DEBAT D’INVESTIDURA DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT
Intervenció en el debat d’investidura del President de la Generalitat de Catalunya. Parlament de Catalunya, 20 de desembre de 2010
Vull fer també un reconeixement especial al President Montilla. Per la seva actitud, la seva exigència, la seva dedicació, l’exemplaritat dels seus gestos, i la dignitat extrema en l’exercici de la Presidència. Per la mateixa manera d’assumir la Presidència des d’una catalanitat convençuda. No com la culminació d’unes polítiques concretes anteriors. Per haver portat Catalunya a la màxima fita d’autogovern de la seva història i també al màxim nivell d’infraestructures i serveis públics.
Precisament penso que ja que el candidat ha insistit de forma preferent en els temes de la crisi econòmica, estaria bé que Artur Mas fes seva la proposta en campanya de José Montilla, de convocar immediatament, com a primera mesura, una cimera sobre la crisi. Coneixem, respectem i hem treballat amb Salvador Alemany i amb el Dr. Vilardell. Però l’abast de la crisi requereix de consensos molt amplis i d’assessoraments molt diversos.
Un cop fets aquests reconeixements voldria subratllar que el nostre sistema reclama, exigeix, estabilitat parlamentària. En el desplegament de les facultats legislatives i ara mateix en l’elecció del President. Les eleccions han deixat les coses clares, però deixen el primer partit a sis escons de la majoria. Aquesta és una dada rellevant. La garantia de l’estabilitat parlamentària dependrà, potser aleatòriament, de la disposició variable d’aquests sis vots que manquen. No sé si és un bon camí en els temps que corren. No ho és per a garantir el Govern fort que, com vostè mateix diu, el país necessita.
L’endemà de les eleccions, el Grup Parlamentari Socialista es va afanyar a aclarir que facilitaríem l’elecció immediata de la Presidenta del Parlament de Catalunya. Ho vam fer sense condicions. Només per evidenciar de forma visible el reconeixement del resultat.
Avui, però, estem davant d’un moment diferent. Hem d’elegir el nou President de la Generalitat de Catalunya.
Hem escoltat atentament aquest matí el discurs i les propostes del candidat. No hi veiem elements rellevants per donar un vot favorable. No veiem l’orientació de les polítiques que es proposen, ni veiem les majories amb què es proposa de tirar-les endavant. Sovint ens ha parlat del què i mai no ens ha parlat del com.
M’agradaria, però, més enllà d’aquesta constatació, parlar de les qüestions més rellevants de la política i de la vida del nostre país.
Per al Grup Parlamentari Socialista adquireix avui un sentit molt especial la paraula futur. El tema central del debat és, o hauria de ser, el futur de Catalunya. I, més concretament, el futur de les catalanes i els catalans d’avui i de demà. Vull dir que aquest matí l’hem sentit parlar més d’empreses que de persones. Hem sentit parlar més d’aixecar Catalunya que d’ajudar els catalans i les catalanes que ho estan passant malament.
Mirar el futur vol dir pensar Catalunya amb mirada llarga. Vol dir mirar endavant, no mirar endarrere.
Vol dir no fer ara, avui, judici d’intencions sobre els darrers set anys o sobre els anteriors 23. Vol dir no anar a buscar a la cantonada mateix excuses de mal pagador. Uns anys i altres, indestriablement, formen part del període més llarg d’autogovern contemporani de Catalunya.
Són testimoni viu de l’alternança.
Tenen uns i altres un valor exemplificador per a tothom.
En aquest sentit, hi ha un capteniment de ressorgiment democràtic que els proposo de compartir. Un nou pacte cívic, de civilitat compromesa. De vibració compartida i il·lusionada en l’exercici pràctic, diari, de les llibertats.
De trencament d’inèrcies,de sobreentesos,de frivolitats retòriques.
La desafecció és el termòmetre de la política? O és el reflex de problemes més profunds?
He llegit apel·lacions seves reiterades, en els dos debats anteriors, senyor Mas, a la necessitat de consensos amplis, a la necessitat de grans acords en les qüestions de país. I avui de quins consensos parlem?
En aquells moments per a vostè la governació concreta era “la fàbrica d’abstencionistes”. Ara, el vot en blanc actiu, la mateixa abstenció, l’obertura dels espais polítics, és també una conseqüència de la governació recent del país o és l’expressió més complexa de crisis més àmplies i més profundes que toquen igual, com no pot ser altrament, la política i la societat?
Estem abocats, ara, a treballar més amb valors i amb emocions, sovint intangibles, que amb el còmput material de l’obra feta. Pragmàtics i volàtils alhora afirmem socialment que l’obra feta, feta està!
I si és així, en la definició dels horitzons de futur: com construïm confiança i seguretat?
Com construïm orgull i autoestima?
Com proclamem i exercim ambició i obertura?
Com projectem una mirada generosa i extensa cap a la realitat d’un món global i d’un procés de canvi vertiginós?
Hi ha, en el seu discurs, els ingredients que calen per a respondre afirmativament a aquests interrogants?
