"Receptes per al PSC" d'Antoni Dalmau

Article publicat al diari Avui el 15 de desembre de 2010

El poder polític que tenia a les mans el PSC i la magnitud de la derrota recent en les eleccions al Parlament han estat tan grans, tan ostensibles, que ara tothom s'afanya a brindar-li explicacions i receptes. És evident que, quan les coses no funcionen, cal modificar missatges, pautes de conducta i equips de direcció, per tal de redreçar el rumb de la nau i tornar a aparèixer davant els ciutadans com el partit que inspira més confiança. Però, més enllà del debat intern, que hauria de ser profund i transparent alhora, aquests dies s'ha produït des de fora i des de dins un bombardeig precipitat de pressions i de fórmules de salvament miraculoses que, tot i ser ben comprensibles, sorprenen una mica.

 

Posats a buscar explicacions a la desfeta, sorprèn una vegada més el simplisme i fins i tot la malícia d'uns quants dirigents del socialisme espanyol que mai no han paït el grau d'autonomia amb què funciona el PSC pel que fa al propi projecte polític. Un grau d'autonomia que a molts ens sembla encara insuficient, no cal dir-ho, però que per a ells, si poguessin verbalitzar-ho sense embuts, els resulta senzillament intolerable. Als ulls d'aquests tristament anomenats barons, el mal dels socialistes catalans prové d'una sola deriva: l'excés de nacionalisme, els acords amb ERC, la perillosa aventura d'un nou Estatut. La crisi econòmica, les mesures adoptades pel govern espanyol, les febleses de la socialdemocràcia europea en aquest inici de mil·lenni... tot això no sembla que compti per a aquesta visió neocentralista, que aparentment no s'immuta davant unes estimacions de vot a escala espanyola –per tant, ben lluny del paisatge català– que atorguen un avantatge molt preocupant en benefici del PP. En aquest sentit, l'actitud d'aquests barons no fa més que plasmar la bretxa cada vegada més gran que separa Catalunya d'Espanya a tots nivells: allò que, vist des d'aquí, resulta encara notòriament insuficient, és vist a l'altra banda com un excés insuportable.

Hi ha una altra via de pressió externa que també resulta força evident i cridanera: és la que s'expressa cada dia a través de molts mitjans de comunicació. En aquest cas, la recepta indefugible que caldria aplicar sense demora passa per quatre coses ben simples i ben clares: un canvi de cares i de noms, el debat sobre la data del congrés del partit, la preeminència d'una o altra de les famoses “dues ànimes” i la posició a favor o en contra d'un grup parlamentari propi. En aquesta lògica, els alcaldes socialistes, que prou feina tindran a salvar la nau d'un hipotètic segon naufragi col·lectiu, són festejats com la gran esperança blanca... Més enfora encara, hi ha qui no para de receptar una purga més radical i expeditiva que sens dubte ho resoldria tot: la separació definitiva entre el PSC i el PSOE. És curiós que aquesta solució sigui abonada, no sols per persones i grups que mai no sentirien la temptació de votar els socialistes, sinó per gent que es proclama més nacionalista que ningú i que no sembla comprendre ni la realitat sociològica de Catalunya ni la contribució fonamental que la unitat socialista ha prestat històricament a la cohesió social del nostre poble.

Així, doncs, els termes del debat se simplifiquen i els aspectes més superficials guanyen aparença de solució definitiva. Un nou primer secretari, un congrés taumatúrgic i un grup parlamentari propi: això és tot. Hi ha unes ganes boges de poder publicar ben de pressa un titular a cinc columnes que certifiqui davant de tothom quina de les dues ànimes s'ha imposat damunt de l'altra. I a esperar unes noves eleccions que permetin contrastar l'encert de la línia adoptada.

És senzill, és cridaner, però probablement seria precipitat i absurd. Seria suïcida. Una força política important, amb pretensions de tornar a ser una alternativa de govern, no es pot permetre ni l'immobilisme més eixorc –una altra temptació que sens dubte ronda pel carrer de Nicaragua– ni un canvi radical de rumb que col·loqui el vaixell a mercè de les onades. La recepta millor és segurament molt més tranquil·la, i menys agraïda de cara als titulars: passa per un debat assossegat, per una reformulació del projecte que entre altres coses actualitzi el missatge, per una recerca de gran consens en la definició dels nous lideratges, per una formulació convincent del combat contra la crisi i, finalment, per un replantejament d'algunes coses que grinyolen en la relació amb el PSOE, que no sembla escapar-se de la tendència neocentralista que s'ha apoderat del panorama polític espanyol –en aquest darrer paquet entra, naturalment, l'opció pel grup parlamentari. I passa també per gestos de signe positiu al Parlament que la societat catalana sens dubte agrairà: una actitud franca envers el nou govern, que combini la necessitat de facilitar els consensos necessaris per activar l'economia i la conveniència d'una oposició que denunciï la deriva clarament conservadora que s'anuncia en algunes polítiques d'Artur Mas i CiU.

