Famílies amb fills menors hospitalitzats de llarga durada.

L'amiga M.I., fa uns mesos llargs, va elevar al Parlament una "petició" sorgida d'una vivència personal. Es tracta de salvar la inseguretat laboral d'uns pares que han hagut d'hospitalitzar el seu fill menor per causa d'una malaltia oncològica. Un ingrés de llarga durada, i lluny de la població de residència. En aquests casos, els pares han de ser a la vora de la criatura. I aquest acompanyaament de l'infant comporta una inevitable absència del lloc de treball. I també una despesa familiar extraorcinària: lloguer d'habitatge, viatges, manutenció fora de la llar, pèrdua de salari...

La "petició" de M.I. sol·lid¡citava la modificació de la Llei laboral, de manera que en aquests casos, l'empresa reservés el lloc de treball del pare o de la mare afectats, fins que la situació tornés a la normalitat. I també demanava un esforç de l'administració pública (seguretat social) en l'ajut a les famílies amb fills menors malalts i hospitalitzats de llarga durada en una ciutat llunyana a la de la residència familiar.

El Parlament va debatre la "petició". Es van produir compareixences de les Conslleries de Salut i de Treball. I es va determinar de remetre-la a la "Comisón de Peticiones" del Congrés dels Diputats, per tal com les modificacions -que ens semblaven òbvies i urgents- eren competència de l'ordenament legislatiu de l'Estat. El Parlament va rebre notificació del Congrés conforme acceptava el debat de la "petició" de la senyora M.I., remesa pel Parlament, amb la documentació resultant del debat i de les compareixences tingudes a Catalunya.

Per accelerar el procés de presa de decisió -aquesta es retarda i s'allarga com un dia sense pa- ICV presentarà, aquesta setmana, una Proposició no de Llei tot instant el Govern a remoure la legislació i a regular el dret de reserva de treball dels pares o mares amb fills menors en hospitalització de llarga durada. I també instem el Govern a habilitar un sistema d'ajuts econòmics als familiars per pal·liar la despesa extraordinària que significa l'acompanyament de l'infant o del menor en un hospital llunyà a la ciutat o poble de residència habitual.

Esperem la sensibilitat dels diputats i diputades a Corts, i la del Govern espanyol, tot i els temps de crisis. Perquè la "petició" és justa com justos són els sants del cel.

El diumenge, toca endevinalla.

Cal senderi a diari

per passar de l'u

al que suma trenta-u.

Calen diaris (més de tres-cents)

per saber a diari

si el món és un bestiari

o si el poblen els decents.

Xarxa de superfícies agroalimentàries de proximitat.

Un dels problemes més aguts de l'agricultura i la ramaderia és la seva submissió a la distribució i comercialització. Aquesta és en mans d'un ben poques empreses amb capitals transnacionals. Elles marquen preus i condicons. I elles es queden amb la major part del valor afegit, que no es fixa en el territori i no va a l'engrandiment de les explotacions agràries que han servit el producte, sovint a preus molt baixos o per sota cost de producció.
Comencen a haver-hi experiències d'auto distribució de productes agroalimentaris, endegades per productors, individuals o associats. Són una resposta, però insuficient encara.

El comerç alimentari de proximitat ("Km. zero") n resoldrà tots els problemes del sector agrari, però pot ajudar a pal·liar-los. I pot començar a dissenyar una estratègia alternativa.

Jo proposo la constitució d'una "xarxa d'agrobotigues de proximitat", capaces d'oferir al consumidor la globalitat del producte agrari i carni d'un territori concret, amb traçabilitat segura i amb seguretat alimentària. per fer-la efectiva, cal el lideratge de les Administracions i la seva aportació de capital inicial. La "xarxa" ha de funcionar com a superfícies "franquícia": sota una mateixa imatge corporativa i una estètica igual. I s'ha d'estendre a poc a poc, amb seguretat.

Els socis d'aquesta empresa que estableix la "xarxa" han de ser els productors, artesans o cooperatives agrícoles del territori, per assegurar la procedència del producte, la seva traçabilitat i la seva intrínseca qualitat.

