Viure comparant-se

Federalisme.cat
Ens mirem el melic contínuament a l’hora que ens volem vendre com l’avançada d’Espanya, la locomotora econòmica, el súmmum de l’emprenedoria, el “colmo” de la innovació. Però tot això no ho podem posar a l’agenda sense comparar-nos. No amb nosaltres. Sinó amb ells. Ells com si fos un contrari, un rival, un enemic. Una mena de serp verinosa que ens impedeix d’expressar-nos. Som la pera. Però no podem ser llimonera perquè ens posen obstacles a tot arreu. Algun estudi diu que els catalans estem perplexos. La perplexitat és la meva esperança. Perplexitat i crisi econòmica seran els elements, conjuntament amb l’autogovern, les palanques del canvi d’actitud i de pensament que han de permetre, per fi, que ens mirem a nosaltres mateixos, els objectius que volem aconseguir i els reptes de futur que afrontem, comparant-nos amb nosaltres mateixos. Les comparacions són odioses, sí. Insuportables si el què tenim davant és un mirall en el qual mirar-nos. De moment; el nou model de finançament ens resta excuses per no voler mirar-nos al mirall. I ara, doncs, què fem? Jo ho tinc clar; mirar-me a mi, i aprendre dels altres. Estiguin al sud, al nord, i sí. De l’oest també se n’aprèn. I molt.
Visualitza el meu perfil complet

dimarts 14 de desembre de 2010

"El otro partido" de Juan-José López Burniol

Article publicat a La Vanguardia el 11 de desembre de 2010

 
Tras mi último artículo, una lectora me pregunta con cierta acritud: "¿Qué pretende, al decir que el PSC ha de tener una sola alma? Temo lo peor". Pensando en otros lectores, opto por dar respuesta pública.

Señora: Como tantas veces, para explicar lo que se quiere decir hay que contar una historia. Érase que se era, a inicios de la transición, un grupo de jóvenes socialistas de extracción pequeñoburguesa, universitarios y catalanistas, con unas expectativas electorales menos que modestas, y - sin contacto con ellos-un amplio filón de votantes procedentes de la inmigración y potencialmente socialistas, carentes de líderes locales. La pregunta era entonces quién llenaría, en Catalunya, el vacío dejado por los anarquistas, decisivos durante la Segunda República. La solución fue genial: el pacto entre el PSC-Congrés de Joan Raventós y el PSOE de Felipe González, que cristalizó en Socialistas de Catalunya, coalición que obtuvo un éxito espectacular. Los socialistas ganaron las primeras generales con 10 puntos por delante del PSUC y a gran distancia de los nacionalistas. Pero, además, la fórmula se reveló trascendente: evitó la fractura social - el lerrouxismo-e hizo posibles políticas - como la normalización lingüística y el sistema educativo-inviables en otro contexto. Puig Salellas lo vio claro: "El PSC no es, por ejemplo, el Partido Socialista de Euskadi, porque en Euskadi no han existido, y sí aquí, els nois de Sant Gervasi,un curioso grupo social, formado en la Universitat de Barcelona de los años 60 y 70 del siglo pasado, que, de repente, con todos los gastos pagados, había descubierto a un señor que se llamaba Karl Marx (...) Pero pocas bromas, porque estos chicos, hijos de buena casa, se han salido con la suya. Porque, conscientes o no, desde un gran empirismo, han acabado imponiendo su catalanismo, un catalanismo que necesariamente había de ser contenido, porque era una ideología que no compartía el otro sector del partido; en definitiva, la gente que, elección tras elección, fielmente les daba los votos. Este es, sin duda, uno de los grandes misterios de la política catalana de estos últimos años, porque, al hacerse mayores, las élites de aquellos votantes - en definitiva, las élites de la inmigración, desde Montilla hasta Manuela de Madre (...)-han entendido que (...) necesitan más poder y más recursos para satisfacer las demandas de sus electores, y resulta que todo esto se ha de ir a buscar a Madrid, y entonces (la) excusa sólo puede ser el catalanismo (...)".

