El proper dimecres 29 de desembre presentaré el meu nou llibre “Explica’t amb una història. Onze claus per construïr un relat guanyador” a la meva ciutat, a Figueres.

Ho faré en un espai que m’atrau especialment: la Galeria d’Art Dolors Ventós (Calçada dels monjos, 26) a les 20:15h.

La presentació anirà a càrrec de dos amics i destacats periodistes:

Francesc Cruanyes, periodista. Director del programa 59 segons

Carles Arbolí, periodista del diari ARA.

Parlarem del relat polític i dels grans narradors de la política. Us hi espero a tots!

Dimecres 29 de desembre a les 20:15h, Galeria Dolors Ventós

Us adjunto un fragment petit del meu nou llibre. No només per fer-ne publicitat sinó per què és molt adient a un dels temes de més actualitat:

“- El missatge és el que nosaltres volem comunicar com a marca. Quin és el missatge del Barça?
– Més que un club
- Exacte. Doncs si alguna cosa és important a l’hora de comunicar tot això és la coherència. Només a través de la coherència podem reforçar la nostra comunicació. Si el missatge del Barça és Més que un club tota la seva actuació haurà de ser coherent amb això: potenciar el planter, tenir seccions diferents, un estil de joc propi, la catalanitat, la samarreta…”

Pag. 136 “Explica’t amb una història. Onze claus per construïr un relat guanyador” Editorial UOC

Aquest és l’article que vaig publicar al Diari Ara, el passat diumenge 12 de desembre

Després de la renúncia del President Montilla a dirigir el futur del PSC, el partit es troba immers en un procés de cerca d’un nou líder. Un procés que s’accelararà i s’encarrilarà després de les eleccions municipals de maig. Però, com es construeix un líder polític? Un líder neix, o es fa? Neix, però sobretot es fa. I més en política.
Un càrrec polític que vol arribar a dirigir un partit i vol ser escollit candidat a les properes eleccions, ha de tenir algunes característiques imprescindibles per tal d’aspirar al lideratge del partit i del país.
El primer que ha de tenir un polític que aspiri a dirigir un partit i a ser el candidat d’aquest, és una plataforma des d’on projectar-se. És a dir, un càrrec rellevant amb projecció pública que l’ajudi a l’hora de fer arribar el seu missatge a l’opinió pública. No cal dir que la millor plataforma és el Parlament, però també pot ser un ministeri, una conselleria, un ajuntament o una diputació.
El segon que ha de tenir l’aspirant al lideratge és una base sobre la qual recolzar-se. Aquest grup pot ser ideològic, sectorial, administratiu o territorial, però ha de ser, perquè és imprescindible per impulsar un aspirant al lideratge. En el cas del PSC hi ha moltes bases sobre les quals recolzar-se: el sector catalanista, el món municipal, una zona geogràfica concreta -com el Baix Llobregat o altres-, una generació, el grup parlamentari a Madrid, etc. En el cas del lideratge del PSOE, Zapatero va arribar a la direcció recolzant-se en un grup de joves anomenat “Nueva Via” on hi havia, entre d’altres, Chacón, Blanco, López-Aguilar, Jiménez i Caldera.
També cal que líder tingui un relat que expliqui al conjunt de la ciutadania. D’on vé, on està i cap a on va. Una història personal que ens ajudi a entendre com ha arribat fins aquí i cap a on ens conduirà si finalment lidera la societat. No és res més que la descripció seqüencial dels passos que d’una manera natural ha fet fins el moment d’aspirar a liderar el partit.
Una altra característica que ha de tenir el polític que aspiri al lideratge, és un valor diferenciador. L’aspirant ha de tenir una característica que el faci diferent a la resta, sobre la qual s’ha construït la seva personalitat. Pot ser el seu caràcter, el seu tarannà, però també la seva oratòria, el gènere o els seus orígens. En definitiva, un tret concret que el faci identificable davant l’opinió pública i que el diferenciï dels altres, que el faci especial.
Qui aspiri al lideratge d’un partit ha de ser aglutinador, ha de poder sumar diferents sensibilitats i corrents i sobretot, evitar que la seva candidatura provoqui un rebuig que acabi unint a diferents sectors del partit en contra seva.
I finalment, el futur líder ha de tenir “esperit de conquesta“, que no és res més que un subterfugi, per no dir ambició. Els electors volen que l’apirant a dirigir un partit -o un país- estigui disposat a fer esforços i sacrificis per tal d’aconseguir el lideratge; que asumeixi riscos, que se la jugui. En aquest sentit, serà interessant veure els passos que prendran alguns dels càrrecs del PSC en els propers mesos.
L’objectiu final de la persona que aspira a liderar un partit i a disputar el lideratge del país, no és res més que la cristal·lització. Aquell moment màgic en què l’apirant deixa de ser-ho a ulls de l’opinió pública, per passar a ser vist com a president. És la consolidació del lideratge.
Haurem d’estar alerta per veure quin dels molts noms que darrerament han sortit del PSC compleix aquests requisits i acaba liderant el partit.