Ningú no ha dit que aquesta via de solució resulti fàcil. Ni és segur, en un terreny tan fràgil i movedís com la política, que així s'asseguri la formulació correcta de l'alternativa de govern que Catalunya necessita. Però els canvis que cal fer no poden dur-se a terme ni d'avui per demà ni a remolc de les pressions interessades que cada dia es dicten a cop de titular. Pel que jo sé, d'ànimes, al PSC n'hi ha unes quantes: tot és qüestió de dosificar-les de la manera adequada i garantir finalment, amb unitat interna, la viabilitat d'un projecte catalanista i socialista al mateix temps. En definitiva, res de radicalment diferent del que molts catalans encara volen per al seu país.

"Alternativas a la austeridad" de Joseph Stiglitz

Article publicat a El Pais el 12 de desembre de 2010

Después de la Gran Recesión, los países se han quedado con déficits sin precedentes en tiempos de paz y con preocupaciones crecientes por sus deudas nacionales, que van en aumento. En muchos países lo anterior está conduciendo a una nueva ronda de austeridad -políticas que con seguridad producirán una economía nacional y global menos dinámica y una desaceleración sustancial en el ritmo de la recuperación-. Aquellos que esperan que los déficits se reduzcan significativamente quedarán profundamente decepcionados porque la desaceleración económica presionará a la baja los ingresos fiscales y aumentará las demandas de seguro de desempleo y otros beneficios sociales.

Los esfuerzos para frenar el crecimiento de la deuda sirven para pensar cuidadosamente -obliga a los países a enfocarse en las prioridades y a evaluar los valores-. Es improbable que en el corto plazo EE UU realice grandes recortes al presupuesto al estilo de Reino Unido. Sin embargo, el pronóstico de largo plazo -que es especialmente alarmante por la incapacidad de la reforma del sistema de salud para reducir los costes médicos- es lo suficientemente sombrío que existe un creciente esfuerzo bipartidista para hacer algo. El presidente Barack Obama ha nombrado una comisión bipartidista de reducción del déficit, cuyos presidentes presentaron algunos avances de lo que sería su informe final.

Técnicamente, reducir el déficit es un asunto simple: se deben recortar los gastos o aumentar los impuestos. Sin embargo, es evidente que el programa de reducción del déficit, al menos en EE UU, va más allá. Es un intento de debilitar la protección social, reducir el carácter progresivo del sistema fiscal y recortar la intervención y tamaño del Estado -todo ello sin afectar intereses, como los del sector militar industrial.

En EE UU (y en otros países avanzados), cualquier programa de reducción del déficit tiene que establecerse acorde con lo que ha sucedido en la última década:

- Un aumento masivo del gasto de defensa impulsado por dos guerras inútiles, pero que va más allá.

- Un aumento de las desigualdades, en el que el 1% reúne más del 20% de la renta nacional, acompañado de una clase media en declive -el ingreso familiar estadounidense ha caído más del 5% en la última década y estaba reduciéndose incluso antes de la recesión.

- Una inversión insuficiente en el sector público, incluidas las infraestructuras, puso de manifiesto de forma dramática el colapso de los diques en Nueva Orleans. Y

- El crecimiento de los apoyos corporativos, desde los rescates bancarios y los subsidios hasta el etanol y a la agricultura, aunque la OMC ha constatado que esos subsidios son legales.

Como resultado, es relativamente fácil formular un paquete de reducción del déficit que fomente la eficiencia, impulse el crecimiento y reduzca la desigualdad. Se necesitan cinco ingredientes principales. Primero, debe haber un aumento de las inversiones públicas de alto rendimiento. Incluso si esto amplía el déficit en el corto plazo, a largo plazo la deuda nacional se reducirá. ¿Qué empresa no aprovecharía oportunidades de inversión con rendimientos superiores al 10% si pudiera obtener crédito -como lo puede hacer el Gobierno estadounidense- con un interés inferior al 3%?

Segundo, se deben recortar los gastos militares, no solo los fondos para guerras inútiles, sino también para las armas que no funcionan contra enemigos inexistentes. Seguimos actuando como si la guerra fría nunca hubiera finalizado, gastando tanto en defensa como el resto del mundo en su conjunto.

