Viure comparant-se

Federalisme.cat
Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.
Visualitza el meu perfil complet

dijous 9 de desembre de 2010

Entrevistes Ernest Maragall

Ernest Maragall ha estat entrevistat aquest matí a Catalunya Ràdio i a RAC1. Clickant aquí trobareu el resum que n'ha fet www.3cat24.cat explicant que "Maragall diu que ell i un grup dins el PSC preparen un nou projecte per al país" i que "El dirigent del PSC i conseller d'Educació en funcions, Ernest Maragall, afirma que dins del partit hi ha un grup, del qual ell mateix forma part, que treballa per reconduir el partit després de la derrota electoral. En unes declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", Maragall ha evitat parlar explícitament del conegut com a "sector catalanista" i ha afegit que els lideratges s'aniran definint durant el procés mateix de construcció d'aquest nou projecte per al país del PSC"

En aquests links adjunts us podreu descarregar les entrevistes de Catalunya Ràdio i Rac1 a Ernest Maragall:


"La derrotada izquierda catalana" de Francesc Valls

Article publicat a El Pais el 5 de desembre del 2010

Las urnas han dado un soberano varapalo a la izquierda catalana. El batacazo del Partit dels Socialistes no tiene parangón en su historia. Esquerra Republicana ha vuelto a subirse a la montaña rusa que solía utilizar en los años posteriores a la transición. Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida ha sido la formación que menos ha sufrido el impacto de la catástrofe, pero también ha bajado. La izquierda que ha gobernado durante siete años suma ahora 58 diputados, cuatro menos de los conseguidos por la triunfadora CiU. O sea que la mies es mucha, los obreros pocos y van a tardar en reordenarse. Se avecinan tiempos de catarsis y de abstinencia de poder.

En las filas socialistas, apenas 24 horas después del desastre electoral, han vuelto a aflorar los debates históricamente relegados por el manto protector de la dirección. Antoni Castells, Ernest Maragall, Marina Geli y Montserrat Tura han mostrado sus visiones sobre cómo afrontar el futuro. Hablar de corriente organizada sería exagerado, pero algo se mueve y es bueno que así sea, aunque sea para definir posiciones. La gran virtud del socialismo catalán -como antaño lo fue el comunista PSUC- ha sido aunar tanto a nuevos como a viejos catalanes y tener vocación de partido hegemónico en la sociedad. Ahora el PSC debe decidir de una vez si quiere convertirse en un partido de segunda fila, al estilo del PP en Cataluña, o en una fuerza central capaz de gobernar. No puede limitarse a sacar buenos resultados en las generales y a sobrevivir en las elecciones autonómicas. Y debe pensar en la refundación. Se ha cubierto una etapa, que arrancó en el congreso de Sitges (1994), en la que el socialismo catalán lo ha gobernado todo. Es hora de pensar en el futuro, no sustraer debates y buscar un liderazgo como el que en su día encarnó Pasqual Maragall, quien demostró que en Cataluña el PSC era capaz de obtener en unas elecciones autonómicas más votos que CiU. Y en este sentido hay que recordar que la federación nacionalista ha arrasado el 28-N con prácticamente los mismos votos con que Maragall perdió en 1999.

Esquerra, por su parte, ha de afrontar cómo recuperar los cadáveres que las guerras cainitas del congreso de 2008 han dejado en las cunetas. El patrimonio de los republicanos es su funcionamiento asambleario, pero cada congreso no puede convertirse en una Noche de San Bartolomé. Un partido que aspira a crecer no puede prescindir de quienes lo han aupado. El activo que supone Josep Lluís Carod Rovira no puede dilapidarse de la forma en que se ha hecho. Joan Puigcercós debe sujetar con fuerza las riendas legítimamente logradas, pero con madurez y sin reventar a los caballos.

Tampoco Iniciativa debe conformarse con ser la muleta del hermano mayor, el PSC. Es un proceder conservador no tener la tentación de lanzar un bocado al electorado socialista con el argumento de consuelo de que son quienes menos han perdido. Si la izquierda catalana quiere disputar el poder el partido-nación (CiU) no debe limitarse a vigilar su pequeña parcela. Y la aritmética enseña que debe ir unida.

