Vèncer la crisi i fer-ho en condicions per a sortir-ne enfortits com a país vol dir ésser capaços de treballar en diversos àmbits alhora. És fonamental operar un canvi profund de mentalitat en l’acció discursiva i executiva del nou govern. És evident que el govern ha de tenir protagonisme per les polítiques que ha d’implementar i per la determinació amb la que ha d’actuar. És clar també que el govern, tot dissenyant un pla de xoc eficaç per vèncer la crisi, ha de posar les bases polítiques i econòmiques que condueixin a la recuperació de la confiança.
Resulta imprescindible un govern d’àmplia majoria social, fort, sòlid, competent i il·lusionat com a garantia sine quòrum per a tornar la confiança als nostres conciutadans. Ara bé, l’acció d’aquest govern no pot substituir l’activitat i l’empenta de les empreses – empresaris i treballadors- per a sortir de la crisi.
Un govern en sintonia amb els temps que corren n’és un que dona una passa enrera per què la societat en doni dues endavant. És la institució que, amb polítiques adequades, acompanya la iniciativa de milers i milers d’empreses i que disciplina l’Administració per aprofundir en una autèntica dinàmica de canvi. Han d’ésser els agents socials els autèntics protagonistes de l’embranzida per a superar la crisis.
Un govern que es decisiu per a combatre els pitjors efectes de la recessió, per instrumentar el canvi i ajudar al país a sortir-se’n, colidera amb la part més emprenedora de la societat catalana totes els esforços envers la recuperació. No li és permès cap vacil·lació en aquest designi.
Crec, sincerament, que no és difícil tenir una actitud positiva d’aquestes característiques. Cal acceptar un paper de la funció governamental modest, realista i batallar per fer entendre a la societat la importància de les empreses i els empresaris sense alentar cap desconfiança envers el paper de l’empresa com a generadora de prosperitat. O ella o ningú.
Combatrem la crisi, tornarem a créixer, reduirem l’atur, practicarem polítiques socials però ho haurem de fer des de la base d’una perfecta i sincera relació amb tots els que creen riquesa perquè amb part dels seus fruits a les mans, el govern la pugui distribuir.
Això significa un canvi profund de mentalitat, d’orientació i de voluntat i aquest canvi és inajornable.
Vaig assabentar-me de la mort d’en Simón Rosado la matinada de l’11 d’octubre tot treballant en una ciutat malaguenya. Em costaria d’escriure amb precisió l’impacte interior que vaig viure pel seu traspàs. Coneixia en Simón des de feia uns quants anys. Va ésser durant la meva etapa de Conseller de Treball i Indústria i sempre vaig tenir la certesa de trobar-me davant d’un polític d’una extraordinària qualitat humana i d’un gran nivell.
El món sindical català ha donat en aquests darrers quaranta anys figures polítiques de gran relleu. Sindicalistes que han cregut i han batallat per la democràcia, la llibertat, la igualtat, la solidaritat i la defensa dels interessos de la classe obrera i dels treballadors en general.
Molta gent m’ha sentit sovint dir que Catalunya ha fet fortuna comptant amb dues generacions de dirigents sindicals honestos, lúcids i compromesos. Al marge de les diferencies que he mantingut i mantinc amb moltes de les polítiques adoptades pels sindicats, sempre he destacat la contribució del sindicalisme català a la llibertat i a la prosperitat de Catalunya.
M’ha semblat de justícia reconèixer l’aportació de tants i tants dirigents i militants de sindicats de classe o no, per a fer de Catalunya un país d’excel·lència. En Simón Rosado va ésser un dels millors. Un dels sindicalistes més complerts, un dels polítics més raonables i un dels estrategues amb més visió.
Vaig tenir la sort després d’ésser Conseller de trobar-me moltes vegades amb en Simón. Parlàvem de la indústria catalana, de la desocupació, de la creació de llocs de treball, de les tendències de futur de la nostra economia , dels problemes del sindicalisme de classe, de les vivències de CCOO… i de tantes i tantes coses. Sempre de política i economia!
El recordo sentat davant meu apurant un cafè i anant sempre al gra per tal d’aprofitar el màxim aquelles hores que ens dedicàvem un a l’altre. Sento molt la seva pèrdua. Em dol. Estimava a en Simón i el que representava. El veia com un sindicalista, com un polític que estava cridat a jugar un paper important en l’esdevenidor de la vida política i econòmica de Catalunya. El trobaré molt a faltar. Ja el trobo a faltar.
Vull amb aquestes paraules fer un modestissim homenatge a un home del que em sento orgullós d’haver compartit algunes esperances per fer de Catalunya un país més pròsper i alhora més just. Descansi en pau.
Avui, 28 d’octubre, l’Espanyol de Barcelona fa 110 anys. Viu un moment força decisiu en la seva ja dilatada trajectòria. Construït un nou estadi, orgull de socis i seguidors de l’Espanyol i quasi consolidat un nou projecte esportiu amb professionals de qualitat, joves i en bona mesura de la casa, la perspectiva que s’obre per l’Espanyol és molt engrescadora.
