueixen reservant-se moltes (masses) coses pel final, però la intensitat ha estat molt bona i ha deixat grans moments.

Últimes notícies sobre el capítol final de Lost: 100% confirmada l’emissió el diumenge 23, però amb l’hora encara per definir entre les 5:00 i les 6:00 de la matinada. La raó és que aquest últim episodi tindrà finalment una durada de dues hores i mitja, i que la cadena ABC vol mantenir un marge de temps entre l’emissió a USA i aquí (tot apunta que aquí començarà just quan hagi acabat allà).

10 Comentari »

ALMA

Posted in Curtmetratges amb les etiquetes , , on 4 maig 2010 by Martí

Tot i que als resultats finals els acostumi a mancar originalitat o solidesa, la industria cinematogràfica espanyola ha demostrat que la distància amb Estats Units en la producció de cinema d’animació s’ha reduït de forma notable durant els últims anys. Sense anar més lluny, l’any passat, Planet 51 es va convertir en la pel·lícula més cara de la història del cinema espanyol. Altres obres on es pot percebre les bones maneres dels directors i animadors del país són els curtmetratges, i Alma és un dels de més alta qualitat que han aparegut últimament. La seva nominació als passats Premis Goya així ho va recompensar.

Alma és un curtmetratge escrit i dirigit pel granadenc Rodrigo Blaas, un dels tres animadors espanyols que treballen a Pixar, on ha participat en la creació de grans obres de l’animació com WALL·E, Los Increíbles i Buscando a Nemo. Es tracta d’una història de poc més de 5 minuts protagonitzada per la nena que dóna nom al curt. Sense necessitat de cap diàleg, Blaas presenta una obra de narració senzilla, però amb força subtileses, i una qualitat d’animació altíssima. Feu-li una ullada perquè val la pena.

Deixa un comentari »

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS

Posted in Cine - Estrena amb les etiquetes , , , , , on 2 maig 2010 by Martí

Alice in Wonderland

Director: Tim Burton

Intèrprets: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham-Carter, Anne Hathaway, Crispin Glover, Matt Lucas.

Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2010. 100 min.


Amb 19 anys a punt de fer, Alícia acudeix a una multitudinària festa on un “lord” anglès li demanarà per casar-se amb ella. No obstant, Alícia és una noia imaginativa i independent que es distreu amb facilitat, la qual cosa fa que segueixi un conill que veu entre la gent. Això la fa arribar al peu d’un arbre on hi ha una gran llodriguera, a la qual acaba caient quan li rellisca la mà mentre intenta mirar què hi ha dins. Quan arriba al final, es troba en un món pintoresc, ple de peculiars criatures que es pregunten si és l’Alícia que buscaven.

Quan vam saber que Tim Burton s’encarregaria de versionar Alicia en el País de las Maravillas, la gran majoria va expressar que era el director ideal per oferir un nou enfoc d’aquest clàssic dels clàssics literaris de Lewis Carroll. No obstant, aquest entusiasme, que ja es va anar apaivagant quan van aparèixer les primeres crítiques, es converteix en certa fredor quan acabes de veure el resultat. I és que Alicia en el País de las Maravillas, tot i comptar amb un bon ritme i espectacularitat a nivell visual, es converteix en una experiència que no deixa pràcticament rastre. Un argument entrebancat i explicat massa superficialment, a banda de previsible, i una Alícia sense gràcia, quasi inexpressiva, converteixen el conte en entretingut i pintoresc, però a anys llum de la profunditat i el rerefons de la novel·la original.

Alicia en el País de las Maravillas és un film que basa el seu potencial en aquells elements característics que sempre podem esperar del cinema de Tim Burton: el disseny de tota l’ambientació de la història fantàstica, els petits gags inserits amb força enginy al llarg de la peli i la caracterització dels diferents personatges. I és que cap director com Burton sap atorgar als seus personatges aquesta bogeria tan delirant, però ambigua al mateix temps. El Barreter boig i la Reina Vermella en són els màxims exponents, reservats pels dos actors fetitxe del director, Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, però aquest cop també ha aprofitat la creació de personatges totalment per ordinador per explotar encara més aquest sentit. Així doncs, trobem a Tweedledum i Tweedledee, inspirats en Matt Lucas (Little Britain), el Gat de Cheshire amb la veu de Stephen Fry, la Llebre de Març amb la de Paul Whitehouse o l’Oruga Blava amb la d’Alan Rickman. En canvi, Mia Wasikowska es mostra força discreta com a Alícia, personatge que, crec jo, li va massa gran.