Interrogants que són genèrics, però que són rellevants i pertinents.
Crec sincerament que no. Crec que hi ha més mirada curta que llarga. Més pressa que paciència. Més regat curt, que visió de la jugada.
Més ambigüitat calculada que respostes clares.
Més nedar i guardar la roba que definició d’objectius.
Més abstracció, que concreció. Més vaguetats, que propostes. Més intangibles que programa.
Ho reitero per deixar clar que no votarem la seva investidura. Ho dic per afirmar algun dels temes que per a nosaltres són transcendents.
Ho dic per reiterar ras i curt, com he fet sovint aquests dies, que serem una oposició clara, contundent, exigent, crítica i constructiva.
Una oposició que ha escoltat la veu del poble, que ha llegit els resultats. Que sap que ara més que mai requerim de la grandesa de la política per a fer front al gran repte que tenim per davant: l’abast, la dimensió, les característiques de la greu crisi econòmica que tenim aquí i al món en graus diversos.
Som una oposició que no perdrà mai de vista en els propers quatre anys l’afirmació sovintejada dels ciutadans sobre “la que està caient”. I amb la que està caient no fugirem d’estudi.
És en aquest context que el Grup Parlamentari Socialista vol ser més alternativa que oposició.
Deixem ara el Govern. Però volem tornar a governar Catalunya. Ho afirmem amb modèstia i amb ambició. Amb reconeixement de les dificultats actuals, però amb voluntat de formular propostes que ajudin.
Volem ser el referent del catalanisme socialdemòcrata. També el referent del catalanisme. I el referent de les esquerres.
Futur obert com a objectiu clar. Horitzó obert per lluitar contra la crisi.
Podem carregar les tintes, o podem mirar de dibuixar un quadre realista.
El panorama és dolent. Tothom ho diu. Però ho és més en la perspectiva general, de les coses que no depenen de nosaltres.
Catalunya està més preparada que d’altres per sortir de la crisi; com vostè mateix ha reconegut aquest matí.
A Catalunya hi ha símptomes esperançadors.
Les exportacions
El turisme (Barcelona / creuers)
La culminació de gran infraestructures es comença a tocar.
El major pes de la indústria.
Tothom que explica que li van bé les coses afegeix immediatament totes les pors, tots els temors. Por del crèdit, de la liquiditat, del deute, de la banca. No tenen por per ells, tenen por pel sistema. La zona euro, Europa, el món. Temes dels que, per cert, vostè no n’ha parlat, com si la crisi d’aquí fos una altra crisi diferent.
Ja li he dit a l’inici que li proposo que faci seva la proposta del President Montilla.
Caldrà saber també si el Govern i el programa que ens proposa i que vostè vol presidir està en disposició de seguir el full de ruta i el guió de treball de l’Acord estratègic per a la internacionalització i la competitivitat de l’economia i la qualitat de l’ocupació que va saber anticipar-se a la crisi mateixa.
I no cal dir que és evident que en els grans temes dels Pactes Nacionals convindrà saber, que la Cambra sàpiga i els ciutadans també, cap a on pensen decantar la seva orientació, les seves polítiques per a respondre a les qüestions de la més apressant actualitat.
Al voltant de:
1. Les infraestructures i l’equipament físic del país i els seus serveis públics. En l’ordre de prioritats futures i en la culminació de l’obra en curs.
2. La recerca i la innovació. El món del coneixement al servei del progrés i de la modernització. I, sobretot, un nou impuls de més i més ambició econòmica orientada als sectors que aporten, en aquest camp, alt valor afegit.
3. L’habitatge i el sòl com a un factor d’equilibri, d’igualtat, de contenció, de canvi de model productiu imprescindible.
4. L’educació, objecte primer d’un pacte i després d’un acord per impulsar la Llei d’educació que ara s’haurà d’aplicar. Si l’informe Pisa parla de progressos i d’una creixent igualtat en el model educatiu català, com continuem treballant per fer de la formació el factor clau de progrés i de les oportunitats del país i, molt especialment, dels nostres joves?
5. La societat. La població que creix. Les demandes que formula, les necessitats que té. La dimensió social de la demografia. Posar les polítiques al servei dels ciutadans en la seva estricta col·lectivitat.
6. La immigració, les condicions bàsiques per a garantir la igualtat de drets i de deures. La rigorositat en el tractament dels fluxos i de les relacions laborals. La garantia imprescindible de la dignitat de totes les persones.
I l’assegurament que determinades idees, orientacions i actituds que voregen la demagògia o la més radical manipulació del fenomen en sentit intransigent, per no dir xenòfob, no formen part de cap de les maneres del full de ruta de la governació que ens proposa CiU.
I 7. O podríem fins i tot parlar d’un pacte que van subscriure els nostres grups parlamentaris, en la legislatura de 1995 a 1999, i que en alguns aspectes essencials, nacionals gosaria dir, de la política lingüística figura implícit en el Pacte Nacional per a l’Educació i la corresponent Llei.
