Amb l'objectiu d'incrementar la possibilitat d'interconnexió a les xarxes socials i d'incloure noves aplicacions que facilitin el debat, des d'avui he canviat l'emplaçament del bloc.

A partir d'ara em podreu trobar a www.ferranfalco.cat.

La nova adreça d'RSS és: http://www.ferranfalco.cat/feed

Per què no?

CiU vàrem guanyar les eleccions al Parlament a Badalona i ens agradaria ser també la força majoritària a l’Ajuntament de Badalona, al maig.

Creiem que cal un canvi a Badalona, però en positiu.

La nostra actitud: responsabilitat, il•lusió, fermesa, confiança... Reconeixent que hi ha problemes (el primer l’atur) però no fent-los servir per destruir l’adversari sinó per oferir el nostre esforç i compromís per trobar-hi solucions.

El nostre projecte és el de la Badalona que suma. Un projecte on hi cap una àmplia majoria. És aquell projecte que, per sobre d’ideologies, gustos, simpaties o antipaties, té clar que el primer no són ni tan sols les nostres sigles, sinó Badalona.

El canvi positiu: Badalona primer.

A COTNINUACIÓ US REPRODUEIXO UNA NOTA DE PREMSA QUE HEM FET PÚBLICA EN RELACIÓ A LA NOTÍCIA PUBLICADA AVUI SOBRE L'ALIANÇA ELECTORAL ENTRE ERC I UN GRUP QUE S'ANOMENA "ACCENT". A MÉS, HI AFEGEIXO UN DOCUMENT QUE COMPARA EL QUE DIU EL MANIFEST FET PÚBLIC AVUI AMB EL QUE DÈIEM A PRINCIPIS D'ANY AL DOCUMENT "LA BADALONA QUE SUMA", QUE ES TROBA EN AQUEST WEB I EN AQUESTA PLANA DEL FACEBOOK

TOT PLEGAT HO DEIXO TAMBÉ PENJAT EN FORMAT PDF EN AQUEST BLOC.

CiU respecta l’aliança electoral d’ERC amb Accent però recorda que el febrer ja va proposar “superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de persones que no en formen part”

En el document “La Badalona que suma”, editat el passat mes de febrer, Ferran Falcó apostava per un projecte “fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”

Una anàlisi superficial del manifest d’Accent i del document “La Badalona que suma” constata, segons Falcó, que “hi ha una coincidència en el 99% dels assumptes plantejats”

El president del grup municipal de CiU i probable candidat de la formació a les properes eleccions municipals, Ferran Falcó, ha valorat com a “legítima i respectable l’aliança electoral feta pública avui per ERC i un grup de ciutadans de Badalona agrupats sota el corrent Accent”. En aquest sentit, Falcó ha matisat que “no obstant això, és sorprenent que aquestes persones hagin decidit fer una aposta implicant-se explícitament en la llista electoral d’ERC i no hagin contemplat la possibilitat de col·laborar, amb aquesta o qualsevol altra forma, en l’oferta pública que vaig fer el febrer d’aquest any amb el document La Badalona que suma, en la qual, evidentment, no parlava de llocs a la llista electoral com ara sí es parla des d’ERC i Accent”.

Falcó ha volgut recordar “unes paraules molt clares i directes que vaig escriure en aquest document de principis d’any: ‘crec que és l’hora de superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de les persones que no en formen part. Una participació pública, oberta , lliure, en l’articulació d’una proposta per a la Badalona que s’ha de construir a partir de l’any 2011’”.

Per al regidor, “aquest sector de la societat civil organitzada, amb el qual hem tingut el plaer de treballar des de les regidories liderades per CiU amb molt bons resultats, ha ignorat aquell missatge i ha preferit apostar per una oferta electoral d’una formació que difícilment aconseguirà bastir un projecte de ciutat prou recolzat com per a esdevenir una alternativa real als dos partits que actualment tenen més representació”.

