Criteris (ICV-EUiA) per al desplegament de la Cultura Catalana 2010-2014.

Punt de vista Organització política:
1.1. Seguir desgovernamentalitzant la cultura.
1.2. Major transversalitat. Vicepresidència amb educació, universitats, acció social.
1.3. Cohesió de les polítiques governamentals culturals: interseccions IRLL, ICIC, ILC, CONCA: sinèrgies.

Punt de vista de capacitat de Gestió Econòmica:
2.1. Arribar almenys al 2% de tot el pressupost anual. Finals de legislatura.
2.2. 1% cultural: 20% a la creació.

Punt de vista d’Accessibilitat universal:
3.1. PECCAT com a garantia d’accés universal als equipaments de consum i de creació culturals. Incorporació Entitats Culturals i Ateneus.
3.2. No només construcció civil, sinó també i sobretot continguts: intangibles territorials, accions territorials... Xarxes!
3.3. Programa públic de la “Masoveria per a la creació”.
3.4. Universalització de l’accés a les noves tecnologies: llibre electrònic, digitalització, programaris lliures, accés gratuït als béns digitalitzats de la Generalitat...
3.5. Elaborar el “Pla de Museus” amb la finalitat d’establir una veritable “xarxa” museística catalana, capaç d’interpretar història i creació artística.

Punt de vista Legislatiu:
4.1. Llei de les Arts.
4.2. Revisió de les Lleis del Patrimoni i de Museus.
4.3. Estatut de l’Artista i de l’Artesà.
4.3.1. Protecció dels treballadors de la Cultura.
4.4. Creació de l’Agència del Cinema.

Punt de vista de la Promoció i la Internacionalització:
5.1. Promoció territorial homogènia: la creació fora de l’àrea metropolitana.
5.2. Codi de transparència en el suport a la creació i al consum culturals. Programes plurianuals i no subvencions fora de concurrència pública.
5.3. Projecció Internacional sostinguda (projectes públics, ajuts a artistes...)
5.4. Unificació accions IRLL i ICIC. Recursos ICIC a “Indústria”.

Les Arts paradigma de modernitat:
6.1. Pla de les Arts Visuals per a la concreció d’una “Xarxa de Centres” de creació d’art visual.
6.2. Desplegament de la Llei del Cinema i de les polítiques de l’audiovisual.
La Cultura Popular, valor patrimonial i participació: instrument d’interculturalitat.
La Cultura com a jaciment de treball i com a indústria (ICF).

INFRAESTRUCTURES / PATRIMONI:
* Nous equipaments, sí; però considerant la territorialitat. Equipaments privats d’ús social a incorporar al PECCAT. Considerar les Escoles d’Art municipals. Accés universal.
* Equipaments sí, però ara cal prestar atenció al seu rendiment: omplir-los. Organització de xarxes d’exhibició (oportunitats universals consum i producció). Considerar la producció ideosincràtica dels territoris. Programació pública com a oferta universal.
* Activar el Pla de Museus.

PROMOCIÓ DEL CATALÀ I DE LA CULTURA CATALANA:
* Cal pensar la cultura en clau de Territoris de parla i de cultura catalanes: PP.CC.
* El paper de l’IRLl i la seva coordinació amb el CONCA. I així també la Institució de les Lletres Catalanes.
* Incentivar els lectorats en les universitats de països amb més contacte amb Catalunya.
* Delegacions a l’Exterior com a promotores de la llengua i la cultura. Missions culturals i esdeveniments no necessàriament “singulars”. Programació de presència constant, promoció de creadors i de traduccions.
* Incorporar el País Valencià a l’IRLl i establir una BASE DE CONSENS del treball promocional de l’Institut.
* Un Pla d’Ajuts a la promoció exterior de creadors i de produccions (teatre, literatura, cinema, música, cultura popular, cuina). Idea intergovernamental.
* Impulsar la indústria del cinema i de l’audiovisual i projectar-la a l’exterior. “Xarxa de Pantalles Cinematogràfiques” a Catalunya. Projecció de la “Filmoteca” (fundació).
* L’ICIC com a fons públic de finançament de la cultura.