El problema és que els personatges, per molt atractius i divertits que siguin, formen part d’un guió que no està a l’altura. Els fets es van succeint per inèrcia, sense massa cohesió ni, a vegades, massa lògica. D’acord que és un conte fantàstic i que el concepte de lògica és molt relatiu, però la sensació general és que el comportament dels personatges és massa confús i poc matisat. D’altra banda, tot el que va passant resulta massa previsible i cau en massa convencionalismes; a la peli li manca impacte, capacitat de sorprendre, d’emocionar, amb la qual cosa resulta molt difícil implicar-te amb el que passa. Com he dit al principi Alicia al País de las Maravillas és un film que es viu de forma massa superficial, que t’alegra la vista pels seus colors i et fa somriure pels seus personatges, però que acaba i et permet posar-te a a pensar en una altra cosa amb molt més facilitat del que seria desitjable. És exactament el mateix que passava amb Charlie y la Fábrica de Chocolate, pel·lícula força equiparable a aquesta.

Pel que fa al tema del 3D, mereix un post exclusiu que ja porto temps pensant en escriure i que ara veig encara més motiu per fer-ho, però començaré a dir algunes coses aquí. Per començar, m’atreviria a dir que Tim Burton li ha tret més partit a Alicia en el País de las Maravillas que James Cameron a Avatar. Si més no, ho he trobat molt més notori. No obstant, haig de dir que també es fa evident que el 3D té inconvenients. Un d’ells és la poca nitidesa dels contorns de les imatges més “properes”, algunes fins el punt de ser indistingibles, provocada pel fet que no som capaços d’enfocar amb tanta rapidesa. Un altre és l’excessiva brillantor de la pel·lícula que provoca el fet de veure certs objectes o personatges de més a prop. Tot plegat fa que les ulleres t’acabin molestant, i ho dic perquè, a part de mi, vaig veure com la gent del meu voltant també se les treia, posava i recol·locava. Tal com vaig dir amb Avatar: sí, és curiós i augmenta l’espectacularitat d’algunes escenes, però la sensació final és que el valor afegit tampoc és tant.

Malauradament, Tim Burton no serà recordat per la seva esperada versió d’Alícia. No transmet els sentiments a flor de pell de Big Fish o Eduardo Manostijeras, ni arriba a la genuïnitat de Pesadilla Antes de Navidad, per posar un exemple. Fins i tot Sweeney Todd em va deixar clarament més satisfet que aquesta. No és fàcil dir això, però crec que ara mateix no és una pel·lícula imprescindible. Si més no, per aquell que s’esperi un Tim Burton mostrant la seva màxima qualitat. Tot i que has passat una estona entretinguda, Alicia en el País de las Maravillas és massa volàtil un cop abandones el cinema i el director californià és capaç de fer-ho molt millor. Ho sabem perquè ens ho ha demostrat.

8 Comentari »

INCEPTION – Nou póster

Posted in Avanços amb les etiquetes , , on 30 abril 2010 by Martí

Els pósters de pel·lícules són, lamentablement, un art en extinció. Bàsicament, perquè la immensa majoria deixen aquest concepte artístic de banda per centrar-se a promocionar la gran estrella (o estrelles) del repartiment o simplement fer una composició “cutre” de tots els personatges amb colors vistosos perquè es vegi bé pel carrer. Per sort, hi ha directors que encara cuiden aquest aspecte, i si repasseu els cops que he fet referència específica als pósters en aquest blog, veureu clarament que el màxim exponent actual és Christopher Nolan.

Després de la brillant col·lecció que ens va oferir en motiu de El Caballero Oscuro, ara torna a demostrar que els seus films comencen molt abans de la seva estrena amb la progressiva aparició dels pósters de Inception, la seva última pel·lícula, que s’estrenarà el proper 23 de juliol (probablement sota el títol de Origen). El més recent és aquest, un dels més espectaculars que he vist en molt de temps. El fantàstic treball de la profunditat de camp i l’efecte quasi vertiginós que produeix són inigualables. Per un servidor, és, amb diferència, la pel·lícula més esperada d’aquest any. I si no, recordeu el brillant tràiler. Seguiré donant la llauna amb Inception…

(click per ampliar imatge)

Font: ComimgSoon.net

Deixa un comentari »

HIGH SCHOOL – Tràiler

Posted in Avanços amb les etiquetes , , , , , on 28 abril 2010 by Martí

No, no he perdut el nord ni això té res a veure amb High School Musical. Es tracta d’una comèdia independent que acaba de passar pel Festival de Sundance i provocar una unánime i entusiasmada reacció per part de la crítica. Si no fos per això i perquè el tràiler té una imatge final força impactant, probablement hauria passat totalment desapercebuda per mi, ja que, a primera vista, fa pudor (mai millor dit) a típica comèdia idiota d’adolescents fumats i alcohòlics d’institut. No obstant, High School es presenta com una comèdia revolucionària dins aquest subgènere que gira a l’entorn del consum de psicotròpics variats. Si tant va agradar a tothom a Sundance, considerant el tipus de festival que és, se li haurà de fer una mica de cas.