“CiU oferíem –i continuem oferint- a aquesta i molta altra gent implicar-se, en diferents graus, en un projecte transversal i integrador que sí tindria possibilitats reals de capgirar el mapa polític local, però aquest pas fet per un col·lectiu de persones no ens resta ni ens restarà possibilitats per a assolir aquest ambiciós objectiu”, ha afegit.

D’altra banda, Falcó entén que “aquesta aposta pot perjudicar el gran valor afegit que implica per a la ciutat tenir col·lectius que, des de la independència, treballen en projectes que pretenen millorar-la”.

El líder nacionalista ha afegit que “pel fet de fer aquesta valoració se’ns podria acusar de demagogs si no haguéssim plantejat públicament el que varem plantejar amb el document ‘La Badalona que suma’”, i ha insistit que “el que hi escrivia continua vigent, malgrat que hi hagi hagut algunes persones que, potser per certs prejudicis que res tenen a veure amb aquesta nova forma de veure la política que defensen, hagin decidit ignorar aquesta sincera invitació”.

Finalment, el líder nacionalista ha explicat que “una anàlisi superficial del manifest fet públic aquest matí pel col·lectiu Accent sobre la seva aposta electoral per ERC deixa clar que hi ha un 99% de coincidència entre el que diu el text publicat avui per justificar aquesta aposta i el document que CiU va publicar el mes de febrer”. Falcó ha volgut ser molt clar: “cada punt expressat per aquest col·lectiu ja estava recollit al document que vaig enviar a milers de ciutadans el febrer passat, des de tot allò relacionat amb els reptes que Accent considera que la ciutat té fins als 3 punts essencials que la plataforma diu que vol desenvolupar a través d’aquesta aliança amb ERC”. “Aquestes persones –ha conclòs Falcó- s’han de preguntar si la seva aposta serà útil per al seu objectiu vehiculant-la a través d’ERC, o si no hauria estat més productiu impulsar-les amb una força molt més majoritària que fa temps que defensa que vol ser l’opció de la Badalona que suma, que integra i que s’estructura al voltant d’una oferta transversal”.

Ferran Falcó ha manifestat, per acabar, que “mantindrem, com no pot ser d’altra manera, el diàleg que sempre hem mantingut amb aquest sector social que representen les persones de la plataforma Accent, però no ens podem estar de recomanar-los que tornin a llegir el document La Badalona que suma i reflexionin si l’aposta estratègica que han fet –legítima i respectable- serà útil per a assolir uns objectius que en gran part compartim”.

SEGUEIX AMB L'ÀNÀLISI COMPARATIU ENTRE EL MANIFEST I EL DOCUMENT "LA BADALONA QUE SUMA"

COINCIDÈNCIES ENTRE EL MANIFEST ACCENT I EL DOCUMENT “LA BADALONA QUE SUMA” EDITAT PER CIU EL FEBRER DE 2010

 A continuació s’exposa una anàlisi del manifest fet públic avui pel corrent “Accent” coincidint amb l’expressió pública dels seus membres sobre la seva aposta de concórrer conjuntament amb ERC a les properes eleccions municipals.

En color negre hi trobareu el document original de la carta oberta d’aquest corrent. En color taronja hi ha, al costat de conceptes destacats del text d’Accent, algunes de les parts del document “La Badalona que suma” que, al nostre entendre, reflecteixen fidelment l’esperit del que es planteja al manifest d’aquest corrent aliat amb ERC.