Re-escric l'esquema bàsic (potser encara immadur) del projecte:

ESQUEMA D’ORGANITZACIÓ
PER A UNA XARXA DE COMERÇ AGROALIMENTARI
DE PROXIMITAT I DE QUALITAT
DES DE LES TERRES DE PONENT.

OBJECTIUS:
Dissenyar una xarxa de petites/mitjanes superfícies comercials de venda directa i de proximitat de productes agraris i agroalimentaris de Ponent.
Implicar en la producció, distribució de proximitat i venda directa al consumidor el teixit productiu de Ponent i de la seva artesania alimentària.
Establir un sistema cooperatiu per a la distribució i venda, capaç de fixar valor afegit a la producció.agroalimentària.
IDEA:
Constitució d’una Cooperativa o Associació empresarial capaç d’establir una xarxa d’”agro-botigues” o superfícies comercials alimentàries basades en la producció autòctona i en la venda de proximitat.
La “xarxa” de superfícies de la Cooperativa o Associació empresarial tindrà una imatge corporativa única i una disposició estètica de la infraestructura de les superfícies comercials igual en cadascuna d’aquestes.
Les superfícies comercials vendran la producció agroalimentària pròpia de Ponent, tot sumant-hi altres produccions no ponentines, si és el cas, pròximes al territori.
Les superfícies distribuiran els linials d’exposició a la venda per categories: producció integrada, ecològica, amb denominació, etc.
La venda de productes agraolimentaris comprendrà producció primària, elaborada i transformada artesanalment o similar.
Les superfícies disposaran de producció de temporada i de producció no de temporada.
La distribució i reposició és a càrrec dels socis cooperants o empresarials, que determinaran els compromisos d’abastiment amb els productors que escullin o amb les seves produccions pròpies. SOCIS:
Cooperatives agràries del territori.
Productors/es del territori.
Productors/es artesanals o de transformació alimentària del territori.
Eventualment, pot considerar-se la possibilitat d’una empresa mixta, de manera que les administracions públiques puguin integrar-se igualment a la iniciativa empresarial.

Consumidors finals que tinguin interès a participar en la societat.
NECESSITATS DE DISTRIBUCIÓ:
Un magatzem central, amb cambra de fred.
Una flota de transport adequada a les necessitats de la “xarxa” i del seu creixement real.
Un full de ruta d’itineraris de distribució de producte.
DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES SUPERFÍCIES DE VENDA:
Inici en ciutats de més de 10.000 h.
Creixement en ciutats de més de 10.000 habitants.
Extensió a ciutats de més de 5.000 habitants.
Els creixements de la xarxa no poden excedir els límits geogràfics d’una distribució de “proximitat”, sostenible, i no poden oferir produccions alienes a aquesta “proximitat” o no conreades en el territori de la “xarxa”.
CAPITALITZACIÓ:
Aportació pública de capital inicial: Generalitat, Administracions locals (consorcis de promoció econòmica o similars).
Aportacions no retornables de les Administracions públiques.
Aportacions públiques retornables de “capital-risc” o creditícies a interès baix o zero.
Aportacions de capital per part dels socis.
LIDERATGE INICIAL:
Correspon als Departaments d’agricultura, alimentació i comerç exercir el lideratge de la idea, la crida al sector, els treballs previs a la constitució de la societat.
En aquest lideratge hi ha de ser cridada l’administració local: Diputació, Ajuntaments on es pretengui implantar la “xarxa”, a través dels seus “patronats de promoció econòmica” o figures administratives similars.
Poden / han de ser “partenaires” del lideratge: la Federació de cooperatives agràries de Catalunya, les Organitzacions Professionals Agràries de Catalunya, les Asssciacions de producció artesanal alimentària, etc.
IMPULS I TUTORITZACIÓ DEL PROCÉS D’IMPLANTACIÓ:
Correspon la tasca de suport i seguiment inicials a la Generalitat de Catalunya i, en el seu cas, a les administracions locals compromeses en el projecte.

