El van rebre entre aplaudiments. L’hereu polític de Jordi Pujol arribava al seu despatx de Conseller en cap envoltat d’una marea de funcionaris i curiosos: havia guanyat per primera vegada unes eleccions. Un mes i tres dies més tard, abandonaria el Palau. Pasqual Maragall prenia possessió del càrrec i donava per acabats els 23 anys de govern de Convergència i Unió. El diumenge, quan Mas era aplaudit al Majestic, vaig pensar en aquell moment. En aquells aplaudiments a la Plaça de Sant Jaume.
Li ha costat. Molt. Set anys separen aquests crits a les portes de Palau i el brindis amb gots de plàstic a la seu de Convergència amb un Pujol que l’assenyalava “Ell. Ell és el president “. Aquests set anys de travessia en el desert són, segurament, els que l’han fet arribar. Ja tocava.
I què ha passat pel camí? Una etapa única a la política catalana. Un nou Estatut aprovat, dos governs en coalició, dos presidents del PSC, incomptables crisis entre els seus membres i incomptables encerts també. Set anys d’ajustaments i desajustaments. De prosperitat i de crisi. Dues legislatures de suflés, Dragon Khan, corones d’espines … i de la calma aparent del govern de Montilla. Dues legislatures de polítiques d’esquerra que van ser un buf d’aire fresc. Com ho serà el govern d’Artur Mas.
Mas arribarà a ser el 129è president de la Generalitat per la seva perseverança, més que per la seva campanya -que ha estat bona-. Pel seu patiment, més que pels seus mítings. Pel seu propi canvi vital, més que per un o altre jingle de campanya. Mas ha canviat… i ho ha fet al mateix ritme que Catalunya.
La crisi, la fórmula del tripartit, la figura del president Montilla, la sentència del Tribunal Constitucional … tot això són coses molt importants per explicar el desastre de PSC i ERC, la irrupció de SI i el millor resultat mai obtingut pel PP a Catalunya en unes eleccions autonòmiques. En el fons, però, serà la figura de Mas el que ho expliqui. Com en el seu dia ho va ser la de Maragall.
Mas es va vestir de president en la nit electoral. Més que mai. El contundent resultat li dóna suport. Té una majoria social que li dóna suport. La seva èpica ha triomfat. Necessitarà donar-li contingut al vestit i deixar d’aparentar ser president per exercir-ne. Té reptes difícils i resultats incerts. Necessitarà explicar-se bé. Sort, president.
Les paraules se les enduu el vent… fins que queden escrites. Us proposo recordar algunes de les frases més memorables de la campanya electoral de les eleccions catalanes que ja ha arribat al seu final:
Us proposo una cosa. Potser no servirà de molt, però qui sap, podem començar a fer-ho i potser arrosseguem a algun dels nostres contactes a la urnes. O els recordem que demà triarem els nostres representants al Parlament de Catalunya. Ho fem?
La qüestió és usar Foursquare quan anem a votar. Als Estats Units el mateix servei va posar en marxa la iniciativa #ivoted per donar a conèixer quanta gent votava i feia check-in en arribar al lloc de votació. Et proposo que fem el mateix. De fet, que fem dues coses amb això:
1. Donar d’alta el col legi electoral.
Pots configurar avui mateix o abans d’anar a votar el venue en Foursquare del col·legi electoral. Entra amb el teu compte, busca’l i si no existeix, a dóna-ho d’alta. És molt senzill:
Seleccioneu Voting Booth “en l’apartat de categoria de l’espai. Primer hauràs de seleccionar la categoria “other”
2. Fes check-in
Quan arribis demà al col·legi electoral, pots fer check-in i en fer-ho, incloure el hashtag #jovoto a l’apartat de comentaris. Comparteix-lo amb els teus contactes en xarxes socials. Que els teus contactes sàpiguen que has votat i has exercit el teu dret al vot. Pots aprofitar per mobilitzar-los.
La jornada de reflexió de les eleccions catalanes de 2006 va ser atípica. El fet que caigués en dia laboral -dimarts, 31 d’octubre-, li va donar un caràcter molt diferent. Fins i tot la tradicional foto dels candidats de La Vanguardia va ser diferent: vam poder veure als candidats dels cinc partits amb representació parlamentària -Artur Mas, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Piqué i Joan Saura- posant junts en les obres del tren d’alta velocitat.
Aquesta jornada de reflexió va ser atípica i va donar un contingut informatiu comú. Però … què fan els nostres polítics quan l’espectacle de la campanya acaba? La resposta més comuna: descansar. Relaxar-se amb les seves famílies i gaudir d’un dia sense presses, flaixos i declaracions. Fan bé? Haurien de fer alguna cosa més?
