Ocells.

Avui ha vingut fins a ran de casa la parella de garses que tot l'estiu ens ha fet companyia. A terra, hi havia mmenjar dels gossets, i he vist com l'espicossaven. Són preludis de l'hivern que arriba amb els dits blancs de glaç nocturn.

He recomptat les aus de la meva infantesa: garses, puputs, òlibes, mussols, tudons, grives, perdius, sibocs, guatlles, merles, verderols, caderneres, abellerols... I he pensat en les lluernes que il·luminaven els camins. I en els grills que condormien les nits d'estiu. I en les cigarres encastades als ametllers, amb la seva sonsònia gregoriana. I en les mantis que jo descobria dessota les gavelles d'ordi, recent amuntegades.

Amb el pare, algun cop, després de la pluja primaveral o estiuenca, sortíem pels camins a plegar cargols bobers. Amb ben poca estona n'omplíem un cistellet, perquè tot era baves i transitar lentíssim.

Ara, en alguns pobles, l'ajuntament paga diners per cada garsa morta a trets. Es dificilíssim sentir el cant agut i pregon de l'òliba en els oliverars, o el so constant dels mussols als teulats de les cabanes i masies. Als ametllers, ja no hi ha nius de grives. I les estrelles han perdut el reflex en les lluernes dels camins.

Això sí: Syngenta, Bayer, Monsanto... segueixen fent l'agost tot l'any. Els pagesos d'ara es lamenten que la U.E. prohibeix segons quines substàncies plaguid¡cides que abans podien espolsar-se sobre les fulles....

Jo no sé... però cada dia penso més en el meu petit nét, en la filla menuda del meu germà. ¿Quina terra els deixarem, sense cuques de llum en la nit, sense vol de perdius sobre els sembrats, sense el ritme de les hores estelades que les òlibes canten damunt les oliveres? ¿Quina terra, per a aquests menuts, cansats de veure tantíssimes tones de la mateixa mena de fruita, collita rere collita, sense gaire perfum de fruita i amb poc sucre del sucre de la fruita?

Encara sort que les garses proliferen, a pesar del preu de la seva mort. Sort que els tudons poblen novament els fils que transporten el corrent elèctric d'una banda a l'altra d'aquest món d'artificis!

Alegria.

D'adolescent, vaig aprendre a sentir-me feliç en el "cau". Era minyó escolta, a l'agrupament d'Arbeca. Sentir que érem un equip i que compartíem espai, temps, il·lusions i confiança, em feia saber persona entre les persones. Era una delícia trobar-se en un projecte, en una il·lusió inconcreta i aèria, en un present que vessava seguretat.

Així m'he sentit durant aquesta llarga campanya electoral. Som pocs, nosaltres. Però hem estat tan untis que no hi havia res que ens pogués clivellar. Hem estat a tot arreu, multiplicant-nos, com els pans a la muntanya del sermó. Dividint-nos només per abastar més indrets i més paraules. Dividint-nos en la geografia, però amb la confiança blana, quieta i segura que al vespre ens retrobaríem, o que ho faríem l'endemà al matí; tothom amb una rialla a la boca per causa del bé amb què hem dut el nostre missatge arreu. Solidaritat, sí.

Quin contrast amb la solitud parlamentària! El Parlament és vibrant, treballós, nerviüt. Hi satisfà la intervenció rodona o l'èxit d'una proposta... Però la feina del parlamentari és sempre una responsabilitat solitària, un risc personal... Sí que ajuda el grup, però durant les hores de preparació i d'estudi, en el temps que som damunt del faristol, davant dels diputats i diputades, l'experiència personal s'amassa en una sensació tremenda de soledat. Sentit del deure, sí.

La vida és feta d'aquests contrastos: lluita col·lectiva i sòlida per la causa comuna. I, després, l'execució dels compromisos contrets: pacient, entotsolada, constant, aquietada entre el saber i la consciència..!

El diumenge, toca endevinalla.

Parlo alt i clar, i dur, i rebel

contra qui ja no té el meu cor

perquè m'ha estat infidel

o si ha malbaratat tot l'or

que li vaig deixar en cristall

quan encar hi tenia un lligall.

Alt parlo, i clar, quan entro

en l'habitacle transparent.

En qui m'estimo jo concentro

la força que tinc i el faig valent

amb l'esperança d'un anhel

i fe que qui estimo hi serà fidel.

El diumenge, toca endevinalla.

Els meus canells contra la fusta;

la carn tan nua i el cos adolorit!
On és l'aire que exigeix mon pit?
Sòc xai d'una humanitat injusta?

Solució: el Crist en la creu.

Intervenció en el "miting" central de campanya ICV-EUiA (Barcelona, 20/N/10)

Volgudes amigues,
Amics volguts,

No he vingut, avui, a explicar-vos res. A dir-vos res de nou. Sóc davant vostre per confessar-me a vosaltres, que sou la meva sobirania.

