El diumenge, toca endevinalla.

De les arrels immenses jo sóc la flor.
Sota les altes copes alço el calze meu
o, si he nascut així, obro sense por
l'ombrel·la que m'ha dat el bon déu.
Segons qui sóc, sóc bola o sóc trompeta,
sóc blanc, segons qui sóc, o sóc de rosa.
per a qui em troba, a cops faig nosa

i a cops sóc joia que el cistell completa.

Una història del Far West.

No diré res de ningú que no ho pugui dir de mi:

Les enquestes electorals que són pròximes a una convocatòria provoquen una eufòria difícilment contenible si juguen a favor; i una depressió abatidora si ho fa en contra. A mi -no ho nego- m'han fet efecte més d'un cop. Per això, darrerament, miro de beure-me-les barrejades amb aigua, i a poc a poc.

A CiU, tots els sondejos li van de cara. I ja fa temps que la cosa rutlla. Tant de cara, que la coalició es veu senyorejant la plaça de Sant Jaume i la presidència del Parlament. L'eufòria, però, és una mala acompanyant de la prudència. Heus ací que un dels dirigents de CDC ha començat a garlar, eufòric, pels descosits i a vessar-la ara sí i ara també. Es l'actitud connatural a la borratxera d'enquestes, begudes una després de l'altra a peu de barra: l'Aeroport de Lleida-Alguaire no s'havia d'haver fet... CiU reduirà en un 20% els treballadors públics... Un eurodiputat el va precedir, ara que ho recordo, amb despropòsits sense mesura.

Els valents de les pel·lícules de l'Oest americà es deixen acaronar les orelles pels clients del saloon. Llavors mostren les pistoles i hi fan jocs malabars, asseguren que l'enemic ja està abatut -és qüestió de minuts!-, engoleixen el got de licor d'una glopada, paguen fent sonar les monedes al mostrador, es cofen bé el barret i surten al carrer amb les cames separades, marcant el pas.

Sota d'una galeria, sempre hi ha el titular de la funerària preparat amb una cinta mètrica, esperant que el soroll dels trets ja sigui lluny, per prendre la mesura del cos estès a la pols, prop de la botxa que s'ha aturat. El barret no compta en la llargària corporal.

A la fi apareix l'home de judici, que sentencia alguna cosa així: jo, ja l'havia advertit. L'havia corregit sovint. Heus aci el president d'UDC, que camina sense ostentació aparent.

Famílies amb fills menors hospitalitzats de llarga durada.

L'amiga M.I., fa uns mesos llargs, va elevar al Parlament una "petició" sorgida d'una vivència personal. Es tracta de salvar la inseguretat laboral d'uns pares que han hagut d'hospitalitzar el seu fill menor per causa d'una malaltia oncològica. Un ingrés de llarga durada, i lluny de la població de residència. En aquests casos, els pares han de ser a la vora de la criatura. I aquest acompanyaament de l'infant comporta una inevitable absència del lloc de treball. I també una despesa familiar extraorcinària: lloguer d'habitatge, viatges, manutenció fora de la llar, pèrdua de salari...

La "petició" de M.I. sol·lid¡citava la modificació de la Llei laboral, de manera que en aquests casos, l'empresa reservés el lloc de treball del pare o de la mare afectats, fins que la situació tornés a la normalitat. I també demanava un esforç de l'administració pública (seguretat social) en l'ajut a les famílies amb fills menors malalts i hospitalitzats de llarga durada en una ciutat llunyana a la de la residència familiar.

El Parlament va debatre la "petició". Es van produir compareixences de les Conslleries de Salut i de Treball. I es va determinar de remetre-la a la "Comisón de Peticiones" del Congrés dels Diputats, per tal com les modificacions -que ens semblaven òbvies i urgents- eren competència de l'ordenament legislatiu de l'Estat. El Parlament va rebre notificació del Congrés conforme acceptava el debat de la "petició" de la senyora M.I., remesa pel Parlament, amb la documentació resultant del debat i de les compareixences tingudes a Catalunya.

Per accelerar el procés de presa de decisió -aquesta es retarda i s'allarga com un dia sense pa- ICV presentarà, aquesta setmana, una Proposició no de Llei tot instant el Govern a remoure la legislació i a regular el dret de reserva de treball dels pares o mares amb fills menors en hospitalització de llarga durada. I també instem el Govern a habilitar un sistema d'ajuts econòmics als familiars per pal·liar la despesa extraordinària que significa l'acompanyament de l'infant o del menor en un hospital llunyà a la ciutat o poble de residència habitual.