Una forma de comunicar atributs del candidat sense fer un acte de campanya. Sense violar la llei, la jornada de reflexió pot ser un moment comunicatiu rellevant. Una altra cosa és que la pesada llosa de la tradició ens impedeixi arrossegar al candidat del menjador de casa i les sabatilles a una acció que comuniqui quin tipus de president vol ser.
Sarkozy no va dubtar a fer-ho el mateix dia de les eleccions. Quin millor president podia tenir França que un home a cavall? Això devien pensar els seus assessors, que no van dubtar a aprofitar el descans del futur president en la campanya francesa per aconseguir una photo-op del candidat muntat a cavall. De cop, el candidat a president s’atribuïa tota la imatge de poder, de direcció i lideratge que se li pot demanar a un president de la República. Reclamant la tradició centenària de monarques, dictadors i generals en posició de gesta, Sarkozy va voler despertar en els francesos la imatge de Napoleó.
I avui? Quines coses podrien fer avui els candidats dels partits amb representació parlamentària? A aquesta pregunta vaig resposta a la II Marató de Comunicació i us recordo a continuació les meves sis idees per als candidats.
La bicicletada d’Artur Mas
Artur Mas podria haver aprofitat aquesta jornada electoral per fer esport. Ell i José Montilla són els candidats amb més edat, i encara que l’experiència és un grau incalculable, ens agrada veure en els nostres líders amb vitalitat. Mas podria agafar la bici en algun poble del cor de Catalunya, a Osona, el Bages o el Ripollès. Envoltat de verd i acompanyat. Reforçar dos dels seus flancs: la percepció que ell i CiU no es preocupen pel medi ambient i aquesta idea de líder solitari, sense equip. Una cosa falsa que podria visualitzar practicant un esport que tant necessita d’un equip com el ciclisme.
La visita social de José Montilla
Molt s’ha parlat de l’escola dels fills de Montilla, un centre privat i alemany. I si José Montilla deixés el despatx per un dia i donés una valuosa lliçó als seus fills? El president podria visitar a títol personal i sense càmeres una organització amb vocació i acció social i ensenyar als seus fills la importància de la cooperació, el desenvolupament i l’ajuda als que pitjor ho passen. Conèixer d’aquesta faceta del president reforçaria el seu flanc esquerre i humanitzaria la imatge freda del candidat.
Les galetes de Joan Puigcercós
El candidat d’ERC té una imatge molt tosca. Dura. Violenta. Ja sigui per la seva expressió facial, la duresa de la seva barba o la imatge que ha construït (o destruït) Polònia, no és percebut per les seves bondats. Les declaracions sobre els impostos a Andalusia no l’han ajudat molt. No obstant això, Puigcercós és un gran pare de família. Per què no aprofitar aquesta realitat? Potser Puigcercós podria passar el dia a la seva terra natal, Ripoll, i acostar-se a un poble proper com Camprodon. Aquest meravellós poble català té, a més d’un fantàstic centre històric, a una empresa extraordinària. Les galetes Birba, artesanes i delicioses, es fabriquen al poble. I si Puigcercós visités un centre econòmic per al poble com aquest, a títol personal, i deixés els seus fills jugar a fer galetes? Una foto d’aquest moment comunicaria molt de Joan Puigcercós.
El Facebook d’Alicia Sánchez-Camacho
La candidata del PPC actualitza personalment el seu Facebook. Compte coses personals, es relaciona amb el seu electorat. Per vèncer la imatge negativa que la seva lluita contra a immigració ha generat, podria fer de la xarxa l’espai per semblar més humana. Sánchez-Camacho podria passar aquest dissabte al Raval. Comprar a la Boqueria alguna cosa per sopar, entrar pel carrer Església i prendre alguna cosa en alguna terrassa. Compartir xerrada amb els propietaris dels negocis i acabar anant cap al mar per la Rambla del Raval.
El passeig fins al Fòrum de Joan Herrera
Joan Herrera, el candidat d’ICV-EUiA, podria passar-te a aquest dissabte passejant amb bicicleta pel litoral de Barcelona, sempre que el temps ho permeti. Podria fer-ho amb Lluc, si fill. D’aquesta manera podria simbolitzar en el més petit dels Herrera el futur i els motius pels quals el candidat ecosocialista es presenta a les eleccions. La foto perfecta la tindria descansant una mica sota les plaques solars del Fòrum i mentre li ensenya a Lluc per a què serveix aquesta gran estructura.