Todo ello se vio facilitado por el hecho de que, hasta el congreso de Sitges, en 1996, la dirección del partido estuvo en manos de una de sus almas - la catalanista-,mientras que la otra se fogueaba en la política municipal. Pero el acceso de esta al puente de mando y la posterior llegada al Palau de la Generalitat de dos presidentes socialistas, uno de cada alma, no supuso en ningún momento la fusión de las dos en una sola - un proyecto político propio, compartido y sostenido por un amplio sector de la población-,sino que el PSC, víctima del que denomino síndrome Lluís Companys - "A veure si ara també direu que no sóc catalanista"-emprendió, con la aventura estatutaria, una deriva que ha ido fatalmente más allá de la reivindicación de un Estado federal, para aproximarse a posiciones soberanistas. No es extraño, por ello, que un votante socialista de siempre haya dicho: "A mí, el PSC me ha puesto cuernos".

En esta percepción se halla una de las causas - no única, pero sí importante-de la debacle socialista. Una debacle que el PSC sólo superará si es capaz de formular un proyecto político propio, que las dos almas hagan suyo tras recíprocas concesiones. A mi juicio - y por lo que respecta al tema decisivo de la estructura del Estado-este proyecto se debería vertebrar sobre cuatro puntos: 1. Reconocimiento del hecho nacional catalán a todos los efectos: simbólico, de autogobierno y de financiación. 2. Reconocimiento de los vínculos de todo tipo - históricos, actuales y crecientes-que unen a Catalunya con España. 3. Afirmación de que el Estado federal - no el confederal-es la única fórmula susceptible de dar encaje a esta realidad compleja. 4. Decisión de intervenir en la política española a través de un grupo parlamentario propio. El votante al que me he referido, dotado de una rara capacidad de síntesis, resumía así estos cuatro puntos: "Más contar con España y menos contar con el PSOE".

No será fácil lograrlo. Una de las dos almas habría de renunciar al sueño independentista que subyace en todas las formulaciones bilaterales o confederales; y la otra habría de admitir el grupo parlamentario propio del PSC en el Parlamento español. Una y otra alma deberían ser capaces de hacerlo, pues el mayor activo de ambas es precisamente su complementariedad. Sólo de este modo el PSC podrá ser el otro partido: el otro partido que Catalunya necesita. Porque, cuando sólo hay un partido, no hay tal partido, sino un movimiento. Reciba, en todo caso, mi atento saludo.

"Ànimes de càntir" de Toni Soler

Article publicat al diari ARA el 12 de desembre de 2010

PROBLEMA. El problema del PSC no és tenir dues ànimes: qualsevol gran partit en necessita més d'una. Convergència, sense anar més lluny, en té dues o tres, a part d'Unió Democràtica; en Mas ha guanyat les eleccions defensant la independència i rebutjant-la, tot alhora. I ningú no li'n fa retret. Els partits centrals no poden ser monolítics, perquè en aquest país no hi ha prou gent que pensi el mateix (futbol al marge). Les formacions polítiques que aspiren a la majoria han de buscar objectius neutres -el yes we can d'Obama n'és l'exemple sublim- i candidats que desagradin el mínim possible. Per tant, insisteixo, el problema del PSC no és que tingui dues ànimes. El problema és que les ànimes que té, siguin les que siguin, estan segrestades. La dependència orgànica situa el PSC en una estat de desavantatge crònic respecte del seu gran rival, i eclipsa totes les demostracions de catalanisme que pugui fer. El govern Montilla, en matèria d'autogovern, ha anat més enllà que els governs de Pujol. L'hi va empènyer ERC, i li ha costat uns quants disgustos. Total, per no treure'n cap rendiment. En canvi, CiU manté la seva pàtina nacionalista tot i pactar la retallada de l'Estatut amb el PSOE. Per a molts electors, el que compta és que en Mas decideix per si sol, a Barcelona i a Madrid, mentre que en Montilla no sempre pot. Encara que de tant en tant faci emprenyar els companys del carrer Ferraz.
 
