A partir d’avui, i fins al 28N, els enllaços del diumenge estaran íntegrament dedicats a tot el que envolta les eleccions al Parlament.

1.- Cara a Cara CiU-PSC. Resum i transcripció del debat (o intercanvi de retrets) que van mantindre divendres les números 2 de les llistes de PSC i CIU.

2.- No acusemos sólo al tripartito. Barbeta repartint galetes a destra e sinistra.

3.- “Prefiero un ‘president’ supernormal que uno que se crea un milhombres”. Iceta defensant la paradeta a El Periódico.

4.- CiU es presenta com la força política més municipalista. La federació nacionalista cerca impuls en les places importants a nivell municipal per explotar la imatge de govern fort.

5.- Más candidatos que nunca. El 28N els ciutadans podrem escollir entre 38 candidatures, lo qual traduït a candidats vol dir que es presenten més de  3.800 persones. Sembla que les eleccions s’han convertit en un gigantesc procés de selecció. Serà la crisi. Apostaria, però, que el 95% de la ciutadania només tindrà en compte 6 o 7 candidatures. En tot cas no està de més comentar la dada.

6.- A Laporta li fan la campanya? Sí i de fa temps. La qúestió, des del meu punt de vista, no és si els altres t’ajuden a guanyar notorietat, la qüestió és si la pèrdua de control del que comuniques és una bona estratègia més enllà d’aquestes eleccions.

7.- L’abstenció té la clau electoral. La participació podria augmentar entre 3 i 7 punts si les campanyes dels partits cerquen la mobilització dels seus. La dada no és irrellevant tenint en compte que els pronòstics apunten a una participació més propera al 50% que no pas al 55-60.

Obama_The Economist

Tot apunta a que els demòcrates poden perdre la Cambra de Representants i ho passaran malament per mantindre la majoria al Senat. Davant d’un partit republicà fragmentat però mobilitzat, la situació econòmica i la dificultat per gestionar les expectatives generades han creat un escenari força complicat per Obama.

Davant d’aquestes perspectives el primer que em pregunto és si realment ho ha fet tan malament aquesta dministració, i la resposta, si comparem amb altres administracions, és que no. Més aviat al contrari.

S’ha rescatat l’economia i tot i així s’ha reduït el dèficit públic, s’han baixat els impostos, i de les cinc apostes electorals més potents s’han complert quatre -estímul fiscal, reforma sistema sanitari, sortida d’Iraq i reforma del sistema financer- i la única que ha quedat paralitzada ha estat la de lluita contra el canvi climàtic tot i que sembla que entrarà amb força a la segona meitat del mandat.

Per tant, ens trobem que hi ha una dificultat evident per comunicar això. Al The Economist ho diuen sense embuts: “Barack Obama and the United States are both doing a little better than Americans seem to believe”

És així de simple. O així de complicat. Deixant de banda condicionants amb els quals s’ha d’enfrontar el govern d’Obama, un 9,6% d’atur pesa molt, el cert és que la situació és preocupant.

Sovint quan parlem de desafecció mencionem la llunyania que hi ha entre representats i representants, i enfoquem aquesta separació únicament com un empitjorament en la capacitat de governar d’aquests últims. No analitzem si aquests o han fet millor o pitjor sinó que directament relacionem esgotament amb el sistema i males actuacions dels qui el gestionen.

El gran debat és, o hauria de ser, com revertim aquesta situació. N’hi ha prou amb una comunicació més eficaç i propera o són necessaris canvis sistèmics?

Probablement en la barreja de totes dues receptes hi trobarem la solució. El que és evident és que la cojuntura actual no ajuda a una reflexió serena. La crisi econòmica és el més semblant a uns arbres que no ens deixen veure el bosc.

wikileaksiraqresized

1.- Wikileaks desvela las mentiras sobre la guerra de Irak. Crec que no som conscients del que significa el que estan duent a terme Julian Assange i els seus col·laboradors. Una petita revolució que posa en evidència governs, institucions financeres i els propis mitjans de comunicació, i que altera el cicle tradicional de publicació i consum d’informació.

