ara els 67 anys. Com si el problema fos que sobre el treball.

Potser per això les mobilitzacions convocades són tan importants. Avui és un dels dies on ens juguem el futur de l’estat de benestar. En els darrers mesos, després de la vaga general del 29 de setembre, molts ciutadans i ciutadanes a Catalunya i a Espanya estan sortint al carrer per protestar per les retallades socials i laborals. Demà 18 de desembre és un altre d’aquests dies importants per dir prou a un Govern espanyol que està demostrant una manca absoluta de sensibilitat social. Les mobilitzacions en els carrers de Londres, París, Roma, Atenes o Dublín en els darrers mesos són la conseqüència d’unes polítiques d’ajust econòmic i retallada de drets socials que recorren Europa i que vénen marcades pels mercats, pel dogmatisme del mercat.

El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, està governant al marge del seu programa electoral progressista i ha claudicat davant el dogmatisme del mercat. Entre les mesures per fer front a la crisi cap exigència cap al sector bancari ni cap als mercats, els que han provocat aquesta crisi. Les mesures que està prenent Zapatero van, lamentablement, contra els més febles. La supressió de l’ajut de 426 euros a les persones aturades de llarga duració i el pla d’apujar l’edat de jubilació als 67 anys són dues mesures descaradament reaccionàries, insolidàries i injustes. I que a més tenen poc a veure amb la marxa de l'economia.

Des d’ICV-EUiA-EPM hem començat a presentar mocions als ajuntaments catalans on tenim presència en contra de la supressió de l’ajut dels 426 euros i a favor de mantenir el programa temporal de protecció per desocupació i inservció. Aquesta supressió està abocant moltes famílies catalanes a situacions de greus dificultats i està creant en moltes persones una situació d’estrès i d’angoixa amb conseqüències catastròfiques per al benestar i la convivència comuna.

Perquè al capdavall, amb la supressió de l’ajut de 426 euros, l’Estat espanyol només aconseguieix un estalvi de com a molt 300 milions d’euros anuals, que es poden contraposar als 1.000 miliones d’euros, com a mínim, que es deixaran d’ingressar si finalment es generalitza la llibertat d’amortització en l’Impost de Societats. ¿Això és una mesura d’un govern progressista, senyor Zapatero?

La sortida de la crisi que ens proposa el Govern de Zapatero és precaritzar les relacions laborals. I el més greu és que ni comença ni acaba aquí. Després de fer regals fiscals als qui més tenien, després d'haver fet una política d'ajustos sense precedents, Zapatero ens diu ara que cal reformar el sistema de pensions i apujar l'edat de jubilació als 67 anys. Però de fiscalitat progressiva, millor no parlar-ne.

En aquest context de profunda crisi econòmica i de solucions injustes i insolidàries, aquesta pròxima setmana assistirem a la investidura d’Artur Mas com a president de Catalunya. Comença una nova etapa política que obliga Artur Mas, pel nombre de vots que ha obtingut i també pel seu origen, a Governar d’una única manera: amb sensibilitat social, des del rigor, des de la transparència i respectant la pluralitat.

Jo només espero que en aquesta nova etapa els vots de molts no serveixi per fer polítiques per a molts pocs. I en aquest sentit, l’anunci d’Artur Mas que una de les seves primeres prioritats serà que qui hereta dos milions d’euros deixi de pagar l’impost de successions abans de preocupar-se i ocupar-se dels qui deixaran de cobrar els 426 euros és un aunci preocupant.

A Artur Mas li demanaré un país i un Govern amb sensibilitat social perquè el moment és duríssim i el que ens juguem és moltíssim.

He deixat passar uns dies abans d’actualitzar el blog. Però, si m’ho permeteu, necessitava carregar piles, energies, i ordenar alguna idea. Abans que res, però, volia donar les gràcies a tota la gent que durant i després de la campanya m’ha transmès ànims i ganes de continuar lluitant.

Dit això, començo amb una obvietat. Tots sabíem que el 28 de novembre obria una nova etapa, en un sentit o en un altre. I no crec que poguem despatxar només amb una análisi simple del resultat de CiU i del PP, i del retrocés de les forces d’esquerres. Eren les primeres eleccions en època de crisi. Sé que puc fer l’anàlisi des d’uns resultats consolidats, i d’un projecte que tot i el retrocés sofert, 2 escons i 50.000 vots, surt del Govern l’any 2010 amb més preséncia a les institucions de la que va entrar. Però seria massa cofoista un diagnòstic tan simple. Són unes eleccions on els comportaments electorals han estat diferents al d’altres ocasions. On les classes mitjanes han abandonat en gran part les opcions progressistes, i on l’increment de la participació a barris populars ha basculat cap a opcions més conservadores. Estic segur que no hi ha un únic factor, però segur que la por davant el futur ha marcat poderosament la decisió final de milers de votants. La dificultat de doblegar els mercats, l’asumpció que qui mana són sectors econòmics i entitats financeres, la impotència davant els seus designis, han fet entrar –i fins a cert punt és comprensible- a molta gent en un estat d’impotència i resignació. Un estat anímic que en canvi contrasta amb la por que s’atia cap al més feble, que ha fet crèixer valors consevadors, i on el que està en una situació més vulnerable li és més fàcil assenyalar cap al vulnerable que té al costat que al que especula amb la seva vida, mentre que en alguns casos, hi ha rendes mitges del país li preocupa més que no li pugin els impostos que el manteniment de la cohesió social d’un país, que sense aquesta cohesió deixarà de tenir futur econòmic i social. A aquests factors se li ha sumat la imatge del govern d’entesa I això per no parlar de l’error de renunciar de partida a la única aritmètica que pot fer possible que l’esquerra governi; o l’absolut esgotament davant d’una esquerra que a Madrid, quan governa en solitari, lidera les retallades sociales més dràstiques de la història; o la renúncia a un relat i una explicació d’unes polítiques que s’han fet des del Govern però que s’han explicat poc. Al final, tot ben agitat en un cóctel, i tenim un escenari molt complex pel conjunt de lesquerra.