 
L’any 2007, un grup de persones de la ciutat vam coincidir com a signants d’un manifest en el qual demanàvem l’alternança al govern municipal, la regeneració de la política (pàg. 8: “Crec que cal combatre un sistema de partits que ha construït un imaginari endogàmic de la política i dels polítics. Crec en les idees que tracen horitzons de futur compartits i ambiciosos, que generen il·lusió, que sumen complicitats de gent ben diversa”) i la cerca del consens per abordar els grans reptes que tenim a la ciutat (avui més urgents que mai, en l’actual context de crisi). Eren (i són): a) més impuls al treball per la cohesió social i la qualitat de vida; (pàg. 14 “Una política que busqui assegurar la cohesió interna no és aquella que pretén que tothom sigui igual, sinó que és aquella que pensa en tothom des de les diferències de cadascú. Per això, la cohesió social passa per atendre diferents col·lectius amb problemàtiques específiques). b) la millora de la nostra competitivitat com a ciutat; (pàg. 11 “La personalitat pròpia (de Badalona) també es reforça amb la recuperació d’un paper de capitalitat territorial, sobre el mateix Barcelonès Nord i sobre el Maresme Sud, que li és natural (...) i que ajuntament i ciutadania hem de maldar perquè Badalona sigui atractiva per als municipis de la seva àrea d’influència”) c) l’assoliment d’una cultura més potent (p. 24: “Cal, en aquest sentit, crear les condicions perquè la ciutat generi i demani més oferta cultural per si mateixa, amb un paper dinamitzador per part de l’Ajuntament i altres administracions públiques. Aquesta oferta cultural hauria de ser més transversal, perquè Badalona té un enorme potencial en molts camps (...) camps on la ciutat pot posicionar-se, si aprofita el capital humà amb què compta, i si conserva, modernitza i manté els equipaments existents” / p.25: “El millor que s’ha fet en cultura a Badalona ha estat fet per les entitats (...) La capacitat de comunicació, de coordinació, de col·laboració, de generació de complicitats, serà fonamental perquè Badalona compti amb un model cultural diferent, que aspiri a més i vagi més enllà de la tradicional tutela institucional i pública”) i d) l’existència d’un govern més eficient, més participatiu i més transparent. (pàg. 12, a Eix 3. Transformar la gestió municipal: “Cal fer una reflexió seriosa i prendre mesures concretes per canviar una concepció de la funció pública que contribueix al conformirme, que porta a la manca de projectes transformadors i a la dificultat per a introduir dinàmiques de treballa adaptades a les necessitats dels ciutadans (...) Amb noves estratègies organitzatives, amb la definició d’objectius clars, amb la dotació de mitjans adequats” / pàg. 13, Eix 3: “Hem introduït una nova concepció de la gestió municipal quan hem impulsat un salt tecnològic que permeti millorar els serveis sense recórrer a la contractació de més personal (...) Hem avançat en aquest aspecte desenvolupant mesures que tendeixin a la descentralització administrativa (...) Queda camí per fer, perquè és evident que no tenim la organització administrativa amb un engranatge prou eficaç com per a donar el servei que requereix una ciutat de les nostres catacterístiques. Sense aquesta reflexió autocrítica, difícilment aconseguirem impulsar els processos de millora necessaris”)

Avui, prop de quatre anys després, algunes d’aquelles persones decidim passar de la proposta a l’acció.

Els signants d’aquest article formem part d’un col·lectiu més ampli que s’articula al voltant d’una nova iniciativa política a la ciutat. Amb aquest article anunciem la constitució d’’Accent, Independents per Badalona’, una plataforma que vol:

1. Incorporar al debat polític de les pròximes eleccions la frescor de les cares noves i d’una manera de fer constructiva i exigent. (pàg. 8: “Sóc alhora dels que pensa que aquesta oportunitat d’opinar i representar sensibilitats –col·lectives o individuals- l’ha de poder exercir qualsevol persona en qualsevol moment, més enllà de les cites electorals que tenim cada quatre anys” / p. 29: “M’agradaria tenir la sensació que l’any 2011, quan aspiri a l’alcaldia de Badalona, ho faré defensant un projecte propi però fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”) Volem ajudar a trobar solucions i a detectar i posar en valor les bones pràctiques, a més d’assenyalar els problemes i les disfuncions que hi pugui haver. Els nostres instruments són l’experiència en el món cívic, el coneixement de la ciutat, la formació i els orígens professionals diversos… i un optimisme que està basat en el realisme i el compromís amb allò que ens envolta.