2.- Cita secreta con el hombre que hace temblar al Pentágono. Una revolució que, evidentment, comporta riscos. Tots els fronts oberts han convertit la vida d’Assange, i dels altres membres de la organització, en una entrada i sortida constant dels tribunals, per no parlar dels perills directes cap a la seva pròpia vida.

3.- El ’spin doctor’. Anàlisi de l’home fort del govern de Zapatero.

4.- Zapatero quiere ganar. Anàlisi del canvi de govern en 22 punts. No és el més complert però serveix per entendre determinats moviments sobretot a nivell de partit. Ja li pot anar bé el canvi de rumb a Zapatero, avui un sondeig de El Mundo augmenta la distància entre PSOE i PP.

5.- Eleccions catalanes: Montilla s’humanitza a La Noria, Mas parla clar sobre les idees de campanya del PSC, Puigcercós demana el seu lloc a l’espai mediàtic bipartidista, i la resta continuen en un preocupant segon pla que només el Laporta trenca amb les seves aventures judicials.

6.- Cas Pretòria, de l’escàndol al bluf? No sé si és actualitat política però trobo que val la pena recordar-ho. Els diferents ritmes que segueixen la política mediàtica i els processos judicials fan que treiem conclusions abans d’hora, i que l’escarni públic arribi per aquells que a dia d’avui encara són pressumptes.

7.- Prostitució, indefinició i hipocresia social. Davant de les declaracions d’un i de les promeses de l’altre, l’opinió que em queda és que el tema de la prostitució mereix un debat molt més serè que no pas un intercanvi de declaracions preelectorals.

Photo via Foreign Policy.

Tagged with:
 

Xarxes per mobilitzar

Aquest és un post de resposta al post que la Sílvia Claveria ha publicat a El Pati Descobert titulat “El joc d’internet a la campanya electoral”.

En essència estic d’acord amb el que hi diu. Les limitacions de la xarxa com a terreny de joc venen marcades en part per l’actitud dels partits, la poca implantació del mitjà i la desconfiança que genera, i pel fet de que els usuaris més actius a la xarxa també ho són, normalment, en entorns offline.

És precisament sobre aquest últim punt on m’agradaria afegir algún matís que crec que marca la diferència quan parlem de la utilitat d’aquest mitjà en aquestes eleccions. És cert que, en general, són aquells ciutadans més actius, tant militants com no militants, els que més participació i debat generen a les xarxes socials. I per tant aquests poden no representar un segment atractiu pels partits donat que ja estan mobilitzats en un sentit o un altre, almenys en termes de guanyar/fer perdre vots.

Però en aquest discurs potser oblidem que és aquesta mobilització dels nostres no sempre és senzilla i en cap cas és un factor secundari pels partits.

Parlar d’Internet i citar Obama és una activitat que ha superat l’adjectiu de clàssic. Té sentit fer-ho des del punt de vista que és la campanya que marca un abans i un després en l’ús de l’eina. La clau, però, és entendre perquè.

La Sílvia diu que aquest element va ser molt important per donar-li la victòria a Obama. Hi estic d’acord. Es van llençar molts missatges per la xarxa. Xarxes socials, aplicacions mòbils, vídeos amb milions de visites a Youtube, etc. Cert. Però el factor determinant va ser la organització i la coordinació de totes les bases de Grassroots (i Netroots) que van col·laborar.

La xarxa va fer possible que s’arribés a uns nivells de coordinació mai vistos. Via xarxes socials i via els invents 2.0, sí, però també via mails, via trucades a partir de plataformes digitals, etc. Eines no tan vistoses i que normalment no s’inclouen en el repertori habitual del 2.0, però que al cap i a la fi van ser les més útils per arribar als electors.

Tornem a casa.

No, la campanya aquí no té aquesta magnitud ni possiblement tindrà tanta rellevància en el resultat final. Però no es pot deixar de banda que aquest factor organitzatiu, que en última instància és el que t’ajuda a mobilitzar, és el que dóna sentit, o ho hauria de fer, a les estratègies digitals. Altra cosa és quins partits han entès això, quins ho han entès de rebot, i quins no ho han fet.

