La proliferació de polítics a la xarxa fa imprescindible una reflexió sobre la seva utilitat. En una conversa amb l’Ernest Benach, que reprodueix el núm. 12 d’Eines, Vicent Partal planteja que “cal valorar la serenitat del polític enmig de la onada d’internet.” Més enllà dels qui sovint (fins i tot des de l’anonimat o la falsa identitat) utilitzen les xarxes socials per difamar, distorsionar o obertament mentir, el realment preocupant és la immediatesa  amb que les noves eines obliguen a prendre posició, justament als qui teòricament haurien de poder aportar criteri, sentit, marcar camí.  També preocupa que molts polítics semblin sentir-se més còmodes en el marc de l’acció política virtual, que físicament al costat de la gent i dels seus problemes. Enmig de l’actual malestar, potser hauríem de ser capaços de posar l’avenç tecnològic al servei de la comunitat i no com un element més generador d’ansietat, distanciament i pur soroll.

Avui, a tres quarts de vuit del matí, a la porta del pàrking de casa, m’esperava un jove d’origen marroquí. En comprovar que s’estava allà per poder-me dir alguna cosa m’he aturat, he baixat el vidre del cotxe i li he demanat què volia. M’ha explicat que estava allà esperant-me des de les sis, que era pare de dues nenes i que tenia l’esperança que l’alcalde el podria ajudar a trobar feina. Li he assegurat que faria el podria.

Que a la ciutat de Figueres continuem tenint prop de 4000 persones en situació d’atur és la dada inequívoca que assenyala quina ha de ser la prioritat obsessiva a Catalunay durant els propers anys: combatre i sortir de la crisi, acabar amb la destrucció d’ocupació i retornar l’esperança a la bona gent.

Tot sembla indicar que el proper 12 d’octubre es posaran a la venda els bitllets Paris-Figueres; el 12 de desembre, Figueres es convertirà en la primera ciutat de la península connectada a través de l’alta velocitat ferroviària. El somni es fa realitat. Més enllà del munt d’incògnites que encara resten per desvetllar i que tenen a veure amb les operadores prestadores dels serveis, amb els accessos definitius a l’estació, amb l’impacte de la crisis sobre les inversions inicialment previstes.. hi ha un aspecte aparentment menor que és important resoldre amb encert: el nom de l’estació.

Diuen que en temps de Magdalena Álvarez com a Ministra de Foment, el seu abrandat feminisme va forçar que, en contra de l’opinió dels tècnics, algunes de les noves estacions duguessin el nom de destacades feministes locals: Maria Zambrano a Màlaga seria potser el cas més destacat, però n’hi ha d’altres. El cas és que avui, els usuaris que desitgen desplaçar-se en AVE fins a aquesta ciutat tenen dificultats a l’hora de localitzar l’estació a través del google o de qualsevol altre servidor.

Figueres i l’Empordà reben cada any més d’un milió de visitants com a conseqüència del fet dalinià. Sintonitzats amb el Patronat de Turisme, agroempresaris i institucions locals de la nostra regió hem reforçat la marca “Empordà”  com una marca de qualitat, amb projecció internacional. Salta a la vista que la nova estació de tren, més enllà de la seva ubicació física i dels límits administratius ha de dur en el seu nom la referència explícita de Figueres i de l’Empordà. Garantit això, qualsevol altra identificació local és benvinguda. Sense això, l’únic que farem és política de campanar i, el més greu, lesionarem els interessos econòmics i especialment l’estratègia turística de la gent de Figueres i de l’Empordà.

El país ha viscut avui un dia marcat per la convocatòria de vaga general. A Figueres, com a arreu del país el seguiment de la vaga ha estat raquític. A l’Ajuntament, per exemple, l’han seguit uns 37 treballadors dels més de 500 amb dret a fer-la.  Si a Figueres a penes hi ha hagut incidents (uns piquets han impedit, al matí, poder garantir el normal funcionament del transport públic), en algunes altres ciutats del país hi ha hagut moments de tensió. En la mesura en què en puguin ser responsables, els sindicats convocants s’ho haurien de fer mirar: piquets coercitius, imposant el seu criteri per sobre del dels treballadors que teòricament diuen defensar són més propis dels temps decimonònics que del segle XXI. El propi concepte de piquet informatiu, en els temps del 2.0 fa.. riure!

