No eliminarem l’Impost de Successions per les rendes més altes com plantegen CiU i PP

Les enquestes alerten des de fa mesos del càstig electoral que els votants d’ERC podrien infligir al partit de Macià i Companys. Esquerra planteja aquestes eleccions com un moment vital en el que pugui seguir sent una força decisiva en la política catalana. La qüestió no és menor: el PPC podria tornar a ser la tercera força amb més escons i prendre-li a Esquerra el fet de ser frontissa en la pròxima legislatura.

Potser per l’important del moment, el partit que lidera Joan Puigcercós ha optat per despertar a les seves bases amb una campanya centrada en històries personals, en la gent valenta. Donar rellevància a la gent. Molt té a veure amb aquesta necessitat de no amagar el vot o les simpaties cap a ERC, especialment quan en l’àmbit independentista han aparegut noves ofertes electorals com Solidaritat Catalana, amb Joan Laporta al capdavant, i Reagrupament, amb un ex conseller d’Esquerra com a líder , Joan Carretero. I és especialment important perquè reclama la valentia de la gent d’Esquerra davant la temptació d’optar per les altres ofertes.

Puigcercós té el repte d’esmorteir la caiguda i jugar en una campanya bipartidista. Així, va aconseguir el seu buit amb unes polèmiques declaracions sobre les inspeccions fiscals, que a Catalunya eren, segons ell, molt superiors a la resta d’Espanya. I aquí va deixar anar la seva famosa frase que a Andalusia no pagava impostos ni Déu. Li va seguir una actuació positiva en el debat a sis que ja gairebé ningú recorda i va reptar Mas a un compromís preelectoral.

Però … què pensa Puigcercós d’altres temes? Li preguntem. Si fos president…?

Quina serà la primera mesura que posarà en marxar per acabar amb la crisi?

No tinc un remei miraculós contra la crisi, i sóc conscient de les limitacions de la Generalitat. Ara bé, hem de saber esprémer els recursos dels que disposem. Tenim la necessitat d’enfortir el teixit productiu d’aquest país que és una de les seves fortaleses, d’incentivar els emprenedors, de seguir potenciant la recerca i la innovació, d’incentivar el crèdit a la petita i mitjana empresa… i puc dir que no faria: eliminar l’Impost de Successions per les rendes més altes com plantegen CiU i PP.

Quina solució proposa per acabar amb l’atur?

Les grans decisions en política econòmica es prenen a Espanya. I allí no tenen la clau per acabar amb l’atur. En aquest cas, ens cal millorar i incentivar la formació, millorar els programes d’inserció laboral i crear millors condicions per a la proliferació d’empreses a casa nostra fent més atractiva l’obertura de seus d’altres empreses a Catalunya. Això demana una política fiscal pròpia, més i millors recursos que passa per gestionar i administrar des de Catalunya tots els tributs que s’hi generen.

S’han de multar a les persones que no rotulen els seus negocis en català?

La gent té dret a poder ser atesa i informada en català a Catalunya. I per això s’han de fer lleis i totes les lleis, totes, preveuen una sanció davant el seu incompliment. D’altra banda, hi ha centenars de disposicions que multen per no retolar en espanyol, centenars!!!

…Independència?

Sens dubte, si disposem d’una majoria al parlament seria el pas natural i necessari i, posteriorment, ratificar-ho en un referèndum.

Utilitzarà internet per comunicar-se directament amb els ciutadans durant el seu mandat?

Ja ho estic fent. Però tampoc no voldria enganyar a ningú. Tinc unes limitacions per respondre i parlar amb els ciutadans, a tothom individualment no puc arribar. Però fins allí on sóc capaç ho faig.

Això del cara a cara m’ha recordat a la pel·lícula “El penalti más largo del mundo”. Aquella en la que Fernando Tejero acaba sent el porter que ha de parar un penal d’un partit determinant que acaben suspenent. Al cap d’uns dies el partit es celebra i entre un partit i un altre es munta un sidral. Això del cara a cara entre Mas i Montilla, una cosa semblant.