Lo anterior es necesario para eliminar los apoyos corporativos. A pesar de que EE UU ha despojado a los ciudadanos de su red de seguridad, ha fortalecido la red de seguridad de las empresas, lo que ha quedado evidenciado claramente en la Gran Recesión con los rescates de AIG, Goldman Sachs y otros bancos. Los apoyos a las empresas representan casi la mitad del ingreso total en algunos sectores de la agroindustria estadounidense; por ejemplo, se conceden miles de millones de dólares en subsidios al algodón a unos cuantos agricultores ricos, mientras que los precios bajan y hay una pobreza creciente entre sus competidores del mundo en desarrollo.

Además, se da un trato en una forma especialmente notoria a las empresas farmacéuticas. Incluso cuando el Gobierno es el comprador más grande de sus productos, no puede negociar precios, fomentando así un incremento significativo en los ingresos corporativos -y en los costes del Gobierno- que se acerca al billón de dólares en la última década.

Otro ejemplo es la gran variedad de beneficios especiales previstos para el sector energético, especialmente el petróleo y el gas, con lo que simultáneamente se roba al Tesoro, se distorsiona la asignación de recursos y se destruye el medio ambiente. Después están las dádivas de recursos nacionales que no parecen tener fin: desde el espectro gratuito que se ofrece a los medios audiovisuales, pasando por las rebajas impositivas a las empresas mineras, hasta los subsidios a las compañías madereras.

También es necesario crear un sistema fiscal más eficiente y justo mediante la eliminación del tratamiento especial a las ganancias del capital y los dividendos. ¿Por qué aquellos que trabajan para vivir tienen que estar sujetos a impuestos más altos que los que viven de la especulación (a menudo a expensas de los demás)?

Finalmente, con más del 20% de los ingresos totales que se concentran en el 1% de los que más ganan, un pequeño aumento del 5%, por decir, en los impuestos cobrados efectivamente, recaudaría más de un billón de dólares en una década.

Un paquete de reducción del déficit diseñado según estas directrices satisfaría las demandas incluso de los halcones del déficit. Aumentaría la eficiencia, promovería el crecimiento y mejoraría el medio ambiente y beneficiaría a los trabajadores de la clase media.

Solo hay un problema: no beneficiaría a los que están arriba, o a los intereses especiales corporativos y a otros que han venido dominando el diseño de las políticas en EE UU. Su lógica convincente es precisamente la razón por la que hay pocas probabilidades de que dicha propuesta razonable se pueda adoptar. 

"Tres assignatures del PSC" de Joan Tapia

Article publicat a El Periódico el 8 de desembre de 2010

El PSC ha perdut. El pitjor és que s'han esfumat gairebé una tercera part dels electors del 2006 (225.000 sobre 796.000). CiU, amb 1,2 milions, dobla el PSC (570.000) en vots i diputats (62 davant de 28). Els socialistes han d'analitzar la derrota i intentar dissenyar un futur.

No serà fàcil. El PSC va ser un invent conjunt de Joan Raventós-Raimon Obiols i Felipe González-Alfonso Guerra, que el 78 van pactar la fusió de l'antiga Convergència Socialista amb la federació catalana del PSOE i el petit i atacat Reagrupament, que va perdre el seu líder després de la mort de Josep Pallach però que tenia raó: a Europa, el socialisme només pot ser socialdemòcrata.

Ara el futur és incert. El lideratge obiolista va cedir la direcció (després de quatre derrotes consecutives davant Jordi Pujol) als capitans del Baix Llobregat, una plataforma llavors renovadora organitzada per Josep Maria Sala. Avui aquells capitans -encapçalats per José Montilla i que van cavalcar amb èxit sota l'estela de Pasqual Maragall- han tingut el pitjor resultat de la història. Convé un relleu però no hi ha grup ni líder preparat. Avui tot el PSC, sense la cohesió que dóna un líder, pot témer el que en el seu moment li va passar a Reagrupament.

L'opció real no és catalanisme o espanyolisme. La força del PSC és la integració pragmàtica de les dues ànimes sota un catalanisme de diferent graduació. L'oblit del grup parlamentari el va assumir Obiols, el líder catalanista, mentre que Montilla ha fet -tripartit- el que Ferraz no volia. El problema és que quan el socialisme governa al mateix temps a Catalunya i a Espanya, sorgeixen interessos contradictoris. No es tracta tant de fer que el PSC s'enfronti a Ferraz (per a això ja hi són CDC i ERC), sinó de condicionar a fons la política del PSOE, un fet que no s'ha aconseguit mai. El més rellevant no és presumir de grup parlamentari, sinó saber manar (pactant) al PSOE. Almenys igual que el socialisme andalús.