Estratègies per a una estratègia territorial.

En realitat, les potencialitats i els patrimonis del Pirneu occidental i de les terres planes de Lleida encara no han estat del tot descobertes ni, és clar, explotades. Fora dels llocs tòpics, la muntanya pirinenca i l’àmbit geogràfic del mig i baix Segre són terra recòndita per al “poder” econòmic i polític de Catalunya. Ho coneix que Lleida –latu sensu- és el rebost del país, l’indret de la producció agrícola, però no es coneix gairebé gens la Universitat de Lleida, el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, la pintura rupestre de Cogul o el poblat ibèric d’Els Vilars, a Arbeca. I tampoc no se sap quin és el gust de l’oli garriguenc, encara que la seva fama zumzeja a tot arreu. De la mateixa manera, es coneix poc el Cadí geogràfic o el “Cadí”, que és una firma cooperativa d’excel·lents derivats de la llet; o no se sap gran cosa de les salines de Gerri o de les dificultats de mobilitat entre valls pirinenques.

Hem fet un país massa nuclear. Tot sembla encara pivotar sobre Barcelona i la seva Àrea metropolitana. Si de cas, la xarxa només s’estén per la costa mediterrània. No es compta gaire amb Balaguer, o Tàrrega, o la Seu d’Urgell... Algú haurà pogut ésser reticent a la implantació (improbable) de les vegueries. Però aquest algú no era de les Terres de l’Ebre, ni del Pirineu occidental. Les vegueries són una forma, cert. I les formes importen poc. Són els continguts allò que cal atendre. Per això els territoris més allunyats de la centralitat metropolitana volen ser empoderats: tenir capacitat política i decisió sobre els recursos públics perquè aquests siguin més equitatius també des del punt de vista territorial.

Per posar algunes dades a reflexió: si la mobilitat metropolitana és complexa i deficient, la mobilitat rural és escassíssima i generalment només possible a partir del cotxe particular. Si la producció industrial és alta en l’àmbit metropolità, a l’àmbit rural és pràcticament inexistent. Si el sector terciari és en creixement a la (les) ciutat(s), a l’àmbit rural és una anècdota.

Però Catalunya necessita una ruralia viva. I no tota constituïda per pobles, sinó combinada amb ciutats mitjanes i petites que actuïn com a catalitzadores de l’economia i dels serveis públics. La presència humana en el territori rural garanteix la suficiència alimentària, la cura del medi, la pervivència de la cultura lligada a la terra. I perquè la ruralia segueixi viva cal que les rendes familiars hi siguin dignes. I perquè això passi, cal que les inversions públiques i les privades caiguin de forma escaient en el territori rural: en forma de comunicacions, de serveis, de suport a les economies emergents, de manteniment dels patrimonis natural i cultural.

Si ens referim a Lleida, a Tàrrega, Mollerussa, Balaguer, Cervera, o la Seu d’Urgell, no podem pròpiament parlar de món rural. En la Catalunya occidental ja fa temps que hi ha emergències urbanes, que configuren petites àrees metropolitanes. O considerables, com és el cas de Lleida. Però, així i tot, si no construïm més i millor la Catalunya en xarxa, aquests nuclis no podran progressar amb suficiència i no podran irradiar oportunitats al seu entorn –ara sí, rural-

Els dos Governs d’esquerres han fet avançar molt l’equitat territorial. Però com que portem anys i panys de retard, cal insistir en aquesta qüestió nacional (la més negligida sempre de les qüestions nacionals). Per dir-ho amb exemplaritat: de la mateixa manera que ja és una exigència que en els pressupostos públics s’hi contempli la consideració de gènere, així mateix és imprescindible fer-hi una lectura d’equitat territorial.

Tot just cap a aquesta equitat (els instruments i ful de ruta que li cal) és que ICV-EUiA de Lleida encara el seu discurs polític per a les properes eleccions al Parlament. No es tracta de subvenir ni de subvencionar la pervivència, sinó d’invertir per al creixement i d’innovar polítiques territorials per a la construcció de la xarxa global catalana: un sistema de sinergies des de la pluralitat riquíssima que té el país en la configuració geogràfica i demogràfica del seu territori.