2. Ajudar a cercar els punts de trobada entre les diferents forces de progrés i catalanistes a la ciutat. Volem posar damunt la taula la conveniència de promoure tres pactes locals que, amb una durada de vuit anys, ajudin a trobar els mínims comuns denominadors en àmbits com a) la cohesió social, b) la competitivitat econòmica i el model de ciutat i c) la cultura i la participació ciutadana. Aquests pactes locals haurien de ser assumits també per part de la societat civil. Creiem que podem ajudar a aconseguir-ho. Avui, a Badalona cal sumar.

3. Proposar un debat de fons sobre la identitat i la cohesió social. Volem que Badalona quedi reflectida en el país des de la certesa que “Catalunya es juga el futur a Badalona”. L’àrea metropolitana ha de contribuir molt més en l’actual procés de construcció nacional. Hi ha aspectes que volem subratllar: a) el català com a llengua de trobada i oportunitats, b) la inclusió social com a motor de qualitat de vida, c) la diversitat cultural com a repte i oportunitat i d) la relectura i actualització dels nostres referents, amb l’objectiu de reconèixer totes les complicitats amb el país. (pàgs. 9-10, a Eix 1: reivindicar la personalitat pròpia: “Badalona forma part de l’àrea metropolitana però no pot estar indiferenciada (...) La construcció d’aquesta personalitat singular i forta s’ha de fonamentar en diverses columnes: L’orgull dels badalonins de sentir-se badalonins (...) L’existència de punts de referència comuns –de coneixement de la història i la tradició- però sobretot de projectes de futur (...) La vitalitat de la societat civil i el dinamisme dels seus emprenedors (...) La possibilitat de lluir realitats i èxits badalonins (...) La personalitat de Badalona s’ha de plantejar com un èxit d’integració, de suma: com una ciutat que suma contrastos (...) Promoure un gran debat sobre la badalonitat, que vagi de les arrels més profundes als brots més joves i que doni pas a un marc de referència que difondrem activament entre la ciutadania”)

4. Contribuir a enfortir l’espai de progrés nacional a la ciutat.

Per assolir aquests objectius, i amb la voluntat de reforçar els consensos entre les forces catalanistes i progressistes de la ciutat, Accent accepta la proposta de crear una llista conjunta amb ERC, una formació que creiem que ha entès la necessitat de canvi polític a la ciutat i que accedeix, de forma sincera i generosa, a una aposta de major transversalitat, que supera la costura de les sigles. (pàg. 28: “Perquè una ciutat se’n surt o no en funció dels valors que es promouen i en els quals es basa. Aquests valors són els que marquen la diferència, i els que determinen l’èxit o el fracàs com a comunitat. El canvi més important que hem intentat és el de fer la política amb valors i actituds: proximitat, capacitat d’escoltar, sentit col·lectiu, predisposició a la suma i no a la divisió, exigència cap a nosaltres mateixos i cap als altres... Amb complicitat, buscant que cadascú doni el millor de si mateix al servei dels altres, buscant sumar i no restar”)

A hores d’ara, Accent i ERC estem debatent la fórmula de col·laboració, que es traduiria en una llista conjunta en les pròximes eleccions del 22 de maig de 2011. En els últims mesos, Miquel Estruch, candidat de la formació, ha fet diferents crides a l’obertura del partit; crides a les quals hem volgut respondre.

L’any 2007 ja dèiem que els partits havien d’entendre que calen noves maneres, que cal obrir finestres i que cal posar en dubte les velles inèrcies. Creiem que ERC a Badalona ha fet un pas important en aquesta línia. I volem aprofitar aquest oferiment. Creiem que és el moment de contribuir des de molts llocs, i també des de diversos espais ideològics, a aquest canvi de fons. Tan de bo altres partits facin apostes similars. (pàg. 2: “Crec que és hora de superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de les persones que no en formen part. Una participació pública, oberta, i lliure, en l’articulació d’una proposta per a la Badalona que s’ha de construir a partir de l’any 2011”) Ho celebrarem. Catalunya viu avui una nova transició.