Però això exigeix líder (no s'improvisa), projecte i convèncer. Maragall va tenir els dos primers, però ni controlava el PSC ni influïa a Madrid. Nicaragua mana molt i té estrategs intel·ligents (Miquel Iceta) i fins i tot apparatchiks rodats (José Zaragoza) però, tot i que la Generalitat, no ha convertit Montilla en un líder. Els catalanistes compten amb personalitats valuoses com Antoni Castells i Montserrat Tura, però són només personalitats. Tampoc hi ha alcaldes indiscutibles, excepte potser Àngel Ros a Lleida. I això d'aguantar el poder se n'ha anat en orris, com diu Joan B. Culla, per falta de mandíbula. El PSC pot esquerdar-se si no sap cuinar tres plats complicats. Un, no perdre al maig l'alcaldia de Barcelona. Dos, triar un líder que superi la seva pluralitat interna. Tres, condicionar el PSOE.

"Necessària reflexió de l'esquerra" d'Antonio Segura

Article publicat a El Punt el 8 de desembre de 2010

L'ensulsiada electoral del tripartit mereix una reflexió que ha d'anar més enllà de les imputacions externes: els negatius efectes d'una crisi econòmica no controlable que han malmès la credibilitat dels tres partits i que, com a la resta d'Europa, ha donat la majoria al centre dreta. Aquesta és una veritat a mitges que serveix per amagar els errors endògens que són molt més explicatius.

En termes generals i sense negar una acció de govern molt important en polítiques socials, les picabaralles entre els tres partits, la manca d'un lideratge fort i l'absència d'una política comunicativa potent han deteriorat la imatge del tripartit fins a l'extrem que avui és una fórmula de govern rebutjada per la majoria de ciutadans. Els resultats electorals denoten que, ara per ara, ni el PSC –que ha obtingut els pitjors resultats de la seva història i a qui CiU més que dobla en diputats–, ni ERC –que ha perdut més de la meitat dels diputats– no són una alternativa de govern i, si no reaccionen, corren el risc de quedar sense joc en l'aritmètica parlamentària –ERC és ja la cinquena força del Parlament.

L'escenari politicosocial del país ha canviat arran del procés estatutari i la sentència del Tribunal Constitucional. D'una banda, com posa de manifest el Baròmetre d'Opinió de novembre, l'atur i la precarietat laboral, el funcionament de l'economia i la insatisfacció política, per aquest ordre, són els tres motius principals de preocupació dels ciutadans. De l'altre, el percentatge d'enquestats que se senten només catalans se situa per damunt del 20% i els dels que se senten més catalans que espanyols arriba al 25%, superant en conjunt el dels que se senten tan espanyols com catalans (42,5%). Al mateix temps, aquells que voldrien que Catalunya fos un Estat independent superen ja el 24% i els que consideren que hauria de ser un Estat dins d'una Espanya federal arriba al 31%. La suma de crisi i desafecció obre un escenari nou en què les polítiques de fermesa davant la crisi (reducció del dèficit i del deute, protecció social, racionalització de l'administració, ajuda als emprenedors i a la millora de la productivitat, etcètera) i d'independència en la presa de decisions resulten fonamentals per obtenir la confiança dels ciutadans. I, en aquest escenari, el PSC ha fet la pitjor de les opcions possibles: reduir els marges d'autonomia respecte al PSOE i utilitzar la figura de José Luis Rodríguez Zapatero per mobilitzar un electorat que ja no existeix, puix la principal fuga de vots del PSC ha estat cap a CiU i prové dels sectors més catalanistes del socialisme. A hores d'ara, el problema ja no és només de tenir un grup parlamentari propi al Parlament de Madrid, sinó de decidir-se d'una vegada per abandonar la teoria de les dues ànimes del partit i bastir una alternativa socialdemòcrata no subordinada a Ferraz i al servei dels ciutadans de Catalunya als qui, com cantava Joan Isaac, se'ls remou “del cervell a l'estómac si ens trepitgen el dret a opinar”.