Naturalment, en aquesta orientació programàtica, les comunicacions tenen, per a la circumscripció de Lleida, un lloc rellevant en les propostes d’ICV-EUiA: l’exigència de l’Eix pirinenc, la millora substancial de la transversalitat viària de les valls, l’Eix ferroviari transversal, les rodalies ferroviàries de Lleida, les noves penetracions transfrontereres pel Pirineu, l’optimització de les infraestructures aeroportuàries d’Alguaire i de la Seu d’Urgell...

Però singularment cobren importància els aspectes econòmics. Com ja ha estat dit, el rebost de Catalunya (Alt Pirineu i Terres de Lleida) recolza sobretot en el sector primari agrícola i ramader, subjecte a crisis cícliques de preus, a la climatologia, a l’excessiva intensivitat productiva... Poc valor afegit i dependència dels mercats i de les multinacionals del comerç i la transformació alimentàries. Es tracta, per tant, de revertir la qüestió i de fer viable una progressiva industrialització de transformació alimentària de la producció agrícola i ramadera, perquè el valor afegit resti en el territori i l’ajudi a majors creixements. Aquest és el cànon que articula la nostra proposta econòmica per al quatrienni 2011-2015.

No n’hi ha pas prou, amb això. Tant les terres de muntanya com les planes del Ponent català tenen una activa producció cultural. Però aquesta no traspassa la frontera invisible de la Catalunya nova amb la vella. Promocionar la creació i les indústries culturals que fem en aquesta banda occidental del país és fonamental. Catalunya no és completa si la cultura no abraça tot el seu territori. I, és clar, per a la major producció i consum culturals, farà falta implementar el Pla d’Equipaments Culturals en allò que fa referència a les nostres terres. Aquests darrers anys, hi hem avançat, però no pas prou. També aquesta qüestió ha de ser pal de paller de l’acció política en la legislatura pròxima.

Aquestes coses (major teixit econòmic, millor trama cultural, més permeabilitat geogràfica) expliquen la necessitat d’una administració de subsidiarietats, d’empoderaments territorials, descentralitzada i desconcentrada; i una concepció de Catalunya en xarxa que estableixi complicitats en tot l’àmbit nacional. De poc ens valdria més autogovern, més sobirania, si d’aquests autogovern i sobirania no se n’havia de desprendre una realització pròpia de polítiques modernes també en l’àmbit de la cohesió territorial i del creixement de les comarques.

Aquestes coses justifiquen les propostes i el compromís d’ICV-EUiA a l’Alt Pirineu i Aran i a les Terres de Lleida per a la legislatura propera. I val a dir que res no és proposat ni compromès des del greuge, sinó des de la reflexió sobre la cohesió i les oportunitats iguals. El greuge és entorpidor; la reflexió propositiva és enriquidora.

El diumenge, toca endevinalla.

Sóc feliç quan neixo als llavis
i naixent, faig feliç els avis,
i els pares, i la gent sencera.
I feliços són els nuvis, si entera,
em reflexo en els rostres seus
quan es miren i se saben déus!

Solució: la rialla.

Qui voldria embolar-se?

No sé si paga gaire la pena recordar la causa per la qual CiU elaborà la proposició de Llei que regula les festes amb bous, recentment aprovada pel Parlament. Responia a una inquietud generada entre alguns diputats i diputades del nacionalisme conservador que, amb l’avenç parlamentari de la ILP per a l’abolició de les corrides de toros, veien trontollar –amb raó o sense- la celebració futura dels anomenats “correbous”. Val a dir que la proposta de CiU era igualment útil a grups parlamentaris de la dreta i de l’esquerra política, per tal com pretenia assegurar per Llei la celebració d’una festa en què tots coincidien a voler-la tan catalana com catalana és Catalunya i tan innòcua com l'aigua pura. L’ús que els partits polítics han fet d’aquesta proposició, els discursos sobre la seva tradició, la territorialitat, la diferència respecte de les corrides de toros a la plaça, són dignes d’una tesi sobre les giragonses polítiques. Contenen contradiccions primordials, judiquen un fet igual –per bé que no idèntic- amb criteris adversos entre ells, justifiquen una manera de vexar els animals només per oposició a una altra forma de fer-ho amb més crueltat encara...