Els que coneixem la història de l’Espanyol i hem viscut de prop tants i tants avatars esportius i socials sabem que arribar fins aquí, no ha estat gens fàcil i que, malgrat totes les dificultats, l’Espanyol és avui una magnífica realitat esportiva i social.
En tenim prou?. No. Aspirem a fer del nostre Club una de les institucions més rellevants del país. Maldem per fer de l’Espanyol una referència esportiva a Catalunya i a Espanya de primer ordre. Ja ens entenem.
Aquest salt qualitatiu que estem protagonitzant ha d’anar acompanyat d’un enfortiment econòmic i organitzatiu que allunyi de la nostra realitat quotidiana dificultats, estretors i desequilibris.
Molt conscient de la realitat que he descrit, el Consell d’Administració de l’Espanyol en la seva darrera reunió va aprovar una ampliació de capital fins a 12 milions d’euros. És una ampliació que ha de permetre als accionistes de l’Espanyol primer i als socis i seguidors després arribar a ésser propietaris del nostre Club.
Ara per ara som 10.000 accionistes i 35.000 socis. Crec que ha arribat l’hora de que tots els socis de l’Espanyol siguin accionistes del Club. El nostre objectiu és que, amb la modèstia que pugui caracteritzar la compra individual d’accions, tots els socis i seguidors de l’Espanyol tinguin l’oportunitat d’ésser propietaris del RCDE.
Comprovo en les diverses trobades que faig amb penyes i seguidors de l’Espanyol que hi ha una certa inquietud per tal de què el capital forani pugui ésser majoritari en els òrgans d’administració de la nostra societat. Iniciatives, probablement, ben intencionades de tercers s’observen amb recel i, fins i tot, amb declarat disgust.
Penso, sincerament, que ens podríem estalviar bona part d’aquests problemes si, des del primer fins el darrer espanyolista, si des de l’abonat nº1 fins el nº 35.000 decidís que “la força d’un sentiment” es concreta ara en la força d’un Espanyol capitalitzat fonamentalment en mans de famílies i seguidors catalans, sense necessitat de compres massives d’accions per part de foranis.
Batallar per intentar ser el primer Club de futbol del país comporta exhibir l’orgull generalitzat d’una entitat de milers i milers d’espanyolistes propietaris. Un Espanyol de tots, producte de les complicitats, del compromís i de l’esforç econòmic de tots, de cadascú, segons la seva capacitat.
Que cada avi de l’Espanyol, cada net i el fill i el pare de tots dos es a dir tota la família, mare i d’altres fills presumeixin de tenir un modest o no tant modest paquet d’accions hauria d’ésser motiu d’orgull per a tothom.
Aquest moment històric de consolidació esportiva, patrimonial i de projecte implica que milers i milers de seguidors de l’Espanyol de tota Catalunya sentim que, malgrat les dificultats econòmiques per les que passem, és l’hora d’adquirir una, dos, tres, vint accions, les que puguem. Una acció de 60 euros no és barata però és assequible.
Convocar a tota la nostra massa social a donar aquesta passa endavant és ajudar a fer de l’Espanyol un Club d’una potencia, una vocació i una ambició insubornables. Feliç aniversari.
CiU va organitzar ahir a LLeida la tercera de les trobades per explicar el programa electoral sota el títol Parlem d’Economia. Vaig tenir l’oportunitat, juntament amb en Josep Maria Pelegrí de donar suport al nostre cap de llista per Lleida a les eleccions al Parlament, l’Albert Batalla.
L’Albert Batalla va explicar que “la primera prioritat de CiU ha d’ésser aixecar Catalunya i, en el cas de Lleida, vol dir principalment reduir la xifra de 25.000 aturats que hi ha actualment” i és possible “millorant tots els processos que generen economia i, per tant, llocs de treball”. El candidat va ressaltar que “per això el nostre programa electoral té moltes propostes vinculades, no només a assistenciar el país, sinó també a ser capaços de posar energia en els sectors productius, que els empresaris tornin a creure en els seus projectes i fer del nostre territori un espai de riquesa”.
Per la meva banda vaig destacar que sortir de la crisi no només és necessari, sinó que és possible, i això suposa canviar moltes coses. Sortir de la crisi és la primera prioritat del nostre programa i de la nostra política, i fer de les solucions per combatre la crisi les eines fonamentals
Podem sortir de la crisi perquè tenim una base econòmica per fer-ho i perquè el poble de Catalunya entendrà que es pot recuperar la confiança.
Hem d’implementar noves polítiques perquè el marge de maniobra del Govern català sigui més gran i més encertat que el que ha tingut fins ara.
En aquestes noves polítiques s’ha de parlar de noves formes de dinamització de les empreses, s’ha de parlar d’infraestructures, d’aspectes fiscals, d’una reforma de l’Administració en profundidat i sobretot, com fem perquè les empreses tinguin liquiditat.