En el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya la situació és encara més galdosa. Les escissions, el rebuig del segon tripartit per una gran part de votants, els personalismes en la pugna pel lideratge han fet un forat immens en la formació republicana que no ha pogut evitar la sagnia de vots cap a SI (102.197 vots) i RCat (39.922) i cap a CiU (més de 50.000 vots), ja que la suma de SI, RCat i ERC, 360.165 vots, queda lluny dels 416.355 vots obtinguts per ERC el 2006. És cert que les escissions han clarificat ideològicament ERC, però també ho és que, juntament amb les pugnes internes i de govern, han provocat un descrèdit molt difícil de superar.

Per últim, ICV-EUiA es pot vanagloriar de ser qui menys ha perdut, només poc més de 50.000 vots i dos escons. Trist consol, ja que si no remunten en uns moments de sotrac socialista, quan ho faran? Haurien de considerar si no és una certa rigidesa dogmàtica la que els impedeix millorar els resultats quan les altres forces d'esquerra reculen.

En conclusió, totes les forces d'esquerra a Catalunya haurien d'iniciar un profund procés de reflexió per explicar-se com han arribat on són ara. I seria un greu error, com demanen alguns alcaldes, esperar a després de les eleccions municipals per dur-la a terme, perquè llavors, després d'una nova ensulsiada que per a alguns pot ser definitiva, serà massa tard. Podria ser gairebé la crònica anunciada d'una progressiva fragmentació i marginalitat política, la qual cosa el país no es pot permetre amb vista al futur.

"Horitzons per a un centreesquerra nacional" de Josep-Lluis Carod-Rovira

Article publicat a l'AVUI el 13 de desembre de 2010

La crisi actual ha tocat de ple una esquerra europea, desconcertada des de l'enfonsament de l'est, la corrupció existent a l'oest i la desaparició del mític proletariat. Incòmoda davant de certes realitats, dubtant d'assumir-les com a valors positius i propis, des de posicions més “progres” que progressistes, les ha deixades en mans només de la dreta. No té discurs propi sobre l'individu i el molesta parlar de família, empresa, seguretat, principi d'autoritat i país, amagant o prescindint de la simbologia nacional que altres exhibeixen sense complexos. Confon la laïcitat amb el laïcisme, amb un discurs antireligiós tronat, i es lliga a un ecologisme sovint antiprogrés, obstaculitzador d'iniciatives per al desenvolupament i la modernització del país. Manté tics antisistema, extraparlamentaris, d'un antiamericanisme i una judeofòbia primaris, més propis de la cultura d'oposició i l'adolescència ideològica que d'una força política que aspira a governar i que té vocació de majories.

L'esquerra catalana arrossega aquest llast europeu i és massa subsidiària del seu antifranquisme, sobretot a nivell orgànic, però té elements de singularitat positiva per mirar el futur amb esperança, gràcies a una actitud més flexible davant la contemporaneïtat. Aquí, país de la gent que s'espavila, el factor civil sempre ha predominat sobre l'estatal. Recel, distància, malfiança de l'estat i la seva omnipresència, recullen una certa herència llibertària/liberal que fa creure més en la societat i les seves potencialitats creatives i d'organització que no pas en l'eficàcia i proximitat de la burocràcia. La cultura, l'educació, la formació, han estat vistes sempre com a eines d'emancipació per a l'ascensor social; la democràcia, com un sistema d'igualtat de drets i llibertats, i l'acció municipal, com a instrument de proximitat imprescindible.

La visió cosmopolita, l'obertura universalista i l'interès constant pels diferents corrents de pensament arreu del món són un altre dels senyals identitaris de la tradició progressista nacional.

Un país es construeix des de totes les ideologies democràtiques, totes legítimes i necessàries, tant si van del centre cap a la dreta com cap a l'esquerra. En el centredreta nacional ja hi ha un referent bipartit clar, liberal-democratacristià, autonomista radical-confederalista, hegemònic en aquest espai i no subsidiari de cap força espanyola. Ara ha guanyat per factors diversos, a més dels errors de l'esquerra, però sobretot perquè ha estat vist com una opció de casa, dos partits que són i volen coses distintes però que van junts electoralment, una força seriosa, segura i estable que, en plena crisi, ha acollit milers de vots de gent progressista. Cobert aquest flanc, ara cal un centreesquerra nacional amb voluntat hegemònica, pràctica institucional i cultura de govern, perquè un país no pot bascular només cap a una sola direcció. N'hi ha que ens prenem com un deure civil i patriòtic treballar perquè hi hagi el mateix en aquesta banda. I no pas com a imperatiu d'esquerres, només, sinó també nacional.