No hi va haver debat. Diuen els altres partits de l’arc parlamentari que aquest debat atemptava contra la pluralitat. Diu la Junta que aquests debats s’han de demanar amb cinc dies d’antelació. Diu Montilla que ell porta demanant-los tota la campanya. I diu el Grup Godó que ells oferien les seves cadenes. Fins i tot la consellera Geli proposava fer-ho a Andorra. Sí, aquest oasi electoral que és una cosa així com les aigües internacionals de la política catalana. Només falta que els directors de pistes d’esquí casin pactes post-electorals.

Esperpèntica espera. Terrible xou. Dos dies de campanya perduts, diuen alguns. Perduts? Sí? Segur? Dos dies molt ben aprofitats pel PSC i CiU. Dos dies de protagonisme absolut dels grans. Al final resultarà que d’haver dit sí al debat i organitzar-lo com cal hagués estat el millor per als petits. S’han quedat amb menys aire que si s’hagués celebrat. Perquè a hores d’ara… qui recorda les bones actuacions dels tercers en discòrdia?

Aquestes hores passaran a la història com l’exemple paradigmàtic que els debats són, sobretot, l’abans i el després. La teoria i la pràctica del després, dels spin doctors “contaminant” l’opinió pública, del poder del que va guanyar… la coneixem de sobres. La del abans és més estranya. I aquest cas, un rara avis. Un debat que no es va celebrar que tindrà tant protagonisme (o fins i tot més) que els matamoros del segle XXI i les veus contra els oblidadissos en això de pagar impostos.

D’aquesta penal més llarg del món, en versió catalana i amb vots pel mig, em quedo amb la trucada que vaig tenir fa una estona de la meva mare. Debat en l’aire, menys d’una hora i mitja per a la seva virtual celebració. “De quin debat em parles?”. Aquí tenen la clau. Molt soroll per no res. Atents a l’abstenció de diumenge.

Si la Junta Electoral Central no diu el contrari, aquesta nit Catalunya presenciarà el primer cara a cara entre els líders dels dos partits majoritaris. Mai s’ha celebrat un debat similar des que el 1980 van tenir lloc les primeres eleccions autonòmiques. Si el debat té lloc, estarem davant d’un fet històric.

Per què hem arribat a aquest punt? Com el 1993, quan es va donar el primer cara a cara entre Felipe González i José María Aznar, es donen les circumstàncies perquè els dos líders s’enfrontin en un debat a dos:

• Arribem al cara a cara perquè Montilla ho vol. No és habitual que qui ostenta el càrrec cedeixi a debatre amb qui el vol, però la situació del PSC a les enquestes fa que Montilla només pugui guanyar en aquest debat.
• Artur Mas és un bon orador. Encara que té més a perdre que Montilla, té la seguretat que pot sortir airos d’un cos a cos.
• La més elemental: els dos volen. Les negociacions es van trencar davant la formula que proposava el PSC, però Montilla va posar a Mas en la tessitura d’acceptar el cara a cara … però si debaten és perquè volen fer-ho.

Davant el debat, són múltiples els aspectes que han de tenir cura. Sens dubte, el fet de repetir davant les càmeres en 48 hores permetrà que els dos líders tinguin encara en la memòria els consells dels seus assessors per fer un bon cara a cara. Però per si els falla en l’últim moment, proposem tres consells per a cada un dels candidats.

Tres consells per Artur Mas:

1. Tenir cura del llenguatge no verbal: en el debat a sis va ser més fàcil cedir protagonisme a altres, però en un cara a cara les càmeres captaran tots els detalls. Mas ha de procurar no aparèixer altiu, ni sobrat ni confiat.
2. Ser més directe en les respostes: Mas és un bon orador però quan li fan una pregunta complicada dóna voltes per argumentar-la. Ho vam veure en el dinar amb blocaires. Però a la televisió les frases curtes i memorables valen el seu preu en or. Hauria d’anar per aquest camí.
3. Mostrar interès en tot moment: Mas no ha de deixar que un detall sigui usat per mostrar una imatge d’ell com una persona despreocupada o irrespectuosa amb el president. Ha de lluitar per no ser caçat distret.

