Industrialització Agroalimentària de Ponent.

PROPOSTA
ICV-EUiA
PER A UN PROGRAMA D’INSDUSTRIALITZACIÓ I D’IMPULS COMERCIAL
A PONENT EN BASE A LA PRODUCCIÓ AGROPECUÀRIA
I A LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA.


OBJECTIUS:
Convertir Ponent en el pol agroindustrial del Sudoest mediterrani.
Industrialitzar el territori a partir de la producció alimentària.
Donar valor afegit a la producció agrària i ramadera.
Enfortir el teixit cooperatiu i empresarial de Ponent.
Atorgar oportunitats a la producció agroramadera del Pirineu.
Identificar Ponent com a marca de qualitat alimentària.
Imputar Recerca i Transferència tecnològica a la producció/transformació.
Competir amb altres zones agroalimentàries de la Mediterrània.
Establir una xarxa de cooperació productiva i industrial (Aragó, País Valencià).
Penetrar en el mercat de l’alimentació industrial amb qualitat.

BASE PRODUCTIVA:
Ramaderia intensiva i extensiva de muntanya.
Ramaderia intensiva al Pla, diversa.
Cicles tancats de la ramaderia. Producció territorial de pinso.
Extenses zones farratgeres i cerealístiques.
Alta producció fructícola, oleícola, de farratges i llegums.
Especialitzacions productives (IOP, DQ, Agr. Ecològica...)
Guany de terrenys productius de regadiu.
Teixit empresarial petit però amb llarga experiència.
Teixit cooperatiu intens (no prou capitalitzat).
Universitat i recerca (IRTA).

CAPACITATS TERRITORIALS:
Infraestructures de comunicació prou eficients.
Centre geogràfic “logístic” per a emmagatzematge i distribució.
Eixos pre-industrials o industrials experimentats (N-2, Eix Pirineu, Lleida-Saragossa, Lleida-Osca...)
Estructura turística rural en desenvolupament (també culinària).
Estructura aeroportuària i comunicacions ferroviàries.
Dos ports marítims ben comunicats.
Pas d’Espanya a França-Europa.
En zona d’expansió agrícola i ramadera (Rioja, Aragó, País Valencià).
Pau social i aigua abundant.
Formació inicial i universitària de qualitat. Capacitat de recerca.

EIXOS PRIORITARIS DE DESENVOLUPAMENT AGROALIMENTARI:
Eix de la N-II (Lleida – Cervera – Martorell).
Eix Lleida – Balaguer.
Eix Lleida – Osca – Saragossa.
Eix Cerdanya – Alt Urgell – Val d’Aran.
Eix Lleida – Les Borges Blanques – Montblanc.

NECESSITATS A COBRIR:
Constitució de la “Illa càrnia de Ponent”.
Activació de la recerca i la trasferència tecnològica al PECITAL
Consecució del “Campus d’Excel·lència” per a la UDL.
Estudis professionals i universitaris en comerç i estructures: agrari, agroalimentari.
Ídem. Tecnologia dels aliments.
Major impuls a l’agricultura diferencial (ecològica, de denominació, etc.)
Impuls a la comercialització de la carn i els productes lactis de Qualitat.
Establiment / reforçament de xarxes de distribució i de venda (COPCA).

ESTRUCTURES ECONÒMIQUES A CAPITALITZAR.
Cooperatives agràries: intercooperació,/ fusió sota projecte comercial i/o industrial.
Empreses agràries i de transformació de joves emprenedors.
Estudis per a noves reconversions varietals i introducció de productes novedosos.
Transformació dels escorxadors en sales de pecejament, precuinats i pre-distribució.
Xarxa de comerç de proximitat i venda on-line.

FONTS PER ALS RECURSOS NECESSARIS:
Programa específic plurianual de la Generalitat (ICF-ICCA).
Complementació del programa amb fons estatals Desenv. Rural (ICO).
Programa europeu per al desenvolupament industrial (FEDER).
Fons del PDR específicament establerts per al programa.
Fons de Capital-risc establerts per la Generalitat de Catalunya.
Fons disponibles per part dels Ajuntaments, CC.CC. i Diputació.
Atracció i fixació de capitals privats.
Seccions de Crèdit de les cooperatives agràries.