Albert Rivera va al cinema
Després de parlar sobre llengua, llengua i més llengua al llarg de la campanya, Albert Rivera podria anar al cinema aquest dissabte amb la seva parella. Un bon moment per descansar. L’important en aquest cas és l’elecció de la cinta… i l’idioma. Rivera podria fer d’això un missatge. L’elecció no és fàcil ja que encara que ell renegui de la llei del cinema aprovada pel Parlament de Catalunya, el tindria prou difícil per veure cinema en català. Com la majoria de pel·lícules comercials no està doblada a aquesta llengua, Rivera hauria d’anar a veure una que ja fa diverses setmanes en cartellera: Herois. Una bonica història el títol ja és de per si un missatge. En català, és clar.
Quan queden poques, molt poques, hores per al final de la campanya electoral, recull els tweets finals de campanya dels candidats. Artur Mas, Joan Puigcercós i Albert Rivera ens demanen el vot.
Artur Mas (CiU)
Catalunya ha de canviar. Treballaré cada dia amb rigor, il·lusió, entusiasme i humilitat per aixecar el país i aconseguir una Catalunya millor
Joan Puigcercós (ERC)
2 raons: després del TC i el 10J cal avançar nacionalment amb un referèndum d’independència i perquè cal no retrocedir en polítiques socials
Albert Rivera (Ciutadans)
Si vols, llibertat, convivència iq la política estigui al servei dels ciutadans, Rebela’t, Vota Ciutadans (C’s)
Com en el cas de les entrevistes de campanya, tots els partits amb representació parlamentària van ser convidats a participar. Recollim en aquest post els rebuts. Aprofito aquest post per agrair la paciència i la col·laboració dels equips dels candidats.
“Sóc més partidari de la seducció que de la imposició”
Artur Mas és el candidat de Convergència i Unió a presidir la Generalitat. Ho és per tercera vegada consecutiva. No ho va aconseguir el 2003 ni el 2006, tot i haver guanyat en aquestes dues ocasions les eleccions. Les eleccions de diumenge són la seva autèntica prova de foc. Ho aconseguirà a la tercera?
Aquesta sembla ser la definitiva. Les enquestes auguren un bon resultat a la coalició que presideix i, ja sigui en solitari o amb alguns suports puntuals, sembla tenir assegurada la governabilitat del país. No hi ha millor veredicte que les urnes, com és evident, però l’espiral del canvi sembla imparable.
En l’aire queden els efectes de l’abstenció en les aspiracions presidencials d’Artur Mas. El resultat final. El repartiment dels escons. L’efectiva mobilització de tots els que, en les hores finals de la campanya, afirmen que votaran per ell i per Convergència i Unió.
Els reptes que l’esperen a Mas si arriba a ser Molt Honorable -i a jutjar per les enquestes i per la seva actuació en el debat a sis sembla estar molt a prop d’aconseguir-ho- són molts i difícils. Per això, el candidat respon en escrupolosos 140 caràcters al qüestionari remès als sis candidats dels partits amb representació parlamentària.
Si Artur Mas arriba a president…
Quina serà la primera mesura que posarà en marxar per acabar amb la crisi?
Fer una administració més austera i aliada del nostre teixit productiu perquè es pugui crear feina, que és la primera de les polítiques socials.
Quina solució proposa per acabar amb l’atur?
Ajudar a les nostres empreses i emprenedors, no posar traves al seu creixement, reduir costos contractació, mercat laboral propi, reforma SOC.
S’han de multar a les persones que no retolen els seus negocis en català?
Totes les lleis tenen el seu règim sancionador, però jo sóc més partidari de la seducció que de la imposició.
…Independència?
Proposem el dret a decidir dels catalans, sense més límit el de la nostra cohesió com a poble. Ara creiem que és el moment d’un nou pacte fiscal que és el que genera més consens social i polític.
Utilitzarà internet per comunicar-se directament amb els ciutadans durant el seu mandat?
Sí, ja fa temps que s’ha demostrat que és una eina molt útil, no només per fer arribar el nostre missatge, sinó també per escoltar el que ens diu la gent.
El Telenotícies Vespre de TV3 va emetre ahir una peça sobre la campanya online en les eleccions catalanes que se celebraran aquest diumenge. Hi participo amb l’Antoni Gutiérrez-Rubí.
No eliminarem l’Impost de Successions per les rendes més altes com plantegen CiU i PP
Les enquestes alerten des de fa mesos del càstig electoral que els votants d’ERC podrien infligir al partit de Macià i Companys. Esquerra planteja aquestes eleccions com un moment vital en el que pugui seguir sent una força decisiva en la política catalana. La qüestió no és menor: el PPC podria tornar a ser la tercera força amb més escons i prendre-li a Esquerra el fet de ser frontissa en la pròxima legislatura.