El president Montilla, en canvi, hauria d’atendre a aquests tres consells:

1. Més somriures: Montilla hauria de fer un esforç per comunicar amb el seu cos. Ha de posar tot el seu afany a acompanyar el seu missatge amb un llenguatge no verbal adequat.
2. Sorprendre: les expectatives sobre la seva capacitat per guanyar el cara a cara són baixes. Per això, té camp per poder créixer i sorprendre el votant. Hi té molt a veure la gestió de les expectatives durant les hores prèvies.
3. Deixar de banda les notes i ser més natural: Montilla guanya molt al natural. Quan no té una càmera davant, es deixa anar i diu les coses com les pensa. Si aquesta nit deixés les notes a banda i es comuniqués directament amb l’espectador, tindria molt de guanyat. Després de setmanes de campanya, els missatges estan més que interioritzats. No li seria massa difícil.

Aquests són els consells per als candidats. Encara que, si m’ho permeten, afegiria un per als dos: anar al debat amb corbates millors a les que van portar en l’anterior debat. Pot semblar una frivolitat, però la manera de vestir comunica molt de nosaltres. Ni la corbata d’un vermell estrany del president ni les estovalles de pícnic de Mas van estar a l’altura del que volien expressar. I si aquest consell no ho prenen els candidats, que algun membre de l’equip es plantegi fer el que va fer la Abigail Bartlet…

Foto d’Andreu Dalmau (EFE)

Va ser en l’últim minut, com Iniesta a Stanford Bridge. En els últims sospirs del debat. Aquí es va jugar tot i es va decidir el resultat. Un últim minut -si us plau, no s’ho prenguin al peu de la lletra- d’infart que va començar amb la tensió per veure si Montilla era capaç de despertar d’una vegada per totes després d’un debat gris. El president es va posar el barret sureny  i va reptar al seu contrincant. Ni blanques ni a l’alba, va deixar l’elecció dels detalls del duel en mans d’Artur Mas.

Va seguir aquest minut final d’infart. Aquest minut de més de seixanta segons. Mas va parlar als catalans i el realitzador de TV3 va començar un lent zoom que ens apropava a la seva mirada. Semblava parlar directe a tots. No necessitava el zoom durant la seva última intervenció en el debat electoral per guanyar. Però no li va venir malament. Tracte de favor? Potser, però el dramatisme del moment serà recordat durant anys. I just aquí, Mas va triar armes, lloc i hora. Va acceptar el repte i es va treure un altre as de la màniga. Debatre aquí, en aquest moment. El presentador estava atònit. Com ho estaven els espectadors a casa seva.

Aquesta és l’escena clau del debat. Guanyar el post-debat des d’ell. La pobra presència de Montilla es veu eclipsada pel seu repte. La gran actuació de Mas, l’avantsala d’un cara a cara que es produirà demà. Diuen avui alguns que els debats ni es guanyen ni es perden. Mas el va guanyar ahir no hi ha dubte d’això. Però Montilla va marcar un gol valuós pel partit de tornada. D’aquests en camp contrari.

Més endavant tornarem al cara a cara. Seguim amb el debat coral a sis en què tots van fer moltes coses que potser no haurien d’haver estat en la seva actuació, però aquí quedaran. Albert Rivera va començar bé, sabent que podia ser el Nick Clegg de la política catalana. Però no va entendre l’etiqueta de la festa. Agressiu i desmesurat, va interrompre sense miraments. En un debat així, perdre les formes no és el més adequat. Tindrà sort d’una societat tan fastiguejada de polítics que fins i tot veuran amb gràcia que falti al respecte a un contrincant.

Sánchez-Camacho va fer bé en dur un objecte al debat. Mai oblidarem com un carnet del PSC va poder servir per embastar una resposta -maldestre, d’altra banda- a la qüestió lingüística. Ni el mateix Pedro J. podria haver imaginat una història millor que la del militant socialista que es dóna de baixa del partit perquè la seva filla li diu que han de parlar en català perquè el castellà està prohibit. Un objecte que no ha aconseguit eclipsar debilitats en el seu discurs. En el terreny econòmic la va guanyar Mas. En el lingüístic, Rivera. Joan Herrera ho va resumir gràficament en la seva resposta a Sánchez-Camacho: “Per què em parles en castellà si sempre ho fas en català?”.