SUBJECTES AGENTS DEL PROJECTE:
Programa interdepartamental (DAR, DURSI, Economia i Finances, Treball, ASiC, etc.) establert per la Generalitat sobre el consens amb els sectors implicats.
Compromís dels agents econòmics i socials.
Ídem. Cambra de Comerç i Indústria.
Acompanyament de les administracions locals i supralocals.
Suport d’institucions bancàries vinculades amb el territori.
Universitat de Lleida i Departament d’Educació de la Generalitat.
Centrals fruiteres i oleícoles.

ACTIVITAT INDUSTRIAL i ARTESANAL AGROALIMENTÀRIA:
Llet i derivats lactis.
Carns amb distinció d’origen i/o de qualitat.
Fruites i verdures de producció distintiva (ecològica, DQ, IOP, etc.). Sucs, conserves, melmelades. Aprofitament alimentari animal de rebuigs.
Vins i alcohols i derivats del raïm.
Farina, pa, rebosteria de llet i de farina.
Oli, olives i derivats.
Alimentació precuinada..

Honor per als combatents. Dignitat per als innocents.

El proper dia 28, al cementiri de Lleida, el Conseller Joan Saura presidirà un acte de culminació dels treballs per a la dignificació de les persones que van ser entarredes en una fossa comuna, víctimes dels bombardejos de la Guerra Civil i dels afusellaments duts a terme per part dels comandaments dels vencedors de la guerra. No sé quanta gent reposa allí, fins ara negligida per la dictadura i oblidada per la democràcia, fins avui.

El "Memorial Democràtic" té moltes virtuts, però la que em sembla més noble és la recuperació de les restes dels homes i les dones que van morir abatuts per la bèstia feixista.

No vull ser ni intolerant ni exclusivista. La reraguarda republicana va fer malvestats. Però és cert que els morts del costat revoltat han tingut memòria pública. Al cementiri de Lleida, una enorme creu de ciment, ajaguda sobre la terra que cobreix els ossos, fa molt de temps que és punt de referència per al record i per a les oracions.

L'alcalde Siurana va fer un gest per a les víctimes del feixisme: una urna de vidre, amb terra a dins, i una inscripció recorda tots els morts, inespecíficament... Però la terra que colga els republicans abatuts no ha estat recognoscible fins ara. Hem deixat passar trenta anys per damunt seu, sense que cap de nosaltres els saludés en la memòria. Jo em dolc de mi mateix, tal volta massa ignorant dels fets i massa desconeixedor de l'indret.

La historiadora lleidatana, Conxita Mir ha reivindicat llargament la dignificació d'aquelles persones fidels a la república, vençudes pel ferro i pel plom de la maquinària bèl·lica feixista. Fins ara no ha pogut veure culminat el seu desig, tan honest.

El 28 d'octubre, un mes abans d'una consulta democràtica per a la constitució d'un nou Parlament, serem definitivament honestos amb els nostres morts republicans. Tard, però finalment honestos amb ells. La dignitat que donem al seu lloc de descans, ens la tornen ells. Ells ens fan dignes!

El diumenge, toca endevinalla.

Ding-dong, ding-dong, ding-dong...

m'encenc i m'apago i no em fonc.

De la torre sobre el mar, germana,

aviso que passo urgent i insana,

camí del remei que ja m'espera

entre bates blanques amb solera.

Sóc llum tremolosa i també sóc so,

i, evident, faig notar-ho, tot això.

Joan Saura i el poder (no tan) ocult de la dreta.

Reviso la meva memòria i no sóc capaç de rastrejar-hi el nom de cap conseller o consellera del Govern de la Generalitat més acarnissadament maltractat que Joan Saura en aquesta darrera legislatura. Puc recordar en Carod-Rovira i el propi Pasqual Maragall, que van rebre déu-n'hi-do. Però com Saura no. Saura ha estat la víctima propiciatòria en un Govern no tolerat per la dreta econòmica, sociològica, mediàtica i política de Catalunya. El primer tripartit va ser tota una sorpresa que va enxampar desprevinguts els poders fàctics catalans. Quan hi van reaccionar en contra, ja era tard. Van inventar-se la feliç metàfora de les muntanyes russes i van viure el dol del darrer any de mandat amb aquesta troballa arrapada al pit, com les criatures abracen un peluix quan tenen por.