Parlo d'un centreesquerra catalanista, no dogmàtic, seriós i constructiu, eficient, preparat i allunyat de radicalismes, estridències i cops sobtats de volant, capaç d'inspirar confiança i seguretat, de transmetre optimisme i encomanar il·lusió a amplíssims sector socials, de representar-los adequadament a les institucions i de ser-los útil en la defensa dels seus interessos. Que promogui l'autoestima com a país i una ètica de la política i el treball, de l'esforç i la voluntat de superació, del respecte i el rigor, una esquerra creïble, serena i responsable, amb valors i actituds, que sigui expressió de la Catalunya emprenedora i amb més ambició col·lectiva, identificada amb la creativitat, la innovació i l'excel·lència, amb una idea de nació d'alta qualitat de vida democràtica, social i cultural. Això implica nous actors per a aquesta esquerra, al costat dels més febles i partidaris de millorar l'estat del benestar: empresariat innovador i dinàmic, funcionariat competent amb consciència de servei públic, científics capdavanters, professionals competents, treballadors ben formats, creadors culturals, etc. Un centreesquerra que no espanti ni exclogui, que assumeixi la necessitat d'una societat integrada per ciutadans també amb deures, una opció per als problemes del dia a dia i per a l'horitzó, que no sigui anti, sinó propositiva, concebuda com una federació de valors, amb nous centres d'interès: discriminació de gènere, envelliment de la població, drets dels consumidors, fractura digital, canvi climàtic, necessitat d'espais de decisió i participació democràtica, discurs propi i no paternalista sobre la immigració, nou model d'administració pública eficient, etcètera.

Catalunya necessita un estat propi per progressar i no dependre sempre de les limitacions de l'Estat espanyol, amb un projecte nacional inclusiu per sobre dels orígens. Seria irresponsable que, el 2012, la veu d'aquesta Catalunya progressista no se sentís amb força a Madrid. L'esquerra que vol un estat per a Catalunya, per federar-lo amb Espanya (PSC, ICV, CpC) o amb els altres pobles d'Europa (ERC), no pot perdre més el temps i ha de ser valenta i útil de debò. Parlo d'una gran xarxa civil, no només de partits, una oferta politico-electoral que agrupi independentistes i federalistes, units, des de l'esquerra, per la reivindicació de l'estat. Perquè: com es pot ser federalista sense voler estat? No un federalisme coartada, retòric i inconcret, que no ha federat mai res, no el federalisme anestèsic de les paraules que s'enduu el vent, sinó el dels fets que romanen, el de debò. Una experiència totalment nova, un revulsiu, una onada imparable. I poder comprovar, finalment, si hi ha algú, a Espanya, disposat a federar-se amb Catalunya. Separadament, mai no guanyarem, com no guanyaria el centredreta nacional. L'esquerra dels anys trenta ho va saber entendre i, unida, va esdevenir hegemònica.

Ara és l'hora de triar entre el PSOE o Catalunya, la marginalitat o la centralitat, l'oposició resignada o el govern il·lusionador. L'esquerra a Catalunya serà nacional, moderna i seriosa o no serà.

"El verdader debat socialista" de Miquel Iceta

Article publicat a El Periódico el 15 de desembre de 2010

La renovació del PSC exigeix claredat en la definició d'un projecte de progrés i rotunditat en la seva defensa dins i fora de Catalunya, assegurant el creixement econòmic i la cohesió social, impulsant l'autogovern en una Espanya federal i preservant la unitat civil erosionada per tensions identitàries i l'impacte de la immigració.

Els socialistes hem perdut les eleccions perquè el nostre projecte no ha convençut la majoria. Ni estàvem en condicions d'oferir el govern sòlid i potent que el país reclamava, ni semblàvem capaços de lluitar contra la crisi i donar-hi resposta de manera coherent amb els nostres principis d'igualtat i justícia social, problema comú a tots els partits de la socialdemocràcia europea. Aquest ha de ser el centre de la nostra reflexió.

L'esquerra perd suport de la classe treballadora tradicional i de les classes populars, decebudes per una política econòmica i fiscal incapaç de defensar els seus interessos. I també perd la confiança de part de la classe mitjana, que considera que contribueix a uns serveis públics que utilitzen bàsicament uns altres, i que no se sent identificada amb un discurs socialista que creu ancorat en el passat.

La crisi econòmica afavoreix un replegament individualista o identitari que abona les posicions conservadores. Per això cal que l'esquerra combati la por generada per la crisi i la seva utilització política per part dels conservadors. Com assenyalava encertadament Tony Judt, la dreta utilitza la crisi com a excusa per desplegar acarnissadament les seves prioritats: menys Estat, menys protecció social, menys solidaritat.

