En dos dies he baixat ahir al vespre a Reus en un tren que no cabia una agulla, he tornat a pujar a Barcelona i ara torno a baixar en tren cap a Cambrils. En aquests trajectes he iniciat la lectura del “llibre” de nadal, “Inés y la alegria”, d’Almudena Grandes, i he tingut temps de fer un post sobre aquesta setmana al Parlament.
Dilluns vaig pujar per primer cop a la tribuna del Parlament. I el primer que em va sobtar va ser no només la proximitat de la gent, un espai reduït des del que t’adreces a la resta de diputats. No em va sorpendre el silenci (que contrasta poderosament amb el xivarri del Congrés), ja sabia que l’ambient era prou diferent. Però tot i conèixer aquesta diferència, en un principi se’m va fer estrany parlar entre silencis. De fet, en un moment, la Presidenta del Parlament va interrompre la sessió, i en el mateix segon que ho feia, quan m’estava interrogant pel motiu de l’aturada, Núria de Gispert de reclamar un silenci que jo no tenia la sensació que s’hagués trencat.
Va ser en aquest nou escenari per ami, que vaig iniciar una setmana que marca una nova època pel país. En el primer dels debats, el que va transcórrer de dilluns a dimarts, des d’ICV-EUiA vam demanar coses bastant elementals; sensibilitat social; un país modern, que no relega el medi ambient a una anècdota; un pacte concret per la transparència i contra la corrupció. Va ser curiós, com l’aleshores candidat Mas, amb un discurs plàcid i tranquil, tal i com va reconèixer, només amb ICV se li va encendre un xip, i va començar a posar el retrovisor sense respondre a pràcticament cap de les nostres demandes.
El debat ja s’ha produït, i més enllà de les inconcrecions, que són moltes, hi ha aspectes que em preocupen: des de l’anunci a que no hi haurà un euro més per polítiques socials fins que sortim de la crisi (com si la inversió en polítiques socials no fos un factor més per sortir de la crisi); a la preponderància de la lògica privada i del negoci en la garantia de serveis públics. Sé que hi havia molta gent amb ganes de canvi. En Mas em va dir que hi ha molta gent contenta, i molta gent satisfeta després de l’acord entre CiU i PSC. Ens van dir que només era un acord puntual, de responsabilitat, potser si, però el meu interrogant és si això és així, perquè van signar un acord que els compromet a l’acord a tots els grans temes.
Sigui com sigui, i potser havent molta gent contenta i satisfeta, crec que a aquestes alçades també hi ha molta gent amoïnada, perquè amb els vots de molts es poden acabar fent polítiques per molt pocs. Com explicar sino que abans que conèixer la situació financera de la Generalitat s’anunciï l’eliminació de l’impost de successions amb un cost de 350 a 400 milions d’euros. Per això crec que l’esquerra responsable és aquella que creu que des del primer minut és possible una alternativa de progrés. I per això té tot el sentit el nostre vot contrari, per construir des del primer minut una majoria social que faci més difícil qualsevol tipus d’involució i que faci més creïble totes i cadascuna de les propostes que fem. Us confesso que m’agradaria estar més acompanyat, però cada força política sap el que més li convé. I també crec que ens toca representar la veu, el pensament i la reflexió de molta gent d’esquerres que només demana una cosa; una veu, d’oposició rigorosa i d’esquerres.
En fi, molt bones festes.

ara els 67 anys. Com si el problema fos que sobre el treball.

Potser per això les mobilitzacions convocades són tan importants. Avui és un dels dies on ens juguem el futur de l’estat de benestar. En els darrers mesos, després de la vaga general del 29 de setembre, molts ciutadans i ciutadanes a Catalunya i a Espanya estan sortint al carrer per protestar per les retallades socials i laborals. Demà 18 de desembre és un altre d’aquests dies importants per dir prou a un Govern espanyol que està demostrant una manca absoluta de sensibilitat social. Les mobilitzacions en els carrers de Londres, París, Roma, Atenes o Dublín en els darrers mesos són la conseqüència d’unes polítiques d’ajust econòmic i retallada de drets socials que recorren Europa i que vénen marcades pels mercats, pel dogmatisme del mercat.

El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, està governant al marge del seu programa electoral progressista i ha claudicat davant el dogmatisme del mercat. Entre les mesures per fer front a la crisi cap exigència cap al sector bancari ni cap als mercats, els que han provocat aquesta crisi. Les mesures que està prenent Zapatero van, lamentablement, contra els més febles. La supressió de l’ajut de 426 euros a les persones aturades de llarga duració i el pla d’apujar l’edat de jubilació als 67 anys són dues mesures descaradament reaccionàries, insolidàries i injustes. I que a més tenen poc a veure amb la marxa de l'economia.

Des d’ICV-EUiA-EPM hem començat a presentar mocions als ajuntaments catalans on tenim presència en contra de la supressió de l’ajut dels 426 euros i a favor de mantenir el programa temporal de protecció per desocupació i inservció. Aquesta supressió està abocant moltes famílies catalanes a situacions de greus dificultats i està creant en moltes persones una situació d’estrès i d’angoixa amb conseqüències catastròfiques per al benestar i la convivència comuna.

Perquè al capdavall, amb la supressió de l’ajut de 426 euros, l’Estat espanyol només aconseguieix un estalvi de com a molt 300 milions d’euros anuals, que es poden contraposar als 1.000 miliones d’euros, com a mínim, que es deixaran d’ingressar si finalment es generalitza la llibertat d’amortització en l’Impost de Societats. ¿Això és una mesura d’un govern progressista, senyor Zapatero?

