Divendres, 30 de juliol de 2010 | 13:06 h
Divendres, 30 de juliol de 2010 | 12:30 h
(09/07/2010) Palau del Parlament. 9 de juliol de 2010. Hem d'omplir el centre de Barcelona. És molt important que a la manifestació de demà convocada per Òmnium Cultural -i a la qual ja han donat suport fins ara més de 1.120 associacions- hi vagi molta gent, que els carrers de Barcelona s'omplin de catalans i catalanes que diem: "Ja n'hi ha prou!" Ha de ser una manifestació multitudinària, perquè ens uneixen moltes més coses que no pas les que ens separen [...]
> continua llegint aquesta notícia
La lectura atenta dels diaris de dissabte al matí va aturar-se el passat dia 24 a les pàgines d’opinió de La Vanguardia, concretament a l’article «¿Independencia?», de Manuel Castells. L’anàlisi que fa el professor Castells del canvi de la centralitat de la societat catalana cap a posicions sobiranistes té a veure amb el tracte despectiu que ens dispensa l’Estat, a més, evidentment, dels anhels històrics de la nació catalana. La frase de l’article final és demolidora en aquest sentit: “Así no, señores o señoritos. Pasó el tiempo del ordeno y mando”. Comparteixo els tres eixos clau del text: la independència com a procés i no com a objectiu; la urgència que les institucions s’adaptin a la nova realitat i articulin correctament la demanda de la majoria dels ciutadans; i la independència no només com una qüestió identitària sinó de benestar econòmic i social. Però si situem l’article en el seu context, la valentia de Manuel Castells és la de promoure aquest debat, la de voler-hi entrar a fons sense prejudicis. Aquest i d’altres textos que han anat apareixent als mitjans de comunicació en els darrers dies, especialment després de la manifestació històrica del 10 de juliol evidencien un canvi en aquesta direcció i posen de manifest que algunes visions abans allunyades de la independència que accepten el debat i la reflexió des de la racionalitat. Noms com Ferran Mascarell, Juan José López Burniol o Ferran Requejo s’han posicionat a favor d’iniciar aquest debat i de fer-lo ben fet. Personalment també reclamo que es faci des de la raó i l’argument. Com diu el professor Castells, “(...) on germinen els canvis socials: a la ment de les persones”.
> continua llegint aquesta notícia
Catalunya ha recuperat en el darrer ple d’aquest període de sessions la figura històrica de la vegueria com a eix d’organització territorial que li era propi abans que no li fos imposada la divisió per províncies (1833) amb una ferma voluntat centralitzadora i aliena a la tradició catalana. I en només unes hores de marge, el Parlament ha aprovat també, per majoria absoluta, prohibir les corrides de toros i els espectacles públics que incloguin la mort de l’animal, a partir de 2012. Ambdues lleis són de gran calat, equiparables a d’altres que s’han aprovat aquesta legislatura, com la llei de consultes populars, la d’educació, la d’acollida dels immigrants o la del cinema, per citar-ne només quatre, i reflecteixen d’una banda la determinació del país d’avançar socialment i nacionalment, i, en conseqüència, la voluntat d’anar perfilant una nova Catalunya, més cohesionada, més moderna i adequada als nous temps, més respectuosa, i més lliure. Possiblement moltes d’aquestes lleis no es valoraran en la seva justa mesura fins que passin uns anys, però és innegable que una llei com la de vegueries ha de permetre equilibrar el territori i reorganitzar el sistema de poders públics en benefici del conjunt del país; i que l’aprovació de la ILP per prohibir les curses de braus ens projecta davant del món com un país que rebutja els espectacles públics en què es tortura i se sacrifiquen animals i que es posiciona a favor del respecte a la vida i als drets dels animals. Els límits a la llibertat els fixa la societat de cada època. I la societat catalana del s.XXI ha decidit, a través del Parlament, que no és acceptable fer espectacle de la tortura fins a la mort d’un animal. Això és exercir la llibertat. D’altra banda, en aquest mateix ple, el darrer d’aquest període de sessions -i qui sap si de la legislatura- s’ha produït un fet que m’ha desconcertat. Em refereixo a les piulades dels diputats de Convergència i Unió al Twitter acusant-me d’acabar el ple abans d’hora. I trio la paraula desconcert perquè no acabo d’entendre la seva actitud. Per això crec oportú fer aquestes consideracions: Primera: Tots els diputats de la cambra saben que qui decideix l’ordre del dia és la Junta de Portaveus, no el president. Per tant, la Junta de Portaveus proposa. Segona: Tots els diputats saben que és el ple qui aprova els possibles canvis o modificacions en l’ordre del dia, no el president. Per tant, només el ple disposa. Tercera: En aquest ple hi ha hagut diverses alteracions. Unes provocades pels grups que donen suport al Govern i d’altres pel mateix grup de CiU. Retirar iniciatives o portar lleis al Consell de Garanties Estatutàries, que és ben legítim, també fa canviar l’ordre del dia. Però qualsevol canvi que no sigui una retirada d’un punt ha de ser votat i només s’accepta si s’aprova per majoria. El que sempre hem fet, doncs, és vetllar perquè el Reglament del Parlament, norma bàsica del nostre funcionament, es compleixi escrupolosament. Quarta: No és bo reproduir a la xarxa els esquemes tradicionals de la política: l’acusació sense fonament, no acabar de donar tota la informació, inculpar a l’altre... Sincerament, i estic disposat a debatre-ho amb qui vulgui i quan vulgui, crec que això no és política 2.0. Potser és utilitzar eines 2.0 per a la manera clàssica de fer política, aquella que no agrada i que poc convenç a la ciutadania.
> continua llegint aquesta notícia
¿Independencia? - Manuel Castells (La Vanguardia)
Dilluns, 26 de juliol de 2010 | 10:34 h
Imma Tubella: “Amb el peix al cove el nostre futur és Argentina” - El Punt
Dilluns, 26 de juliol de 2010 | 10:32 h
Federalisme vs. Independentisme - Enric Company (El País)
Dijous, 01 de juliol de 2010 | 15:59 h
Entrevista a l'Àgora
Entrevista a Público
Article al Tribuna.cat
Entrevista als Matins de TV3