No cal, però, que li digui que aquests punts que acabo d’esmentar, pels quals reclamo una major concreció i un major compromís, no són els únics, ni sempre són els més importants del nostre programa, dels nostres objectius, de les nostres propostes.
Fem també una aposta municipalista. L’entesa amb el món local; un món del qual no ha parlat o només ho ha fet per subratllar dèficits de seguretat a Barcelona el mateix dia que es constata l’èxit d’un model turístic.
A favor de les persones i les institucions.
Sense condicions.
Sense hipoteques.
La construcció de consensos pot tenir aquí una geografia variable.
I nosaltres hi som força de govern i seguirem essent-ne en qualsevol escenari.
Però el consens social es juga en un altre terreny:
La construcció d’un projecte nacional des de baix, des del territori, amb les persones i les institucions, per assolir un edifici sòlid i equilibrat.
El món local, la xarxa de treball social, de mediació, de dinamització econòmica és la principal vacuna contra la fractura social, contra el trencament de la cohesió social. Una eina bàsica de lluita contra la crisi.
El nostre accent es posa en l’assegurament de l’estat del benestar, de les polítiques socials, dels compromisos amb la sostenibilitat.
Ho dic perquè a vegades podria semblar que les polítiques es confonen i les prioritats també. I que sota el paraigua de la voluntat de sortir de la crisi s’hi aixopluguen fórmules màgiques i universals que no tenen cap càrrega ideològica. I que per altra banda ja s’ha demostrat que no serveixen.
Un Govern “business friendly” és un govern que només pensa en el negoci i els empresaris?
Que sota la idea de l’emprenedoria creuria que si no hi ha empresaris no hi ha empreses i que importen poc, o clarament menys, els treballadors?, vull dir amic dels negocis?
Un govern que promet molt i baixa impostos és un govern que guanya credibilitat o és un govern que només es guia pel vent de la conjuntura?
Un govern que diu que vol aprimar l’administració, practicar l’austeritat, reduir el dèficit i crear llocs de treball, i no diu com ho farà, és un govern que pot suscitar la confiança i la seguretat que la ciutadania necessita i espera?
Un govern que diu que vol aprimar l’administració i no té els comptes clars d’on fer-ho, com fer-ho i per on tallar, és en realitat un govern que ens està anunciant retallades severes en les prestacions dels serveis públics que hem construït i conquerit amb sacrifici i dificultat? Li recordo, en aquest sentit, que la base és l’Administració del 2010. I que fa temps que en un 90% les baixes per jubilació ja no es cobreixen.
Fins aquí, algú pot pensar que aquest és un debat molt lluny d’algunes realitats recents començant per la sentència del Tribunal Constitucional i les seves conseqüències.
Vull referir-me, ara un moment, a les qüestions que afecten el món de la cultura, al de la política i la seva valoració i al del catalanisme i les relacions de Catalunya i Espanya.
No és un debat que es pugui defugir, però tampoc no és el debat que ens pugui acaparar mentre hi ha qui no està en condicions de pensar i interessar-se per aquests temes, simplement perquè l’angoixa per la feina i per la vida li ocupen tot el temps.
Però sovint les urgències fan perdre de vista les arrels. L’aliment nutritiu que ens assegura el futur de què parlàvem.
Alguns governs de CiU havien arribat a tractar els temes de la cultura a Catalunya, més com un perill que com una oportunitat. I essent això cert, és igualment cert que estic totalment d’acord amb la seva afirmació d’avui que la “cultura és el nervi de la nació”.
Aquest és ara un dels camins per al redreçament.
El món de les llengües, de la literatura, del teatre, del cinema, de les arts plàstiques, de la dansa, de la creació en general; el món de les biblioteques, dels arxius, del patrimoni cultural i natural, és actualment un món ple d’oportunitats.
És un camí, un, per a la creació de riquesa, per a la creació d’ocupació, per a la difusió i el coneixement, el prestigi i l’excel·lència de Catalunya.
En parlem poc, hi dediquem poca atenció i encara menys recursos.
I no veig ara, en el seu discurs, que aquesta qüestió hagi merescut massa atenció, com tampoc n’ha merescut el món rural.
No és un oblit sectorial. Podríem fer, com va fer vostè en el primer discurs d’investidura del President Maragall, un repàs de les llacunes en el terreny que tradicionalment hem anomenat dels grans sectors de l’economia productiva. I en trobaríem unes quantes. Fins i tot una confusió sorprenent entre el “micro” i el “macro”, que és evident.
Però la clau del problema rau en el fet de no considerar aquesta qüestió, l’economia de la cultura –com tota la del tercer sector- com a formant part dels fets rellevants per a la necessària dinamització de tots els nostres sectors d’activitat econòmica.
També aquí es compaginen alguns trets essencial de Catalunya, de la seva identitat i de la seva personalitat, i la càrrega econòmica d’aquests sectors.
Acabo amb la política primer i, finalment, amb el catalanisme.
He parlat al principi de la necessitat d’un reforçament i un ressorgiment democràtics. Voldria concretar la nostra preocupació. En el terreny de les percepcions ciutadanes.
