El diumenge, toca endevinalla.

Ding-dong, ding-dong, ding-dong...

m'encenc i m'apago i no em fonc.

De la torre sobre el mar, germana,

aviso que passo urgent i insana,

camí del remei que ja m'espera

entre bates blanques amb solera.

Sóc llum tremolosa i també sóc so,

i, evident, faig notar-ho, tot això.

Joan Saura i el poder (no tan) ocult de la dreta.

Reviso la meva memòria i no sóc capaç de rastrejar-hi el nom de cap conseller o consellera del Govern de la Generalitat més acarnissadament maltractat que Joan Saura en aquesta darrera legislatura. Puc recordar en Carod-Rovira i el propi Pasqual Maragall, que van rebre déu-n'hi-do. Però com Saura no. Saura ha estat la víctima propiciatòria en un Govern no tolerat per la dreta econòmica, sociològica, mediàtica i política de Catalunya. El primer tripartit va ser tota una sorpresa que va enxampar desprevinguts els poders fàctics catalans. Quan hi van reaccionar en contra, ja era tard. Van inventar-se la feliç metàfora de les muntanyes russes i van viure el dol del darrer any de mandat amb aquesta troballa arrapada al pit, com les criatures abracen un peluix quan tenen por.

El segon Govern d'esquerres no els ha trobats desarmats, els poders fàctics dretans: estaven alerta. Per això van delegitimar-lo des del primer dia de la investidura del President Montilla. I l'han combatut per terra, mar i aire, dia sí, dia també. Tombar Montilla era inaconsellable: el PSC té una part pròxima al poder fàctic; la dreta pot necessitar el PSC algun dia, i el PSC és susceptible d'acords polítics amb signe conservador (vegi's sinó la LEC). La baula més feble era ICV-EUiA. I la part més tova de la baula feble era el conseller d'Interior. Ni una treva, doncs. Qualsevol pas que ha donat ha estat contestat a dintre i a fora. No ha importat un carall la seguretat nacional, les raons de discreció d'estat, la prudència en matèria sensible... El cas era sorollar la víctima i aprimar-la per afeblir el Govern.

Avui mateix, un membre de la "Casa Gran del Catalanisme" m'argumentava a favor de la limitació de mandats. Després, la mateixa persona, judicava el capteniment del Govern de Catalunya i em feia notar la incapacitat dels seus partits: ERC no presenta el seu major valor, Carod-Rovira, a les pròximes eleccions; el PSC bandeja Castells; i ICV-EUiA negligeix el seu màxim exponent: Saura. Li he hagut de replicar que tothom té dret a sentir la seva acció culminada, conclosa; a descansar. I li he hagut de recordar que tot just acabava de reclamar per a la democràcia la limitació de mandats. L'home no s'ha donat per al·ludit. Ho he trobat natural: fins que no sigui enterrat, Saura ha de ser acusat, fustigat, castigat, mort políticament.

Potser Carod-Rovira se'n surti millor. Pasqual Maragall no va poder. Hi ha una evidència dolorosa de constatar: la majoria de Catalunya és d'esquerres, però la minoria de dretes és molt més poderosa que no semblava. Temible, de fet, per a un futur de progrés que haurem de guanyar-nos a contra-corrent i amb molta més intel·ligència que no la que hem aplicat fins avui.

Uns apunts sobre l'ànima.

M'agradaria ser assagista, avui, per poder escriure sobre la "compassió". No sé ben bé per què... Sobre la "compassió" i sobre la "pietat". Crec que no són la mateixa cosa, el mateix sentiment, la mateixa inclinació. Però tots dos conceptes contenen -crec- el millor de l'essència humana.

Potser la història apresa ens enganya... Fins en les guerres napoleòniques, la compassió aflorava en els camps de batalla. Potser ens enganya, la història... Avui, en canvi, no sembla que la compassió es manifesti gaire. Algú cau al carrer i els transeünts passen de llarg, observant de cua d'ull. Algú remena en els contenidors de brossa, a les papereres, i qui ho veu sent angúnia, no pas pena o dolor. Un fèretre desfila en el cotxe mortuori de davant del nostre automòbil, i sentim un enuig, una rara molèstia per la casualitat dissortada... però no sentim pietat.

Calen dosis d'espectacle televisiu per a l'excitació del sentiment de compassió. A no recordo quin país americà tres miners acaben de ser sepultats (encara vius?) en la volta d'una mina. La notícia és indiferent. En canvi, el món ha tremolat d'emoció amb els miners d'Atacama. Una compassió comprensible, amanida per les imatges constants, per la inseguretat de la seva vida en la fondària de la terra. També són en la fondària els infants d'Africa, els nostres vells que espigolen entre la brossa.

No n'estic segur, però estimo que hem perdut molta empatia amb el dolor. La pregunta és si la compassió o la pietat paralitzen l'acció o si la mouen. Si la solidaritat és el moviment provocat per aquells sentiments, no voldria pas que el "sapiens" del segle XXI fos immune a l'empatia que fa brollar la compassió, la pietat.

Però no sóc assagista...