Certament, les formes d’expressió en l’acció política han de ser revisades profundament. També ho han de ser, però, el paper i les formes d’expressió dels sindicats, vistos com a veritables extraterrestres per a la majoria del comú dels mortals.

Finalment, quant al propòsit de la vaga, més enllà de la poca/nul·la participació, penso que el seu èxit s’hauria de mesurar per la seva capacitat o no de fer rectificar les polítiques del Govern, aquestes sí, clarament lesives dels drets dels treballadors. En ple context de crisi, avui s’acaba un dia que deixa un trist llegat: pèrdues per a les empreses, descrèdit internacional, nul·la incidència de les reivindicacions laborals i socials sobre l’acció política del Govern.. en definitiva temps i diners perduts! Queda clar que el país necessita canvis, que van més enllà del canvi de Govern.

Avui al vespre, a la seu del COAC a Barcelona, presentarem el projecte de barri ecològic a Figueres. Aquesta és una iniciativa que pretén servir de model a Catalunya per a l’impuls dels barris i ciutats del futur, amb criteris de sostenibilitat. Més enllà, però, dels objectius instrumentals d’assolir l’autosuficiència energètica, reduir les emissions de Co2, millorar la mobilitat i la qualitat de l’espai públic haurem de ser capaços d’explicar el projecte polític que finalment ens mou i que justifica la iniciativa: enfortir la capacitat de la ciutat d’esdevenir l’espai físic i cívic on les persones poden aspirar a assolir els seus somnis d’autorealització personal. En els temps que corren… és necessari de recordar-ho!

Aquest cap de setmana Figueres acull la festa per a l’elecció dels hereus i pubilles de Catalunya 2010. Més de 2000 persones acompanyen una setantenta de joves d’arreu del país disposats a destinar un any de la seva vida a recolzar i difondre activitats relacionades amb els costums i tradicions populars catalanes. De les seves intervencions en destaca un triple denominador comú: tots aquests joves se senten immensament vinculats a la seva família, al seu país i al desig de viure una vida intensa professionalment i civicament.  Es reivindiquen rabiosament moderns, innovadors i “bojos”  però igualment fidels al passat i les tradicions, al seny ordenador. Tot plegat, venint de nois i noies d’entre disset i vint anys.. motius per a l’esperança!

Amb el ple d’avui, es finalitza la VIII legislatura del Parlament de Catalunya. Ens falta perspectiva per fer balanç. Per a alguns, entre els quals m’hi conto, amb l’aprovació de la Llei d’educació la legislatura es va esgotar. El que ha vingut després ha estat soroll i tacticisme. En tot cas, és una dada objectiva i preocupant, que mai com ara aquesta honorable institució de l’autogovern havia estat tan desacreditada als ulls de la ciutadania. L’agenda política del Parlament no aconsegueix sintonitzar amb les preocupacions ni esperances de la gent. Ni en el fons ni en les formes. Perquè més enllà de les sorprenents ocupacions del Parlament (avui hem celebrat la segona part del debat sobre la prohibició dels toros a Catalunya), les bronques sectàries i les desqüalificacions creuades inevitablement són màquines de retraïment i desafecció. I mentrestant, el país pateix una forta recessió econòmica, un 18% d’atur, un 30% de fracàs escolar.

Personalment, aquesta ha estat la meva primera legislatura com a diputat. Recordo com si fos avui, l’emoció del dia de la meva elecció, just ara fa quatre anys. Pocs mesos més tard d’aquell moment tan important per a mi, guanyava les eleccions municipals a Figueres i era elegit alcalde.  Només puc dir que he treballat amb seriositat, honestedat i lleialtat al meu electorat i encara més a la meva consciència personal. Pe’l que hagi pogut fer malament, només puc dir que ho lamento. Els encerts, es faran visibles amb el temps, espero!

Després d’un cap de setmana intens, ple de presentacions de temporades esportives amb els clubs de futbol, de bàsquet i amb els Castellers de la ciutat, aconsegueixo enganyar l’agenda d’alcalde i candidat i regalar-me unes hores, tranquil, a casa. He dinat a Llançà, als Pescadors, a l’aixopluc del bonifaci amic LLuís i dels seus fills. M’esperen dues delícies: Contra la indeferencia, de Josep Ramoneda i El mirall inhumà, dietari insòlit de Joan Granés, “rara avis empordanesa”.