RELACIONS AMB L’ESTAT:
* Exigència de l’acompliment de l’Estatut (competències i traspassos). Competència plena en Cultura (Ministerio? ----- 44% Madrid / 14% Catalunya).
* Tancament de traspassos pendents: Museu Arqueològic de Tarragona.
* Fons documentals de l’Arxiu de la corona d’Aragó.
* Retorn dels “Papers de Salamanca” encara pendents. I els dels municipis i particulars no reconeguts. Diplomàcia i complicitats i no paranoia, com a camí.
* Nosaltres també tenim deures pendents: documents de l’ACA per a l’Arxiu de Barcelona i els de Poblet (Tarradellas) a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
* El cas del Diocesà i Comarcal de Lleida: unitat indisgregable de la col·lecció i pacte per a itinerància.

AJUTS A LA CREACIÓ:
* Reformulació competencial del CONCA (plena autonomia) i major dotació per als seus ajuts (50 M€). Funcionament per “Contracte Programa”.
* Reformular el marc competencial dels organismes que tenen línies de suport a la producció cultural i a la creació: IRLl, ILC, ICIC, CONCA) en base a consensos amplis amb el sector.
* Repensar l’ICIC com a gran instrument de suport a les “Indústries Culturals”. Un instrument creditici al servei de la cultura.
* Rellevància de les “Indústries Culturals” en el marc de la “nova economia”: innovació – universitat – indústria. ACORD ESTRATÈGIC EMPRESES DE LA CREACIÓ CULTURAL / GOVERN.

CONCLUSIONS:
* Desgovernamentalització, participació del sector i promoció/projecció..
* Grans acords amb el sector de la creació, de la distribució-exhibició, de la producció i de la indústria. ACORD ESTRATÈGIC PER A LA CULTURA.
* Polítiques transversals i en el marc dels drets i dels avenços en “benestar”. Lligam Cultura – Educació.
* Repensar els objectius i els instruments dels organismes oficials de la cultura.

* Transparentar processos.
* Promoció del CONCA com a garant de l’avaluació i de la promoció de la cultura.
* Equilibri territorial en els equipaments, en la promoció i en el consum culturals. * Cultura en “xarxa”. Participació activa dels Municipis.
* Crisi econòmica i cultura com a oportunitat.
* Indústries Culturals com a futur.
* PP.CC. un espai de diàleg i de creativitat.

El cant de les CiUrenes.

Sembla que les coses no són tant el que són, com el que aparenten. Els grups de poder coneixen aquest principi. El poder és capaç de difondre una consigna sobre la realitat i de convertir aquesta realitat en la consigna que n’han difós. La publicitat funciona així: universalitzar els valors atribuïts a un objecte de consum. La publicitat pot ensorrar un article si és combatut amb consignes negatives. Vivim en un món d’aparences, en què el qualificatiu és una sentència damunt del substantiu. El món és segons les aparences amb què ens el presenta el poder. I el poder sap moure les aparences del món segons el seu interès.

L’aliança dels llobbies catalans ha projectat una aparença d’inestabilitat i d’ineficiència sobre els dos Governs de coalició que ha tingut Catalunya en els darrers anys. Tanta ha estat la insistència en aquest “imaginari” que ha fet mitja fortuna: el guirigall, els desencontres, la paràlisi... ja són atributs dels governs d’esquerres. Aquesta és l’afirmació que sosté la dreta catalana, aquesta que sembla tolerar malament la governança de l’esquerra, i a qui incomoda el nacionalisme “fort” impulsat pels governs progressistes. A l’inici dels dos Executius de coalició, CiU s’ha exclamat amargament sobre la seva il·legitimitat constitutiva. Durant la legislatura que ara deixem enrere, aquest clam ha estat una prèdica constant, una gota malaia, un ariet contra el “tripartit”. CiU no parla de Governs, o de Governs de coalició, sinó de “tripartits”, com amb menysteniment... CiU no ha parat d’accentuar i d’exagerar els “desencontres”” dels partits que sostenen l’Executiu d’Entesa, confonent-les expressament i malèvolament amb discrepàncies de Govern. Aquesta ha estat la cançó de l’enfadós, el seu regal per a l’imaginari públic.