Ahora más que nunca la izquierda se siente interpelada a dar respuestas ante la voracidad de una crisis que exige cada día nuevos e improvisados sacrificios al Dios del mercado. ¿Puede un gobierno de izquierdas ir con la frente alta por la calle de la política cuando recorta los 426 euros de subsidio para los parados de larga duración? ¿O dando luz verde a una reforma laboral que, por ejemplo en Cataluña, no consigue crear más que empleo temporal? Estamos ante una espiral especialmente destructiva para la izquierda. En términos de mercado: muchos de los potenciales compradores del producto izquierda -la catalana también- no encuentran alicientes que les inciten al voto. La izquierda espera mucho de la política; por eso la potencial decepción es superior a la de la derecha. Cuando la política se revela impotente para capear el temporal, poco puede esperarse de la reacción de las urnas. Y Cataluña no es una excepción.

dimecres 8 de desembre de 2010

Què serà de l'esquerra? Josep Gifreu.

Article publicat als diaris Avui i El Punt el 5 desembre 2010

Des d'un punt de vista polític, el de la gestió del poder que atorguen les urnes, el paisatge després de la batalla del 28-N em planteja dues qüestions centrals. Primera: com CiU administrarà la majoria política nacionalista cap a la independència? I la segona: com l'esquerra catalana aprendrà de la derrota i construirà una alternativa per arribar a ser una esquerra nacional creïble, ara com a oposició i després com a alternança?

El paisatge postelectoral ha deixat inscrits alguns missatges clars. Tot el mapa és blau, és convergent: vol dir (entre altres coses) que la gran majoria de ciutadans es decanten (sumant els vots de CiU, ERC, ICV i SI) pels partits d'obediència” catalana. L'eix de discriminació Catalunya/Espanya preval sobre el de dreta/esquerra. De fet, el lleu creixement del PPC no modifica res. Per contra, el daltabaix numèric i moral del PSC qüestiona profundament tota la mística, no sols del tripartit, sinó la dels pactes del socialisme de la primavera de 1977. Els socialistes catalans han d'optar entre dos projectes (políticament) antagònics: o pel de regeneració d'Espanya o pel de reconstrucció de la nació catalana. La sentència del Constitucional no deixa tercera via.

Però la pregunta de futur sobre el PSC s'ha d'estendre a tota l'esquerra. El 28-N és un pal per al plural de les anomenades esquerres: és sostenible un projecte nacional català amb tanta fragmentació de l'esquerra? L'anomenada cultura de coalició de les esquerres ha fracassat rotundament (mentre sembla un èxit a la dreta, entre CDC i UDC). L'etapa del tripartit ha servit per a dues coses no-menyspreables: per a la democràcia catalana, l'alternança a la Generalitat; i per a Artur Mas, la travessia del desert. Però el segon tripartit ha posat en evidència les contradiccions d'unes esquerres que només es posen d'acord per ocupar llocs de poder.

El fracàs del tripartit hauria d'esperonar totes les formacions d'esquerra a treballar una nova frontera de relacions i de cooperació, des de baix, ja des d'ara, abans d'aspirar a cotes de poder. Seria l'Entesa Catalana de Progrés del Senat un model a explorar? Té l'esquerra també una greu manca de lideratge. I tot això no s'improvisa.

Però el període d'autocrítica, de substitució de quadres i de reflexió, s'hauria d'accelerar per tal d'estar en condicions ben aviat d'oferir des d'una nova esquerra (aglutinada entorn d'ERC, ICV i SI?) suport coherent al procés cap al dret a decidir, i alternatives de govern per al dia després de la independència.

Josep Gifreu, professor de comunicació a la UPF.

Demasiadas almas. Juan José López Burniol.