Esperem la sensibilitat dels diputats i diputades a Corts, i la del Govern espanyol, tot i els temps de crisis. Perquè la "petició" és justa com justos són els sants del cel.

El diumenge, toca endevinalla.

Cal senderi a diari

per passar de l'u

al que suma trenta-u.

Calen diaris (més de tres-cents)

per saber a diari

si el món és un bestiari

o si el poblen els decents.

Solució: el calendari.

Xarxa de superfícies agroalimentàries de proximitat.

Un dels problemes més aguts de l'agricultura i la ramaderia és la seva submissió a la distribució i comercialització. Aquesta és en mans d'un ben poques empreses amb capitals transnacionals. Elles marquen preus i condicons. I elles es queden amb la major part del valor afegit, que no es fixa en el territori i no va a l'engrandiment de les explotacions agràries que han servit el producte, sovint a preus molt baixos o per sota cost de producció.
Comencen a haver-hi experiències d'auto distribució de productes agroalimentaris, endegades per productors, individuals o associats. Són una resposta, però insuficient encara.

El comerç alimentari de proximitat ("Km. zero") n resoldrà tots els problemes del sector agrari, però pot ajudar a pal·liar-los. I pot començar a dissenyar una estratègia alternativa.

Jo proposo la constitució d'una "xarxa d'agrobotigues de proximitat", capaces d'oferir al consumidor la globalitat del producte agrari i carni d'un territori concret, amb traçabilitat segura i amb seguretat alimentària. per fer-la efectiva, cal el lideratge de les Administracions i la seva aportació de capital inicial. La "xarxa" ha de funcionar com a superfícies "franquícia": sota una mateixa imatge corporativa i una estètica igual. I s'ha d'estendre a poc a poc, amb seguretat.

Els socis d'aquesta empresa que estableix la "xarxa" han de ser els productors, artesans o cooperatives agrícoles del territori, per assegurar la procedència del producte, la seva traçabilitat i la seva intrínseca qualitat.

Re-escric l'esquema bàsic (potser encara immadur) del projecte:

ESQUEMA D’ORGANITZACIÓ
PER A UNA XARXA DE COMERÇ AGROALIMENTARI
DE PROXIMITAT I DE QUALITAT
DES DE LES TERRES DE PONENT.

OBJECTIUS:
Dissenyar una xarxa de petites/mitjanes superfícies comercials de venda directa i de proximitat de productes agraris i agroalimentaris de Ponent.
Implicar en la producció, distribució de proximitat i venda directa al consumidor el teixit productiu de Ponent i de la seva artesania alimentària.
Establir un sistema cooperatiu per a la distribució i venda, capaç de fixar valor afegit a la producció.agroalimentària.
IDEA:
Constitució d’una Cooperativa o Associació empresarial capaç d’establir una xarxa d’”agro-botigues” o superfícies comercials alimentàries basades en la producció autòctona i en la venda de proximitat.
La “xarxa” de superfícies de la Cooperativa o Associació empresarial tindrà una imatge corporativa única i una disposició estètica de la infraestructura de les superfícies comercials igual en cadascuna d’aquestes.
Les superfícies comercials vendran la producció agroalimentària pròpia de Ponent, tot sumant-hi altres produccions no ponentines, si és el cas, pròximes al territori.
Les superfícies distribuiran els linials d’exposició a la venda per categories: producció integrada, ecològica, amb denominació, etc.
La venda de productes agraolimentaris comprendrà producció primària, elaborada i transformada artesanalment o similar.
Les superfícies disposaran de producció de temporada i de producció no de temporada.
La distribució i reposició és a càrrec dels socis cooperants o empresarials, que determinaran els compromisos d’abastiment amb els productors que escullin o amb les seves produccions pròpies. SOCIS:
Cooperatives agràries del territori.
Productors/es del territori.
Productors/es artesanals o de transformació alimentària del territori.
Eventualment, pot considerar-se la possibilitat d’una empresa mixta, de manera que les administracions públiques puguin integrar-se igualment a la iniciativa empresarial.