Ni el Govern d’Entesa és il·legítim, ni són tantes les discrepàncies en el seu Executiu. L’Estatut deixa clar com es constitueixen els governs. I les coalicions majoritàries són una possibilitat del tot natural, fins i tot sanitosa, d’alternança política o d’expressió plural. El Govern d’Entesa va rubricar un programa que era el fruit del pacte. El “full de ruta” -com es diu ara- ha guiat l’acció governativa. Se n’han acomplert bona cosa més de les dues terceres parts, tot i l’aparició de la fallida econòmica del món afectant Espanya i Catalunya d’una manera acarnissada. Mai com en aquests anys no hi ha hagut tanta inversió pública en infraestructures civils, ni amb tanta equitat en el seu repartiment geogràfic. Mai com en aquests anys no hi ha hagut un augment tan considerable de professorat i de personal mèdic. I mai no s’havia produït un desplegament d’efectius de seguretat i de protecció civil com el que ha fet el Govern d’Entesa. Aquestes coses, no les nega ningú. El Govern d’Entesa ha ampliat substancialment la base universal dels drets a les prestacions socials, als ajuts a l’habitatge i al reconeixement de les dependències personals. Mai com ara no s’ha vist una major millora del medi natural del país, una seguretat en els seus abastaments hídrics, en l’extensió dels regadius agrícoles, en la planificació de l’activitat humana i econòmica sobre el territori... És amb els dos “tripartits” –com agrada a CiU d’anomenar-los- que Catalunya ha assolit la més alta cota d’autogovern i de finançament. Contra la pràctica del “peix al cove”, en expressió de Jordi Pujol, que ell mateix practicava de forma personal i políticament excloent, el nou finançament és un pacte parlamentari de Catalunya amb l’Estat, no pas un intercanvi circumstancial d’interessos entre governs o entre partits que formen governs.

Sóc parcial, ho sé; però no pas injust en el criteri: la balança social amb què se sospesen les antigues accions de govern i les recents, inclina el seu pes a favor d’aquestes darreres, a pesar i tot dels errors, dels entrebancs i de les enormes contrarietats amb què els governs de coalició progressista han hagut de topar. D’errors, prou que se n’han comès. Podem fer-ne una llista. Però no serà ni massa més llarga ni massa més curta que les atribuïbles als executius de CiU. Les contrarietats amb què els Governs de coalició han topat, les podem iniciar amb la visita d’Artur Mas a la Moncloa i tancar-les amb la sentència del Tribunal Constitucional. En efecte, la conquesta del nou Estatut ha passat per un camp sembrat de punxes, sota una pluja constant de sagetes, i ha acabat cansant el país. En l’entremig d’aquest calvari, les travetes, les han posades els poders fàctics, parapetats rere els seus instruments de comunicació i de pressió socials. Una part petita de Catalunya –i tanmateix poderosíssima- ha estat bel·ligerant contra els canvis socials i contra les mesures econòmiques i fiscals de major exigència en la redistribució dels recursos públics... A això, cal sumar-hi el foc a discreció de la política espanyolista i de la seva premsa contra l’exercici de l’autogovern, arrencat -literalment- al poder estatal.

Fa la impressió que, liderada per CiU, la Catalunya dels poders “forts” no ha pogut tolerar una segona experiència de govern nacional progressista. Delerosos del retorn al martinet dels governs conservadors, els poderosos enyoren el martelleig pseudo-victimista, ensopit i sempre idèntic, que satisfà majories estatals a canvi d’avantatges per als seus: la nostàlgia de l’oasi català, calmós i previsible! ¿Cal alertar els pelegrins dels cants de les CiUrenes? Les seves cançons són la temptació dels caminants: és sabut que paralitzen qui hi acaba sucumbint.