Herrera va dirigir el missatge a una bossa de vots molt determinada. Es va notar en les argumentacions i en els atacs que va dirigir. Va tenir els seus debats paral·lels amb Mas i Sánchez-Camacho i va anar a alternant l’atac i el suport a un Montilla desaparegut. Joan Puigcercós va donar la primera estocada a Artur Mas a compte de l’oferiment d’un pacte per anar junts a pel concert … i el compromís que si això fallava, Mas recolzaria un referèndum d’independència. Mas va titubejar. No va ser l’únic pacte ofert a Mas.

Mas va fer un pas més per poder ser el nou Molt Honorable. El partit d’anada va ser rotund. Montilla va marcar aquest gol important i demà a la tornada veurem si tot forma part d’una estratègia o si el resultat pot ser encara pitjor per al president. Qüestió d’expectatives que allunyen o acosten a un o altre a Palau com aquest zoom al candidat de CiU, en l’últim minut.

La independència és el pitjor negoci que podria fer Catalunya

Realment pensa el que diu? Realment l’ús de la immigració en campanya està en l’ADN de la proposta del Partit Popular de Catalunya? Encara que aquesta pregunta no estava inclosa en el qüestionari remès a tots els candidats, poder tenir respostes directes d’Alícia Sánchez-Camacho era necessari.

Sánchez-Camacho és l’única candidata dels partits amb representació parlamentària a la presidència de la Generalitat. Senadora, diputada, mare soltera. De Blanes i amb Rajoy. No ha dubtat a fer d’aquestes eleccions una prova de foc per al que li espera al president del seu partit d’aquí a 2012.

Amb les polèmiques sobre la immigració, el videojoc en el qual es mataven a immigrants i independentistes, etc. com a teló de fons, Alícia respon. Si és presidenta de la Generalitat…

Quina serà la primera mesura que posarà en marxar per acabar amb la crisi?

Reduir l’administració i facilitar la recuperació econòmica als ciutadans i les empreses amb menys burocràcia i menys impostos.

Quina solució proposa per acabar amb l’atur?

Més inversió en educació i menys burocràcia i rigidesa per les empreses. Reformar el Servei d’Ocupació de Catalunya

S’han de multar a les persones que no retolen els seus negocis en català?

Rotundament no. Tothom ha de tenir llibertat per retolar com vulgui. I el consumidor que sigui qui triï.

…Independència?

Mai. El pitjor negoci que podria fer Catalunya. Necessitem a la resta d’Espanya tant com la resta d’Espanya a Catalunya

Utilitzarà internet per comunicar-se directament amb els ciutadans durant el seu mandat?

Sí, ja ho faig ara. Crec que és una eina de comunicació molt directa que cal potenciar i una manera d’apropar politics i ciutadania.

El més rellevant de la primera setmana de campanya, en 50 enllaços:

Situacions atípiques

• Un Montilla en tejanos toma una caña tras un mitin relámpago en Cerdanyola (ABC)
• ‘Espe’ tiene miedo, pero habla catalán (El País)

Merchandising i elements de campanya

• Las juventudes del PSC reparten camisetas de “Supermontilla” (Europa Press)
• El joc de Cativistes (Facebook)
• Préssecs de campanya (Twitter)
• Melocotones, plátanos y zumos (Antoni Gutiérrez-Rubí)
• El viral de CiU (CiU)
• El autobús ni-ni (La Vanguardia)

Els candidats per dins

• ¿Qué personaje histórico le ha marcado y a qué político admira? (ABC)
• A proposta d’Herrera (El Periódico de Catalunya)
• Rivera revela que té dos pisos a la Garriga, un Audi, una Yamaha i 5.000 euros (El Periódico de Catalunya)
• Els candidats canten (El Periódico de Catalunya)
• Damas no, mujeres (El País)
• Mas y Rakosnik celebran en plena campaña 30 años de amor desde su primera cita (Europa Press)
• ¿Cuál es el plato que mejor cocina? ¿Colabora en las tareas domésticas? (ABC)
• Parejas en campaña (Antoni Gutiérrez-Rubí)
• La banda sonora dels candidats (BTV Notícies)

El més freak

• Carmen de Mairena: “Montilla, te vamos a hacer papilla” (La Vanguardia)