L’Storytelling està de moda. Des de fa un temps, la política espanyola però sobretot la catalana, parla constantment del “relat” a l’hora de comunicar l’acció de govern. És una moda. És un fenòmen similar al que fa uns anys va passar amb els marcs mentals de Lakoff.

Però a l’igual que amb el fenòmen Lakoff o amb l’”Agenda setting” , encara que tothom en parli, a casa nostra no hi ha gaire bibliografia sobre storytelling, a diferència del món anglosaxó. I la que hi ha és molt descriptiva. Explica molt bé què és l’storytelling, com utilitzen el relat els grans líders polítics internacionals i les grans marques -aquí destaquen Chistian Salmon i Antonio Nuñez- però no expliquen com es fa un relat, ni què ha de tenir un relat per a que sigui efectiu.

I aquest ha estat l’objectiu del meu darrer llibre “Explica’t amb una història. Onze claus per a construïr un relat guanyador” editat per l’Editorial UOC. El llibre pretèn ajudar a tot candidat, emprenedor o professional que vulgui construïr el seu propi relat, que vulgui utilitzar l’storytelling per a explicar què és, què vol i què proposa.

I aquí està la clau de tot. El relat és un mitjà, no un fí en sí mateix. No n’hi ha prou en construïr un relat, allò important és proposar alguna cosa. I després, explicar-ho a través del relat. Però sense projecte, sense proposta, sense idees, el relat és innecessari.

El principal problema del segon Tripartit -encara que no ho sembli, va ser el primer Tripartit.

El govern presidit per Maragall, amb Carod (Bargalló) i Saura com a homes forts del govern, va acabar com el “rosari de l’Aurora” amb l’expulsió d’ERC del govern per el seu vot contrari a l’Estatut. Això va provocar que el govern no esgotés la legislatura i hagués de convocar eleccions només tres anys després de formar-se.

Com ja vaig dir en l’anterior post, els resultats del 2010 neixen de no saber llegir bé els resultats del 2006. Per part del PSC però sobretot per part d’ERC.
Els resultats del 2006, ja anunciàven el que ha acabat passant el 2010: A Barcelona ciutat i l’àrea metropolitana, ERC va baixar d’una forma molt considerable però en canvi va resistir a les comarques, sobretot les de Lleida i Girona. Això va servir per mostrar uns resultats molt més dignes (21 diputats) del que el nombre de vots senyalava.
El missatge era bastant clar: Et donem una segona oportunitat ERC, però no com la última vegada.

Si bé no van llegir bé el resultats, sí que es van adonar que hi havia senyals d’alarma que llençava l’electorat. I van considerar -gran error- que la gestió des d’el govern faria canviar la opinió dels seus votants. Això gairebé mai es produeix.

Però és que en aquells resultats hi havia implícit un senyal que els dos principals -PSC i ERC-partits van saber interpretar però no han sabut resoldre, per què és impossible de resoldre. Era la quadradura del cercle.

Implícitament, els votants del PSC van dir als seus representants: Només acceptarem un segon Tripartit si es manté a ratlla als socis minoritaris, sobretot ERC. Si és el PSC qui dirigeix amb “mà de ferro” el govern i imposa el seu programa.

Però al mateix temps, els electors d’ERC van dir implícitament als dirigents del partit republicà: Només acceptarem un segon Tripartit si es nota molt la presència d’ERC al govern, si marca l’agenda de les prioritats del govern, sobretot en clau nacional.