No em plau gens parlar d’orgull ni de satisfacció (conceptes tan usats en la política habitual)... Diré que em sento feliç de poder gaudir una pàtria que permet l’alternança, els governs d’esquerres, el sobiranisme prudent i savi, la governança plural i la pràctica de les equitats territorial i social. I feliç de poder dir que la cultura de la governació plural ha sabut obrir-se pas entre la teranyina de les majories conservadores.

Criteris per a la millora de l’oferta turística sostenible de Lleida i Pirineu-Aran. Resposta a requeriments de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1. Comunicacions.
El desig d’arribar a punts de muntanya en una hora i quinze minuts des de qualsevol indret de l’A-2 sembla molt agosarada. El temps és relatiu al lloc de partença. Però és cert que les carreteres de Lleida a Val d’Aran i al Pallars Sobirà són manifestament millorables. El projecte de duplicació de carrils en la de Vielha ha de materialitzar-se, tot considerant la dificultat de no afectar en excés l’entorn i de fer-ho de forma econòmicament raonable. Propugnem que el decurs del vial sigui català. Caldrà una millora del traçat de la carretera Lleida-Sort-Pobla de Segur-Valls d’Àneu; però no sembla viable la duplicació de carrils. Sí, en canvi, el traçat de vies de marxa lenta i àrees de descans. Enguany presentem una esmena al Pressupost de l’Estat a fi que aquest incorpori partida per als estudis del túnel de la Bonaigua, que bàsicament és responsabilitat estatal. I així mateix fem amb els trams de l’Eix dels Pirineus, també estatal, que han d’assegurar d’una vegada per totes la permeabilitat entre valls pirinenques.

2. Senyalització d'espais naturals.
El Parc Nacional d’Aigüestortes és de competència estatal des del punt de vista de la gestió. Ens comprometem a dur la demanda d’una millor i major senyalització en les seves proximitats, tant al Consell que el gestiona, com al mateix Govern de l’Estat. Potser caldrà consensos territorials i sectorials pel que fa a la tipologia i als continguts d’aquesta informació. La Federació d’Hostaleria, al respecte, ens hauria d’aportar criteris, propostes, suggeriments.

3. Promoció turística de la Catalunya interior.
Déu n’hi do la promoció dels patrimonis culturals, paisatgístics, bio-diversos i turístics de les Terres de Lleida i del Pirineu i Aran que les administracions públiques han fet en aquests darrers anys! Promocions a través de la premsa escrita, dels audiovisuals, de les missions a ciutats catalanes, espanyoles i de l’Europa pròxima... Les campanyes han estat sostingudes i ininterrompudes. I s’hi ha esmerçats molts recursos públics, tant dels municipis, com dels consells comarcals, de la Diputació i de la pròpia Generalitat de Catalunya. Mai res no és suficient... Ara, l’existència dels aeroports de Lleida-Alguaire i de la Seu d’Urgell ens permeten –i obliguen- a encarar les campanyes promocionals de manera més extensiva; i més internacional, perquè són veritables reclams i molt efectives plataformes per a l’atracció del turisme cultural, de natura i l’esportiu.
Nogensmenys, s’ha difós el patrimoni arquitectònic de la Catalunya pirinenca i de la Catalunya Nova: de la muntanya i dels plans. I igualment la infraestrcutura museística. I també el patrimoni natural: forests singulars, biodiversitat, ornitologia, curos fluvials... I també s’ha difós la riquesa culinària tradicional i innovadora de Lleida (Pirineu i pla). Tot plegat, s’ha fet –potser un pèl desacompassadament- amb el creixement de la infraestructura hotelera i d’acollida rural, que creix lentament i segura. Hi ha ajudat el Govern, amb línies de suport a la diversificació de l’activitat, i amb línies creditícies a la innovació econòmica i empresarial.
Es important comprendre la dimensió “turística” de la Xarxa Natura 2000, la creació de zones de reserva cinegètica que s’han fet, la valorització de PEINs (Utxesa, emblemàtic), la creació de nous espais naturals en forma de Parcs Naturals (Pirineu, Cadí...) Ara cal aconseguir el del Montsec. I els centres d’interpretació de les ZEPA, dels aiguabarreigs de Ponent i d’Utxesa. Per a nosaltres, aquestes han estat aquesta legislatura i seguiran essent tasques prioritàries en la promoció política de les nostres terres interiors i de muntanya. El que no significa que hagi de cessar la promoció pública que ja es ve fent del patrimoni. Ans al contrari, al manteniment d’aquesta despesa pública caldrà sumar-hi els esforços privats o corporatius que siguin possibles i endegar missions comercials a l’exterior, amb participació directa del sector.