Mítings

• Los mítines ya no son lo que eran (El País)
• Asalto al Palau Sant Jordi (El Periódico de Catalunya)
• Què hi ha darrera d’un miting? (Youtube)
• “Él nos llevará a la felicidad” (ABC)
• Míting llampec (Flickr)
• ¡Peligro, mitines interactivos! (La Vanguardia)

Promeses, actes… campanya al cap i a la fi

• El PP promet desgravar 600 euros anuals als que portin els fills a l’escola concertada (El Periódico de Catalunya)
• Mas quiere seducir al votante del PSC con el concierto económico (El País)
• El PP monta una Galeusca en la cuna del tripartito (El Periódico de Catalunya)
• Los programas electorales del 28-N (Sandra Bravo)
• ERC apoyará a Mas si no recula en políticas sociales y en la normalización del catalán (La Vanguardia)

Vídeos en campanya

• Votar és un plaer (Youtube)
• El vídeo porno de Montse Nebrera (Youtube)
• Un dia amb Artur Mas (CiU)
• Montilla y el mensajero (YouTube)
• Spot electoral de la CORI (Youtube)

Parlem de pactes

• Jordi Pujol: “La señora Camacho se autoexcluye con algunas de las cosas que dice” (La Vanguardia)
• El PP advierte a Mas de que su apoyo no será “gratis total” (El País)
• Mas pide un apoyo ‘masivo’ para no tener que gobernar con ‘muletas’ (El Mundo)

Enquestes i prediccions

• CiU mantiene su amplia ventaja aunque algo más lejos de la mayoría absoluta (La Vanguardia)
• El CIS prevé la victoria clara de Mas, pero lejos de la mayoría absoluta (La Voz de Galicia)
• CiU guanya per la caiguda d’ERC (El Periódico de Catalunya)
• Convergència i Unió manté les distàncies a menys de dues per les eleccions segons l’últim Racòmetre (RAC 1)

Lae polèmiques

• El PP sigue ‘cazando’ a independentistas (El País)
• Puigcercós: ‘Madrid es una fiesta fiscal y en Andalucía no paga ni Dios’ (El Mundo)
• Todos contra la “deriva xenófoba” del PP (Público)
• El vídeo del orgasmo no gusta ni en el PSOE (El Mundo)

Seguiment de la campanya

• Edgar Rovira, minuto a minuto (Edgar Rovira)

Recolzaments

• Sala i Martín cambia de opinión (E-Noticies)
• Rajoy vuelve mañana a Cataluña para volcarse en la segunda parte de campaña (ABC)
• Mas: “El PSOE es el primo de Zumosol del PSC, ‘tot i que’ el zumo está caducado”(La Vanguardia)

Apujar els impostos als més rics per fer polítiques socials

El 2006, el seu partit va aconseguir el millor resultat en unes eleccions autonòmiques. Els 12 escons d’ICV-EUiA van ser més necessaris que mai per la reedició del tripartit i, a dia d’avui, són l’única força de les tres que opta per la seva reedició si el 28 de novembre els catalans segueixen donant una majoria a les esquerres .

Joan Herrera és l’encarregat de defensar aquest sostre electoral. Ho té difícil. La por al vot útil en l’últim moment i l’apatia d’alguns votants aconseguits el 2006 són les grans amenaces. Les fortaleses, en canvi, són les que auguren el que mostren moltes enquestes: una bossa de votants fidel entre els 9 i els 11 diputats.

Amb un equip jove -com ell, que encara no arriba als 40 -, Herrera passarà del Congrés dels Diputats a ocupar, amb una elevada probabilitat, un escó al Parlament. Ho farà per defensar una visió política que en èpoques de retallades no està molt ben vista. Potser per això, les preguntes que Herrera ha respost en 140 caràcters tenen molt d’aquesta visió alternativa de la política.

Respon Joan Herrera. Si és president…

Quina serà la primera mesura que posarà en marxa per acabar amb la crisi?

Apujar els impostos als més rics per, així, fer polítiques socials com ara beques-menjador, ajuts al lloguer d’habitatge i ajuts a la dependència.

Quina solució proposa per acabar amb l’atur?