GRUP. Que consti que això no s'arregla només recuperant el grup parlamentari propi al Congrés. El 1981, just abans de desaparèixer, el grup del PSC, amb Ernest Lluch al capdavant, va votar disciplinadament a favor de la LOAPA, la llei antiautonòmica pactada per UCD i PSOE, inspirada per Milans del Bosch i decapitada pel Tribunal Constitucional. (Per això els neocentralistes que demanen una altra LOAPA exigeixen també una reforma constitucional.) Per tant, el grup propi a Madrid és una condició necessària però no suficient. El PSC pot tenir les ànimes que calgui, pot ser tan català i tan espanyol com vulgui, però ha de poder definir la seva estratègia en funció d'ell mateix i de la política catalana, com ho fan els altres partits amb vocació de centralitat. De fet, què en treuen, de fer seure Miquel Iceta al comitè federal? Les opcions del PSC de pilotar el socialisme espanyol en una direcció federalista s'han esvaït pràcticament del tot.
 
RISCOS. Però no tot és feina del PSC. Els socialistes catalans no poden renunciar a una part del seu electorat tradicional sense guanyar-ne de nou. Haurien de ser capaços de generar nous consensos, acostar-se a sectors socialdemòcrates, catalanistes i sobiranistes, gent que vol "un Estat que funcioni per a Catalunya, ja sigui propi o compartit", en paraules de Ferran Mascarell. Sensibilitats diverses que poden procedir de CiU, d'ERC, d'ICV o l'abstenció. El caldo de cultiu d'una esquerra tan nacional, central i àmplia com ho és CiU en l'àmbit del centredreta. Ara bé, no sé si aquesta eina de renovació es pot fer a partir de sigles o cognoms més que rovellats.

D'altra banda, correm un risc: que la nova esquerra es quedi a mig camí de tot arreu i doni oxigen als extrems: que infli en Laporta, PP, Ciutadans, l'Anglada i potser una nova federació catalana del PSOE, afavorint el frontisme en lloc de la cohesió. Això es podria evitar -s'hauria d'evitar- modulant el discurs, evitant simplificacions absurdes, fent lloc a totes les ànimes que calgui. Al cap i a la fi, CiU ha guanyat al Baix Llobregat. La política sempre acaba sorprenent els politòlegs.

"Qui són? on van?" de Pep Riera

Article publicat a l'AVUI el 13 de desembre de 2010

On vas, que et veuran!, diuen al meu poble quan gastes una pinta que el més probable és que et faci quedar en evidència. Cridar l'atenció a vegades és una acció conscient i premeditada, però hi ha moments i situacions en què quedar en evidència és l'única cosa que no s'ha de fer. Els eslògans electorals són traïdors. Els exhibeixes com si te'ls creguessis de veritat el temps que faci falta abans de les eleccions, però després de les votacions el que s'hauria de fer en molts casos és amagar-los al magatzem de les idees fracassades.

A vegades, però, això no va així i passa el que tothom va poder veure divendres en la mateixa fotografia que publicaven tots els diaris. La imatge corresponia a la reunió que José Montilla i Miquel Iceta comandaven amb els principals alcaldes del PSC, en què destacaven els de Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona. Res anormal. El contingut que en va transcendir, però, ja demostra la desorientació en què està immers el partit socialista. En lloc d'afrontar la rebolcada que van rebre a les urnes i seguir el camí de renovació que va marcar el primer secretari i fins ara president de la Generalitat, José Montilla, els alcaldes socialistes són partidaris de fer veure que no ha passat res i ajornar el debat intern.