La Llei ha fet coincidir en un mateix interès el grup parlamentari més espanyolista de la cambra amb el que diu ésser-ho menys. Les raons difereixen; però l’essència, que és la diversió de la massa humana a costelles de l’animal vulnerat (foc a les banyes en la nit horrible, sogues estrebades per jugar-hi com si l’animal fos un ésser de drap) és la mateixa per a uns i per als altres. I entremig del PP i d’ERC, CiU silenciant la disciplina de vot sobre els “correbous” en flagrant contrast amb la propaganda de la llibertat que va donar als seus diputats en ocasió del debat sobre l’abolició de les corrides. I PSC-CpC amb un mutisme còmplice i potser una esperança de torna. Uns i altres, tots coincidents a servar la tradició d’una pràctica que sotsobra en la mar de l’ètica. Els vots canten, és clar. A la Cambra, fora d'ICV, ningú no va vloer afrontar la responsabilitat de judicar què és intolerable, avui, en aquesta diversió sense pietat. Com si la política no fos instrument per a la reflexió, estri per al discerniment i eina per al canvi de tot allò que esdevé una contradicció amb els valors contemporanis. Si la política no és això, de què serveix, la política?

Els fins no justifiquen els mitjans. Aquesta frase serveix per explicitar que el fi d’abolir una manifestació bàrbara i cruel no justifica el mitjà del blindar-ne una de similar, encara que sigui menys cruenta. Hem de mesurar la vexació i la crueltat per graus? Es cruel allò que ho és a la mirada de l’home i de la dona del nostre temps. I, a ulls de la majoria dels catalans, avui és una crueltat lligar encenalls de brea a les banyes d’un bou, calar-los foc, i abandonar l’animal a la seva desesperació per gaudir amb la deplorable estètica d’una força natural il·luminant l’horror de la nit. ¡Que diferent de les fogueres de Sant Joan, en què cremem el que és vell i arnat perquè neixi allò que serà nou i sorprenent! Divertir-se amb la sofrença de l’altre –per molt que l’altre sigui un animal inferior, és estrany a la natura i contrari a la raó. Hi ha més de mil maneres de divertir-se tot fent comunitat. ¿Cal seguir amb la que usa les bèsties per afirmar la cruel superioritat de l’humà? ¿Cal fer presoner un animal, amb sogues d’espart, per expressar que dominem l’univers? Els animals formen part del que som. Per això sabem quins són els límits en l’ús que en fem. Els déus ens han donat govern sobre les bèsties, però no pas el dret de turmentar-les per a l’esplai de les passions, per molt que la passió sigui arrelada al terrer, a la tradició, a la manera de festejar el temps lliure. Avui, aquesta forma de fer xerinola, se’ns ha fet tan vella als ulls que s’hi descompon.

Quina altra Llei del Parlament regula una festa popular o tradicional? Fins ara, la majoria de correbous es regien per un codi de bones pràctiques, més o menys consensuat i més o menys aplicat en les poblacions que n’organitzaven. No és que estiguéssim d’acord a sacralitzar aquesta festa en base al codi, però ens semblava, almenys, un compromís moral. Regular la deontologia de la festa amb bous –excloent els embolats i els ensogats- amb un decret prou sòlid, potser era més que suficient per garantir que l’animal no sofrís en excés. En excés, dic. Perquè el sofriment i la vexació són inqüestionables fins i tot en modalitats menys agressives com els bous a mar. Però hom ha volgut reptar la consciència moderna i legislar per protegir totes i cadascuna de les modalitats de la festa, que és festa perquè hi ha escarni de l’animal. La línia entre el que entenem permissible i el que entenem inadmissible és inexistent en aquesta Llei recentment aprovada, perquè sacralitza l’explotació indiscriminada del pànic del bou per a la platxèria humana.