Potser per l’important del moment, el partit que lidera Joan Puigcercós ha optat per despertar a les seves bases amb una campanya centrada en històries personals, en la gent valenta. Donar rellevància a la gent. Molt té a veure amb aquesta necessitat de no amagar el vot o les simpaties cap a ERC, especialment quan en l’àmbit independentista han aparegut noves ofertes electorals com Solidaritat Catalana, amb Joan Laporta al capdavant, i Reagrupament, amb un ex conseller d’Esquerra com a líder , Joan Carretero. I és especialment important perquè reclama la valentia de la gent d’Esquerra davant la temptació d’optar per les altres ofertes.
Puigcercós té el repte d’esmorteir la caiguda i jugar en una campanya bipartidista. Així, va aconseguir el seu buit amb unes polèmiques declaracions sobre les inspeccions fiscals, que a Catalunya eren, segons ell, molt superiors a la resta d’Espanya. I aquí va deixar anar la seva famosa frase que a Andalusia no pagava impostos ni Déu. Li va seguir una actuació positiva en el debat a sis que ja gairebé ningú recorda i va reptar Mas a un compromís preelectoral.
Però … què pensa Puigcercós d’altres temes? Li preguntem. Si fos president…?
Quina serà la primera mesura que posarà en marxar per acabar amb la crisi?
No tinc un remei miraculós contra la crisi, i sóc conscient de les limitacions de la Generalitat. Ara bé, hem de saber esprémer els recursos dels que disposem. Tenim la necessitat d’enfortir el teixit productiu d’aquest país que és una de les seves fortaleses, d’incentivar els emprenedors, de seguir potenciant la recerca i la innovació, d’incentivar el crèdit a la petita i mitjana empresa… i puc dir que no faria: eliminar l’Impost de Successions per les rendes més altes com plantegen CiU i PP.
Quina solució proposa per acabar amb l’atur?
Les grans decisions en política econòmica es prenen a Espanya. I allí no tenen la clau per acabar amb l’atur. En aquest cas, ens cal millorar i incentivar la formació, millorar els programes d’inserció laboral i crear millors condicions per a la proliferació d’empreses a casa nostra fent més atractiva l’obertura de seus d’altres empreses a Catalunya. Això demana una política fiscal pròpia, més i millors recursos que passa per gestionar i administrar des de Catalunya tots els tributs que s’hi generen.
S’han de multar a les persones que no rotulen els seus negocis en català?
La gent té dret a poder ser atesa i informada en català a Catalunya. I per això s’han de fer lleis i totes les lleis, totes, preveuen una sanció davant el seu incompliment. D’altra banda, hi ha centenars de disposicions que multen per no retolar en espanyol, centenars!!!
…Independència?
Sens dubte, si disposem d’una majoria al parlament seria el pas natural i necessari i, posteriorment, ratificar-ho en un referèndum.
Utilitzarà internet per comunicar-se directament amb els ciutadans durant el seu mandat?
Ja ho estic fent. Però tampoc no voldria enganyar a ningú. Tinc unes limitacions per respondre i parlar amb els ciutadans, a tothom individualment no puc arribar. Però fins allí on sóc capaç ho faig.
Això del cara a cara m’ha recordat a la pel·lícula “El penalti más largo del mundo”. Aquella en la que Fernando Tejero acaba sent el porter que ha de parar un penal d’un partit determinant que acaben suspenent. Al cap d’uns dies el partit es celebra i entre un partit i un altre es munta un sidral. Això del cara a cara entre Mas i Montilla, una cosa semblant.
No hi va haver debat. Diuen els altres partits de l’arc parlamentari que aquest debat atemptava contra la pluralitat. Diu la Junta que aquests debats s’han de demanar amb cinc dies d’antelació. Diu Montilla que ell porta demanant-los tota la campanya. I diu el Grup Godó que ells oferien les seves cadenes. Fins i tot la consellera Geli proposava fer-ho a Andorra. Sí, aquest oasi electoral que és una cosa així com les aigües internacionals de la política catalana. Només falta que els directors de pistes d’esquí casin pactes post-electorals.
Esperpèntica espera. Terrible xou. Dos dies de campanya perduts, diuen alguns. Perduts? Sí? Segur? Dos dies molt ben aprofitats pel PSC i CiU. Dos dies de protagonisme absolut dels grans. Al final resultarà que d’haver dit sí al debat i organitzar-lo com cal hagués estat el millor per als petits. S’han quedat amb menys aire que si s’hagués celebrat. Perquè a hores d’ara… qui recorda les bones actuacions dels tercers en discòrdia?