Res de successió de Montilla, res de parlar de grup propi a Madrid, res de catalanisme o PSOE... Els electors no poden percebre nerviosisme ni dubtes existencials. Ells mateixos, si volen pensar que la gent és ximple. Poden fer el que vulguin, només faltaria. Però el que no poden fer és fotografiar-se davant d'un eslògan que els delata i els despulla després dels resultats del 28-N: PSC. La Catalunya que sap on va. Poden ser més bona o més mala gent, més treballadors o menys, tenir més vocació de servei o menys, però no poden tenir la poca vergonya de desafiar la realitat i els resultats electorals amb un eslògan com aquest. La imatge era patètica: ells amb aquelles cares postisses i rere seu aquest eslògan. Catalunya, encara no ho saben, és aquest ens que fa segles que es pregunta: Qui som? On anem? I encara cap partit es pot atribuir la resposta correcta.

diumenge 12 de desembre de 2010

"A propósito del grupo parlamentario" de Rafael Nadal

Article publicat al diari La Vanguardia el diumenge 12 de desembre de 2010

A la que intuyen un problema, los líderes del socialismo catalán desvían la mirada, dejan pasar el tiempo y siguen como si nada. Así llevan ya algunos años, mirando siempre para otro lado, como si ignorar los problemas los acabara solucionando. Alguien describió esta táctica recurriendo a la poderosa imagen de la orquesta del Titanic, que decidió seguir tocando hasta el hundimiento del transatlántico, en un gesto tan sobrecogedor como inútil. Ha sido la táctica en la reciente campaña electoral del PSC y las reflexiones postelectorales siguen ahora por el mismo camino: negar la mayor, condenar de antemano las discrepancias, y ganar tiempo. La actitud es la misma en todos los casos, pero llama la atención en el debate sobre el grupo parlamentario.

Hace cerca de treinta años que la mayoría de los ciudadanos catalanes, los que han venido dando victorias contundentes a los socialistas en todas las elecciones generales, se preguntan dónde están sus diputados. Encienden el televisor para ver en directo las grandes sesiones parlamentarias y ven desfilar a los portavoces de los dos grandes partidos españoles y a representantes territoriales de Euskadi, Galicia, Canarias, Navarra, y a veces hasta de Aragón y Andalucía. También ven a los representantes de Convergència i Unió, de Esquerra Republicana y de Iniciativa. Pero por más que esperen ante el televisor, en los momentos solemnes nunca llegan a ver a nadie de la lista electoral por la que votaron.

Es el famoso problema del grupo parlamentario del PSC, cuya ausencia hoy ya casi nadie entiende, excepto en la sede de la calle Nicaragua, donde siguen negando que se trate de un problema. Tal vez piensan que no es importante que sus votantes lleven treinta años esperando en vano ante el televisor. Tampoco les ha importado que Pasqual Maragall y José Montilla hayan gobernado Catalunya, pero no hayan podido hacerse oír en el Parlamento español. Y lo más sorprendente, no les ha importado que sean Duran y, sobre todo, Herrera, Ridao o Tardà quienes les han interpretado y quienes han traducido sus discursos ante toda España. Seguramente se sienten herederos del despotismo ilustrado y están tan endiosados que desprecian la comunicación y les parece lo más normal negar cualquier clase de explicación a sus votantes.

Ahí están los resultados: un desprestigio enorme en todo el universo político español y una derrota histórica en las elecciones catalanas. No podía ser de otra forma; casi toda España, incluida la media Catalunya que se informa a través de los medios de comunicación de ámbito español, cree que el ideario de los socialistas catalanes es el de los exabruptos y el radicalismo de Esquerra y de Iniciativa. En España y en esta media Catalunya que ni ve TV3, ni sigue los debates del Parlament, la imagen del PSC es la del boicot de Carod a los Juegos en Madrid, la de Puigcercós gritando que en Andalucía no paga ni Dios y la de Saura y Boada poniéndose del lado de los manifestantes el día de la huelga. Aveces la imagen del PSC son Magdalena Álvarez o José Bono en el extremo contrario opinando contra la gestión autónoma del aeropuerto de El Prat. ¡Y a los líderes socialistas no les parece importante!

De momento seguirán tocando las viejas canciones de siempre y mirando para otro lado. Lo dijo hace unos días Daniel Fernández: “Centrar el debate en el grupo es un error”. Lo dijeron después los famosos 25 diputados del PSC en Madrid: la mitad se pronunció en contra del grupo y la otra mitad prefirió no mojarse. Lo ha repetido el alcalde de Tarragona: “El debate es infantil”. Siguen mirando para otro lado y no se dan cuenta de que el tema del grupo no tiene que ver ni con el catalanismo, ni con las almas del PSC, ni con sus relaciones con el PSOE. Tiene que ver con la comunicación, con pasar cuentas con los ciudadanos, con hablar en voz alta, con hacer política propia y explicarla. El PSC ya es independiente, sin grupo propio, pero sin él no puede ni defender su idea de España.