En la Llei no hi ha garanties ni suficients ni suficientment eficaces per a la protecció de l’animal que diverteix la multitud. I per fortuna no ha prosperat la idea del PP de liberalitzar els correbous fins al punt que tot ajuntament o tota entitat de Catalunya en pogués organitzar quan ho estimés oportú.

Serà segurament ociós que jo signifiqui la incoherència política dels Grups parlamentaris que van votar la Llei, perquè aquesta trenca el principi ètic que afirma que allò que és horrible en les places de toros, és avorrible en els carrers dels pobles i ciutats. Ni vivim en el temps del gòtic, ni fem vida en el segle dinou. Hem feliçment superat els temps en què la impostura religiosa i la imposició política ens privaven el discerniment públic i col·lectiu. Hem deixat enrere el temps en què la ruralia es mesurava per la peculiaritat i es justificava pel tipisme. Hem superat els dies en què les pors es conjuraven simbòlicament amb la força bruta i amb l’enginy de l’astúcia. A poc a poc hem d’anar deixant anar el llast de les tradicions que ja no serveixen a allò que servien quan l’home era més indefens de carn i d’intel·ligència. I és raonable reclamar a les diputades i diputats de Catalunya una pedagogia de la modernitat, una didàctica de les noves formes de l’ètica de la conducta. I, d’acord amb la consciència de cadascú, és reclamable la connexió política d’unes decisions amb unes altres de similar naturalesa.

Ningú no deixa de ser allò que és perquè abandona una forma antiga de manifestar-se si avança en nova creativitat. A la fi, som la resposta de la terra. Cada generació ha de contestar segons ella mateixa, no pas amb raons encarcarades, ni amb fets inamovibles, sinó amb la saviesa del progrés.

L'Occità d'Aran, oficial a Catalunya.

El dia 22 de setembre, el Ple del Parlament va aprovar amb els vots afirmatius d'ICV-EUiA, ERC, PSC i CiU, la Llei que oficialitza a Catalunya la llengua occitana parlada i escrita a l'Aran.

Aquesta que segueix és la meva intervenció a la Cambra, defensant el sí a la Llei i les raons d'aquest sí que ens fa, als catalans, més il·lustres.

La República francesa ha signat la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, però no l’ha ratificada mai. L’Occità, doncs, no té empara a l’Estat veí. Tothom coneix la importància de la llengua occitana per a la cultura europea. I, en canvi, no té protecció a França. Ni a Itàlia, fins on sabem. L’Estat espanyol no té un major interès per l’occità d’Aran, que pel català. L’occità només és tingut per llengua amb tots els drets, avalats per l’administració pública, a Catalunya. Només la Generalitat, i el Conselh Generau, han fet rellevant la llengua dels aranesos. I no d’ara, sinó de fa molts anys.

De fa molts anys, sí, però no amb suficiència. El primer Estatut reconeixia la variant aranesa de l’Occità i va permetre un eficaç –per bé que no complet- desplegament de mesures al seu favor. L’ús social de la llengua es va estendre i l’aprenentatge va ser present a les escoles. L’Aranès va poder estrenar la seva oficialitat, però només a l’Aran. Es a partir d’avui que aquesta llengua serà oficial a tota Catalunya, gràcies al mandat del nou Estatut i a l’acció del Govern d’Entesa. Hom pot dir que es tracta majorment d’un gest simbòlic, atès que els nostres parlants en llengua occitana són tots en territori aranès. Però ni és –només- un gest simbòlic, ni seria just desconsiderar el simbolisme d’aquest gest. En efecte, deplorem que el català o l’èuskar no siguin oficials a l’Estat espanyol, car d’aquesta desprotecció se n’esdevenen tants greuges i tantes noses. Si és simbòlic que Catalunya aculli l’oficialitat d’una llengua seva, minoritària, almenys el símbol es planta orgullós davant dels Estats que menystenen les pròpies llengües regionals, i els repta. Però cal efectivament considerar els amplis avantatges per a la llengua dels aranesos i araneses, la seva oficialitat a tot el territori nacional.