Article publicat a La Vanguardia el 4 desembre 2010

Discrepo de la opinión según la cual el segundo tripartito fue un inmenso error y –con mayor motivo aún– de que lo fuese también el primero. He sostenido siempre y mantengo ahora, cuando todo ha terminado, que los gobiernos tripartitos fueron –utilizando palabras del canon de la misa– justos, equitativos y saludables por una poderosa razón: hicieron posible la alternancia política en Catalunya, tras más de veinte años de gobierno de CiU. Afirmo que la esencia de la democracia no radica ni en el diálogo ni en la posibilidad de elegir a quienes gobiernan, sino en la oportunidad de echar a los que mandan. Y esto por una razón.

El poder tiende siempre a concentrarse en su ejercicio, a prolongarse en el tiempo, a ampliarse en el espacio y a endurecerse en las formas, lo que provoca que no haya mejor profilaxis social que evitar la perpetuación en el poder de un mismo partido. Lo que tiene una especial relevancia cuando de partidos nacionalistas se trata, pues estos tienden por naturaleza a preservar el poder sobre un determinado ámbito territorial en manos de un grupo definido identitariamente. Lo que es cierto con independencia de qué nacionalismo se trate: español, vasco, catalán, valón, flamenco o malgache, si este existe.

La derrota apabullante del tripartito no se debe, por tanto, a que estuviese viciado por un pecado original nefando, sino a lo que ha hecho mal y a la forma caótica como ha gobernado desde el principio. Vayamos por partes. La decisión de acometer una reforma estatutaria puso en marcha un proceso, culminado con la sentencia del Tribunal Constitucional, que ha supuesto para los dos gobiernos tripartitos un desgaste irreparable, al suscitar unas esperanzas luego defraudadas por el resultado obtenido, que no compensa los costes ocasionados.

Porque es cierto que tras un cuarto de siglo de vigencia de la Constitución era precisa una reforma constitucional que culminase la construcción de un Estado federal sobre la base del Estado autonómico, de forma que Catalunya viese satisfechas sus aspiraciones: el reconocimiento formal de su realidad nacional, un sistema de financiación justo y una distribución de competencias a cubierto de su constante erosión por la vía de las leyes de bases y de la jurisprudencia constitucional. Pero, cuando se vio que esta empresa no era posible por la cerrazón del Partido Popular, nunca se debió confiar en que una reforma estatutaria sería el atajo adecuado para llegar al mismo lugar, máxime cuando este atajo se emprendió prescindiendo de la media España a la que representa el Partido Popular. Así lo dije en su día y siempre he reiterado que la sentencia del Constitucional no resolvería nada. Es más, tras este desventurado proceso, el resultado es la erosión irreparable del consenso constitucional y la consolidación del divorcio entre Catalunya y España. El tripartito erró, pues, en lo esencial: pretendió un imposible.

Únase a ello una sensación de desgobierno y arbitrismo, fruto de la falta de autoridad mostrada desde el primer momento a la hora de asegurar la unidad de acción de un gabinete cuya vertebración resultaba difícil por la errática deriva de uno de los partidos que la apoyaban –ERC–, presa siempre del síndrome asambleario y de un radicalismo infantil; por el enfático dogmatismo de otro partido –ICV–, iluminado por una irrefrenable vocación de constructivismo social, y por la deliberada indefinición del tercer y principal partido –PSC–, por la coexistencia en él de dos almas que, lejos de potenciarse, han provocado su neutralización recíproca, de forma que este partido no es hoy ni carn ni peix, sino un híbrido estéril.