4. Turisme de neu.
No estem del tot segurs que hàgim perdut cap lideratge en la pràctica dels esports de neu i en l’activitat econòmica que se’n deriva. Però és cert que hi ha competències dures a Andorra, a l’Aragó... i que França i Itàlia fan reclams potents. Tot amb tot, hem fet descansar el turisme de muntanya massa en el monocultiu de la neu (i en unes poques pràctiques d’aquest monocultiu). Creiem que la inventiva, la innovació i les inversions de les empreses han de créixer front a la competència de l’entorn. Naturalment, els instruments de finançament públic han d’estar a disposició dels particulars, màximament considerant aquest sector com a pal de paller del desenvolupament de la muntanya. Però la muntanya (no només el Pirineu, sinó el pre-Pirineu) ofereix possibilitats de turisme cultural, patrimonial, de lleure d’estiu, ecològic que cal explorar i finalment explotar sosteniblement, com a complement a les activitats de la neu i en temps de bonança climatològica (estiu i tardor).
Competir amb l’entorn, endurint les infraestructures respecte del medi no és bona solució: pa per avui i gana per demà. Cal recercar models novedosos d’activitat, complementarietats a la pràctica esportiva, intensificar els aspectes culturals del medi i els culinaris... Atendre necessitats específiques dels visitants: criatures, persones grans, persones amb escassa mobilitat. Cal explorar com fer rendibles patrimonis ara paralitzats: paratges naturals, arqueologia de la mineria, fruits del bosc, turisme fotogràfic... etc.

El diumenge, toca endevinalla.

Allò que en ells natura sembra

i els creix tothora en lloc vistós

jo, amb el perfil de fina fembra

m'ho enduc, ferma, tot sabonós.

Honor per als combatents. Dignitat per als innocents.

El proper dia 28, al cementiri de Lleida, el Conseller Joan Saura presidirà un acte de culminació dels treballs per a la dignificació de les persones que van ser entarredes en una fossa comuna, víctimes dels bombardejos de la Guerra Civil i dels afusellaments duts a terme per part dels comandaments dels vencedors de la guerra. No sé quanta gent reposa allí, fins ara negligida per la dictadura i oblidada per la democràcia, fins avui.

El "Memorial Democràtic" té moltes virtuts, però la que em sembla més noble és la recuperació de les restes dels homes i les dones que van morir abatuts per la bèstia feixista.

No vull ser ni intolerant ni exclusivista. La reraguarda republicana va fer malvestats. Però és cert que els morts del costat revoltat han tingut memòria pública. Al cementiri de Lleida, una enorme creu de ciment, ajaguda sobre la terra que cobreix els ossos, fa molt de temps que és punt de referència per al record i per a les oracions.

L'alcalde Siurana va fer un gest per a les víctimes del feixisme: una urna de vidre, amb terra a dins, i una inscripció recorda tots els morts, inespecíficament... Però la terra que colga els republicans abatuts no ha estat recognoscible fins ara. Hem deixat passar trenta anys per damunt seu, sense que cap de nosaltres els saludés en la memòria. Jo em dolc de mi mateix, tal volta massa ignorant dels fets i massa desconeixedor de l'indret.