Les persones que signem avui aquesta carta oberta ho fem convençuts que tenim coses a dir i a aportar (i també en tenim moltes a aprendre). “Alguna cosa ens diu que sí”, que ara és un moment especial a la ciutat, i al país. Ens agradaria sumar altres veus i mirades en un projecte que neix més com a invitació que com a dogma. Ens calen més mans, més ulls, més mans. (pàg. 29: “M’agradaria tenir la sensació que l’any 2011, quan aspiri a l’alcaldia de Badalona, ho faré defensant un projecte propi però fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”) Accent neix avui, aquí, a les pàgines d’un diari. Des d’ara mateix ja ens pots trobar a la xarxa a accentbadalona.cat, però ben aviat ens trobarem allà on ens hem trobat sempre. A peu de carrer. Allà on fem feina. T’hi apuntes?

Quan s'acaba el mandat municipal, un comença a fer recompte de tot allò que, de l'oposició estant, havia dit que voldria fer "si fos alcalde". No ho he estat, però estic satisfet de l'obra de govern. Hi ha qui em diu que me'n desentengui, que defensar això és com defensar els "socialistes", i que és l'hora del "quita bicho". Que faci una crisi, escenificada, que deixi el govern.

No pas. No vull que fem el ridícul. Ara no toca. Ara toca anar a guanyar les properes eleccions municipals, amb l'aval de poder dir que hem contribuït a un mandat a on moltes de les coses que s'han fet porten també o principalment el nostre segell. I parlar de futur, i del què volem fer, ara sí, amb l'alcaldia a les mans.

És clar que hi ha coses d'aquest govern que no ens han agradat, que ens han enfadat, i que ens han distanciat dels socis. I coses que nosaltres mateixos no hem fet prou bé. Seria sucós que ara en fes una llista que podria començar per...no....no cauré en això. De trist i partit ja n'hi ha hagut un, de govern. Nosaltres hem buscat sumar, construir, fer. És al nostre ADN. Com ho és guanyar...però no per satisfer egos personals, que d'això ja n'estem vacunats, sinó per continuar complint compromisos i coses que voldríem haver fet ja, però que quedaran penjades, que no oblidades.

Demanar-me, demanar-nos, que oblidéssim que hem format part del govern no em permetria poder dir, amb orgull, que la nostra estada al govern ha permès i ha ajudat a reconduir planejaments urbanístics com els del Sant Bru, Dalt la Vila o la Serralada de Marina. Que també amb nosaltres, hem complert l'objectiu de revifar la zona de la façana marítima. Que també amb nosaltres, hem posat el civisme a l'agenda social i política de la ciutat. Que també amb nosaltres, hem procurat les inversions per a la museïtzació romana i l'arranjament de teatres públics. Que també amb nosaltres hem millorat el contracte de la neteja, o augmentat la policia local. O que també amb nosaltres, Ca l'Arnús és una realitat molt més potent que fa un temps, i que la platja és un espai lúdic de primer nivell. Que també amb nosaltres, hem reduït la conflictivitat en moltes comunitats de veïns.

Hi ha coses, més petites, que m'alegren enormement. Una, haver posat més jocs infantils a moltes places de la ciutat que no en tenien. L'altra, que demà poguem inaugurar oficialment un equipament que la regidoria d'esports de l'Ajuntament té el repte de mantenir bé, com és el bike i skate park de Guixeras. Serà un èxit rotund i respon al que molts nanos em demanaven quan, en aquest mandat, vaig explicar a més de 1500 alumnes de Badalona per què havíem fet una ordenança de civisme.

Per què hauríem de renunciar a la bona feina que s'ha fet? quina mena de complexe tenen els qui estan disposats a regalar la feina feta, en positiu, als altres socis que l'han fet possible? I ara!!...nosaltres, jo, no regalem ni regalarem res. Ni el que s'ha fet, ni l'alcaldia.