El segon Govern d'esquerres no els ha trobats desarmats, els poders fàctics dretans: estaven alerta. Per això van delegitimar-lo des del primer dia de la investidura del President Montilla. I l'han combatut per terra, mar i aire, dia sí, dia també. Tombar Montilla era inaconsellable: el PSC té una part pròxima al poder fàctic; la dreta pot necessitar el PSC algun dia, i el PSC és susceptible d'acords polítics amb signe conservador (vegi's sinó la LEC). La baula més feble era ICV-EUiA. I la part més tova de la baula feble era el conseller d'Interior. Ni una treva, doncs. Qualsevol pas que ha donat ha estat contestat a dintre i a fora. No ha importat un carall la seguretat nacional, les raons de discreció d'estat, la prudència en matèria sensible... El cas era sorollar la víctima i aprimar-la per afeblir el Govern.

Avui mateix, un membre de la "Casa Gran del Catalanisme" m'argumentava a favor de la limitació de mandats. Després, la mateixa persona, judicava el capteniment del Govern de Catalunya i em feia notar la incapacitat dels seus partits: ERC no presenta el seu major valor, Carod-Rovira, a les pròximes eleccions; el PSC bandeja Castells; i ICV-EUiA negligeix el seu màxim exponent: Saura. Li he hagut de replicar que tothom té dret a sentir la seva acció culminada, conclosa; a descansar. I li he hagut de recordar que tot just acabava de reclamar per a la democràcia la limitació de mandats. L'home no s'ha donat per al·ludit. Ho he trobat natural: fins que no sigui enterrat, Saura ha de ser acusat, fustigat, castigat, mort políticament.

Potser Carod-Rovira se'n surti millor. Pasqual Maragall no va poder. Hi ha una evidència dolorosa de constatar: la majoria de Catalunya és d'esquerres, però la minoria de dretes és molt més poderosa que no semblava. Temible, de fet, per a un futur de progrés que haurem de guanyar-nos a contra-corrent i amb molta més intel·ligència que no la que hem aplicat fins avui.

Uns apunts sobre l'ànima.

M'agradaria ser assagista, avui, per poder escriure sobre la "compassió". No sé ben bé per què... Sobre la "compassió" i sobre la "pietat". Crec que no són la mateixa cosa, el mateix sentiment, la mateixa inclinació. Però tots dos conceptes contenen -crec- el millor de l'essència humana.

Potser la història apresa ens enganya... Fins en les guerres napoleòniques, la compassió aflorava en els camps de batalla. Potser ens enganya, la història... Avui, en canvi, no sembla que la compassió es manifesti gaire. Algú cau al carrer i els transeünts passen de llarg, observant de cua d'ull. Algú remena en els contenidors de brossa, a les papereres, i qui ho veu sent angúnia, no pas pena o dolor. Un fèretre desfila en el cotxe mortuori de davant del nostre automòbil, i sentim un enuig, una rara molèstia per la casualitat dissortada... però no sentim pietat.

Calen dosis d'espectacle televisiu per a l'excitació del sentiment de compassió. A no recordo quin país americà tres miners acaben de ser sepultats (encara vius?) en la volta d'una mina. La notícia és indiferent. En canvi, el món ha tremolat d'emoció amb els miners d'Atacama. Una compassió comprensible, amanida per les imatges constants, per la inseguretat de la seva vida en la fondària de la terra. També són en la fondària els infants d'Africa, els nostres vells que espigolen entre la brossa.

No n'estic segur, però estimo que hem perdut molta empatia amb el dolor. La pregunta és si la compassió o la pietat paralitzen l'acció o si la mouen. Si la solidaritat és el moviment provocat per aquells sentiments, no voldria pas que el "sapiens" del segle XXI fos immune a l'empatia que fa brollar la compassió, la pietat.

Però no sóc assagista...

El diumenge, toca(va) endevinalla.

A la tardor arribes a la flama,

amb la pell enrojolada i dura,

de carn espessa i sense fama,

com un fus, en la teva factura.

El més humil entre les postres,

però dolç i espès com una mel,

així, groc i tou pel foc et mostres,

i en la boca, pobre regal del cel!

Solució: el moniato.

El diumenge, toca endevinalla.

De les arrels immenses jo sóc la flor.
Sota les altes copes alço el calze meu
o, si he nascut així, obro sense por
l'ombrel·la que m'ha dat el bon déu.
Segons qui sóc, sóc bola o sóc trompeta,
sóc blanc, segons qui sóc, o sóc de rosa.
per a qui em troba, a cops faig nosa

i a cops sóc joia que el cistell completa.

Solució: el bolet.