No conozco a ningún simpatizante socialista que vaya a irritarse porque sus diputados den la cara, defiendan a Catalunya con la máxima firmeza y la expliquen en Madrid con voz propia. Y en cambio conozco a muchos que se han sentido ofendidos cuando estos últimos años el PSC ha parecido avergonzarse de los sentimientos españoles de muchos de sus votantes. Seguramente Montilla y el aparato del partido se han quedado muy cortos plantando cara a Zapatero y al PSOE y se han excedido gesticulando sobre España.

Alguien debe estar pensando que lo verdaderamente importante, lo que decidirá el futuro de la socialdemocracia catalana, es su capacidad para dar respuestas justas y eficaces para salir de la crisis con los mínimos costes para el Estado de bienestar. Estoy plenamente de acuerdo. Pero ¿se ha planteado el PSC con qué plataformas piensa hacer visibles sus propuestas políticas si después de perder la Generalitat, en mayo perdiera también el gobierno de la ciudad de Barcelona y siguiera sin tener grupo propio en el Parlamento de Madrid? ¿Alguien piensa de verdad que este debate se puede liderar a través del atril del Parlament y de las apariciones en el programa 135 escons? ¡Por el amor de Dios: el PSC fue considerado el partido más poderoso y mejor organizado de España y va camino de convertirse en un grupúsculo irrelevante.

divendres 10 de desembre de 2010

" En temps de catarsi" de Ferran Mascarell

Article publicat al diari Ara el 7 de desembre de 2010

El guió era previsible. Després d'una derrota estrepitosa ve la catarsi. Feia massa temps que s'apuntaven símptomes i és hora de buscar-ne les causes. Els alcaldes socialistes tenen raons per demanar que el procés catàrtic sigui ordenat i no els malmeti encara més el terreny de joc de les municipals. Però també saben que sense un debat rigorós la credibilitat global del projecte socialista pot enfonsar-se encara més. L'ideari socialista ha caigut en un pou ple de desconfiances i sortir-ne no serà senzill. Segurament només hi ha una recepta, probablement la que no s'aplicarà: plantejar un debat obert, serè i rigorós, començant pel principi, acceptant que votants i desertors són ciutadans amb criteri que detesten el previsible corol·lari d'una guerra de mandataris. Perdre en democràcia és digne, mistificar-ne les raons pot ser mortífer.

Començar pel principi vol dir entendre que la dura derrota del PSC no té una sola raó. No és un problema de dues ànimes. No és només que l'estratègia electoral fos dolenta. No és només que la campanya s'equivoqués tractant de diluir les qüestions d'identitat a la mínima expressió. No és tan sols que la gent estigués cansada del tripartit. Les variades raons es poden sintetitzar en una: l'univers ideològic del socialisme català s'ha volatilitzat. El PSC ha perdut 250.000 votants respecte a les darreres eleccions i 500.000 respecte a en Maragall. Són molts. Molts ciutadans no han entès quines receptes proposava el socialisme català davant de la crisi. Molts altres no han captat quin era el projecte que defensaven per a Catalunya, ni des del punt de vista social (socialdemocràcia), ni des del punt de vista nacional (catalanisme).