Vettel va guanyar el mundial de fórmula 1 mentre Alonso i Webber es barallaven per un títol que, a priori, ningú més podia aconseguir. L'equip de Ferrari, a la darrera cursa, va cometre l'error de no tenir en compte l'estratègia de qui va acabar guanyant, en concentrar-se només a seguir de prop el màxim i teòric rival, Mark Webber. Finalment, Vettel, el jove alemany de l'equip Red Bull, es va emportar el campionat. Qui no era favorit va acabar guanyant contra pronòstic gràcies a la seva serenitat, a la confiança en si mateix, a l'errònia obsessió d'Alonso per Webber, i al cansament d'aquest darrer, que arribava al final del campionat força desgastat.

Ho dic perquè aquests dies corren comentaris sobre si l'excel•lent resultat de CiU obtingut a Badalona, on varem guanyar al PSC per més de 6.000 vots, es pot reeditar al maig vinent.

Hi ha, és clar, opinions interessades. Evidentment, cap dels altres partits ho veu possible. Tots creuen que això no pot passar.

Jo ho respecto. I sé que és difícil. Però els partits haurien de començar a aprendre que el mapa polític i el comportament dels ciutadans va canviant, i que els perímetres dels partits s'eixamplen. I que si al 2003, quan tots els qui pontificaven i presumien clarividència donant CiU per morta, els haguéssim fet cas, avui les coses serien ben diferents.

Nosaltres tindrem algunes avantatges a la propera batalla electoral.

La més important, definitòria, és que no tindrem pressió ni por. Ni de guanyar, ni de perdre.

Que ens presentarem davant els ciutadans no clamant resistència, ni clamant foragitar els qui han estat hegemònics durant 30 anys. Nosaltres podrem convidar a somiar una Badalona que eixampli les pròpies costures i cotilles d'un passat que ja no tornarà. Perquè la ciutat ha canviat, i això ens dóna, ens pot donar, la centralitat social i política que perseguim.

Avui ho deia al debat de Televisió de Badalona. Em sembla que la majoria som conservadors en les tradicions, progressistes en la innovació, liberals en els desitjos, i socialdemòcrates en les necessitats. Així som nosaltres, i per això aspirem a la confiança d'electors, tots, menys dels qui se sentin obertament de dreta pura i dura, i íntimament espanyolistes (que no espanyols).

Que diguin el que vulguin, que nosaltres anirem fent camí, com el va fer Vettel, amb independència i confiança en les pròpies possibilitats.

El nostre territori, el Barcelonès nord, necessita una empenta. Necessita un futur. Li cal una estratègia. En Màrius Rubiralta, primer, va fer una aportació excel·lent que comparteixo absolutament i que, sintèticament, pretén generar un angle de coneixement i productivitat en els entorns del Besós, Torribera i la Serralada de Marina.

Explícitament, estem parlant de generar un espai a on productors de coneixement, d'investigadors, i de riquesa puguin estar ben a prop. Universitats, Centres de Recerca i Empreses, sumant sinèrgies per a una nova economia.

"Fa volar coloms aquest ara!"...NO! gens ni mica. De fet, sota el paraigua del Fòrum de Municipis del Barcelonès Nord, amparat per l'alcalde de Sant Adrià, i recolzat per diverses persones de les institucions dels cinc municipis, la Fundació b_TEC (www.btec.org) està treballant ja una part d'aquesta realitat, a l'àrea del Besòs. Un espai a on s'hi concentren i s'hi concentraran l'agència europea "fusion for energy", l'Insitut de recerca de l'energia de Catalunya, grups de recerca de la UPC i la UB....tot plegat unit a un programa de beques per a generar enginyers adreçada als instituts de l'àrea del Besós, que nodreixin de fins a 5000 estudiants un parc que reunirà empreses i universitats. Un parc que estudiarà com l'energia i els recursos naturals poden esdevenir factors de creixement econòmic sostenible.

I en aquest context de crear una àrea de coneixement i transferència al servei de l'economia, hi apareix Torribera, que té estudis de nutrició i dietètica, i el nostre impressionant actiu sanitari-científic a l'entorn de Can Ruti i la fundació Gutman.

Som un lumpen, com diuen alguns?