El diumenge, toca(va) endevinalla.

A la tardor arribes a la flama,

amb la pell enrojolada i dura,

de carn espessa i sense fama,

com un fus, en la teva factura.

El més humil entre les postres,

però dolç i espès com una mel,

així, groc i tou pel foc et mostres,

i en la boca, pobre regal del cel!

Solució: el moniato.

El diumenge, toca endevinalla.

De les arrels immenses jo sóc la flor.
Sota les altes copes alço el calze meu
o, si he nascut així, obro sense por
l'ombrel·la que m'ha dat el bon déu.
Segons qui sóc, sóc bola o sóc trompeta,
sóc blanc, segons qui sóc, o sóc de rosa.
per a qui em troba, a cops faig nosa

i a cops sóc joia que el cistell completa.

Solució: el bolet.

Una història del Far West.

No diré res de ningú que no ho pugui dir de mi:

Les enquestes electorals que són pròximes a una convocatòria provoquen una eufòria difícilment contenible si juguen a favor; i una depressió abatidora si ho fa en contra. A mi -no ho nego- m'han fet efecte més d'un cop. Per això, darrerament, miro de beure-me-les barrejades amb aigua, i a poc a poc.

A CiU, tots els sondejos li van de cara. I ja fa temps que la cosa rutlla. Tant de cara, que la coalició es veu senyorejant la plaça de Sant Jaume i la presidència del Parlament. L'eufòria, però, és una mala acompanyant de la prudència. Heus ací que un dels dirigents de CDC ha començat a garlar, eufòric, pels descosits i a vessar-la ara sí i ara també. Es l'actitud connatural a la borratxera d'enquestes, begudes una després de l'altra a peu de barra: l'Aeroport de Lleida-Alguaire no s'havia d'haver fet... CiU reduirà en un 20% els treballadors públics... Un eurodiputat el va precedir, ara que ho recordo, amb despropòsits sense mesura.

Els valents de les pel·lícules de l'Oest americà es deixen acaronar les orelles pels clients del saloon. Llavors mostren les pistoles i hi fan jocs malabars, asseguren que l'enemic ja està abatut -és qüestió de minuts!-, engoleixen el got de licor d'una glopada, paguen fent sonar les monedes al mostrador, es cofen bé el barret i surten al carrer amb les cames separades, marcant el pas.

Sota d'una galeria, sempre hi ha el titular de la funerària preparat amb una cinta mètrica, esperant que el soroll dels trets ja sigui lluny, per prendre la mesura del cos estès a la pols, prop de la botxa que s'ha aturat. El barret no compta en la llargària corporal.

A la fi apareix l'home de judici, que sentencia alguna cosa així: jo, ja l'havia advertit. L'havia corregit sovint. Heus aci el president d'UDC, que camina sense ostentació aparent.

Famílies amb fills menors hospitalitzats de llarga durada.

L'amiga M.I., fa uns mesos llargs, va elevar al Parlament una "petició" sorgida d'una vivència personal. Es tracta de salvar la inseguretat laboral d'uns pares que han hagut d'hospitalitzar el seu fill menor per causa d'una malaltia oncològica. Un ingrés de llarga durada, i lluny de la població de residència. En aquests casos, els pares han de ser a la vora de la criatura. I aquest acompanyaament de l'infant comporta una inevitable absència del lloc de treball. I també una despesa familiar extraorcinària: lloguer d'habitatge, viatges, manutenció fora de la llar, pèrdua de salari...

La "petició" de M.I. sol·lid¡citava la modificació de la Llei laboral, de manera que en aquests casos, l'empresa reservés el lloc de treball del pare o de la mare afectats, fins que la situació tornés a la normalitat. I també demanava un esforç de l'administració pública (seguretat social) en l'ajut a les famílies amb fills menors malalts i hospitalitzats de llarga durada en una ciutat llunyana a la de la residència familiar.

El Parlament va debatre la "petició". Es van produir compareixences de les Conslleries de Salut i de Treball. I es va determinar de remetre-la a la "Comisón de Peticiones" del Congrés dels Diputats, per tal com les modificacions -que ens semblaven òbvies i urgents- eren competència de l'ordenament legislatiu de l'Estat. El Parlament va rebre notificació del Congrés conforme acceptava el debat de la "petició" de la senyora M.I., remesa pel Parlament, amb la documentació resultant del debat i de les compareixences tingudes a Catalunya.

Per accelerar el procés de presa de decisió -aquesta es retarda i s'allarga com un dia sense pa- ICV presentarà, aquesta setmana, una Proposició no de Llei tot instant el Govern a remoure la legislació i a regular el dret de reserva de treball dels pares o mares amb fills menors en hospitalització de llarga durada. I també instem el Govern a habilitar un sistema d'ajuts econòmics als familiars per pal·liar la despesa extraordinària que significa l'acompanyament de l'infant o del menor en un hospital llunyà a la ciutat o poble de residència habitual.

Esperem la sensibilitat dels diputats i diputades a Corts, i la del Govern espanyol, tot i els temps de crisis. Perquè la "petició" és justa com justos són els sants del cel.