La visita de Benet XVI ha estat un èxit: per al catolicisme en general, per a la visibilitat de la singularitat eclesial catalana, per al sosteniment de la imatge de Barcelona com a ciutat moderna, per a la projeccció de Catalunya al món. Políticament, és legítim que el Sant Pare expliciti quina és la seva visió sobre la família o sobre el dret a la vida o que reivindiqui la dimensió Transcendent de la condició humana. En la línia del que vé passant d’ençà de mitjans de segle XIX, la visita del Papa també ha confirmat que l’Església institucional sap adaptar-se i fer-se seves molt millor les noves formes d’expressió i sociabilitat política dels nostres temps moderns que entendre - i acceptar- els canvis de fons en els costums i relacions socials de la gent. Lamentablement, l’actitud pueril del President Rodríguez Zapatero també ha confirmat la incapacitat de determinades cultures polítiques d’alliberar-se d’una vegada dels tòpics recorrents de l’anticlericalisme decimonònic.

Com a cristià membre de l’Església entesa conciliarment com a poble de Déu, únicament m’agradaria haver-li pogut fer saber a Benet XVI quin ha estat, en massa moments, el gran error de la seva Església institucional a Espanya i a Catalunya: li ha sobrat fe i la ha faltat pietat. Convençut que la seva posició dogmàtica no necessita el contrast amb la realitat, el Papa potser algun dia descobrirà que aquells a qui diu voler servir i estimar, simplement han deixat de tenir-lo com a referent. Com diu aquell, davant la seva crida ni hi van ni se’ls espera. Tot plegat, ben poc evangèlic.

El que ens sobreviurà és l’amor va escriure Philip Larkin. Avui, dia de Tots Sants, començaré plorant els morts de casa i seguiré amb l’homenatge als de la ciutat, a les víctimes de la guerra civil, de l’horror de la guerra mundial. Joan Margarit, a propòsit de la mort de la seva filla Joana va escriure  “del que sento envers el demà, el més semblant a una certesa és que la Joana i jo no ens tornarem a veure. Com seria de diferent la vida si la mort fos esperar molts milions d’anys per poder-nos retrobar, encara que només fos durant uns breus instants. Però l’abisme que ens separa és l’abisme del mai més.” Davant la desesperança de la mort implacable, em temo que només ens queda la tossudesa de la vida viscuda amb amor.

La ciutat de Figueres commemora avui l’atorgament, el 1875, del títol de ciutat. A propòsit de l’efemèride, se m’acut una pregunta, que segurament no busca ni té resposta fàcil! En la història de la Figueres del XIX, sempre plena de tòpics i prejudicis ideològics, qui va fer més per al futur i progrés de la seva gent: El famós i arxirecordat Abdó Terradas, conegut pels seus discursos i escrits republicans? O el discret i oblidat Joaquin Caamaño, l’alcalde i governador militar de la vila, que el 1828 va emprendre el cobriment de la riera que ha donat, peu, amb els anys, a la Rambla de la ciutat? Mentre m’ho pregunto em vé al pensament el discurs de Barack Obama quan sospirà que per al futur dels Estats Units, faltaven enginyers i sobraven.. advocats! Necessitem un país amb homes de principis i valors, certament, però ens urgeix disposar, també, d’homes i dones capaços de fer reals els somnis i discursos!

La proliferació de polítics a la xarxa fa imprescindible una reflexió sobre la seva utilitat. En una conversa amb l’Ernest Benach, que reprodueix el núm. 12 d’Eines, Vicent Partal planteja que “cal valorar la serenitat del polític enmig de la onada d’internet.” Més enllà dels qui sovint (fins i tot des de l’anonimat o la falsa identitat) utilitzen les xarxes socials per difamar, distorsionar o obertament mentir, el realment preocupant és la immediatesa  amb que les noves eines obliguen a prendre posició, justament als qui teòricament haurien de poder aportar criteri, sentit, marcar camí.  També preocupa que molts polítics semblin sentir-se més còmodes en el marc de l’acció política virtual, que físicament al costat de la gent i dels seus problemes. Enmig de l’actual malestar, potser hauríem de ser capaços de posar l’avenç tecnològic al servei de la comunitat i no com un element més generador d’ansietat, distanciament i pur soroll.

Avui, a tres quarts de vuit del matí, a la porta del pàrking de casa, m’esperava un jove d’origen marroquí. En comprovar que s’estava allà per poder-me dir alguna cosa m’he aturat, he baixat el vidre del cotxe i li he demanat què volia. M’ha explicat que estava allà esperant-me des de les sis, que era pare de dues nenes i que tenia l’esperança que l’alcalde el podria ajudar a trobar feina. Li he assegurat que faria el podria.

Que a la ciutat de Figueres continuem tenint prop de 4000 persones en situació d’atur és la dada inequívoca que assenyala quina ha de ser la prioritat obsessiva a Catalunay durant els propers anys: combatre i sortir de la crisi, acabar amb la destrucció d’ocupació i retornar l’esperança a la bona gent.

Tot sembla indicar que el proper 12 d’octubre es posaran a la venda els bitllets Paris-Figueres; el 12 de desembre, Figueres es convertirà en la primera ciutat de la península connectada a través de l’alta velocitat ferroviària. El somni es fa realitat. Més enllà del munt d’incògnites que encara resten per desvetllar i que tenen a veure amb les operadores prestadores dels serveis, amb els accessos definitius a l’estació, amb l’impacte de la crisis sobre les inversions inicialment previstes.. hi ha un aspecte aparentment menor que és important resoldre amb encert: el nom de l’estació.