Ni un sol membre d’aquesta cambra no pot romandre indiferent davant de l’enquesta que hem conegut aquests darrers dies sobre la percepció dels ciutadans en relació amb la corrupció. Simplement perquè denota un grau de generalització del desprestigi que hauria de comportar un compromís col·lectiu i compartit de recuperació del crèdit. Ho dic sense fer esment a cap cas concret. Ho dic només perquè aquesta és una qüestió al voltant de la qual no es pot amagar el cap sota l’ala i no aclarir totes les coses fins a les últimes conseqüències i amb la màxima radicalitat i exemplaritat.
I, per altra banda, perquè hauríem de tornar a situar la política molt més en el terreny que li pertoca. Molt en la línia del que ha escrit recentment el nostre President Isidre Molas, vull dir el del nostre partit:
“Quan en algun rampell esquerranós ara dic que no sóc un polític, alguns em miren sorpresos i s’ho prenen com una ocurrència d’un avi que intenta practicar la ironia per dir allò que no vol dir d’una manera directa. No em dec explicar gaire bé, perquè la política no és una professió, sinó una activitat, encara que sigui continuada; per això em neguiteja que gent valuosa consumeixi els millors anys de la formació humana sense adquirir els coneixements i les habilitats de l’exercici d’una professió” (d’El meu temps de presó.1962-1963. Trencadís de records. pàg.135-136.).
I, finalment, el catalanisme; la relació Catalunya-Espanya.
Hem dit i repetit que la restitució de la plenitud de l’Estatut i la revisió del pacte constitucional eren el marc per a fer possible l’assoliment de l’autogovern màxim. Per assegurar el camí de l’èxit i defugir la frustració. Per parlar amb claredat. Per evitar aixecar falses expectatives. Per dimensionar adequadament els objectius i els esforços. Per fer avenços tangibles sense retrocessos clamorosos. Per defugir les ambigüitats.
Ho repeteixo ara, i ho formulo per acabar també amb paraules d’Isidre Molas, del mateix llibre que té, alhora, el valor de la màxima actualitat i el sentit de la revisió dels fets del passat; primer doncs el fil de la història:
“Vivia el meu catalanisme espontani sobretot com la fidelitat a una llengua comuna, a una cultura comuna i a una pàtria comuna des de l’ànsia de plenitud de les llibertats i de la societat plural que forjava la seva expressió nacional en el federalisme.”.
I saltem a l’actualitat per tancar el fil argumental, del context que avui ens toca viure:
Diu Molas: ”Mai no he estat nacionalista i sempre he intentat viure i moure’m com un català nacional. L’esforç per fer més justa, més pròspera i més lliure la pròpia pàtria havia de desembocar en la participació d’aquesta en un mosaic de pàtries superposades cada dia més entrellaçades. Espanya i Europa haurien de ser pàtries compartides; si ens admeten tal com som, és clar. El catalanisme necessitava fer Catalunya, fer Espanya i fer el món com a pàtries lliurement volgudes dels catalans, cooperant en llibertat a través de llaços federals amb tots els pobles i les persones. No sé si aquest somni dèbil i llunyà, tot just entrellucat, coincideix o no amb les necessitats actuals més immediates, però segueixo creient que el millor futur de Catalunya passa per un catalanisme fidel a la concepció de la unitat civil del poble, compromès amb la conquesta de drets iguals per als seus ciutadans i amb la justícia social.”
Estem en el període de més autogovern, millor finançament i màxima inversió de l’Estat de la nostra història. No entrem en una transició.
Podem avançar, sí. Però amb pas ferm, clar i decidit, acordat amb un horitzó clar. Sense generar falses expectatives, ni focs d’encenalls. Tampoc sense renúncies bàsiques. No oblidi que sense nosaltres no hi ha consens.
Som alternativa i defensem posicions contrastades. Més enllà de totes aquestes discrepàncies hi ha acords possibles. Els que els ciutadans consideren necessaris.
Nosaltres posem l’èmfasi en el servei públic, vostès en l’interès públic.
Nosaltres posem l’èmfasi en el món del treball i de l’empresa, vostès només (aparentment) en el de l’empresa.
Nosaltres pensem en l’alt valor de la funció i dels servidors públics, vostès parlen d’excés de burocràcia i d’aprimament imprescindible de l’Administració.
Nosaltres parlem de l’estat del benestar, vostès de facilitar l’activitat econòmica eliminant obstacles.
Nosaltres pensem que és difícil mantenir serveis i rebaixar impostos, vostès opinen que s’han d’abaixar impostos (fet perfectament popular per altra banda).
Nosaltres proposem polítiques actives per treure el 40% d’atur juvenil, vostès en parlen però no proposen res.
He fet un repàs sintètic dels temes, de les prioritats, de les actituds del Grup Parlamentari Socialista. Com a alternativa ens concentrarem en les persones i el país, i com a oposició ens concentrarem en el control, el seguiment i la crítica de l’acció del Govern.