Sé qee l’esquerra passa pere un moment delicadíssim. I no parlo només de Catalunya Però és en aquesta complexitat on més enllà dels partits, cal que obrim una reflexió tota aquella gent que volem un futur en igualtat, justícia i llibertat, aquest terme que l’esquerra hem regalat a la dreta. Sé que avui tot aquest actiu està en part als partits, però que hi ha molts més fora dels partits. I és aquí on crec que s’ubica el projecte polític d’ICV. Hem aconseguit consolidar un projecte, però des de la modèstia, aspiro que allò que representem pugui ajudar a refer, abans que les majories electorals, la majoria en els valors de l’esquerra. Així, el meu primer objectiu és comnçar per refer aliances amb el conjunt de la societat, tendir ponts, i construir societat, amb l’objectiu de vertebrar un projecte d’esquerra clara i àmplia, d’esquerra ecologista, i per tant innovadora i del segle XXI, i de referent catalanista. Ho hem de fer des de la humiltat, però a la vegada des de la convicció que avui som una esquerra amb les idees clares, que sap que ha de fer d’oposició a aquells que porten un dels programes més lliberals dels darrers anys. I que a la vegada ho hem de fer des de la necessitat d’una tasca unitària i desacomplexada per tenir una agenda nacional ambiciosa, unitària i cohesionadora. Hem aconseguit, i no és poc, ser un espai per la gent d’esquerres convençuda. Però en l’etapa que s’obre haurem de ser alguna cosa més. Aquest és el meu propòsit.

Ahir vaig fer la proposta d'una política amb les parets de vidre, amb transparència, amb control. No és possible una nova economia sense ètica, i l'ètica no és possible sense una nova política. Potser per això crec que és fonamental canviar les formes, i aconseguir un registre de lobbies i, per què no, conèixer les agendes dels nostres representants públics, sabent amb qui ens reunim i què defensem. Necessitem també un finançament més transparent, i sancions persuasives quan no es compleixen aquests criteris.

Es tracta d'avançar cap a una manera de fer política on se sàpiga el que es fa, i què defensa cadascú, on el finançament irregular sigui molt més difícil, i quan es produexi la sanció sigui molt més exemplar. En el marc d'aquestes propostes he emplaçat a un Pacte per la transparència on, entre d'altres coses, se sàpiga quin és el patrimoni dels candidats, una proposta que he fet extensiva a la resta de candidats. Es tracta de fer un contracte on, d'entre les múltiples propostes, se sàpiga com s'entra en política i com se surt de la mateixa.

Sé que aquesta única mesura no és suficient. És més, quan hem sabut el patrimoni d'alguns (recordem l'irrisori patrimoni del senyor Camps) s'ha demostrat que amb aquesta mesura no en teníem prou. Però crec sincerament que aquesta és una de les maneres de fer visible propostes de regeneració democràtica. Des del meu punt de vista, es tracta d'un primer pas cap a un munt de canvis legislatius que s'han de fer per tenir una política i uns polítics amb parets de vidre, trasnparents. Com, per exemple, una de les propostes que vam fer des d'ICV-EUiA en la discussió de la Llei Electoral: podríem fer que hi hagués un enviament de propaganda electoral únic cap a la ciutadania i ens estalviaríem fins a 5 milions d'euros, cal limitar la despesa que fem els partits en campanya electoral (des d'ICV-EUiA aquesta campanya hem reduït en 100.000 euros el cost de la campanya de fa quatre anys). Podria fer un llistat de propostes en aquest sentit que hem fet en el marc d'aquest Pacte per la transparència que volem impulsar i que podeu consultar en el nostre programa electoral a la pàgina web www.joanherrera.cat.

Jo no vull que Catalunya sigui com València o Madrid, on els partits que estan protagonitzant tots els titulars sobre casos de corrupció surten reforçats a les urnes. A Catalunya hem de ser diferents, no normalitzant la corrupció, i a la vegada liderant una manera de fer política.