Aquestes hores passaran a la història com l’exemple paradigmàtic que els debats són, sobretot, l’abans i el després. La teoria i la pràctica del després, dels spin doctors “contaminant” l’opinió pública, del poder del que va guanyar… la coneixem de sobres. La del abans és més estranya. I aquest cas, un rara avis. Un debat que no es va celebrar que tindrà tant protagonisme (o fins i tot més) que els matamoros del segle XXI i les veus contra els oblidadissos en això de pagar impostos.
D’aquesta penal més llarg del món, en versió catalana i amb vots pel mig, em quedo amb la trucada que vaig tenir fa una estona de la meva mare. Debat en l’aire, menys d’una hora i mitja per a la seva virtual celebració. “De quin debat em parles?”. Aquí tenen la clau. Molt soroll per no res. Atents a l’abstenció de diumenge.
Si la Junta Electoral Central no diu el contrari, aquesta nit Catalunya presenciarà el primer cara a cara entre els líders dels dos partits majoritaris. Mai s’ha celebrat un debat similar des que el 1980 van tenir lloc les primeres eleccions autonòmiques. Si el debat té lloc, estarem davant d’un fet històric.
Per què hem arribat a aquest punt? Com el 1993, quan es va donar el primer cara a cara entre Felipe González i José María Aznar, es donen les circumstàncies perquè els dos líders s’enfrontin en un debat a dos:
Arribem al cara a cara perquè Montilla ho vol. No és habitual que qui ostenta el càrrec cedeixi a debatre amb qui el vol, però la situació del PSC a les enquestes fa que Montilla només pugui guanyar en aquest debat.
Artur Mas és un bon orador. Encara que té més a perdre que Montilla, té la seguretat que pot sortir airos d’un cos a cos.
La més elemental: els dos volen. Les negociacions es van trencar davant la formula que proposava el PSC, però Montilla va posar a Mas en la tessitura d’acceptar el cara a cara … però si debaten és perquè volen fer-ho.
Davant el debat, són múltiples els aspectes que han de tenir cura. Sens dubte, el fet de repetir davant les càmeres en 48 hores permetrà que els dos líders tinguin encara en la memòria els consells dels seus assessors per fer un bon cara a cara. Però per si els falla en l’últim moment, proposem tres consells per a cada un dels candidats.
Tres consells per Artur Mas:
Tenir cura del llenguatge no verbal: en el debat a sis va ser més fàcil cedir protagonisme a altres, però en un cara a cara les càmeres captaran tots els detalls. Mas ha de procurar no aparèixer altiu, ni sobrat ni confiat.
Ser més directe en les respostes: Mas és un bon orador però quan li fan una pregunta complicada dóna voltes per argumentar-la. Ho vam veure en el dinar amb blocaires. Però a la televisió les frases curtes i memorables valen el seu preu en or. Hauria d’anar per aquest camí.
Mostrar interès en tot moment: Mas no ha de deixar que un detall sigui usat per mostrar una imatge d’ell com una persona despreocupada o irrespectuosa amb el president. Ha de lluitar per no ser caçat distret.
El president Montilla, en canvi, hauria d’atendre a aquests tres consells:
Més somriures: Montilla hauria de fer un esforç per comunicar amb el seu cos. Ha de posar tot el seu afany a acompanyar el seu missatge amb un llenguatge no verbal adequat.
Sorprendre: les expectatives sobre la seva capacitat per guanyar el cara a cara són baixes. Per això, té camp per poder créixer i sorprendre el votant. Hi té molt a veure la gestió de les expectatives durant les hores prèvies.
Deixar de banda les notes i ser més natural: Montilla guanya molt al natural. Quan no té una càmera davant, es deixa anar i diu les coses com les pensa. Si aquesta nit deixés les notes a banda i es comuniqués directament amb l’espectador, tindria molt de guanyat. Després de setmanes de campanya, els missatges estan més que interioritzats. No li seria massa difícil.
Aquests són els consells per als candidats. Encara que, si m’ho permeten, afegiria un per als dos: anar al debat amb corbates millors a les que van portar en l’anterior debat. Pot semblar una frivolitat, però la manera de vestir comunica molt de nosaltres. Ni la corbata d’un vermell estrany del president ni les estovalles de pícnic de Mas van estar a l’altura del que volien expressar. I si aquest consell no ho prenen els candidats, que algun membre de l’equip es plantegi fer el que va fer la Abigail Bartlet…