Parlant clar i estenent la mà sempre que pensem que la gent i el país esperen de tots un gest que faciliti la reconstrucció dels fils de confiança que la crisi econòmica ha trencat.
PLA TERRITORIAL PARCIAL DE LES COMARQUES GIRONINES
Pròleg al Pla territorial parcial Comarques Gironines. Barcelona, DPTOP, 2010
L’aprovació definitiva, la publicació al DOGC (14 de setembre i 15 d’octubre de 2010, respectivament) i, ara, la publicació impresa i en format digital del Pla territorial parcial de les Comarques Gironines tanca definitivament el mapa de Catalunya en relació amb les determinacions de la Llei d’ordenació territorial de 1983.
Aquest ha estat el darrer Pla aprovat perquè, conscientment, vam creure que podia esperar més que d’altres atès que mentrestant ja havíem avançat l’elaboració i aprovació dels plans directors territorials de l’Alt i el Baix Empordà i de la Garrotxa. Aquesta circumstància deixava ben a cobert una bona part del territori de les terres de Girona i permetia avançar en la definició de l’arquitectura territorial de Catalunya que tenia en el Pla territorial metropolità de Barcelona l’assignatura pendent més apressant i urgent.
No només això, sinó que amb pràctica simultaneïtat i amb voluntat de concretar solucions, a una escala més pròxima vam anar aprovant els plans directors urbanístics de la serra de Rodes, del sistema urbà de Girona, del Pla de l’Estany i, més recentment, el del sistema urbà de Figueres. Donant per descomptat la forta implicació del territori gironí en els dos plans directors urbanístics del sistema costaner, que contribuïen a la preservació i rescat de molts indrets de la costa gironina amenaçada encara en aquell moment per una voracitat consumptiva de sòl sense límit.
Aquest Pla dibuixa tota la complexitat territorial, paisatgística i urbana de les terres de Girona i busca solucions per tal d’adequar la necessària preservació i fer-la compatible amb les necessitats objectives de la població.
Així, el sistema d’assentaments reconeix l’enorme riquesa, diversitat, dispersió i jerarquia d’un mapa ric de pobles i ciutats ,amb un joc de capitalitats compartides i jerarquitzades que enriqueix la interrelació comarcal i urbana i condiciona l’exigència d’un sistema d’infraestructures que atengui la diversitat dels assentaments i, alhora, protegeixi l’escala humana d’un sistema de camins i carreteres d’abast local que són el sistema arterial bàsic d’unes comarques riques d’història i de pòsit més que mil·lenari.
Des d’Empúries, la primera trama urbana de les nostres comarques, o la primera urbanització de l’antiguitat clàssica a la Costa Brava, fins al paper de Figueres o Gerunda, el Pla reconeix a aquests sistemes urbans el seu paper i atorga al conjunt del mapa municipal gironí un paper rellevant en l’articulació d’aquestes terres.
No cal dir que això succeeix en un àmbit que es correspon al Pla territorial que té més percentatge d’espai protegit de tots els set plans territorials aprovats definitivament, i que coincideix amb un sistema complex d’espais naturals protegits i de parcs natural d’una gran bellesa i d’un sentit territorial profund per la petja mil·lenària que hi ha deixat i hi vol continuar deixant la societat. Des del Parc natural del cap de Creus, a la serra de Rodes, a l’espai del sistema Salines-Bassegoda, al Parc natural de la Zona volcànica, al Parc natural del Montseny-Guilleries, a la serra de Cadiretes, al massís de les Gavarres, al Parc natural del Montgrí les Medes i el Baix Ter, i al Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà tenim un sistema d’espais protegits de gran valor que culminen el mosaic dels assentaments i, junts, dibuixen una geografia amb pocs precedents i un equilibri notable entre els conreus, el bosc, la muntanya, i els pobles i ciutats.
Tinc el convenciment que amb aquest Pla tanquem l’etapa de més activitat planificadora de la història contemporània de Catalunya i que això ha succeït amb una visió integral del territori i la societat, on les anàlisi contingudes en els plans territorials cercaven tant el rigor de les aproximacions com la possibilitat pràctica d’aplicar-les i fer-les viables i visibles.
Aquest és el valor i el sentit polític de la planificació: la voluntat de definir un marc, uns mètodes i unes pautes d’intervenció que siguin creïbles, que generin consens i que engresquin col·lectivament.
“SEREM EXIGENTS, RIGOROSOS, CRÍTICS I CONSTRUCTIUS SEMPRE QUE CALGUI”
Entrevista al programa “El Secret” de Catalunya Ràdio
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.
COMUNICACIÓ
Intranet de PTOP
Aquest matí 16 de desembre de 2010 s’ha constituït el Parlament de Catalunya en la seva novena legislatura. Comença, doncs, una nova etapa. Ara exerciré les meves funcions de diputat i de president del Grup parlamentari Socialista.
En els propers dies es faran els debats d’investidura corresponents i, com a molt tard, la darrera setmana de desembre prendrà possessió el nou President de la Generalitat que nomenarà el nou Govern.
