El diumenge, toca endevinalla.

Sóc de cos espès i ben compacte

duc l'ànima a dins, tan amagada:

només n'ensenyo un extracte

petit, al capdamunt de la carnada.

Vaig servar el sucre de les flors,

un dia ja llunyà, entre les cel·les.

Ara ensucra, la flama del meu cos,

l'esperança de les damisel·les;

i encén, durant les negres nits,

coratge i valentia en tots els pits.

Auguris (2).

Auguro que a Catalunya s'esdevindran fets importants, de gruix, amb pes. Després del que hem viscut amb l'Estatut i la sentència que l'ha capolat, les coses no es poden sostenir com són fins ara, tan estantisses, tan incertes, tan ingovernables. La nació que Catalunya ha ratificat de ser, sofreix massa tensions com perquè en resisteixin les parets que la contenen.

La remor del deu de juny a Barcelona no fou només remor. Hi havia, en aquella massa inquieta i ofesa, una potència enorme de transformació social i de renovació nacional. La traducció política immediata -potser barroera i tot- d'aquella força l'hem palpada en les propostes electorals darreres: independència per la via directa, referèndum per a la independència, concert econòmic, federalisme sense cafeïna, reforma constitucional per a un Estat confederal... Cap denominador comú entre les expressions polítiques catalanes! Una descomposició de vectors, a favor dels guanys electorals...

Però la tensa relació entre l'Estat i Catalunya seguiex al carrer. Ara en silenci i sense masses apinyades, però igualment tibada. Aquesta qüestió no és un atzucac. Té sortida, encara que una tàpia històrica la mantingui tapada.

La solució ha de comptar amb dues premisses sine qua non: la unitat política expressada al Parlament i en les estructures municipals, i una immensa majoria popular que hi doni suport (no només que la toleri). I caldrà construir el text d'amdues condicions amb una literatura diàfana, clara, entendora.

Serà avui o demà, però el màxim comú denominador en què coincideixi la política parlamentària, la local i la sociologia popular, arribarà. I potser només serà un pas, res definitiu, a l'espera de noves tensions futures. Però serà un pas sense retrocés. Serà una construcció nacional no identitària, sinó popular, cultural, fruit de la història catalana, sempre confinada per l'Estat o per la ideologia catalana dominant.

Al meu entendre tot passa per acordar a Catalunya quin és el model Federal/Confederal d'Estat; què significa aquest model comú en matèria de finançament de la Generalitat; i per la ratificació en referèndum d'aquest model, que, arribat a les Corts, haurà de ser considerat no només viable, sinó estrictament necessari. Potser cal, encara, comptar amb aliances entre les nacions que avui composen l'Estat. Aquestes, seran necessàries per bé que no estrictament imprescindibles.

Auguris (1).

Auguro que succeiran moviements novedosos, importants, grans, en la política catalana. No serà demà que s'escaigui; però no tardaran a esdevenir-se.

L'esquerra catalana no se sostindrà si no repensa el seu paper, des de la pluralitat que ha expressat al llarg de la història. Les fronteres entre el centre-dreta, el centre-esquerra i l'esquerra (algun cop dita "real") tenen tendència a diluir-se. Quan l'economia governa la política i aquesta es veu incapaç de regir aquella, la dreta ho envaeix tot, perquè la dreta és la premonició dels capitals, la preparació del seu camp de maniobres, i la gestió dels efectes del seu moviment. Les darreres eleccions catalanes expliquen aquesta teoria. Un corrent sociològic, entre la simpatia franca i el temor al futur immediat, ha canalitzat els sugfragis cap a la banda dels que protegeixen o gestiones els capitals. L'esquerra, incapaç d'una alternativa o sense capacitat d'atreure confiança suficient en la que proposa, ha estat ignorada en la voluntat de la majoria. Si fa no fa, com a tot el món industrialitzat; com en totes les democràcies occidentals. La gent ha buscat la seguretat incerta del refugi, en lloc de sortir a camp obert i combatre la por.

L'esquerra ja no és -ni serà- allò que va ser en els anys de construcció de les societats del benestar. Fins i tot les "terceres vies" ja són qüestionades per la potència dels capitals que es mouen ràpid, incontrolats, amb les seves divisions d'artilleria pesada. L'esquerra contemporània haurà de construir instruments d'intervenció pública no només per parar l'avenç d'una economia liberal totpoderosa, sinó també per doblegar-la (sense destruir-la) a favor de la re-distribució el més universalitzada possible.

Per això les definicions socialdemòcrates, socialistes o prgoressistes, ja no són d'aquest temps. Ni és d'aquest temps el programa dels partits que encara les sostenen. Tot un nou món aflora, imprevisible i poderós. I és en aquest escenari que cal el replantejament de les idees, de les estratègies i de les tàctiques de l'esquerra sociològica i política: govern sobre els capitals mòbils i especuladors, democràcia sobre els moviments financers, equitat social, equitat amb els països en vies de desenvolupament, modernització dels sistemes relatius a l'energia, al transport i a les comunicacions, innovació en la producció d'aliments, canvis profunds en els models de consum, solidaritat ecològica intergeneracional...