Jo diria que no. I que si volem, podem capgirar la Història. Tenim territori, hem començat l'aposta per una àrea de coneixement d'abast continental, tenim actius ja situats en el territori....i ens cal creure'ns-ho, empentar-ho i posar-hi facilitats. Planejament urbanístic, relacions institucionals, complicitat entre ajuntaments.

Jo em disposo, amb la meva gent i el meu equip, a ajudar tant com calgui a fer-ho possible. Hi crec perquè crec en nosaltres. I en un futur que ens el podem fer millor o pitjor, depenent de si ens mirem de reüll i sectàriament, o de si ens mostrem decidits a col·laborar entre nosaltres. A mi, repeteixo, poseu-me al segon dels grups.

El setmanari Línia Badalona publica un article sobre la situació d’inseguretat que senten alguns veïns i comerciants del barri de Sant Crist. En aquest reportatge, s’hi afirma que l’increment de la sensació d’inseguretat al barri ha motivat que alguns veïns es comencin a plantejar la possibilitat d’organitzar patrulles ciutadanes per garantir la seguretat.

El periodista encarregat de fer la crònica es va adreçar a l’Ajuntament per a demanar-nos una valoració general de la situació al barri. I hem estat molt clars: ens preocupa i ens ocupa, i mirem de destinar recursos policials per a reduir aquesta sensació d’inseguretat al barri. De fet, el dilluns passat es va celebrar una reunió entre veïns i responsables de l’Ajuntament, la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra, acordant que es mantindrien aquestes trobades mensualment.

També varem explicar al periodista, i als veïns, que les dades demostren que en aquesta zona no ens trobem davant una situació d’inseguretat excepcional. De fet, en els darrers quatre mesos, al barri de Sant Crist, on viuen més de 10.000 persones, s’han produït un total de 27 delictes i faltes, la qual cosa vol dir un delicte per cada 1.500 habitants.

El que em preocupa és una cosa que es diu en el reportatge. Preguntats per aquestes dades, des de l’associació de veïns es diu que “alguns comerciants del barri han desistit de presentar denúncies, per la qual cosa alguns delictes ja no consten a les estadístiques”, afegint que “perden molt temps anant a presentar la denúncia i que no els surt a compte”.

Aquest fet posa de manifest que alguna cosa falla. És evident que cal millorar l’atenció al ciutadà que vol denunciar un fet davant la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra. No pot ser que hi hagi llargues esperes per a presentar una denúncia. I s’ha de fer tot el possible per a millorar aquest fet, tot i les limitacions de recursos disponibles.

Però és necessari, també, que la gent sigui conscient de la importància de denunciar, fins i tot quan això pot implicar que, després del disgust, a més a més s'hagi d'esperar per declarar i fer el paperam. És important perquè no només pot servir per a mirar de resoldre el cas i detenir-ne els presumptes responsables, o per a tenir un document oficial per a tramitar gestions amb els estaments implicats quan hi ha un patrimoni malmès.

S’ha de denunciar, sobretot, perquè la suma de denúncies permet als professionals de la policia conèixer la realitat i la seva evolució, i planificar els recursos i els serveis d’acord amb aquesta realitat.

Abans de plantejar-se “patrulles ciutadanes”, els veïns han de fer l’esforç de denunciar qualsevol incident que els afecti. És essencial que ho facin, perquè així la policia té millors instruments per a treballar al seu servei, i segur que molt més efectius que fer que la gent vigili els carrers amb tot el risc que això implica.

 

Un no sap si és bo o no explicar allò que li passa quan és positiu. Però aquesta setmana, que vaig entomar després d'uns dies no massa bons, m'han passat algunes coses que m'han fet feliç. Perquè, no us enganyeu, els qui ens dediquem a això tan mal vist de la política també necessitem que, de tant en tant, algú ens doni les gràcies, o ens doni ànims, o ens digui que una o altra cosa no les hem fet malament del tot.