Tancaré així una etapa de set anys que va començar en aquesta casa i tots els seus serveis i empreses el dia 22 de desembre de 2003.
Me’n vaig amb tot el meu agraïment a l’equip que he tingut i a tots els treballadors i treballadores del Departament. Plegats hem treballat pel país, per Catalunya, i junts hem fet avançar la planificació i les infraestructures. Vosaltres podeu ser més conscients que ningú de l’abast de la tasca feta.
Crec que podem dir i compartir que hem ajudat a la modernització de Catalunya.
Em queda sobretot la recança de no haver pogut tenir un tracte més freqüent i més pròxim amb tots i totes vosaltres. La dimensió de la casa i la pròpia dinàmica de l’agenda no ho han fet gaire possible.
Estic tant convençut ara com fa set anys que és imprescindible subratllar el valor de la continuïtat institucional, de l’alternança i la interinitat política i del pes sòlid de les institucions del país i les seves estructures democràtiques més enllà dels avatars polítics.
He intentat treballar amb tots vosaltres guiat per aquest nord i convençut que d’aquesta continuïtat i del valor de la funció pública en depèn el futur d’una Administració moderna que respongui als reptes de la societat contemporània.
Canviaré les postes des dels finestrals de la setena planta per la intimitat dels jardins de la Ciutadella o la solemnitat dels passadissos i les sales del Parlament.
Tindré, però, sempre més aquesta casa al cap i al cor, i valoraré més que mai la vostra feina.
Us demano disculpes si en alguna ocasió creieu que no us he tractat com us mereixíeu o si en algun aspecte de la gestió del Departament us he decebut. He procurat de mirar sempre el bé de la col·lectivitat i moure’m guiat pels principis de la transparència, la justícia, l’honestedat, la dedicació i l’esforç.
Us prego que no defalliu en la tasca al servei de Catalunya. Desitjo tots els encerts i èxits a la persona que m’ha de substituir i em poso per sempre a la vostra disposició.
Una abraçada.
“FACILITAREM QUE NÚRIA DE GISPERT SIGUI PRESIDENTA DEL PARLAMENT”
Entrevista programa “Els matins” de TV3
El PSC ha de tenir grup propi al Congrés?
No entenc aquesta seducció per Madrid, aquest és un tema però no és el tema, la forma que tindrà a Madrid això ho decidirà el congrés. Avui la gent dirà que cal que el PSC tingui grup propi. I això passa el dia que CiU ha decidit que Duran es quedi a Madrid però no vinculat al Govern, estic tan perplex per aquesta seducció a Madrid!
Article Rafel Nadal “A propósito del grupo parlamentario” de La Vanguardia
Mai no he estat més en desacord amb el meu germà que amb aquest article, perquè no hi ha prou arguments. Estem pervertint el debat del problema real.
Quin és el problema real?
Hem perdut les eleccions de manera considerable, hem d’analitzar les causes. Ara el correctiu que els ciutadans ens han aplicat és més sever i ens exigeix una resposta més clara i clarificadora per anar situant el PSC com a partit referent en la centralitat dels espais politics de Catalunya.
Segons Montilla han estat víctimes de socis de govern i de la incomprensió PSOE
Si una de les hipoteques han estat els socis, ara al Parlament quedarà clar que no hem tingut cap hipoteca, som pocs però som el primer partit de la oposició i farem la nostra oposició, sense estar condicionada a cap aliança. Anirem a buscar les aliances perdudes.
On és aquesta gent que es dóna cops de cap?
Són els mateixos valors de sempre adaptats a una societat que canvia de manera vertiginosa. Si el PSC hagués perdut proximitat, és el que ha de recuperar a peu de carrer, amb l’exemplaritat dels seus dirigents.
Proximitat en deu haver perdut, a Girona ha perdut un escó i a punt de perdre’n un altre
No vàrem estar a punt de perdre’l perquè hi hauria dos partits que l’haurien perdut abans. Assumeixo responsabilitats que ha deixat Montilla, m’he preguntat també si no hauria d’haver fet com Montilla. No vull que la responsabilitat l’entomi sol José Montilla. En tres dies ha renunciat a ser candidat, secretari i a l’escó, i ha dit que convocaria un congrés: per d’aquí a nou mesos o vuit.
El ciutadà pot entendre que després de la “devacle” s’hagi d’esperar deu mesos per posar les coses en clar?
El congrés és la culminació d’un procés que comença ara i que no pararà. La gent no entendria que en el recorregut cap al congrés no passés res més. Aquest Govern, que és de tres en un, i que a vegades no ha anat bé perquè ha semblat més que eren tres governs, ha fet una obra de govern sense precedents a Catalunya, però això no és suficient perquè el ciutadà respongui electoralment a la crida d’un govern com aquest. Ahir vaig dir al consell nacional: ni totes presons ni tots els hospitals ni una ni mil carreteres, no valen un plus electoral perquè la gent esperava altres coses.
Què esperava la gent?