Estratègia de creació d’ocupació i canvi del model productiu. 300.000 nous llocs en economia verda i polítiques socials. Potenciar la ocupació femenina.

S’han de multar a les persones que no rotulen els seus negocis en català?

Model d’immersió lingüística, èxit per garantir cohesió social, Catalunya com un sol poble. La multa és últim recurs, no una preocupació real.

…Independència?

Recuperar l’Estatut; reformar la Constitució en sentit federal i plurinacional; i exercir el dret a decidir amb opcions si l’Estat en nega la reforma.

Utilitzarà internet per comunicar-se directament amb els ciutadans durant el seu mandat?

Xarxes socials, eina de comunicació més propera, a més gent, interacció, debat d’idees. M’agrada, faig servir personalment Facebook i bloc.

En arribar a Madrid vaig descobrir dues coses. La primera, que tenia -o millor dit, tinc- accent català. La segona, que a més de polaco, era un gafapasta catalán. I jo sense conèixer aquesta genial forma de definir als moderns de Barcelona que campen per Madrid! Potser pel fet de compartir taula amb una gallega -maloserá- i amb una autèntica gata amb arrels a Navalcarnero. O el fet que més d’un valencià campi per l’oficina. Discutir sobre nació, sobirania i independència amb un granadí té el seu què. Això sí, amb una canya a la mà. Tòpics? Uns quants. I què?

Hi ha dues maneres de tenir en compte aquests tòpics quan els farem servir en comunicació. És arriscat fer-ho. Amb ells, s’esquinça alguna cosa dels sentiments de molts. Serà per això d’haver nascut en una família xarnega i de botiguers (quina barreja més bona) que sempre he cregut que el seu ús no és el més recomanat per fer arribar un missatge. Qui els usa acaba generant l’efecte contrari. Sí, els adeptes ho aplaudiran, però la resta ho veurà amb menyspreu.

“Tenim l’Agència Tributària instal·lada a Catalunya. I mentrestant, Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga ni Déu”. Amb aquesta frase, el candidat d’Esquerra Joan Puigcercós treia la pols al mite de l’andalús gandul i subvencionat. És la màgia de l’ús del llenguatge: per molt que la matisació a les declaracions del míting a la Seu d’Urgell vingui acompanyada de dades que puguin, en certa manera, justificar el que s’ha dit; la part emocional del missatge ja ha fet la seva feina.

El risc ve, precisament, en les conseqüències incontrolables de llançar un missatge que depèn del gruix de la pell de qui ho rep. Part del seu electorat donarà suport les seves declaracions. Una altra el reprovarà. Però una altra gran part de l’electorat, el que pot donar suport al seu soci de govern, pot mobilitzar-se. Per un excés verbal. Encara que també per un excés verbal, Puigcercós deu haver pujat alguns punts en el seu nivell de coneixement per part dels ciutadans. Si el 15,5% dels catalans no el coneixia fa uns dies, segur que ara ho fa. Per bé o per mal.

Encara que per ser justos, hauríem de tirar d’hemeroteca i observar com el despertar dels tòpics no és un cas únic de Puigcercós o del nacionalisme català -com alguns intenten fer-. Sense anar més lluny, l’ex president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra va deixar anar perles sobre això que els catalans som uns garrepes. Va arribar a acusar Maragall de no voler pagar una invitació i va demanar al seu col·lega de partit que, respecte al finançament autonòmic, es fiqués “los cuartos donde le quepa” o “Quizá Maragall está acostumbrado a negociar siempre pidiendo la peseta y ha pensado que él le pediría al ministro pantanos, presas y encauzamientos y al tiempo le pediría algo más”. Sense oblidar que en la campanya electoral de 2003 va parlar de catalans de primera i de segona… a compte del seu origen.

Encara que potser el més sonat va venir d’un regidor d’ICV a Torredembarra publicar en el seu bloc un muntatge en què demanava als catalans que apadrinéssin un nen extremeny per denunciar el dèficit fiscal que les balances, publicades en el seu moment pel Ministeri d’Economia i Hisenda, posaven de manifest.

