Vaig assabentar-me de la mort d’en Simón Rosado la matinada de l’11 d’octubre tot treballant en una ciutat malaguenya. Em costaria d’escriure amb precisió l’impacte interior que vaig viure pel seu traspàs. Coneixia en Simón des de feia uns quants anys. Va ésser durant la meva etapa de Conseller de Treball i Indústria i sempre vaig tenir la certesa de trobar-me davant d’un polític d’una extraordinària qualitat humana i d’un gran nivell.
El món sindical català ha donat en aquests darrers quaranta anys figures polítiques de gran relleu. Sindicalistes que han cregut i han batallat per la democràcia, la llibertat, la igualtat, la solidaritat i la defensa dels interessos de la classe obrera i dels treballadors en general.
Molta gent m’ha sentit sovint dir que Catalunya ha fet fortuna comptant amb dues generacions de dirigents sindicals honestos, lúcids i compromesos. Al marge de les diferencies que he mantingut i mantinc amb moltes de les polítiques adoptades pels sindicats, sempre he destacat la contribució del sindicalisme català a la llibertat i a la prosperitat de Catalunya.
M’ha semblat de justícia reconèixer l’aportació de tants i tants dirigents i militants de sindicats de classe o no, per a fer de Catalunya un país d’excel·lència. En Simón Rosado va ésser un dels millors. Un dels sindicalistes més complerts, un dels polítics més raonables i un dels estrategues amb més visió.
Vaig tenir la sort després d’ésser Conseller de trobar-me moltes vegades amb en Simón. Parlàvem de la indústria catalana, de la desocupació, de la creació de llocs de treball, de les tendències de futur de la nostra economia , dels problemes del sindicalisme de classe, de les vivències de CCOO… i de tantes i tantes coses. Sempre de política i economia!
El recordo sentat davant meu apurant un cafè i anant sempre al gra per tal d’aprofitar el màxim aquelles hores que ens dedicàvem un a l’altre. Sento molt la seva pèrdua. Em dol. Estimava a en Simón i el que representava. El veia com un sindicalista, com un polític que estava cridat a jugar un paper important en l’esdevenidor de la vida política i econòmica de Catalunya. El trobaré molt a faltar. Ja el trobo a faltar.
Vull amb aquestes paraules fer un modestissim homenatge a un home del que em sento orgullós d’haver compartit algunes esperances per fer de Catalunya un país més pròsper i alhora més just. Descansi en pau.
Avui, 28 d’octubre, l’Espanyol de Barcelona fa 110 anys. Viu un moment força decisiu en la seva ja dilatada trajectòria. Construït un nou estadi, orgull de socis i seguidors de l’Espanyol i quasi consolidat un nou projecte esportiu amb professionals de qualitat, joves i en bona mesura de la casa, la perspectiva que s’obre per l’Espanyol és molt engrescadora.
Els que coneixem la història de l’Espanyol i hem viscut de prop tants i tants avatars esportius i socials sabem que arribar fins aquí, no ha estat gens fàcil i que, malgrat totes les dificultats, l’Espanyol és avui una magnífica realitat esportiva i social.
En tenim prou?. No. Aspirem a fer del nostre Club una de les institucions més rellevants del país. Maldem per fer de l’Espanyol una referència esportiva a Catalunya i a Espanya de primer ordre. Ja ens entenem.
Aquest salt qualitatiu que estem protagonitzant ha d’anar acompanyat d’un enfortiment econòmic i organitzatiu que allunyi de la nostra realitat quotidiana dificultats, estretors i desequilibris.
Molt conscient de la realitat que he descrit, el Consell d’Administració de l’Espanyol en la seva darrera reunió va aprovar una ampliació de capital fins a 12 milions d’euros. És una ampliació que ha de permetre als accionistes de l’Espanyol primer i als socis i seguidors després arribar a ésser propietaris del nostre Club.
Ara per ara som 10.000 accionistes i 35.000 socis. Crec que ha arribat l’hora de que tots els socis de l’Espanyol siguin accionistes del Club. El nostre objectiu és que, amb la modèstia que pugui caracteritzar la compra individual d’accions, tots els socis i seguidors de l’Espanyol tinguin l’oportunitat d’ésser propietaris del RCDE.
Comprovo en les diverses trobades que faig amb penyes i seguidors de l’Espanyol que hi ha una certa inquietud per tal de què el capital forani pugui ésser majoritari en els òrgans d’administració de la nostra societat. Iniciatives, probablement, ben intencionades de tercers s’observen amb recel i, fins i tot, amb declarat disgust.
Penso, sincerament, que ens podríem estalviar bona part d’aquests problemes si, des del primer fins el darrer espanyolista, si des de l’abonat nº1 fins el nº 35.000 decidís que “la força d’un sentiment” es concreta ara en la força d’un Espanyol capitalitzat fonamentalment en mans de famílies i seguidors catalans, sense necessitat de compres massives d’accions per part de foranis.
Batallar per intentar ser el primer Club de futbol del país comporta exhibir l’orgull generalitzat d’una entitat de milers i milers d’espanyolistes propietaris. Un Espanyol de tots, producte de les complicitats, del compromís i de l’esforç econòmic de tots, de cadascú, segons la seva capacitat.
Que cada avi de l’Espanyol, cada net i el fill i el pare de tots dos es a dir tota la família, mare i d’altres fills presumeixin de tenir un modest o no tant modest paquet d’accions hauria d’ésser motiu d’orgull per a tothom.