Estem en un mon de símbols, d’emocions, de visió global i de conjunt en què les peces separades d’una obra de govern no són suficient per omplir el vas de dir “amb això faig confiança a aquests”, la gent dóna confiança perquè fem carreteres, per exemple, però no en donen perquè diuen que no ens entenem.
S’ha trobat en el traçat d’alguna carretera en què els principals opositors han estat els socis de govern, això ha pesat més que l’obra mateixa?
Herrera diu que el PSC quan es desmarca del govern tripartit els electors d’esquerres perden l’horitzó. No vull fer un retret als altres, ahir Montilla va dir: primer són els errors meus; segon els errors del partit, tercer els del govern, quart els errors amb els socis, cinquè la manca de lideratge, però comença per ell; no vull que sembli que ens traiem les culpes del damunt.
Interpreto que el PSC creu que ha estat víctima d’una lleialtat que altres no han correspost
L’únic repunt que van tenir les enquestes en el procés preelectoral va ser quan Montilla va dir punt i a part amb el tripartit. Va fer un repunt que va tornar a caure. La frontera és la sentencia de l’Estatut i la manifestació, a partir d’aquell dia cada partit es treu la careta de Govern i diu què vol: n’hi ha qui vol anar més enllà i vol aconseguir la independència. [Dels articles que cita Cuní que han aparegut aquests dies sobre el PSC] em quedaria amb l’article de Burniol que diu que o hi ha fusió de diferents sensibilitats i hi ha una proposta unitària o aquest partit seguirà navegant en dues aigües. Això que els vots han estat maltractats i el que suren són els mediocres, jo que dec ser un mediocre, no ho puc compartir. La literatura dels que ara ens volen donar lliçons té tot el valor del món però els que ho haurem d’arreglar som els militants i simpatitzants i els votants del PSC.
Per tant està a favor que el PSC recuperi la síntesi de la fusió entre diferents socialismes dels 80
No l’ha perduda mai.
Quina part ha de renunciar a què?
Si la fusió era Reagrupament, Federació catalana del PSOE, i PSC congrés i aquest partit s’ha definit estatutàriament la nostra relació amb el PSOE requereix un nivell de comprensió i d’interferència que no ha existit. Una cosa és aconseguir traspàs de forma plaent i l’altra anant al dentista a arrencar un queixal.
Si el PSC és un partit sobirà i amb veu pròpia, com ho demostren?
Som un partit sobirà en totes les nostres decisions, tenim veu pròpia.
Són tan sobirans que decideixen cedir la seva sobirania al PSOE
En el debat intern, volem començar a pensar que som societat. La bilateralitat és una de les qüestiona que posa en entredit un model de relacions Catalunya-Espanya. El PSOE mai no havia donat tant a Catalunya, per exemple a nivell de competències i diners, evidentment perquè ens els deu, però no ho ha resolt ningú, i qui millor ho ha resolt ha estat Castells en un context horrorós pel que fa als ingressos.
Nega que quan arribi el nou govern es trobarà amb la caixa buida?
Perquè acaba l’any la caixa sempre està buida; pel que fa a les factures al calaix, tan buida la trobaran ara com la varem trobar nosaltres fa 7 anys; i el nivell d’endeutament és equivalent als actius físics que Catalunya ha guanyat en els set anys.
Carod diu que es l’hora de triar entre PSOE o Catalunya (article Avui):
El PSC no s’assembla gaire al partit socialista italià quan va fer figa. Aquells que són tan llepafils que han trobat que l’estat d’alarma no era prou per carregar-se els controladors en 24 hores, què dirien si a Catalunya tinguéssim escombraries als carrers des de fa un any i mig com tenen a Nàpols?
Ho diu per ERC?
Ho dic per tothom
El futur del PSC passa per donar primer un pas enrere i dos en endavant? Amb el nou Parlament serà com una fotografia de l’any 1995
Tinc 62 anys, em sento tan jove ara com fa 15 anys, espero pensar que m’hi han posat perquè sóc un actiu del PSC a considerar. El futur passa per pensar què votarem a la investidura, quina oposició farem i com en segons quins temes farem per un per construir el país i en segons quins serem una oposició intransigent.
A la primera votació de la investidura diran no?
Avui tenim Executiva i crec que seria bastant impensable que a la primera de canvi, per simple abstenció, facilitéssim la investidura de Mas. S’ha d’evidenciar que li falten sis diputats per governar amb estabilitat.
Una part de l’electorat del PSC que ha votat CiU potser no entendrà que no puguin ajudar a Mas a accedir-hi d’entrada
La gent pot pensar que ha escollit Mas president però ho farà el Parlament. I perquè el Parlament l’esculli s’ha d’escenificar que el resultat ha estat molt bo però no suficient. Hi ha algun partit que li podria donar gratis aquest suport, com el PP. Primer escoltarem, ponderarem i votarem.
Les enquestes també parlen que a l’hora de buscar aliats, s’optava preferentment per l’aliança de CiU amb el PSC, per què els dos es resisteixen tant?