Aconseguir acontentar a ambdós grups de votants era impossible per què anàven en direccions contràries.
Així és que, o guanyava un o guanyava l’altre o perdíen tots dos, que és el que ha acabat passant.
Una part significativa dels votants de cadascun dels dos partits ha tingut la sensació que la seva petició no era atesa. I han abandonat el partit.

En aquest sentit, aquesta demanada no s’hagués produït sense l’experiència del primer Tripartit en el que voatants dels dos partits van considerar que el partit a qui van votar -PSC o ERC- no podia portar a terme el seu programa per culpa de l’altre soci. I a la tercera se n’han anat. A CiU, a l’abstenció, al PP o a SI.

Aquest dissabte vam analitzar conjuntament amb el lletrat del Parlament i professor de Ciències Polítiques de la UPF, Francesc Pau, el nou Parlament de Catalunya sorgit després del 28N, així com la recent campanya electoral, en el programa Aquí Parlem del Canal 24 Horas de TVE, conduït per Lluís Falgàs.

Aquí parlem (04-12-10): El nou Parlament de catalunya, l’endemà del 28-N

Després dels resultats del 28-N, sembla bastant clar que el resultat d’ERC en aquestes eleccions tenen molta relació amb el tripartit, amb el govern d’esquerres que van formar d’ençà l’any 2003. En aquests set anys, ERC ha caigut en alguns errors que sens dubte ajuden a explicar com s’arribat al resulta del 2010. Intentaré explicar-ho en una breu sèrie de posts. Avui és el primer.

Ens situem a l’octubre del 2003.

Al cap d’unes setmanes de negociacions, ERC decideix fer Pasqual Maragall president de la Generalitat de Catalunya, després que Artur Mas guanyés contra tot pronòstic les eleccions i les esquerres aconseguíssin un magnífic resultat gràcies al creixement d’ERC. El cicle que havia començat al 1999 s’havia consolidat.

El principal error d’ERC en aquell moment va ser no llegir bé el resultat electoral. Això vol dir que no havia de fer el tripartit? No. Vol dir que havia de saber d’on li veníen els vots. Bona part del creixement de vots del període 1999 al 2003 (més 270.000 vots i 11 diputats) es va produïr per l’increment de nous votants, molts provinents de CiU i de l’abstenció descontents amb el pacte entre Pujol i l’Aznar amb majoria absoluta i cansats del cicle conservador espanyol. També va ajudar el pas cap a ERC, que mesos abans havia fet el Secretari General de CDC, Pere Esteve. Eren votants, particularment nacionalistes.
Així doncs, tenim un partit que decideix fer un govern d’esquerres tenint clar que una part important del seu electorat recent no té en l’eix dreta/esquerra la seva prioritat.

Els dirigents convergents i alguns mitjans llancen dures acusacions contra la decisió d’ERC i això provoca que els dirigents d’ERC vulguin justificar el pacte remarcant el seu perfil d’esquerres. En tot això, es produeix el “Cas Perpinyà” que suposa l’expulsió del govern del líder del partit .

Aquests fets, més alguna sortida de tó per part d’algun conseller d’ERC -i al final, el vot negatiu a l’Estatut- tenen una greu conseqüència al meu entendre: la majoria de ciutadans percebíen a ERC com al partit més a l’esquerra de Catalunya (segons CIS i CEO), és dir, com a un partit que competía amb altres partits socis -PSC, ICV- per un espai electoral -esquerra- però que no competia per l’espai més vulnerable en aquells moments: l’espai horfe de CiU, el centre nacionalista que tot just començava una llarga travessia pel desert.
Això va provocar que durant el període (2004-2006) l’èxode de votants que havíen votat a CiU anteriorment no només no s’accelerés sinó que es frenà en sec.
ERC, en comptes de posar un “pont de plata” per a tots aquells votants que es sentíen orfes després del pas de CiU a l’oposició, tal com havia fet abans de les eleccions amb un gran èxit ( més de 250.000 vots) van construïr un “fossat simbòlic” a l’entorn de l’eix esquerra/dreta que impedia que s’hi acostéssin electors “convergents”. ERC va dessistir d’anar a conquerir l’espai electoral de CiU en el moment més crític de la història de la federació. Va desistir de lluitar per gran part de l’espai central de Catalunya.
Podent ser Macià, va decidir ser Companys.