En les interminables matinades d’aquesta duríssima campanya, que tan dignament desgranem, he tingut múltiples temptacions. Això és el que us confesso:

M’ha encaterinat la política fàcil, de solucions ràpides i senzilles: si ets jove, adhereix-te a l’empresari, sense condicions... perquè en ell és el teu futur!

M’han temptat els paradisos, on els rics tenen compassió dels pobres i per això els regalen motxilles amb pesades hipoteques i carmanyoles amb samfaina per a les vacances a terminis: “Aneu i gaudiu, que els vostres plaers són les divises nostres!”

M’han enlluernat les promeses de paisatges plens d’autovies a vessar, i d’horitzons amb xemeneies nuclears: oh, el paradís de l’energia! He sentit la temptació d’abandonar els conreus i els rius i els boscatges perquè diuen que són l’obstacle per a les noves urbanitzacions de la felicitat a la cartera!

M’ha vingut salivera quan m’han promès desgravacions, i regals, i carantonyes si abandonava la sanitat pública, tan prima, i abraçava una mútua de carns ben grasses... Si em batejava en la fe de les pensions privades i apostatava de les públiques, tan dels pobres! Ai, el miratge d’un oasi d’aigua per al poble, mentre els poderosos beuen bloody-mery a la terrassa d’un hotel de cent estrelles!

Volguts amics, amigues volgudes, assemblea meva,

M’han temptat les promeses d’un món en què els impostos es feien tan menuts com gotes d’aigua mentre la barra de la borsa creixia com els gratacels de lobbies i corporacions: aquest vertigen de la riquesa que diuen que també pot ser la meva!

I m’ha temptat les escoles que acullen nens, blancs de pell i blancs de credo, perquè són els infants de les elits.

He afluixat davant la temptació d’un món sense diferències racials, ni de credos: “cadascú a casa seva i Nostresenyor a la de tothom”. “bon vent i barca nova, que si t’he vist ja no me’n recordo!” Ah, les identitats que maten!

Perdoneu-me, perquè...

M’ha excitat l’enriquiment fàcil del tres per cent que no té càstig públic. Perquè m’ha encaterinat la facilitat de ser sobiranista avui, pescador de peixos amb cove de vímet demà, mesell monclovita abans d’ahir, però mai despentinat i sempre ben vestit amb corbata de patriota.

M’han temptat, sí. Però aquest home que es confessa no ha sucumbit. Sé que els cants de les CiUrenes deixen als seus peus pelats i blancs els ossos dels homes.

I ara us demano, a vosaltres que sou la meva sobirania, la fibra muscular dels braços meus, que m’ajudeu Que em feu fort i valent com vosaltres sou:

Fort per seguir fidel a la causa de l’equitat i de la fraternitat!,
Ferm en la defensa de les llibertats que hem conquerit!,
Segur en la construcció feliç de la diversitat!,
Constant en el treball per a una Catalunya equilibrada en tots els territoris seus!,
Bonista, sense vergonya de se ser bo i convençut de la bondat de la política!,
Sobiranista sense exclusions ni cap mena de rancúnia!,
Tan lila i tan blanc com sou vosaltres; com ho són els lliris dels nostres camps!,
Verd com els pebrots verds; i tan roig com els tomàquets que fan olor de tomàquet!

Ajudeu-me a ser com vosaltres sou, assemblea meva, sobirania meva:

Segador entre els pagesos de la meva terra, i forner que amassa i cou el pa dels pares nostres i dels nostres fills.

Perquè vosaltres sou l’esperança verda de la meva pàtria, el múscul de la seva acció.

Endavant, sí. Endavant!

ACAPPS.

Aquesta tarda de dissabte, la Federació ACAPPS d'associacions i persones sordes oralistes de Catalunya, he volgut reconèixer les diputades i diputats que, al Parlament de Catalunya, vàrem impulsar fa uns pocs mesos la Resolució que instava el Govern de la Generalitat a donar el suport escaient a les necessitats dels infants i adults que, sords, volen ser oralistes: parlar en català per la seva pròpia boca.

ACAPPS és desconeguda de la immensa majoria de catalans. I és desconeguda la lluita personal dels sords que, amb un implant coclear i amb un audífon i l'ajuda de professionals logopedes, assoleixen plena competència auditiva i locutiva. Es una aventura impressionant, fantàstica, immensament heroica.

Entre els diputats reconeguts avui, hi era jo. M'han demanat de dir uns mots. Al faristol he deixat dit això:

"He vingut a demanar-vos disculpes pel meu pecat d'orgull: abans de vosaltres, jo creia que hi sentia, i que sabia parlar. Avui us confesso que hi he sentit i que he començat a parlar de veres després de vosaltres".

Es ben sincer, el que he dit. I tinc l'esperança que l'auditori haurà entès quin és el fons de la meva confessió.

El diumenge, toca(rà) endevinalla.

Jo, el fruit del bosc i de la mina,

mina i arbre sóc, i no res més.

Llarg i prim per a qui m'examina.

Negre em fonc en els papers.

La mà que em guia diu "camina!"

Són els dits que em fan ballar

ara és una dansa prima i fina,

després, un rap per gargotejar.

Solució: el llapis.