L’altre gran reclam de High School (on “high” es refereix a “fumat”, lògicament) és un protagonista inesperat: Adrien Brody. El popular actor es converteix en el principal camell que aprovisiona els estudiants de l’escola i, per fer-ho, adopta una imatge veritablement delirant. A ningú se li escapa que Brody funciona molt bé en papers de frikis o sonats, però les pintes que porta aquí són inigualables. La resta de repartiment prové de diverses sèries de televisió americanes, destacant a Michael Chiklis, nom que passarà a sonar-vos si dic Vic Mackey (The Shield).

La història es centrarà en la introducció d’uns tests antidroga en una escola on el consum de marihuana s’ha disparat durant els últims mesos i la posterior rebel·lió dels estudiants. Tot plegat fa ser una mica cautelós amb el que ens podem trobar, però sent les referències tan positives, s’haurà de tenir en compte quan arribi a les nostres sales. El film encara no té data d’estrena comercial ni a Estats Units (tot i que serà durant 2010), o sigui que segurament en tindrem per temps.

1 comentari »

LOST – El final de la obsessió

Posted in Lost on 26 abril 2010 by Martí

Maig de 2010 serà, indubtablement, el mes en què una de les paraules més repetides arreu del món serà Lost. Els creadors de la sèrie, en una maniobra molt encertada, han volgut conjuntar en un marge de només 18 dies els últims quatre capítols (cinc, si tenim en compte que el final és doble) i per això aquesta setmana es convertirà en la única de la temporada sense emissió de capítol. A partir de dimecres que ve, comença la traca final.

No obstant, aquests últims dies han estat carregats d’informació sobre aquest tram final de la sèrie. Per començar, ha sortit a la llum la última imatge promocional per part de la ABC. Força semblant a la que recreava “L’últim sopar”, ens mostra els personatges entre les restes d’un avió, cadascun d’ells amb una postura diferent. De ben segur que la disposició no és aleatòria (Locke i Jack semblen marcar dos bàndols força clars), ni tampoc ho són les mirades (tots tenen la mirada perduda, però en diferents direccions). El veritable sentit, probablement no el comprovarem fins al final de la sèrie.

(click per ampliar)

L’altra informació important és l’anunci oficial per part de Cuatro sobre l’emissió del capítol final. Tal com era d’esperar, aquest s’emetrà de forma simultània a Estats Units, és a dir, la nit de diumenge 24 a dilluns 25 de maig. Segons Cinemania, Cuatro els ha confirmat que l’hora d’emissió serà a les 5:00h de la matinada (dues hores més tard del que pertocaria fent el canvi horari exacte amb USA), però la cadena no ho ha anunciat oficialment. És probable que sigui així per temes d’audiència (no ens enganyem que les 3:00h és en plena, plena nit), però caldrà esperar a corroborar-ho al 100%. A tot això, la bona notícia per alguns és que, com ja vaig recordar, el dilluns 24 és festiu a Barcelona.

Un detall important en aquest sentit és que, a Estats Units, la cadena ABC tornarà a emetre el capítol pilot de Lost un dia abans del doble capítol final, fet que alimenta la teoria que les primeres imatges que vam veure de la sèrie (accident i demés) poden amagar moltes més coses i molt més rellevants del que sembla. Caldrà esperar a comprovar-ho.

Finalment, cal parlar de l’aparició també de l’últim spot promocional de Lost, en què la ABC fa un homenatge a tots els seguidors que hem seguit de forma obsessiva la sèrie durant aquests sis anys. D’aquí el pertinent títol “The obsession is coming to an end”. El vídeo, sense incloure ni una imatge de la sèrie, recull un seguit de situacions que reflecteixen, de forma molt dramatitzada, com serà la sensació de tots nosaltres un cop s’acabi Lost. Mireu-lo perquè segur que, salvant les distàncies, us hi sentireu identificats. En el fons, poques paraules defineixen tan bé el que ha provocat aquesta sèrie com “obsessió”. Aquest post n’és una mostra…

7 Comentari »

« Entrades més antigues