Total, que pasó lo que tenía que pasar: victoria contundente de CiU, macerada por una travesía del desierto de siete años, y derrota sin paliativos del tripartito, pese a sus realizaciones y a la dignidad extrema con que José Montilla ha ejercido la presidencia. Y, ahora, ¿qué? CiU a gobernar cómodamente con la amplia mayoría que ha ganado y –es de esperar– con la prudencia precisa para establecer el orden de prioridades que la difícil situación actual demanda. Y el PSC a redefinir su mensaje, tras una introspección tan exigente como sincera. Un tercio de siglo después de su fundación, el PSC tiene ante sí dos opciones: seguir siendo un partido “tibio”, que no define con precisión su ideario en algunos temas, para contentar así mejor a sus dos almas, o concretar con precisión su programa, integrando para ello sus dos almas en una sola. Si opta por la primera –el pasteleo–, languidecerá. Y, si elige la segunda –una sola alma, simbiosis de las dos existentes–, pasará sin duda una primera etapa difícil, pero pronto adquirirá la fuerza que siempre otorga ser uno mismo y no la réplica vergonzosa de otro. Todos somos hijos de nuestros propios actos: las personas, las instituciones y los pueblos. La derrota del PSC es, por tanto, en buena medida, fruto de su deriva, primando un alma en perjuicio de la otra. Dos almas son muchas almas para un solo cuerpo.

Juan José López Burniol, notari.

Dilemes del PSC. Albert Sáez.

Article publicat al diari El Periódico el 4 de desembre de 2010

El nombre d'especialistes, consellers àulics i aspirants a taumaturg del PSC s'ha multiplicat durant aquesta setmana postelectoral. No tots els que s'interessen per la futura salut del socialisme català ho fan amb intencions terapèutiques. Alguns pretenen que aguditzi algunes de les seves patologies per deixar-lo en via morta fins d'aquí 23 anys en la política catalana i una vegada per totes en la política municipal. Aquestes aspiracions espúries tampoc poden servir d'excusa als que els agradaria no només aparcar, sinó enterrar, alguns debats pendents en el si de la socialdemocràcia catalana.

Com advertia ahir en aquestes ­pàgines Xavier Bru de Sala, el PSC no pot participar en altres eleccions al Parlament en la situació de diumenge passat, sense projecte propi i sense voluntat de lideratge. Però aquest debat, com recordaven també ahir els alcaldes, no es pot fer abans d'assegurar-se els bastions municipals que han alimentat les polítiques i els quadros del partit. La clau per entendre els verdaders dilemes a solucionar pel PSC la donava l'historiador Joaquim Coll: «¿Com afronta el PSC el debat al voltant del binomi competitivitat econòmica/Estat del benestar?».

El nucli del problema

El PSC no pot analitzar el que li va passar diumenge passat sense tenir en compte aquesta perspectiva. Malgrat els elefants dibuixats pels corifeus mediàtics de Mas i de Rajoy, el que li ha passat a Montilla -encara que a Ferraz s'esforcin a posar-ho només en clau nacionalista- i el que li pot passar a Hereu i a Zapatero té a veure amb la resposta que donin al binomi competitivitat-benestar. Les generacions que no van viure el procés d'integració d'Espanya a la UE consideren que la protecció social és un dret més natural que adquirit. I són les mateixes que avui, quan la crisi les afecta, recorden els anys de creixement que van administrar el PP o CiU. I són les que sense cap aspecte racista pateixen el col·lapse de determinats serveis socials en un ­país com Catalunya o en una ciutat que ha vist augmentar la població amb menor poder adquisitiu. I no saben què en pensa el PSC.

Albert Sáez, director adjunt El Periódico de Catalunya

divendres 3 de desembre de 2010

"La refundació del PSC" de Xavier Bru de Sala

Article publicat a el Periódico divendres 3 de desembre del 2010

Per què una derrota tan contundent? Una cosa és clavar-se una pinya i l'altra estimbar-se. La pregunta és: ¿el PSC ha sofert un cop que es pot reparar, encara que amb dificultats, o bé cal diagnosticar-li sinistre total? La resposta equivocada és la primera, la de l'aparell, la del PSOE. Però faríem malament si menystinguéssim la força dels equivocats. Una de les lleis generals de la política que ni Maquiavel ni Murphy van descobrir relaciona la grandària amb les conseqüències dels seus errors. Com més gran, més et pots permetre equivocar-te. Si ets un tanc, i el PSC és un tanc esdevingut tanqueta, la pinya que t'estavelli ha de ser molt forta. Una moto, en canvi, va per terra de seguida. Vist això, el meu peritatge és clar i contundent: sinistre total. Com que no l'assumeixen, com que tenen por de l'ombra de Pallach, com que manen a Nicaragua i són súbdits de Ferraz, es disposen a reparar. A reparar i dissimular la gravetat.