Aquest moment històric de consolidació esportiva, patrimonial i de projecte implica que milers i milers de seguidors de l’Espanyol de tota Catalunya sentim que, malgrat les dificultats econòmiques per les que passem, és l’hora d’adquirir una, dos, tres, vint accions, les que puguem. Una acció de 60 euros no és barata però és assequible.
Convocar a tota la nostra massa social a donar aquesta passa endavant és ajudar a fer de l’Espanyol un Club d’una potencia, una vocació i una ambició insubornables. Feliç aniversari.
CiU va organitzar ahir a LLeida la tercera de les trobades per explicar el programa electoral sota el títol Parlem d’Economia. Vaig tenir l’oportunitat, juntament amb en Josep Maria Pelegrí de donar suport al nostre cap de llista per Lleida a les eleccions al Parlament, l’Albert Batalla.
L’Albert Batalla va explicar que “la primera prioritat de CiU ha d’ésser aixecar Catalunya i, en el cas de Lleida, vol dir principalment reduir la xifra de 25.000 aturats que hi ha actualment” i és possible “millorant tots els processos que generen economia i, per tant, llocs de treball”. El candidat va ressaltar que “per això el nostre programa electoral té moltes propostes vinculades, no només a assistenciar el país, sinó també a ser capaços de posar energia en els sectors productius, que els empresaris tornin a creure en els seus projectes i fer del nostre territori un espai de riquesa”.
Per la meva banda vaig destacar que sortir de la crisi no només és necessari, sinó que és possible, i això suposa canviar moltes coses. Sortir de la crisi és la primera prioritat del nostre programa i de la nostra política, i fer de les solucions per combatre la crisi les eines fonamentals
Podem sortir de la crisi perquè tenim una base econòmica per fer-ho i perquè el poble de Catalunya entendrà que es pot recuperar la confiança.
Hem d’implementar noves polítiques perquè el marge de maniobra del Govern català sigui més gran i més encertat que el que ha tingut fins ara.
En aquestes noves polítiques s’ha de parlar de noves formes de dinamització de les empreses, s’ha de parlar d’infraestructures, d’aspectes fiscals, d’una reforma de l’Administració en profundidat i sobretot, com fem perquè les empreses tinguin liquiditat.
La Generalitat s’ha vist obligada a posar en marxa una emissió de bonus a particulars amb unes característiques força peculiars. Una rendibilitat del 4,75% d’interès i uns costos d’intermediació de les entitats bancàries del 3% fins els 1.800 milions d’euros i del 2% per la resta d’operacions. L’emissió podria arribar fins els 2.500 o 3.000 milions d’euros.
Naturalment el Govern de la Generalitat és lliure de fer una emissió d’aquest tipus. En té tot el dret. És més, al llarg de la recent història del nostre país altres governs ho han fet. Ara bé, el moment escollit per fer l’emissió evidencia unes dificultats de finançament que francament ens inquieten. Una iniciativa governamental d’aquest tipus quan la legislatura està esgotada és un indicador preocupant de la salut de les nostres finances públiques.
Evidentment, la peculiar emissió ha ajudat a que Moody’s rebaixi la solvència de la Generalitat quan les altres dues agencies de rating – Standard Poor’s i Fitch- ja ho havien fet. Vet aquí un altre motiu de preocupació. És una mala noticia per a Catalunya que la nova retallada de solvència vingui formulada per una agencia com Moody’s que, alhora ens avisa de què inevitablement els bonus emesos per la Generalitat elevaran encara més el cost de l’endeutament de l’Administració.
Es clar que a tothom li desagrada aquesta situació. Tanmateix hi ha una noticia lligada a aquesta i és que Catalunya com a comunitat autònoma passa a ocupar el darrer lloc de la llista de comunitats atenent a la seva qualificació. Dit amb prudència però amb fermesa, aquesta situació de disminució de solvència no es compadeix de les reiterades afirmacions fetes pel Departament d’Economia respecte a la impecable gestió de la crisi. Tants i tants debats amb el Conseller Castells, tantes i tantes enganxades amb diputades i diputats del Tripartit al Parlament advertint de l’ineficaç gestió de la crisi i de l’indiscutible possibilitat de millorar-la, perquè ara els fets em vinguin a donar dramàticament la raó.
La situació era difícil i ho segueix sent molt, però el balanç de l’activitat del Govern també en matèria econòmica és, malauradament molt deficient.
Darrera qüestió que no em puc estar d’esmentar. El 4,75% és una magnífica remuneració de capital que, amb l’excepció d’alguna entitat privada, cap institució financera ha estat capaç d’oferir. El Govern ho ha tingut que fer. Excés? Probablement. Sostinc, però, que encara hi ha un element que crida més l’atenció i esperona la nostra crítica: l’exagerat cost d’intermediació. No podem compartir-ho.
El cost de l’emissió de bonus per a la Generalitat es situarà al voltant del 7,75%, en la primera fase, això és cinc vegades superior a la d’altres països europeus. No podem anar bé. Aquest percentatge afectarà inevitablement i de manera notable al ja gran endeutament de la Generalitat. El proper Govern de Catalunya, sigui de la naturalesa i del color que sigui, ho tindrà molt i molt magre.
Malgrat tot, vull avançar que l’emissió de bonus serà un gran èxit de públic i que, molt probablement, el Govern n’emetrà més. De tot això és evident que els ciutadans no en tenen cap culpa però el cost desmesurat l’acabarem pagant entre tots plegats i molt especialment aquells que menys tenen.