La qüestió és saber com s'han d'impulsar les reformes necessàries per vèncer la batalla de la competitivitat en l'economia global i, alhora, garantir la justícia social proporcionant una xarxa de protecció als que la necessiten i també seguretat a tots plegats.

Per a les forces progressistes és vital tornar a connectar amb la nostra base tradicional, però també establir vincles amb les noves generacions i amb els sectors més emprenedors i innovadors, i resoldre les tensions entre els que veuen la globalització com una oportunitat, i els que la temen i es resisteixen al progrés, essent conscients que no és fàcil construir identitats i lleialtats fixes en un món tan canviant.

El socialisme democràtic ha de saber copsar els canvis econòmics, socials i culturals per assimilar-los i poder-los governar, i revitalitzar els valors que ens identifiquen, innovar radicalment les nostres propostes i les nostres formes d'organització i actuació, i impulsar la justícia social, la igualtat d'oportunitats, la defensa de la igual dignitat de totes les persones i el reconeixement de la igualtat de drets, en aquest nou context.

Per aconseguir-ho cal atacar frontalment la carència més gran i més urgent que tenim: la necessitat de renovar els nostres plantejaments en matèria de política econòmica. El nostre projecte ja no es pot basar en la transferència de renda a gran escala des de les classes benestants fins als perdedors de les grans transformacions econòmiques. La prioritat avui és incorporar els sectors més febles de la societat en més bones condicions a una economia que ha de créixer de manera sostenible. Així, la inclusió social ha d'anar vinculada a una política de modernització, competitivitat i creixement econòmic, en la qual el capital humà, la formació, la recerca i la innovació tinguin un paper central.

Avançar cap a un nou paradigma de política econòmica implica també un nou conjunt de regulacions i incentius a la inversió i a la producció, que contribueixin més a augmentar la prosperitat sostinguda per a tothom. A hores d'ara la renovació ecològica dels patrons de producció i de consum és inevitable, i això ha de proporcionar també un gran impuls al creixement econòmic. Hem de saber maximitzar la prosperitat satisfent els criteris de la sostenibilitat ecològica i social. I per això calen ajustaments i reformes per recuperar competitivitat i garantir el manteniment i la consolidació dels avenços socials aconseguits.

Catalunya té totes les condicions per liderar la sortida de la crisi del conjunt d'Espanya: perquè té una base industrial sòlida, un mercat de treball baix en temporalitat respecte a la resta de l'Estat, i perquè ha sabut traduir la crisi en una oportunitat de racionalització i de millora de la seva productivitat.

Però les reformes no poden ser només locals, han de ser globals. Per això cal reivindicar alhora una Europa federal capaç de defensar el model social europeu i impulsar una veritable governança econòmica europea, i una nova regulació dels mercats globals per assegurar que l'economia estigui al servei de les persones i de les societats.

Així, els socialistes hem d'aixecar la bandera de les reformes però sense oblidar els principis que ens caracteritzen ni les legítimes pors i incomprensions d'una gran part de la ciutadania, a la qual hem d'escoltar per interpretar adequadament els seus anhels, i definir de manera col•lectiva un projecte majoritari de transformació social que ens apropi a la societat lliure, pròspera i justa a què aspirem.

"És ara el moment" de Ponç Feliu

Article publicat a El Punt el 13 de desembre del 2010

No cal apel·lar a la història, cal superar-la i mirar endavant”; “El de les dues ànimes és un discurs obsolet, cal mirar el futur”; “Ara no és el moment de debats interns”; “Seria temerària una renovació abans de les eleccions municipals; cal diferir-ho per al congrés de la tardor del 2011”. Heus aquí les frases més repetides en l'actual discurs socialista. Reflexionem-hi:

Quina història s'ha de superar? La de Rafael Campalans, que, pel mateix problema d'ara, és a dir el nacional, va haver d'abandonar el PSOE per fundar la Unió Socialista de Catalunya? Potser tampoc cal fer esment de la seva obra (de l'any 1923!) El socialisme i el problema de Catalunya? S'ha de negligir Josep Pallach i el seu intent de construir un socialisme d'inspiració no marxista i d'estricta obediència catalana? Cal oblidar els popularment coneguts com a “músics”, o sigui el fort “moviment socialista de Catalunya”, competència directa del PSUC? Anava, doncs, errat Raimon quan recordava que qui perd els orígens perd identitat?