El projecte de Llei que som a punt d’aprovar, compromet els poders públics de la Generalitat i els d’Aran a fer efectives la protecció, l’extensió normalitzada de l’ús, l’ensenyament a tots els nivells educatius, la presència en els mitjans de comunicació, la recerca filològica i la normativització de la llengua occitana. Compromet les administracions públiques catalanes –i l’espanyola- a donar resposta en aquesta llengua a les persones que s’hi adrecin. Reconeix la plena validesa dels documents redactats en aranès; consagra els drets aranesos a tenir la seva toponímia i la seva onomàstica. I determina que la llengua pròpia de l’Aran és l’occità en la seva variant aranesa i que aquesta és d’ús preferent per a les administracions del territori. La plena oficialitat obliga, en un esforç cooperatiu de promoció, les dues màximes institucions: el Conselh Generau i la Generalitat. I a més, consagra l’acadèmia en la figura independent i científica de l’Institut d’Estudis Aranesos i exigeix la promoció universitària dels estudis i la recerca filològica pel que fa a la llengua occitana. Més encara: la Llei que oficialitza l’Aranès a tot Catalunya estableix el principi rector de la unitat de l’Occità en tots els territoris on és parlat i preveu la cooperació transfronterera per avançar en la normalització de la llengua en base a un possible estàndard del qual ara fretura per dissort.

No és, doncs, gens estrany que aquest projecte de Llei hagi alçat tantes expectatives entre la població aranesa. Ni ho és que també les hagi despertat en els cercles occitanistes de la Gascunya i del país llemosí. Els ponents hem rebut cartes i correus que expliquen les inquietuds, les aspiracions i els interessos dels estudiosos de la llengua en l’Occitània sencera, i, molt especialment, dels aranesos i araneses més ardits en la defensa dels seus drets lingüístics. Ha estat una experiència vibrant, aquesta; perquè hem vist com és viva la flama dels combatents per la causa de la llengua arreu on és parlada.

No és tampoc gens estrany que una de les preocupacions més intenses en la ponència hagi estat el nom de la Llei. Perquè, en aquest cas, el nom fa la cosa. Cadascú s’estima allò que li és propi i per això li dóna el nom amb què ha de ser conegut aquest objecte d’amor. Els aranesos i les araneses anomenen “Aranès” la llengua que parlen. La història, la terra, les generacions successives han volgut acabar identificant la variant del dialecte gascó de la llengua occitana amb el territori que l’ha preservada. Ningú no vol –ni té per què- renunciar als seus noms propis o als que identifiquen el seu univers vital. Tanmateix, sabem que la llengua que parla l’Aran neix del mateix tronc que la que parlen a Tolosa, a Béziers o a Llemotges. Es tracta de la llengua d’Oc, que és una, per bé que fragmentada en dialectes més o menys allunyats els uns dels altres. Qui diu Provençal, diu Occità, com diu Occità qui diu Aranès. Aquesta certesa científica va presidir els nostres debats en ponència. Qui els parla, Sres. i Srs. diputats, va voler explicitar la síntesi de la qüestió amb un concepte potser massa llarg per ser emblemàtic: la Llei no pot contenir res que repugni la ciència lingüística, però no ha d’allunyar-se del sentiment territorial de les persones per a qui, fonamentalment, és pensada i promulgada. En altres paraules: la Llei no pot renunciar al nom Occità per a la llengua que vol protegir, però no pot negligir la identificació lingüística dels parlants amb el seu propi territori. La Llei no podia atorgar la segregació de l’aranès del seu tronc lingüístic. Allò que Catalunya no vol per a la seva llengua, no ho podíem pas consentir per a la llengua dels occitans. Estic convençut que hem reeixit en aquestes formulacions.

