l’un d’ells és Catalunya; l’altre, l’alliberament de la dona.
Enmig de tots aquests dies de tanta acció (necessària i enriquidora, d’altra banda) avui em proposo fer una pausa de reflexió per rellegir i recordar, a tall d’homenatge, una persona que va ser testimoni de compromís en diversos àmbits i que ens ha llegat un patrimoni literari que cal reivindicar perquè és vigent i perquè ens estimula a seguir endavant amb la lluita.
Tal dia com avui, el 10 de novembre de 1991, va morir Montserrat Roig.
Tenia només quaranta-cinc anys però havia estat una escriptora prolífica de novel·les i contes, a més de reportatges i articles periodístics; però va ser també una dona militant esquerrana, catalanista i feminista.
Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen; El temps de les cireres, Ramona, adéu… L’hora violeta, La veu melodiosa, Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida, L’agulla daurada, o el documental rigorós sobre Els catalans als camps nazis, entre d’altres…
Obres, totes, en les quals observa i retrata el seu entorn, el seu temps, les seves il·lusions, els seus records, els seus reptes… i on hi podem trobar la seva crítica, la seva militància i el seu compromís… els seus i els d’una generació que van apostar per ser valenta i implicar-se col·lectivament en el present per millorar el futur. Aquest futur que hem heretat i que ens obliga, per gratitud, i per responsabilitat a agafar el relleu del compromís per arribar a aquest món que sabem possible, lliure i just.
Mireu, com a exemple clar, aquest fragment d’una entrevista que li fa Francesc Castells i que és publicada a la revista Serra d’or el febrer de 1977, sota el títol Montserrat Roig, escriptora compromesa:
Sobretot hi ha dos pols que han estat el centre de la meva atenció: l’un d’ells és Catalunya [...]; l’altre, l’alliberament de la dona. Pel que fa al tema de Catalunya, m’ha interessat lligar la qüestió nacional amb la qüestió social. [...]
Durant força temps creia que escrivint, demostrant que podia fer la mateixa feina que un home, ja era feminista. Ara penso que no.
O aquest altre que correspon a Els catalans als camps nazis:
…
Els nostres deportats hi entraven de ple, dins d’aquesta llei. No podien tornar. S’havien oposat al Movimiento amb la seva participació a la vida política a casa nostra, eren homes i dones de la CNT, del PSUC, de l’Esquerra Republicana de Catalunya, d’Estat Català, sindicalistes, socialistes, anarquistes, comunistes, nacionalistes i alguns simplement republicans de cor; homes i dones de les classes populars que no s’havien penedit mai d’haver escollit el bàndol de la República.
… Van arribar a una petita estació, el pare va mirar i va dir: Mauthausen. No sabien on eren. Van obrir les portes i uns guàrdies van obligar a baixar els homes i els joves, entre ells algunes quasi-criatures de tretze anys. Els van fer baixar amb enganys, dient que tornaven de seguida. Però les dones van començar a malfiar-se’n i van cridar. Els alemanys, aleshores, canviaren les bones paraules per la brutalitat, i feien baixar els homes a cops i a empentes. El germà menut dels Cortès, l’Àngel, que tenia vuit anys, es volia llançar darrera el seu pare i cridava, “papa,papa!”, la mare l’agafà amb fúria i s’abraonà als alemanys tot cridant-los: “Si em treuen aquest, també, vostès m’han de matar aquí mateix!” No els van deixar ni acomiadar-los. En Jacint Cortès encara recorda els esgarips d’aquelles dones, els seus xiscles, moltes d’elles s’estiraven els cabells, desesperades, car estaven segures que els duien a matar. Els SS tornaren a tancar les portes dels vagons i el tren continuà cap a un camp de deportació femení on el tren s’aturà tres dies i tres nits i les dones i les criatures no baixaren mai.
Avui et recordem perquè la teva força encara ens empeny en el dia a dia de la lluita, la que també va ser teva.
Fins a la victòria.