El fet urbà és una realitat absolutament contemporània. Encara el 1900 únicament el 5% de la població gironina vivia a les ciutats. Avui, ho fa el 52,3 %. Com ha explicat Richard Florida, arreu del món, també a la regió de Girona, durant el segle XX l’Homo sapiens ha esdevingut l’Homo urbanus. Aconseguir que aquesta concentració de població als nuclis urbans resulti un factor positiu generador de riquesa personal i col·lectiva i no una font de malestar, de desemparament i fins i tot de solitud, té a veure amb la capacitat ciutadana de construir un projecte identitari comú i compartit, un relat de ciutat que donat el cas justifiqui sacrificis en nom del bé comú i que també pugui generar confiança i esperances en un futur millor.

A partir de demà, Figueres inaugura un nou itinerari i una nova guia de patrimoni que, talment com els llibres recents Figueres en primera persona, Figueres insòlita, Els arbres de Figueres o Figueres, arquitectes i història, es proposa estimular la coneixença i l’estimació del patrimoni figuerenc i, més important encara, de transformar aquesta estima pels edificis, carrers i places, arbres i monuments, tradicions i costums locals, en elements cohesionadors i generadors d’identitat figuerenca.

Estic segur que, de la mà d’aquesta guia i dels plafons informatius, la ruta que proposem per la Rambla, la plaça de Josep Pla, la plaça del Doctor Ernest Vila, la plaça del Gra, la plaça de l’Escorxador, la plaça de la Palmera, el carrer Ample i de Maragall, la plaça de les Patates, la torre Galatea, la plaça de Gala Salvador Dalí, i la plaça de l’Església fins a la plaça de l’Ajuntament des de molts punts de vista a més d’un li resultarà insòlita i motiu de renovat orgull figuerenc. I és que, com demostren els seus carrers, monuments i places, com ha procurat representar la seva literatura, Figueres ha tingut sempre vocació ciutadana, que vol dir convicció que al seu si, per a tots els seus ciutadans, tots els somnis de llibertat i d’autorealització han de ser possibles. I per molts anys!

Ahir al vespre vaig presidir el consell d’administració que va aprovar els pressupostos per al 2011 de l’empresa municipal de serveis Fisersa. L’actitud responsable del consell va fer possible tirar endavant un seguit de mesures que han de garantir la continuïtat i millora dels serveis que es presten però reduir-ne el cost fins a xifres sostenibles.

L’evolució del servei de transport col·lectiu resulta paradigmàtica de les dificultats de les ciutats petites d’incoporar nous serveis sense l’ajut del Govern i, alhora, dels errors que a Figueres i arreu del país hem comès a l’hora de gestionar-los, sovint més preocupats de guanyar suports electorals que de garantir l’eficiència i sostenibilitat dels serveis. Així, resulta sorprenent que malgrat el creixement sostingut del nombre d’usuaris (2009: 521.512), el dèficit del servei no hagi deixat de créixer d’ençà de la seva posada en marxa. Més paradoxal resulta, encara, que el dèficit que anualment presenta aquest servei, que per a l’any 2011 es preveu de 718.100 €, sigui compatible amb què durant els darrers anys el Plenari de la corporació hagi fet possible que el 55% dels seus usuaris, per una o altra circumstància.. no paguin! En aquest punt no ha de resultar extrany que la darrera mesura de “gràcia”, establint la gratuïtat del bus per a jubilats i adolescents s’acordés tres mesos abans de les darreres eleccions municipals (2007).

És important que el Govern de Catalunya estableixi mesures que facilitin l’optimització i racionalització dels serveis a nivell local,  com ho és, també, que l’administració local incorpori rigor i criteris empresarials a l’hora de dissenyar i gestionar els serveis. Si no emprenem aquest camí em temo que en nom de polítiques pretesament progressistes acabarem fent inviables els serveis, en perjudici dels qui se’ls agafen com a un entreteniment i, pitjor encara, en detriment dels qui realment els necessiten!