Ja ho veurem si es resisteixen tant. N’hi ha que diuen que en benefici de la concòrdia més valdria aproximació del PSC cap a CiU, i n’hi ha que diuen que cal fer una oposició rotunda i radical.
L’any 80 va fer aquest opció i durant 23 anys van fer oposició
Estem parlant d’un altre context, el PSC va dir no a una oferta d’entrar al govern, que és una altra cosa.
Han rebut una oferta de pacte per part de Mas?
Hi ha ofertes de diàleg obert, però no ofertes de pactes en un sentit estable. Potser pactarem a la Mesa.
Facilitaran que Núria de Gispert sigui presidenta?
Sí, facilitarem les coses a Mas perquè faci un discurs compromès.
Què hi ha sota la taula?
Tot serà sobre la taula. Wikileaks expressa la part més sòrdida de la política.
Inauguració nova terminal Atocha – Blanco va dir: “Atocha és el cor de l’alta velocitat”
Em sembla descriptiu, radialment descriptiu, jo que conec bé Blanco sé que el dia que vingui a inaugurar Figueres-Perpinyà de l’AVE, dirà que per Catalunya es trenca l’aïllament històric secular d’Espanya respecte Europa, cap altra capital d’Espanya té ample europeu, excepte Barcelona que ja el té. Allò que m’importa de veritat és el pecat d’haver deixat la façana del Mediterrani en blanc, s’ha de rectificar amb urgència. Crec que la UE acabarà votant que el corredor mediterrani és una opció estratègica preferent.
Es pot entendre que València no connecti encara amb Barcelona?
No, ni es pot entendre que hi hagi un tram entre Castelló i Tarragona que només hi hagi una sola via. L’AVE porta passatgers i això és menys important que allò que volem: que productes d’Andalusia, de Múrcia, de València, surtin cap a Europa en tren.
Hi ha molts experts en temes ferroviaris que mantenen que això que deia Blanco està molt bé però, ho podem pagar?
És un pregunta que s’han de fer tots els governs espanyols.
Privatització parcial d’AENA
La privatització en un 49% és de tot el negoci d’AENA. AENA com a societat si passa a tenir un soci privat el tindrà en tot, vostè m’està parlant de la segona part: de la privatització del Prat i Barajas, que és una altra cosa. Els experts que vostè cita haurien de llegir millor els decrets. La privatització del Prat i Barajas serà equivalent al nivell de privatització de Heathrow, on les tarifes són aprovades per un regulador però amb el marges que fixa la UE. La societat catalana s’ha de plantejar que amb l’esperit de l’IESE s’ha anat amb un peu a la privatització de Barajas i l’altra meitat -la mes acadèmica- diu que “companys, no és això”. En el camí cap la privatització hi ha una baula que falta: com se li dóna a Catalunya el paper determinant que ha estat demanant. Se’ns hauria de donar per dos camins: fent que la concessionària de l’explotació privada del Prat hagi de reportar a la Generalitat i, en segon lloc, creant un consell aeroportuari en què el Govern tingui majoria, això en Táboas ho té molt clar i espero que ho compleixi. La partida respecte els aeroports no està tancada però molt orientada.
Quan Montilla pensa amb vostè pel grup parlamentari és perquè ha tingut l’habilitat de no arrenglerar-se amb el grup dels catalanistes?
Si un ja és catalanista per què s’ha d’arrenglerar amb algú? No per molt dir-ho se n’és més.
Multes lingüístiques
El diari ABC que faci el vulgui. El PP i els seus acòlits han volgut fer creure que el Govern de Catalunya multava per retolar en castellà. Tothom qui vulgui retolar en castellà benvingut sigui. Les poques multes que s’ha posat són per a aquells que no han volgut retolar en català. En un restaurant de la Costa Brava, té sentit una carta en castellà, alemany, anglès i rus, però no en català? No hem de facilitar la presència del català?
Se’n va amb la consciència tranquil·la d’haver fet tot allò que podia fer al capdavant de la conselleria?
Tot no, he fet tot el que cregut
Lamenta no haver acabat el Quart Cinnturó perquè els socis no l’han deixat?
És una obra sobredimensionada que fa el govern espanyol i que es farà en els termes d’unes al·legacions que ha fet el meu Departament i que són compartides per CiU.
Estan d’acord amb què es canviï els 80km/h?
Que és flexibilitzi sense canviar cap dels objectius: seguret viaria i reduir la contaminació.
Per tant, dirà des de l’oposició benvinguda CiU per aquets dos punts?
Veurem com ho fan.
Si voleu veure-la cliqueu aquí.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos 
Bloc del DPTOP- L’ATM de Girona acorda l’actualització de tarifes del transport públic per a l’any 2011 amb millores en els títols per a famílies nombroses i monoparentals
- El DPTOP acorda millorar l’oferta de serveis de bus per connectar amb la UAB des de Sabadell, Barberà i Badia del Vallès
- El DPTOP sotmet a informació pública els estudis de la variant de Belltall (C-14)
Subscriu-te