Als anys 80 el PSC va guanyar quotes de poder decisives perquè agrupava gent que pensava com molta gent progressista del país. Ara el PSC no pensa com pensa la majoria. Ara el PSC no agrupa aquells que des del frame progressista voldrien trobar una sortida a uns societat fracassada i demolida per l'aposta neoliberal. No acull els que rebutgen un món global desajustat i dissociat. No aplega els que volen una societat capaç de mantenir quotes raonables de benestar per a tots sense renunciar a la solidaritat amb els més desvalguts. El socialisme català ha deixat de ser vist com la millor opció per produir receptes convincents per desplegar una economia sostenible i productiva, fer front a l'atur, modernitzar la indústria tradicional, desenvolupar l'economia del coneixement, sumar la iniciativa pública i la privada, fer un país més culte i més educat, fonamentar un nou humanisme social capaç d'orientar el procés desbocat de modernitat sense valors on estem ubicats. El socialisme català no ha estat capaç d'oferir una alternativa a la vella Espanya; una alternativa inequívocament catalanista, sense tòpics, ambigüitats ni obligacions innecessàries amb el desorientat socialisme espanyol. No ha estat capaç de fer una lectura correcta de la identitat. El pensament d'esquerres ha menystingut la importància de la identitat. Sense aprofundir-hi, una societat es disloca. La identitat no és necessàriament conservadora, pot ser també progressista, perquè és una qüestió de cultura, de valors i d'actituds.

Els socialistes catalans, per tant, tenen ara una oportunitat única: repensar-ho tot, construir un nou relat de progrés per a Catalunya i oferir un ideari renovat d'idees i valors. És un repte extraordinari. És un repte fer-ho sense trencadisses. Es un repte començar-ho ja. Difícilment es podrà esperar a veure què passa a les municipals, difícilment les municipals significaran un pas endavant si no hi ha signes de debat franc i d'obertura. És un repte fer-ho tot desplegant una oposició activa i positiva capaç d'ajudar el govern en les qüestions de fons. El principal partit de l'oposició té ara més que mai la responsabilitat de fer-se càrrec de la situació complicada que viu el país. La seva crisi no pot derivar en posicions maximalistes i tancades davant l'acció de govern. És un repte saber entendre, sense simplificar, quines han estat les raons de fons que l'han dut des de la seva privilegiada situació del 2003 a la d'ara. És un repte -inexcusable- refer el discurs socialdemòcrata avui sense ànima aquí i arreu. I és un repte -decisiu- actualitzar el seu catalanisme, el relat sobre Catalunya, l'Estat i la relació amb el PSOE.

Els dirigents del PSC tenen, doncs, un dilema: o s'obren a les inquietuds dels ciutadans progressistes i catalanistes que li van donar sentit fa un quart de segle o s'allunyaran per molt de temps de la centralitat en la vida política catalana. A Catalunya li és imprescindible un centreesquerra renovat, amb un discurs inequívocament catalanista i socialdemòcrata, sense dependències de ningú, que parteixi de la voluntat de desplegar l'anhel de federalització amb Espanya i amb Europa però que no es negui a considerar la hipòtesi de construir un Estat que defensi sense equívocs els interessos dels ciutadans que viuen a Catalunya.

"Els 'joves montillistes'" de Jordi Mercader

Article publicat a el Periódico el 10 de desembre de 2010

El PSC ha culminat el full de ruta escrit a Sitges. Una estratègia de llarg recorregut pensada per uns dirigents pragmàtics que en una primera fase es van limitar a administrar el discurs catalanista que els líders fundacionals pronunciaven amb credibilitat, i en una segona etapa -interpretant que l'èxit era de la marca i no dels líders- es van animar a monopolitzar discurs i protagonisme. En aquests moments, el partit de l'equilibri de Catalunya ha perdut les seves referències fundacionals i està atrapat en la desorientació pròpia dels grans fracassos electorals. Ningú nega que alguna cosa s'haurà de fer, però ¿qui i quan? Els aparells dels partits són conservadors per naturalesa, però en temps de crisi la seva escassa predisposició a les mudances s'aguditza fins a convertir-los en els fidels més devots de sant Agustí.

Els vells capitans van esgotar les seves energies, però no les seves habilitats ni la seva intuïció. Van imaginar una certa derrota i van preparar una determinada sortida: van habilitar d'urgència els seus successors. Els fills de Josep Maria Sala, el secretari d'organització per antonomàsia, van improvisar una posada de llarg per als néts en ocasió d'una campanya electoral impossible de salvar i amb perspectives de catàstrofe. Els joves montillistes van complir amb els pronòstics i ara són objecte d'una minuciosa operació de màrqueting que pretén designar-los actors de continuïtat per a un escenari que més aviat esperaria una refundació.