A Catalunya, repensar i refer l'esquerra, ara és una necessitat, una evidència i una oportunitat. Es essencial que la pluralitat es mantingui viva. Però és igualment imprescindible una línia rectora d'unitat d'acció en base al màxim denominador comú. La transversalitat haurà de ser un cànon. I la unitat d'acció, en base al nou criteri polític que incorpori aquelles estratègies a què em referia abans, una manera nova d'afrontar els reptes d'aquest futur que ja tenim damunt de les espatlles.

Ocells.

Avui ha vingut fins a ran de casa la parella de garses que tot l'estiu ens ha fet companyia. A terra, hi havia mmenjar dels gossets, i he vist com l'espicossaven. Són preludis de l'hivern que arriba amb els dits blancs de glaç nocturn.

He recomptat les aus de la meva infantesa: garses, puputs, òlibes, mussols, tudons, grives, perdius, sibocs, guatlles, merles, verderols, caderneres, abellerols... I he pensat en les lluernes que il·luminaven els camins. I en els grills que condormien les nits d'estiu. I en les cigarres encastades als ametllers, amb la seva sonsònia gregoriana. I en les mantis que jo descobria dessota les gavelles d'ordi, recent amuntegades.

Amb el pare, algun cop, després de la pluja primaveral o estiuenca, sortíem pels camins a plegar cargols bobers. Amb ben poca estona n'omplíem un cistellet, perquè tot era baves i transitar lentíssim.

Ara, en alguns pobles, l'ajuntament paga diners per cada garsa morta a trets. Es dificilíssim sentir el cant agut i pregon de l'òliba en els oliverars, o el so constant dels mussols als teulats de les cabanes i masies. Als ametllers, ja no hi ha nius de grives. I les estrelles han perdut el reflex en les lluernes dels camins.

Això sí: Syngenta, Bayer, Monsanto... segueixen fent l'agost tot l'any. Els pagesos d'ara es lamenten que la U.E. prohibeix segons quines substàncies plaguid¡cides que abans podien espolsar-se sobre les fulles....

Jo no sé... però cada dia penso més en el meu petit nét, en la filla menuda del meu germà. ¿Quina terra els deixarem, sense cuques de llum en la nit, sense vol de perdius sobre els sembrats, sense el ritme de les hores estelades que les òlibes canten damunt les oliveres? ¿Quina terra, per a aquests menuts, cansats de veure tantíssimes tones de la mateixa mena de fruita, collita rere collita, sense gaire perfum de fruita i amb poc sucre del sucre de la fruita?

Encara sort que les garses proliferen, a pesar del preu de la seva mort. Sort que els tudons poblen novament els fils que transporten el corrent elèctric d'una banda a l'altra d'aquest món d'artificis!

Alegria.

D'adolescent, vaig aprendre a sentir-me feliç en el "cau". Era minyó escolta, a l'agrupament d'Arbeca. Sentir que érem un equip i que compartíem espai, temps, il·lusions i confiança, em feia saber persona entre les persones. Era una delícia trobar-se en un projecte, en una il·lusió inconcreta i aèria, en un present que vessava seguretat.

Així m'he sentit durant aquesta llarga campanya electoral. Som pocs, nosaltres. Però hem estat tan untis que no hi havia res que ens pogués clivellar. Hem estat a tot arreu, multiplicant-nos, com els pans a la muntanya del sermó. Dividint-nos només per abastar més indrets i més paraules. Dividint-nos en la geografia, però amb la confiança blana, quieta i segura que al vespre ens retrobaríem, o que ho faríem l'endemà al matí; tothom amb una rialla a la boca per causa del bé amb què hem dut el nostre missatge arreu. Solidaritat, sí.

Quin contrast amb la solitud parlamentària! El Parlament és vibrant, treballós, nerviüt. Hi satisfà la intervenció rodona o l'èxit d'una proposta... Però la feina del parlamentari és sempre una responsabilitat solitària, un risc personal... Sí que ajuda el grup, però durant les hores de preparació i d'estudi, en el temps que som damunt del faristol, davant dels diputats i diputades, l'experiència personal s'amassa en una sensació tremenda de soledat. Sentit del deure, sí.

La vida és feta d'aquests contrastos: lluita col·lectiva i sòlida per la causa comuna. I, després, l'execució dels compromisos contrets: pacient, entotsolada, constant, aquietada entre el saber i la consciència..!

El diumenge, toca endevinalla.

Parlo alt i clar, i dur, i rebel

contra qui ja no té el meu cor

perquè m'ha estat infidel

o si ha malbaratat tot l'or

que li vaig deixar en cristall

quan encar hi tenia un lligall.

Alt parlo, i clar, quan entro

en l'habitacle transparent.

En qui m'estimo jo concentro

la força que tinc i el faig valent

amb l'esperança d'un anhel

i fe que qui estimo hi serà fidel.

Solució: el vot.

El diumenge, toca endevinalla.

Els meus canells contra la fusta;

la carn tan nua i el cos adolorit!
On és l'aire que exigeix mon pit?
Sòc xai d'una humanitat injusta?

Solució: el Crist en la creu.