Consumidors finals que tinguin interès a participar en la societat.
NECESSITATS DE DISTRIBUCIÓ:
Un magatzem central, amb cambra de fred.
Una flota de transport adequada a les necessitats de la “xarxa” i del seu creixement real.
Un full de ruta d’itineraris de distribució de producte.
DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES SUPERFÍCIES DE VENDA:
Inici en ciutats de més de 10.000 h.
Creixement en ciutats de més de 10.000 habitants.
Extensió a ciutats de més de 5.000 habitants.
Els creixements de la xarxa no poden excedir els límits geogràfics d’una distribució de “proximitat”, sostenible, i no poden oferir produccions alienes a aquesta “proximitat” o no conreades en el territori de la “xarxa”.
CAPITALITZACIÓ:
Aportació pública de capital inicial: Generalitat, Administracions locals (consorcis de promoció econòmica o similars).
Aportacions no retornables de les Administracions públiques.
Aportacions públiques retornables de “capital-risc” o creditícies a interès baix o zero.
Aportacions de capital per part dels socis.
LIDERATGE INICIAL:
Correspon als Departaments d’agricultura, alimentació i comerç exercir el lideratge de la idea, la crida al sector, els treballs previs a la constitució de la societat.
En aquest lideratge hi ha de ser cridada l’administració local: Diputació, Ajuntaments on es pretengui implantar la “xarxa”, a través dels seus “patronats de promoció econòmica” o figures administratives similars.
Poden / han de ser “partenaires” del lideratge: la Federació de cooperatives agràries de Catalunya, les Organitzacions Professionals Agràries de Catalunya, les Asssciacions de producció artesanal alimentària, etc.
IMPULS I TUTORITZACIÓ DEL PROCÉS D’IMPLANTACIÓ:
Correspon la tasca de suport i seguiment inicials a la Generalitat de Catalunya i, en el seu cas, a les administracions locals compromeses en el projecte.

Estratègies per a una estratègia territorial.

En realitat, les potencialitats i els patrimonis del Pirneu occidental i de les terres planes de Lleida encara no han estat del tot descobertes ni, és clar, explotades. Fora dels llocs tòpics, la muntanya pirinenca i l’àmbit geogràfic del mig i baix Segre són terra recòndita per al “poder” econòmic i polític de Catalunya. Ho coneix que Lleida –latu sensu- és el rebost del país, l’indret de la producció agrícola, però no es coneix gairebé gens la Universitat de Lleida, el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, la pintura rupestre de Cogul o el poblat ibèric d’Els Vilars, a Arbeca. I tampoc no se sap quin és el gust de l’oli garriguenc, encara que la seva fama zumzeja a tot arreu. De la mateixa manera, es coneix poc el Cadí geogràfic o el “Cadí”, que és una firma cooperativa d’excel·lents derivats de la llet; o no se sap gran cosa de les salines de Gerri o de les dificultats de mobilitat entre valls pirinenques.

Hem fet un país massa nuclear. Tot sembla encara pivotar sobre Barcelona i la seva Àrea metropolitana. Si de cas, la xarxa només s’estén per la costa mediterrània. No es compta gaire amb Balaguer, o Tàrrega, o la Seu d’Urgell... Algú haurà pogut ésser reticent a la implantació (improbable) de les vegueries. Però aquest algú no era de les Terres de l’Ebre, ni del Pirineu occidental. Les vegueries són una forma, cert. I les formes importen poc. Són els continguts allò que cal atendre. Per això els territoris més allunyats de la centralitat metropolitana volen ser empoderats: tenir capacitat política i decisió sobre els recursos públics perquè aquests siguin més equitatius també des del punt de vista territorial.

Per posar algunes dades a reflexió: si la mobilitat metropolitana és complexa i deficient, la mobilitat rural és escassíssima i generalment només possible a partir del cotxe particular. Si la producció industrial és alta en l’àmbit metropolità, a l’àmbit rural és pràcticament inexistent. Si el sector terciari és en creixement a la (les) ciutat(s), a l’àmbit rural és una anècdota.

Però Catalunya necessita una ruralia viva. I no tota constituïda per pobles, sinó combinada amb ciutats mitjanes i petites que actuïn com a catalitzadores de l’economia i dels serveis públics. La presència humana en el territori rural garanteix la suficiència alimentària, la cura del medi, la pervivència de la cultura lligada a la terra. I perquè la ruralia segueixi viva cal que les rendes familiars hi siguin dignes. I perquè això passi, cal que les inversions públiques i les privades caiguin de forma escaient en el territori rural: en forma de comunicacions, de serveis, de suport a les economies emergents, de manteniment dels patrimonis natural i cultural.