El risc existeix, però es pot construir alguna cosa potent a compte dels tòpics. Gadis, una cadena gallega de supermercats, ha sabut construir la seva imatge de marca a través de tot el que envolta el fet de ser gallec. Les bones, i les dolentes. Els seus anuncis són més que coneguts a Galícia i acaben de presentar l’espot d’aquest any. Qui no vol ser supergalego?

Encara que no vagi de mites, sinó de sensacions, Cruzcampo i Damm són l’exemple de com dues cerveseres busquen la identificació amb el territori. La màgia d’Andalusia i la càlida naturalitat de la Mediterrània.

L’extrem de la declaració incendiària al publireportatge amb tots els elements positius d’un territori, el camí del mig està en l’humor i en el tractament dels tòpics sense complexos. Els asturians de Litoral es van atrevir amb catalans, bascos i madrilenys. Alta tensió. I la seva campanya publicitària no els va quedar gens malament. Posar a un catalans a Montserrat a tallar troncs o a uns bascos a ballar xotis només podia superar-se amb uns madrilenys fent castells.

C’s s’oposa a qualsevol tipus de referèndum o consulta sobre la independència que no inclogui el conjunt dels espanyols

Amb 31 anys acabats de fer, Albert Rivera és el candidat més jove dels partits amb representació parlamentària, que opta a la presidència de la Generalitat. Després de quatre anys amb sonades guerres internes, arriba a la cita electoral amb la casa ordenada i amb expectatives de créixer electoralment.

Rivera ha accedit a respondre a algunes preguntes sobre les seves idees, les seves propostes… el que faria si arribés a la presidència de la Generalitat. Com la resta de candidats de les forces amb representació parlamentària, va rebre al seu correu cinc preguntes. La idea és que ho facin en 140 caràcters… encara que de vegades sigui complicat reduir-ho tot a una cosa tan curt. És el primer a respondre.

Què pensa Albert Rivera? Què ens proposa?

Quina serà la primera mesura que posarà en marxar per acabar amb la crisi?

Són moltes les que cal prendre per acabar amb la crisi però una importantíssima és establir crèdits per a projectes i empreses viables. Hi ha d’haver finançament públic mitjançant línies directes de crèdit de l’ICO i l’ICF, per a empreses capitalitzades, viables i competitives que es troben amb problemes conjunturals per finançar el circulant.

Quina solució proposa per acabar amb l’atur?

No hi ha una única solució. Però la solució ve de la mà de la creació d’empreses, ja que són fonamentalment elles les que generen riquesa i llocs de treball. Incentivarem la contractació indefinida mitjançant desgravacions fiscal y reducció de les cotitzacions a la Seguretat Social.

S’han de multar a les persones que no rotulen els seus negocis en català?

No, i menys encara si està retolat en castellà que també és una llengua oficial i pròpia de més de la meitat dels catalans.

… Independència?

La sobirania nacional resideix en el conjunt dels espanyols. C’s s’oposa a qualsevol tipus de referèndum o consulta sobre la independència que no inclogui el conjunt dels ciutadans espanyols i que no es dugui a terme a través dels mecanismes constitucionals. El que afecta a tots ho decidim tots.

Utilitzarà internet per comunicar-se directament amb els ciutadans durant el seu mandat?

Si, cal aprofitar Internet i les seves possibilitats de comunicació i apropament als ciutadans per, de forma transparent, anar periòdicament explicant les tasques de govern realitzades.

Si fa quatre anys ens sorprenia despullant en campanya, ara demana a l’electorat que es rebel. Que ho facin o no, depèn d’ells, en aquest post tenen cinc raons per fer-ho o no fer-ho.

Propostes o característiques personals? Idees o capacitats? Partits o persones? Aquestes són algunes de les preguntes que molts es fan quan l’espectacle mediàtic de les campanyes electorals fa acte de presència. Especialment sobre la rellevància d’uns elements i d’altres per ajudar-nos a decidir el vot.

Encara que el percentatge de la part més racional i de la part més emocional -al cap ia la fi parlem d’això- no és una fórmula clara, provada i tancada, es donen tantes situacions com persones. Per a uns, el valor de les idees i les propostes és clau per decidir el vot. Per als altres, les percepcions que tnen sobre un determinat candidat poden ser determinants per donar o no el seu vot. Un exemple d’estar per casa: la meva àvia sol assimilar a certs líders polítics amb gent a qui coneix pels seus gestos. Si el polític li recorda a algú de qui no té bon record, aquest líder ja pot oblidar-se del seu vot.