Ara revisem la trajectòria que ha dut a la patacada fatal. El primer Tripartit va aconseguir aprovar l'Estatut, si bé amb final discordant. La lògica política, i la de país, aconsellaven continuïtat, en la perspectiva d'acabar el camí de la reforma de l'autogovern. La força que no tenia Maragall l'exerciria el seu successor. Desplegar l'Estatut i defensar-lo. Els primers beneficiaris de les millores foren els menys afavorits. El PSOE es plegaria a les demandes de Montilla. Sobre el paper, estupend. ¿Era això un error? S'ha d'al·lucinar per tergiversar fins al punt de creure-s'ho. De riscos n'hi havia, però una cosa que hem d'aprendre tots plegats és a no tenir por d'equivocar-nos i després rectificar.

Fins i tot ara cal reafirmar que l'aposta era la correcta. ¿Ha sortit a l'inrevés? Sí, però era la millor, de llarg. El cicle estatutari l'havien de completar els que l'havien iniciat, encara que acabessin com han acabat, a l'uci. Imaginem per un moment que la sentència hagués estat favorable. ¡Quin final més diferent! Doncs si no ho va ser, la primera i principal culpa és del PSOE i l'esquerra intel·lectual i mediàtica de Madrid, sotmesa psicològicament a l'Espanya del PP. Com en el dòmino, va caure la primera fitxa, la fitxa Zapatero. Marxa enrere, concessió a la histèria, error històric, ¡patam!, Montilla, la segona fitxa, podia saltar a un costat i plantar-se, però no es va moure i ha caigut. La tercera fitxa, Puigcercós -o Carod, també i tant o més i millor tots dos- hauria d'haver posat el president en la següent disjuntiva: «O et plantes o et planto». No es van moure ni piular. També ha caigut ERC. La quarta fitxa, IC, només ha rebut d'esquitllentes perquè en aquesta batalla sempre s'hi ha posat de costat, i tant li fot que sigui la crucial per Catalunya.

Establerta la seqüència, l'única que explica els resultats, cal fixar-se amb més detall en l'últim tram abans de l'impacte. A partir de la sentència, el catalanisme es bifurca. Les vies, fins aleshores paral·leles, comencen a divergir. Una cap a la submissió, l'altra cap al sobiranisme. El president Montilla va fer tota la força (la que no havia fet de cara al PSOE) per impedir-ho. Després, un saltiró cap a la submissió. Puigcercós va saltar a l'altra i, en comptes d'explicar fets i posicions, i d'assumir conseqüències, es va perdre de vista deu quilòmetres enllà.

Les erosions de credibilitat són irreparables, tant per a aquest PSC com per a aquesta ERC. Per molt que ho intentin impedir, els resultats han obert un espai d'esquerra nacional que no depengui per res de Ferraz. I com més s'allunyin tots dos d'aquesta centralitat, més evident serà el buit. Opino que cap dels dos està en condicions d'omplir-lo, però per molt que intentin tapar-lo a distància, l'espai és massa gran. O hi van i s'hi instal·len amb totes les de la llei, o l'ompliran uns altres. CiU és usufructuària d'una petita porció d'aquest espai i per això governa Mas.
 
El 28-N ha deixat clar que no es pot repicar a Catalunya i anar a la processó espanyola. Això val per a tots, començant per CiU, però ara afecta de manera especial el PSC. El PSC ha perdut bous i esquelles i ara ha d'optar: o bou o esquellot. Si es decantés cap al catalanisme, Ciutadans i el PP esperarien, un a cada banda, amb la xarxa parada. Si segueix la lògica política dels antics capitans, hi haurà bloc antisobiranista amb el PP. Si es queda al mig, s'enfonsarà del tot. Les dues vies de la bifurcació se separen de manera inexorable. Si Catalunya es decanta per una, amb intel·ligència i sensatesa, pas a pas i fins allà on convingui, l'altra quedarà molt disminuïda.