D’això en parlarem més endavant, en aquest bloc, i potser aquesta nit en el debat sobre campanyes 2.0 a Vic, en el qual m’han convidat a participar.

Com que no vaig gens sobrat de temps faig copy/paste d’un post que he publicat avui al bloc de Cink i així almenys aprofitem la feina feta.

“El próximo 2 de noviembre los norteamericanos escogen a los que serán sus representantes en el Congreso en las conocidas como Midterm Elections. Además, el mismo día también se celebran elecciones para gobernadores en 34 estados, lo que nos deja ante un escenario con múltiples candidaturas y un alto número de estrategias online.

iphone-politica-eeuu-midterm-elections

Aunque su uso no está extendido al 100%, la presencia de las candidaturas en las redes sociales está siendo masiva, en un paso más hacia la estandarización de este canal como un escenario más en las campañas políticas. Un 68% de los estadounidenses consumen información online antes de decidir su voto, así que la apuesta está justificada. Es precisamente su uso generalizado y relativamente nuevo en este tipo de elecciones, aunque ya fue utilizado en 2006, lo que nos permite observar algunas prácticas o tendencias que compartimos a continuación.

Menos es más
Parece que lo que hasta ahora era una lucha por estar en todos los entornos posibles, y en especial en Facebook y Twitter, se empieza a racionalizar en favor de la eficiencia y la comodidad del candidato para gestionar sus perfiles personalmente. Determinadas estrategias ya no se plantean con el objetivo de maximizar la presencia sino más bien con la de sacar el mayor rendimiento y consolidar comunidades activas que aporten valor para el candidato y su campaña.

Android coge el relevo
Si las previsiones de ComScore se cumplen, los smartphones con el sistema operativo de Google deberían situarse líderes del mercado estadounidense en febrero del año que viene. Con esos datos no es de extrañar que la gran apuesta estratégica en dispositivos móviles de Organizing for America, la comunidad online creada por el partido demócrata para estas elecciones, sea una aplicación de Android. Como su predecesora para iPhone, la aplicación cuenta con mapas, datos de contactos, y toda aquella información que pueda ser útil para el trabajo de campo que llevan a cabo las bases.

“Check in” en campaña
El equipo de campaña de Carly Fiorina, candidata republicana al senado por California, ha puesto en marcha una aplicación de iPhone llamada “Carly Fiorina Red Zone Challenge”. La podríamos definir como un Foursquare hecho a medida que pretende ayudar a movilizar a su equipo de colaboradores, en especial los más jóvenes, generando una competición entre ellos a partir de los “check in” que vayan haciendo en distintos eventos o actividades relacionadas con la campaña de la republicana, y proponiendo determinados incentivos para los 10 más activos.

SEO (en su sentido más amplio)
Mientras que en 2004 los equipos de campaña de Kerry y Bush gastaron menos de un 1% de su presupuesto en anuncios online, en 2008 el equipo de Obama llegó hasta el 4,5%, y en estas elecciones la inversión continúa creciendo llegando a situarse entre el 7,5% y el 10%. Por su lado, las bases de los partidos se organizan para llevar a cabo sus propias estrategias de SEO. Movilizando a los activistas para que cliquen organizadamente aquellos artículos que aparecen en las búsquedas y que suponen información negativa del candidato rival, de forma que estos mejoren su posicionamiento.

In-Stream Ads
A parte de los más de 400 canales oficiales de candidatos que podemos encontrar en Youtube, parece que los jefes de campaña han detectado otra forma de acercarse a los ciudadanos a través de esta plataforma. Se trata de In-Stream Ads, el sistema de inserción de anuncios en vídeos que puso en marcha la propia plataforma. Su uso es especialmente interesante porque permite reponer spots emitidos en TV a un coste inferior y con el valor añadido de poder segmentar el público (y los mensajes) por localización y por clasificaciones de contenido.

Un uso cada vez más abierto y que seguiremos con interés en las próximas semanas hasta el día de los comicios. Un momento decisivo para EEUU del que seguro podemos aprender nuevas lecciones con las que experimentar próximamente en otros entornos. Al final, que gane el más digital el mejor.”