Si ens referim a Lleida, a Tàrrega, Mollerussa, Balaguer, Cervera, o la Seu d’Urgell, no podem pròpiament parlar de món rural. En la Catalunya occidental ja fa temps que hi ha emergències urbanes, que configuren petites àrees metropolitanes. O considerables, com és el cas de Lleida. Però, així i tot, si no construïm més i millor la Catalunya en xarxa, aquests nuclis no podran progressar amb suficiència i no podran irradiar oportunitats al seu entorn –ara sí, rural-

Els dos Governs d’esquerres han fet avançar molt l’equitat territorial. Però com que portem anys i panys de retard, cal insistir en aquesta qüestió nacional (la més negligida sempre de les qüestions nacionals). Per dir-ho amb exemplaritat: de la mateixa manera que ja és una exigència que en els pressupostos públics s’hi contempli la consideració de gènere, així mateix és imprescindible fer-hi una lectura d’equitat territorial.

Tot just cap a aquesta equitat (els instruments i ful de ruta que li cal) és que ICV-EUiA de Lleida encara el seu discurs polític per a les properes eleccions al Parlament. No es tracta de subvenir ni de subvencionar la pervivència, sinó d’invertir per al creixement i d’innovar polítiques territorials per a la construcció de la xarxa global catalana: un sistema de sinergies des de la pluralitat riquíssima que té el país en la configuració geogràfica i demogràfica del seu territori.

Naturalment, en aquesta orientació programàtica, les comunicacions tenen, per a la circumscripció de Lleida, un lloc rellevant en les propostes d’ICV-EUiA: l’exigència de l’Eix pirinenc, la millora substancial de la transversalitat viària de les valls, l’Eix ferroviari transversal, les rodalies ferroviàries de Lleida, les noves penetracions transfrontereres pel Pirineu, l’optimització de les infraestructures aeroportuàries d’Alguaire i de la Seu d’Urgell...

Però singularment cobren importància els aspectes econòmics. Com ja ha estat dit, el rebost de Catalunya (Alt Pirineu i Terres de Lleida) recolza sobretot en el sector primari agrícola i ramader, subjecte a crisis cícliques de preus, a la climatologia, a l’excessiva intensivitat productiva... Poc valor afegit i dependència dels mercats i de les multinacionals del comerç i la transformació alimentàries. Es tracta, per tant, de revertir la qüestió i de fer viable una progressiva industrialització de transformació alimentària de la producció agrícola i ramadera, perquè el valor afegit resti en el territori i l’ajudi a majors creixements. Aquest és el cànon que articula la nostra proposta econòmica per al quatrienni 2011-2015.

No n’hi ha pas prou, amb això. Tant les terres de muntanya com les planes del Ponent català tenen una activa producció cultural. Però aquesta no traspassa la frontera invisible de la Catalunya nova amb la vella. Promocionar la creació i les indústries culturals que fem en aquesta banda occidental del país és fonamental. Catalunya no és completa si la cultura no abraça tot el seu territori. I, és clar, per a la major producció i consum culturals, farà falta implementar el Pla d’Equipaments Culturals en allò que fa referència a les nostres terres. Aquests darrers anys, hi hem avançat, però no pas prou. També aquesta qüestió ha de ser pal de paller de l’acció política en la legislatura pròxima.

Aquestes coses (major teixit econòmic, millor trama cultural, més permeabilitat geogràfica) expliquen la necessitat d’una administració de subsidiarietats, d’empoderaments territorials, descentralitzada i desconcentrada; i una concepció de Catalunya en xarxa que estableixi complicitats en tot l’àmbit nacional. De poc ens valdria més autogovern, més sobirania, si d’aquests autogovern i sobirania no se n’havia de desprendre una realització pròpia de polítiques modernes també en l’àmbit de la cohesió territorial i del creixement de les comarques.

Aquestes coses justifiquen les propostes i el compromís d’ICV-EUiA a l’Alt Pirineu i Aran i a les Terres de Lleida per a la legislatura propera. I val a dir que res no és proposat ni compromès des del greuge, sinó des de la reflexió sobre la cohesió i les oportunitats iguals. El greuge és entorpidor; la reflexió propositiva és enriquidora.

El diumenge, toca endevinalla.

Sóc feliç quan neixo als llavis
i naixent, faig feliç els avis,
i els pares, i la gent sencera.
I feliços són els nuvis, si entera,
em reflexo en els rostres seus
quan es miren i se saben déus!

Solució: la rialla.