Ara s'inicia un nou cicle en la vida política i nacional catalana. En pèssimes condicions econòmiques però amb renovades, i esperem que no pas efímeres, condicions de redreç. S'equivoca qui es pensi que tot serà igual. S'equivoca qui no parteixi dels nous paràmetres. Això és així, perquè la bifurcació és social, no de partit. Si el PSC no es refunda, patirà i farà patir. Escriptor.

"La C, la S i la P del socialisme català" de Joaquim Coll

Article publicat a el Periódico divendres 3 de desembre del 2010

Des de diumenge passat, en què el PSC va obtenir la seva pitjor i més dura derrota electoral, sembla que els socialistes no podran contenir el sempitern debat sobre la seva essència, que acaba sempre remetent a la suposada existència de dues ànimes en un sol cos. Curiosament, sembla que aquestes dues ànimes únicament tenen un element de diferenciació: el grau de més o menys catalanisme, i particularment el tipus de vincle que defensa cada una amb la resta del socialisme espanyol. Vist d'aquesta manera, sembla com si les causes del gran cataclisme que van patir el 28-N s'atribuïssin exclusivament a aquesta qüestió. Penso que, en realitat, estem davant d'un debat que, segons com es plantegi, resulta manifestament incomplet i pot arribar a ser anecdòtic si es redueix al tema del grup parlamentari propi. Perquè el debat sobre el perquè de la derrota no es pot ni s'hauria de centrar únicament en la lletra final del PSC, la C de Catalunya (convertim-la en C de catalanisme), sinó també sobre la lletra S i fins i tot la P inicial de partit.

Idees convencionals

La S, perquè ella constitueix la raó de ser d'una força socialdemòcrata. I al voltant de la S, de la crisi econòmica global, del paper de la cosa pública en relació amb el mercat, de la E d'Europa, sense la qual la S no té futur, s'ha de desenvolupar una part central del debat. Denis MacShane, exministre per a Europa al Govern de Tony Blair, ha escrit recentment que «hi ha moltíssimes idees convencionals, massa, en el consell suprem de la socialdemocràcia europea». Aquí resideix, segons el meu parer, una qüestió medul•lar, molt més suggerent que el retorn de pesats debats que el socialisme català va superar en la dècada dels 80: ¿Com afronta el PSC el debat al voltant del binomi competitivitat econòmica / Estat del benestar? ¿Des del conservadorisme curtterminista, des d'un liberalisme a penes maquillat o des d'un reformisme valent i amb sentit?

I, finalment, la P, perquè el que ha fallat també durant aquests últims anys han estat les persones que encarnen el projecte socialista a Catalunya: José Montilla ha estat el primer d'admetre-ho -sembla que els costa una mica més assumir la seva responsabilitat a altres membres del PSC que han governat Catalunya durant aquests set anys-. I això, per tant, ens remet a un debat sobre com s'han pres determinades decisions i sobretot com es designen els seus candidats. La pseudodemocràcia que significa la cultura de la cooptació, que té grans avantatges, però que acaba donant pseudolíders. El procés que ha iniciat el PSC no serà fecund sense un verdader debat obert, democràtic i competitiu en el qual tots els seus membres exerceixin plenament els seus drets i deures com a ciutadans compromesos amb un projecte polític. Un procés en el qual els afiliats que no tenen accés al debat públic a través dels mitjans de comunicació no acabin convertits, quan sigui l'hora de prendre decisions, en espectadors o simples figurants.

Havent obtingut menys del 19% dels vots, el socialisme català ha creuat un perillós Rubicó que l'allunya de poder ser una alternativa de govern. Que sigui capaç de culminar amb èxit el seu procés de renovació és una cosa en la qual no només s'hi juguen molt els socialistes, sinó el conjunt del país.