Per aquest motiu, no és en va l’esforç que han fet els líders catalans per transmetre alguna cosa més que les seves propostes. Em centro en el cas del president Montilla i del líder de l’oposició, Artur Mas. Centren gairebé tota l’atenció mediàtica. El seu és un cos a cos de propostes. Això sí, no demanin al ciutadà mitjà -bé, almenys a aquest 65% que sap la data de les eleccions. A la resta millor ni ho intentem- que els digui més de tres propostes electorals…

Davant la dificultat de convèncer a més gent pels arguments, les propostes, els números, els fets i les estadístiques, arribar al cor del votant és una via que no pot (ni ha) oblidar-se. Per això, les característiques personals del candidat són la manera de fer veure al votant que la persona que ocupa -o vol ocupar- el despatx de la plaça Sant Jaume s’ho mereix.

Els llibres que han estat publicats durant els últims mesos són bona mostra. No han estat autobiografies, sinó biografies autoritzades, visions externes sobre la figura dels dos homes que es baten en duel dialèctic aquests dies.

José Montilla va recórrer el periodista Gabriel Pernau. “Descobrint Montilla. El somni català del president de la Generalitat” és l’obra que recull la vida del president a través de desenes d’entrevistes a persones, de l’entorn immediat del president i d’altres persones que al llarg de la seva vida han tractat amb ell.

La intenció del llibre sembla clara: demostrar que al darrere de l’home gris, callat i tímid, s’amaga una persona que sent. Però el més important, posar en valor la seva història de superació i sacrifici com a contraposició a aquesta idea estesa que el president de la Generalitat no compta amb preparació suficient per al càrrec.

El lector de la biografia presidencial descobreix una cara amable i amagada de Montilla. La seva història emociona. Els atributs de treball, esforç i determinació que destil·la el llibre són els millors arguments per rebatre una imatge negativa del polític català més conegut.

Una cosa semblant li passa a Artur Mas. La seva designació a dit per part del president Pujol el 2001 i les caricatures que van aparèixer d’ell en els mitjans -per aquell temps li pintaven com un robot, fred, impersonal, tivat- no el van ajudar. Després del seu primer triomf electoral i la impossibilitat de crear govern, la seva relació amb Zapatero i el paper de Polònia en la formació de la imatge que molts catalans tenen d’ell -vanitós, frívol, pijo i preocupat en excés pel seu aspecte físic-, Mas es presenta com el líder amb grans qualitats que no acaba de connectar.

Per això, el llibre de Pilar Rahola, titulat “La màscara del rei Artur” humanitza la figura d’Artur Mas. De fet, pretén desmuntar deu mites urbans sobre el candidat de CiU, des de la seva condició de pijo a la relació de Mas amb Pujol. Rahola es converteix en l’ombra de Mas i accedeix a entrevistar persones del seu entorn per acabar amb aquestes idees preconcebudes… o demostrar-les.

Rahola no evita els temes relacionats amb la corrupció -tampoc ho fa Pernau- i no dubta a preguntar per allò que més fa mal, com el fet de guanyar dues vegades i no governar. De fet, sorprèn la franca ràbia de l’esposa de Mas, Helena Rakosnik, en parlar d’aquest tema.

Si Pernau construeix el relat, la història del somni català del president, Rahola aconsegueix construir la imatge humana d’un líder faltat d’això. El lector descobreix que Mas separa família i companys d’aventura a la conquesta a la Generalitat. Que no és un ninot dels Pujol o que durant el càncer de la seva dona, no va fallar ni a una de les sessions. És especialment interessant el capítol dedicat a la relació amb el president Zapatero i al pacte de la Moncloa

Aquests dos llibres són obres per a convèncer. Per seduir. Per projectar una imatge de lideratge en qui els llegeix. Descobrir les virtuts d’aquells que han de decidir. Sí, les propostes són la ruta… però a tots ens agrada conèixer qui està al volant. El que pensa i el que sent. Llibres que a més d’un li podrien ajudar a decidir el vot.