La historiadora lleidatana, Conxita Mir ha reivindicat llargament la dignificació d'aquelles persones fidels a la república, vençudes pel ferro i pel plom de la maquinària bèl·lica feixista. Fins ara no ha pogut veure culminat el seu desig, tan honest.

El 28 d'octubre, un mes abans d'una consulta democràtica per a la constitució d'un nou Parlament, serem definitivament honestos amb els nostres morts republicans. Tard, però finalment honestos amb ells. La dignitat que donem al seu lloc de descans, ens la tornen ells. Ells ens fan dignes!

El diumenge, toca endevinalla.

Ding-dong, ding-dong, ding-dong...

m'encenc i m'apago i no em fonc.

De la torre sobre el mar, germana,

aviso que passo urgent i insana,

camí del remei que ja m'espera

entre bates blanques amb solera.

Sóc llum tremolosa i també sóc so,

i, evident, faig notar-ho, tot això.

Solució: la sirena.

Joan Saura i el poder (no tan) ocult de la dreta.

Reviso la meva memòria i no sóc capaç de rastrejar-hi el nom de cap conseller o consellera del Govern de la Generalitat més acarnissadament maltractat que Joan Saura en aquesta darrera legislatura. Puc recordar en Carod-Rovira i el propi Pasqual Maragall, que van rebre déu-n'hi-do. Però com Saura no. Saura ha estat la víctima propiciatòria en un Govern no tolerat per la dreta econòmica, sociològica, mediàtica i política de Catalunya. El primer tripartit va ser tota una sorpresa que va enxampar desprevinguts els poders fàctics catalans. Quan hi van reaccionar en contra, ja era tard. Van inventar-se la feliç metàfora de les muntanyes russes i van viure el dol del darrer any de mandat amb aquesta troballa arrapada al pit, com les criatures abracen un peluix quan tenen por.

El segon Govern d'esquerres no els ha trobats desarmats, els poders fàctics dretans: estaven alerta. Per això van delegitimar-lo des del primer dia de la investidura del President Montilla. I l'han combatut per terra, mar i aire, dia sí, dia també. Tombar Montilla era inaconsellable: el PSC té una part pròxima al poder fàctic; la dreta pot necessitar el PSC algun dia, i el PSC és susceptible d'acords polítics amb signe conservador (vegi's sinó la LEC). La baula més feble era ICV-EUiA. I la part més tova de la baula feble era el conseller d'Interior. Ni una treva, doncs. Qualsevol pas que ha donat ha estat contestat a dintre i a fora. No ha importat un carall la seguretat nacional, les raons de discreció d'estat, la prudència en matèria sensible... El cas era sorollar la víctima i aprimar-la per afeblir el Govern.

Avui mateix, un membre de la "Casa Gran del Catalanisme" m'argumentava a favor de la limitació de mandats. Després, la mateixa persona, judicava el capteniment del Govern de Catalunya i em feia notar la incapacitat dels seus partits: ERC no presenta el seu major valor, Carod-Rovira, a les pròximes eleccions; el PSC bandeja Castells; i ICV-EUiA negligeix el seu màxim exponent: Saura. Li he hagut de replicar que tothom té dret a sentir la seva acció culminada, conclosa; a descansar. I li he hagut de recordar que tot just acabava de reclamar per a la democràcia la limitació de mandats. L'home no s'ha donat per al·ludit. Ho he trobat natural: fins que no sigui enterrat, Saura ha de ser acusat, fustigat, castigat, mort políticament.

Potser Carod-Rovira se'n surti millor. Pasqual Maragall no va poder. Hi ha una evidència dolorosa de constatar: la majoria de Catalunya és d'esquerres, però la minoria de dretes és molt més poderosa que no semblava. Temible, de fet, per a un futur de progrés que haurem de guanyar-nos a contra-corrent i amb molta més intel·ligència que no la que hem aplicat fins avui.