Diuen que en temps de Magdalena Álvarez com a Ministra de Foment, el seu abrandat feminisme va forçar que, en contra de l’opinió dels tècnics, algunes de les noves estacions duguessin el nom de destacades feministes locals: Maria Zambrano a Màlaga seria potser el cas més destacat, però n’hi ha d’altres. El cas és que avui, els usuaris que desitgen desplaçar-se en AVE fins a aquesta ciutat tenen dificultats a l’hora de localitzar l’estació a través del google o de qualsevol altre servidor.

Figueres i l’Empordà reben cada any més d’un milió de visitants com a conseqüència del fet dalinià. Sintonitzats amb el Patronat de Turisme, agroempresaris i institucions locals de la nostra regió hem reforçat la marca “Empordà”  com una marca de qualitat, amb projecció internacional. Salta a la vista que la nova estació de tren, més enllà de la seva ubicació física i dels límits administratius ha de dur en el seu nom la referència explícita de Figueres i de l’Empordà. Garantit això, qualsevol altra identificació local és benvinguda. Sense això, l’únic que farem és política de campanar i, el més greu, lesionarem els interessos econòmics i especialment l’estratègia turística de la gent de Figueres i de l’Empordà.

El país ha viscut avui un dia marcat per la convocatòria de vaga general. A Figueres, com a arreu del país el seguiment de la vaga ha estat raquític. A l’Ajuntament, per exemple, l’han seguit uns 37 treballadors dels més de 500 amb dret a fer-la.  Si a Figueres a penes hi ha hagut incidents (uns piquets han impedit, al matí, poder garantir el normal funcionament del transport públic), en algunes altres ciutats del país hi ha hagut moments de tensió. En la mesura en què en puguin ser responsables, els sindicats convocants s’ho haurien de fer mirar: piquets coercitius, imposant el seu criteri per sobre del dels treballadors que teòricament diuen defensar són més propis dels temps decimonònics que del segle XXI. El propi concepte de piquet informatiu, en els temps del 2.0 fa.. riure!

Certament, les formes d’expressió en l’acció política han de ser revisades profundament. També ho han de ser, però, el paper i les formes d’expressió dels sindicats, vistos com a veritables extraterrestres per a la majoria del comú dels mortals.

Finalment, quant al propòsit de la vaga, més enllà de la poca/nul·la participació, penso que el seu èxit s’hauria de mesurar per la seva capacitat o no de fer rectificar les polítiques del Govern, aquestes sí, clarament lesives dels drets dels treballadors. En ple context de crisi, avui s’acaba un dia que deixa un trist llegat: pèrdues per a les empreses, descrèdit internacional, nul·la incidència de les reivindicacions laborals i socials sobre l’acció política del Govern.. en definitiva temps i diners perduts! Queda clar que el país necessita canvis, que van més enllà del canvi de Govern.

Avui al vespre, a la seu del COAC a Barcelona, presentarem el projecte de barri ecològic a Figueres. Aquesta és una iniciativa que pretén servir de model a Catalunya per a l’impuls dels barris i ciutats del futur, amb criteris de sostenibilitat. Més enllà, però, dels objectius instrumentals d’assolir l’autosuficiència energètica, reduir les emissions de Co2, millorar la mobilitat i la qualitat de l’espai públic haurem de ser capaços d’explicar el projecte polític que finalment ens mou i que justifica la iniciativa: enfortir la capacitat de la ciutat d’esdevenir l’espai físic i cívic on les persones poden aspirar a assolir els seus somnis d’autorealització personal. En els temps que corren… és necessari de recordar-ho!

Aquest cap de setmana Figueres acull la festa per a l’elecció dels hereus i pubilles de Catalunya 2010. Més de 2000 persones acompanyen una setantenta de joves d’arreu del país disposats a destinar un any de la seva vida a recolzar i difondre activitats relacionades amb els costums i tradicions populars catalanes. De les seves intervencions en destaca un triple denominador comú: tots aquests joves se senten immensament vinculats a la seva família, al seu país i al desig de viure una vida intensa professionalment i civicament.  Es reivindiquen rabiosament moderns, innovadors i “bojos”  però igualment fidels al passat i les tradicions, al seny ordenador. Tot plegat, venint de nois i noies d’entre disset i vint anys.. motius per a l’esperança!

Amb el ple d’avui, es finalitza la VIII legislatura del Parlament de Catalunya. Ens falta perspectiva per fer balanç. Per a alguns, entre els quals m’hi conto, amb l’aprovació de la Llei d’educació la legislatura es va esgotar. El que ha vingut després ha estat soroll i tacticisme. En tot cas, és una dada objectiva i preocupant, que mai com ara aquesta honorable institució de l’autogovern havia estat tan desacreditada als ulls de la ciutadania. L’agenda política del Parlament no aconsegueix sintonitzar amb les preocupacions ni esperances de la gent. Ni en el fons ni en les formes. Perquè més enllà de les sorprenents ocupacions del Parlament (avui hem celebrat la segona part del debat sobre la prohibició dels toros a Catalunya), les bronques sectàries i les desqüalificacions creuades inevitablement són màquines de retraïment i desafecció. I mentrestant, el país pateix una forta recessió econòmica, un 18% d’atur, un 30% de fracàs escolar.

Personalment, aquesta ha estat la meva primera legislatura com a diputat. Recordo com si fos avui, l’emoció del dia de la meva elecció, just ara fa quatre anys. Pocs mesos més tard d’aquell moment tan important per a mi, guanyava les eleccions municipals a Figueres i era elegit alcalde.  Només puc dir que he treballat amb seriositat, honestedat i lleialtat al meu electorat i encara més a la meva consciència personal. Pe’l que hagi pogut fer malament, només puc dir que ho lamento. Els encerts, es faran visibles amb el temps, espero!