La sortida de la crisi que ens proposa el Govern de Zapatero és precaritzar les relacions laborals. I el més greu és que ni comença ni acaba aquí. Després de fer regals fiscals als qui més tenien, després d'haver fet una política d'ajustos sense precedents, Zapatero ens diu ara que cal reformar el sistema de pensions i apujar l'edat de jubilació als 67 anys. Però de fiscalitat progressiva, millor no parlar-ne.

En aquest context de profunda crisi econòmica i de solucions injustes i insolidàries, aquesta pròxima setmana assistirem a la investidura d’Artur Mas com a president de Catalunya. Comença una nova etapa política que obliga Artur Mas, pel nombre de vots que ha obtingut i també pel seu origen, a Governar d’una única manera: amb sensibilitat social, des del rigor, des de la transparència i respectant la pluralitat.

Jo només espero que en aquesta nova etapa els vots de molts no serveixi per fer polítiques per a molts pocs. I en aquest sentit, l’anunci d’Artur Mas que una de les seves primeres prioritats serà que qui hereta dos milions d’euros deixi de pagar l’impost de successions abans de preocupar-se i ocupar-se dels qui deixaran de cobrar els 426 euros és un aunci preocupant.

A Artur Mas li demanaré un país i un Govern amb sensibilitat social perquè el moment és duríssim i el que ens juguem és moltíssim.

He deixat passar uns dies abans d’actualitzar el blog. Però, si m’ho permeteu, necessitava carregar piles, energies, i ordenar alguna idea. Abans que res, però, volia donar les gràcies a tota la gent que durant i després de la campanya m’ha transmès ànims i ganes de continuar lluitant.

Dit això, començo amb una obvietat. Tots sabíem que el 28 de novembre obria una nova etapa, en un sentit o en un altre. I no crec que poguem despatxar només amb una análisi simple del resultat de CiU i del PP, i del retrocés de les forces d’esquerres. Eren les primeres eleccions en època de crisi. Sé que puc fer l’anàlisi des d’uns resultats consolidats, i d’un projecte que tot i el retrocés sofert, 2 escons i 50.000 vots, surt del Govern l’any 2010 amb més preséncia a les institucions de la que va entrar. Però seria massa cofoista un diagnòstic tan simple. Són unes eleccions on els comportaments electorals han estat diferents al d’altres ocasions. On les classes mitjanes han abandonat en gran part les opcions progressistes, i on l’increment de la participació a barris populars ha basculat cap a opcions més conservadores. Estic segur que no hi ha un únic factor, però segur que la por davant el futur ha marcat poderosament la decisió final de milers de votants. La dificultat de doblegar els mercats, l’asumpció que qui mana són sectors econòmics i entitats financeres, la impotència davant els seus designis, han fet entrar –i fins a cert punt és comprensible- a molta gent en un estat d’impotència i resignació. Un estat anímic que en canvi contrasta amb la por que s’atia cap al més feble, que ha fet crèixer valors consevadors, i on el que està en una situació més vulnerable li és més fàcil assenyalar cap al vulnerable que té al costat que al que especula amb la seva vida, mentre que en alguns casos, hi ha rendes mitges del país li preocupa més que no li pugin els impostos que el manteniment de la cohesió social d’un país, que sense aquesta cohesió deixarà de tenir futur econòmic i social. A aquests factors se li ha sumat la imatge del govern d’entesa I això per no parlar de l’error de renunciar de partida a la única aritmètica que pot fer possible que l’esquerra governi; o l’absolut esgotament davant d’una esquerra que a Madrid, quan governa en solitari, lidera les retallades sociales més dràstiques de la història; o la renúncia a un relat i una explicació d’unes polítiques que s’han fet des del Govern però que s’han explicat poc. Al final, tot ben agitat en un cóctel, i tenim un escenari molt complex pel conjunt de lesquerra.

Sé qee l’esquerra passa pere un moment delicadíssim. I no parlo només de Catalunya Però és en aquesta complexitat on més enllà dels partits, cal que obrim una reflexió tota aquella gent que volem un futur en igualtat, justícia i llibertat, aquest terme que l’esquerra hem regalat a la dreta. Sé que avui tot aquest actiu està en part als partits, però que hi ha molts més fora dels partits. I és aquí on crec que s’ubica el projecte polític d’ICV. Hem aconseguit consolidar un projecte, però des de la modèstia, aspiro que allò que representem pugui ajudar a refer, abans que les majories electorals, la majoria en els valors de l’esquerra. Així, el meu primer objectiu és comnçar per refer aliances amb el conjunt de la societat, tendir ponts, i construir societat, amb l’objectiu de vertebrar un projecte d’esquerra clara i àmplia, d’esquerra ecologista, i per tant innovadora i del segle XXI, i de referent catalanista. Ho hem de fer des de la humiltat, però a la vegada des de la convicció que avui som una esquerra amb les idees clares, que sap que ha de fer d’oposició a aquells que porten un dels programes més lliberals dels darrers anys. I que a la vegada ho hem de fer des de la necessitat d’una tasca unitària i desacomplexada per tenir una agenda nacional ambiciosa, unitària i cohesionadora. Hem aconseguit, i no és poc, ser un espai per la gent d’esquerres convençuda. Però en l’etapa que s’obre haurem de ser alguna cosa més. Aquest és el meu propòsit.