Que el de les dues ànimes és un discurs obsolet deu ser veritat vistes les manifestacions dels nostres 25 diputats a Madrid davant la pregunta sobre la conveniència de tenir un grup parlamentari propi del PSC (el principal argument per no restar credibilitat davant la ciutadania catalana sobre la nostra ferma defensa del país). Realment no volem que hi hagi veu pròpia a Madrid? Potser cal començar a “moure's per sortir a la foto” (em refereixo a la foto de la percepció de la ciutadania, que ens ha relegat a uns minsos 28 diputats a Catalunya. Aviat en tindrem més a Madrid que no pas al Parlament, fet molt paradigmàtic del missatge que traspuem).

Es diu que ara cal una total quietud fins a les eleccions municipals. Per treure un resultat redemptor cal molta pau. Però –invocant de bell nou Raimon–, “de vegades la pau fa gust de mort”. A mi sempre m'havien ensenyat que si el motor es parava a alta mar, per arribar a bon port calia arreglar-lo, no demorar l'arranjament gairebé un any. La pau, o sigui, la passivitat, quina expectativa raonable pot generar amb vista a les eleccions municipals?

En definitiva, els resultats electorals han suposat un bon clatellot per al nostre partit; i “ara cal fer una profunda reflexió” és la frase més escoltada en els darrers dies, juntament amb les esmentades més amunt. Però la temença de molts dels socialistes que formem part d'aquest projecte és que no passi de ser una “reflexió” més, com tantes n'hi ha hagut amb el també esmentat resultat final d'immobilisme per por del fracàs. Ja sabem que als joves els costa identificar els nostres valors i donar-nos suport, com també sabem que el famós “cinturó metropolità” (antany incondicional) ha evolucionat, tal com evoluciona el món, la vida, els pensaments de l'electorat, de la societat. Aquesta vegada el fracàs electoral ja ha estat rotund i exigeix que es passi de la reflexió a l'execució.

Si bé ara hem tret els pitjors resultats de la nostra història, fa poc més d'una dècada, i amb Pasqual Maragall al capdavant, vàrem ser la força més votada a les eleccions al Parlament de Catalunya. Una nova generació d'actuals regidors, militants i simpatitzants vàrem implicar-nos i donar suport, il•lusionats, a un projecte en què tots ens sentíem plenament identificats. El PSC suposava una renovació del catalanisme d'esquerres, amb seriositat i garantia de formar un govern amb persones preparades; suposava un missatge evident de la Catalunya pensada des de Catalunya, i amb un candidat inequívocament catalanista, federalista, que apostava per fer un pas més enllà, finalment materialitzat amb el nou Estatut. Però l'Estatut, com a exemple paradigmàtic del problema intrínsec, insoluble, etern del PSC, no fou massa entès pels companys del PSOE. I es va sacrificar el president Maragall, mentre el PSC continuava, més que mai, en la divagació, allunyant-se pas a pas (i a Madrid amb recolzaments no sempre justificats al PSOE) del que la gent espera d'un partit que vol governar Catalunya. En definitiva, si volem ser un barri perifèric del PSOE, tenint com a única funció proporcionar-li un bon grapat de diputats per governar Espanya, continuem fent-ho com ho fem i potser acabarem no governant ni a les ciutats on ho fem ara. En canvi, si volem ser el pal de paller de la Catalunya que anhelem (d'esquerres i federal) hem de ser valents i refermar, d'una vegada, la nostra identitat.

I tenen raó el conseller Castells i la consellera Tura. Només pensant des del PSC, i per al PSC, podrem definitivament saber què som i què volem ser. I el primer pas, sense el qual molts no ens sentirem mai còmodes, és gaudir, definitivament, de veu pròpia i autònoma a Madrid, recuperant el grup parlamentari propi al Congrés que en una tan mala hora ens vàrem deixar arrabassar. Un grup propi que dialogui amb els germans socialistes espanyols. Però que no acati, sinó que negociï i que valori, tema per tema, debat per debat, els termes del suport en tot allò (que serà moltíssim) que identifica les idees comunes socialistes. Però que es planti en tot allò que perjudiqui el nostre país, la nostra nació i els nostres principis com a partit propi. I tot això en l'entesa que tal grup propi no ha de ser objectiu de màxims, sinó exigència de mínims.

La referida por de moure's perquè aviat s'acosten les municipals ens pot fer còmplices d'un altre fracàs. Si esperem el moment adequat, aquest mai no arribarà. Sempre s'esdevindran necessitats pretesament més urgents. Sempre hi haurà eleccions “properes” o congressos futurs. No esperem més, doncs. És ara el moment.