La renovació de quadros sempre és positiva, encara que no hi ha res que faci pensar que el 18% dels vots sigui conseqüència d'un efecte generacional. Més aviat de la pèrdua de l'equilibri original del PSC, aquell catalanisme progressista tan complex com el país que interpreta, i del desgast de la fórmula de relació amb el PSOE per acumulació d'enfrontaments. És possible que no n'hi hagi prou amb un relleu nominal. Les ànimes polítiques es poden negar, però no desapareixen, busquen nous cossos.

Entrevista a l'alcalde de Lleida, Àngel Ros

Entrevista de Joan Tort publicada a El Punt el 9 de desembre de 2010

Àngel Ros fa una passa endavant, junt amb altres dirigents del PSC, per liderar el debat intern, però el primer objectiu són les municipals.

El municipalisme és la base que té ara el partit?

N'és una part. Jordi Pujol tenia un bon discurs i un model per Catalunya, però va cometre errors, com no comptar amb els ajuntaments per construir Catalunya. Els socialistes sí que ens ho hem cregut i ho hem demostrat. Al maig esperem seguir demostrant que el país també es construeix des dels municipis i amb total lleialtat amb el govern.

Fer país des dels ajuntaments?

Els ajuntaments també són Generalitat. Aquí governem Generalitat i municipis. Diputacions, consells comarcals o vegueries són òrgans de cooperació.

El seu nom sona per liderar alguna cosa més que la Paeria.

Si el partit em demana més responsabilitats, ja en parlarem. Jo no les demanaré, però sí tenir pes al partit, perquè serà bo per Lleida. Tindré el paper que el PSC vulgui, però seria positiu que l'alcalde de Lleida tingués més pes perquè es vegi que el país no és només Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Als alcaldes se'ls demana una passa endavant?

No només als alcaldes. El fet que el president Montilla deixi l'escó i la primera secretaria del partit dóna protagonisme a qui ha estat al govern i als alcaldes, però un nou lideratge ha de ser la conseqüència del congrés.

I també tenir grup parlamentari propi a Madrid?

És un símbol, una forma i no l'única de visualitzar el projecte del PSC. El partit ha de tenir el seu projecte per Catalunya i l'enllaç amb el PSOE es pot visualitzar de moltes maneres. Del grup parlamentari ja en parlarem al congrés. Jo no en faré bandera.

Cal reforçar el perfil propi?

El PSC sempre ha estat un partit autònom, però s'han fet les coses d'una altra manera. Ara hem de ser capaços de prioritzar un projecte per Catalunya.

Un perfil que tenen més clar altres partits?

CiU, Esquerra i Iniciativa només tenen un model per Catalunya i, el PP, només per l'Estat espanyol. El diferencial del PSC és que el tenim per Catalunya i amb una relació estructurada amb l'Estat, però no podem transmetre la imatge que som una secció del PSOE.

I aquesta posició és àmplia al partit?

Alguns ho tenim clar i ho prediquem. Costarà crear federalistes, però històricament ha estat el nostre camí. L'estat de les autonomies és un invent d'un moment en què la UCD i AP manaven, però el discurs federalista sempre ha estat el nostre.

La prioritat és preparar les eleccions municipals i ajornar el congrés?

Un grup d'alcaldes creiem que és millor deixar el congrés per a la tardor. És massa complicat encetar ara un debat a cinc mesos de les eleccions.

No vol inestabilitat abans del mes de maig?

No es poden fer canvis d'avui per demà. Fer el congrés ara tindria com a resultat una reacció virulenta pels resultats de les autonòmiques. Però confio que guanyarem les municipals i celebrarem el congrés després, no com a perdedors, seria important, molt important. La tranquil•litat de guanyar unes eleccions permet fer un debat polític i ideològic a fons i amb la moral alta, sinó seria una catarsi i una flagel·lació.