Els electors de CiU no van trobar cap “cant de sirena” que els distregués durant la llarga travessa del desert. I segurament per això, van continuar fidels a la federació durant la seva travessa. Just quan l’espai electoral convergent era més vulnerable per a ser conquerit, els tres socis del govern i sobretot, el que tenia més opcions al tenir la clau de la porta principal -el nacionalisme- van desistir i van decidir competir tots tres pel mateix espai electoral. Renunciar al centre, aquest per a mi va ser el primer i gran error d’ERC.

A partir d’aquesta errada, es comença a entendre els resultats actuals.

“M’he llegit el darrer llibre de Pau Canaleta d’una tirada. Fantàstic. Imprescindible” José Antonio Donaire

Acabo de treure el meu segon llibre “Explica’t amb una història. 11 claus per construïr un relat guanyador” editat per l’Editorial UOC.

Com el seu nom indica és un llibre sobre storytelling.

En àmbits polítics i comunicatius, tothom parla del relat com la millor eina per comunicar una marca, una persona, un projecte o una institució.
Però, com es fa un relat? I, què ha de tenir per a ser exitós?

Explica’t amb una història, intenta respondre aquestes dues preguntes. És l’aventura d’un polític local que vol trobar les claus per escriure el seu propi relat. Aquest llibre és una introducció al món de l’storytelling a través d’una història personal. Narra en un llenguatge planer i entenedor, les claus que ha de tenir qualsevol relat que vulgui comunicar amb eficàcia. Són onze consells que són útils al protagonista del llibre, i que, de ben segur, serviran a tothom que vulgui començar l’apassionant aventura d’escriure la seva pròpia història.

Després dels resultats negatius del passat 28 de novembre, sembla que al PSC s’obre un debat intern per tal d’entendre què ha fallat en la seva proposta. Què s’ha fet malament. La primera reflexió és que s’ha produït un important vot antitripartit. Però més enllà d’això, el debat intern continu. Pel que veig, el debat gira a l’entorn de les dues ànimes del PSC: la més catalanista i la menys catalanista. I sembla que per aquí anirà la reflexió. Sobre si el partit s’ha allunyat de la seva ànima més catalanista o si durant aquests anys de tripartit, s’ha allunyat de l’electorat tradicional del PSOE.

Crec que aquest no és el principal problema del PSC. És cert, que aquest debat forma part del problema, però no és el gruix del problema.

Al meu entendre, el principal problema que té el PSC -i també el PSOE- és l’allunyament del partit de les classes mitjanes. A dia d’avui, una part important de les classes mitges del país no veuen al PSC com a una opció que els representi. La societat catalana ha canviat molt en aquests últims anys i les classes mitges i els seus interessos, també.

CiU ha sabut fer aquests anys una aproximació als valors contemporanis de la zona central de la societat. I no només és una qüestió de més catalanisme. Va més enllà, són una sèrie de valors i actituts comuns entre la gran classe social. Si bé és cert, que el tret catalanista forma part dels valors centrals de la societat, no crec que aquest sigui el que hagi allunyat al PSC de bona part d’aquests votants. És un fet que va més enllà. Es tracta de missatges, valors, propostes i actituts. Es tracta de que les classes mitjanes s’hi vegin representades.

Tot i que Pasqual Maragall és la figura més representativa de l’ànima catalanista del PSC, les seves àmplies victòries electorals a Barcelona no veníen del catalanisme sinó que veníen de la sintonia amb les classes mitjanes barceloneses que el veíen com el millor representant dels seus valors i com a veritable transformador i modernitzador de la ciutat.

Degut al període de reflexió que s’ha obert en el sí d’alguns partits polítics i davant la possibilitat que no hi fossin presents tots els partits amb representació al Parlament, hem cregut més adient posposar la jornada.
Des de l’organització creiem que la presència de tots els partits és un element imprescindible per a una jornada com aquesta, i per tant, hem pres la decisió d’aplaçar-la fins el proper mes de gener de 2011.