Tant el PP com el Grup Mixt han mantingut vius sengles paquets d’esmenes. No les compartim. En primer lloc perquè la Llei que debatem no és de normalització i, doncs, no pot ordenar com ha de ser la pràctica de les polítiques lingüístiques en el territori aranès. Això ho haurà de dir el Conselh Generau en el marc de la legislació vigent, amb cooperació amb la Generalitat, si és el cas. Referir constantment el castellà com a llengua oficial a l’Aran no té gràcia i menys encara subordinar-hi l’aranès. En segon lloc, el meu Grup no comparteix el criteri d’eliminar l’adjectiu “preferent” a l’ús que les administracions han de fer de la llengua pròpia de l’Aran. La “preferència” d’ús, és el ceptre que prestigia l’idioma. I les llengües minoritàries necessiten prestigi per a la seva lluita contra el prejudici, o la inanició. No es tracta de valorar una llengua per damunt d’una altra, sinó de donar millors oportunitats a la que està en inferioritat de condicions. Entenem que és així com ho interpreta el Consell de Garanties Estatutàries amb el seu dictamen, i és en aquestes que ens mantenim amb plena convicció.

Tampoc no podrem votar favorablement l’única esmena de CiU, perquè la seva intenció lloable pot dificultar enormement la provisió de places d’ensenyament a l’Aran, essent que la regulació del sistema a tot Catalunya, atén igualment les necessitats i condicions de l’educació aranesa pel que fa a la llengua vehicular, que aquesta Llei, per cert, reforça amb contundència. Però en aquest punt no volia deixar de fer un reconeixement explícit al treball de la diputada Carme Vidal. Tant la seva actitud com els seus coneixements han estat valuosíssims per al text final de Llei.

Sres i Srs diputats, tinc per mi que, entrats al segle XXI, res no serà tan important en les coses de les comunitats humanes com el maneig de la seva intrínseca diversitat. La gestió de la diversitat biològica serà essencial per al sosteniment de la Terra. Però el valor de la diversitat cultural ho serà per al creixement humà. La diferència tot sovint comporta prejudicis i tensions. Però la uniformitat –imposada o no- acaba negant la cultura i els pobles. Gestionar les petites i les grans diversitats identitàries de les persones i dels seus col·lectius produeix efectes fantàstics en la cultura i encara més fantàstics en la sociologia humana. L’occitana és una llengua minoritzada per la història política uniformitzadora. L’aranès és una joia occitana que ha resistit els impulsos assimilistes. I és a nosaltres que correspon de preservar-la; no pas perquè la joia llueixi en el nostre curriculum nacional, sinó perquè cobri valor entre els seus propietaris i perquè la seva llum descobreixi la riquesa de la diversitat lingüística d’un món que no sembla doldre’s gaire de la pèrdua constant de llengües minoroitzades i de l’empobriment que causa aquest degoteig tristíssim. A l’Aran, la llengua és viva, i és útil per a l’ensenyament de la física, per resoldre una moció política, per escripturar una propietat, i per a ben encaminar un viatger. ¿Recorden la Mila de “Solitud”? Sentin com sona el seu sentiment amorós en la versió aranesa que fa Maria Vergés: “Se trapabe bèra, saborenta, cobejabla e desirada pes òmes; es feràmies vicioses dera amassada deth romiuatge prumèr, es còles ciutadanes de caçaires dempús, e tostemps, era plenitud desiranta dera sua anma la’c avien plan demostrat. Donc s’atau ère, ¿perqué non la desiraven tamben, perquè non mossegaven en era, coma en fruta doça e madura, prèsta, aqueri dus òmes as qui era avie volut hèr don generós d’era madeisha?” Mila no gosa abraçar el pastor i besar-li la boca. Però jo sé i vostès saben que ella hauria pogut dir, en la llengua d’Aran, què sentia per l’home i com l’estimava. Una llengua només és veritablement útil quan els amants la usen per declarar-se el seu amor. I això és afortunadament corrent a l’Aran, i cal que en segueixi essent.