Això m'ha passat aquesta setmana. I emocionalment m'ha carregat les piles, i m'ha fet veure que sí, que val la pena, que el que faig m'omple i em reconcilia amb la meva vocació de mirar de fer coses per la ciutat.

Recorden la visita del President Pujol a Sant Roc? Un home el va increpar, i alguna crònica se'n va fer ressò, queixós que al seu bloc de pisos hi havia problemes de convivència. Jo sabia qui era, on vivia, hi havia estat i havia mirat d'ajudar-lo. Bé doncs, aquesta setmana em va demanar que l'anés a veure. M'havia portat una ampolla "d'orujo" del seu poble, en agraïment no tant de les solucions, sinó de l'atenció prestada. Vaig ser feliç.

També ho he estat visitant uns veïns a qui vaig ajudar en un embolic burocràtic administratiu que els portava de cap. La gratitud que et deixin entrar a casa seva, t'expliquin i et deixin formar part del seu món més íntim, és per a mi molt gratificant.

O ahir a la nit, quan en un bar de Llefià vaig tenir l'ocasió de conèixer gent jove, emprenedora, il·lusionada i enamorada del seu barri de tota la vida, en una conversa agradable i còmplice que em va fer entendre que hi ha coses que poden canviar en positiu a Badalona. O quan m'he trobat, aquesta setmana, dues persones que m'han parlat bé de l'IMPO -tan criticat- i de com des d'allà se'ls va ajudar a obrir el seu petit negoci.

També, aquesta setmana, m'ha escrit una noia al facebook, de la meva edat, que em recorda com, quan ella tenia 18 anys i entomava la seva primera experiència com a presidenta d'una mesa electoral, es va trobar amb mi, i la vaig ajudar a fer bé la feina. S'alegrava de retrobar-me i de saber que tants anys més tard, continuava fent allò que m'agradava. Coi...un pensa que això no li passarà mai...i resulta que sí, que passa.

I ara mateix, que un noi ha aturat la bicicleta per dir-me que des que em va escriure, allà on viu s'han millorat algunes coses....tot plegat, em fa content.

Tot això, tan petit, per mi és molt important. Tant com quan em renyen, amb raó, veïns a qui no he pogut satisfer. No me n'oblido, però a vegades no sempre puc, podem, fer el que voldríem. Però jo no em rendeixo. I sé que he de trepitjar ben fort a terra, perquè de problemes i de mancances n'hi ha a dojo, però de bona, bona, bona gent, també.

Ahir varem presentar el nou portal web de la ciutat, que durant el que queda d’any funcionarà en període de proves i coexistirà amb l’actual. Va ser un acte que culmina un llarg procés de feina liderat per la gent del servei informàtic de l’Ajuntament, per un equip de professionals que, amb el seu entusiasme i dedicació, han posat tota la seva capacitat i coneixements per a aconseguir que Badalona estigués a la xarxa en les condicions que es mereix. Des d’aquí, en primer lloc, el meu agraïment a tota aquesta gent, que han fet una molt bona feina.

El nou portal és un canvi radical respecte el web que l’Ajuntament ha exhibit en els darrers anys. Passem d’un simple aparador, en què la comunicació era unidireccional (de l’Ajuntament a la ciutadania) a un espai on la interacció és possible, on la relació entre l’administració i el ciutadà va en les dues direccions.

És un instrument pensat més en les necessitats dels ciutadans que en cap altra cosa. No l’hem plantejat com un aparador estèticament maco, que es quedés en el simple gest d’explicar quina és la feina de l’Ajuntament, o què i com és la ciutat. Hem volgut anar molt més lluny, i l’hem plantejat com un enorme espai de consum d’informació i de gestions que permeti fer més fàcil la relació entre la ciutadania i l’administració.

Per això un ciutadà hi pot fer tràmits. Per això hi pot consultar el planejament territorial, obtenir un volant d’empadronament, o saber les multes que té pendents de pagament. Per això hi ha una guia de serveis completa. Per això hi ha un espai on pot consultar la feina diària, per exemple, de la Guàrdia Urbana o els serveis de manteniment del verd urbà o la via pública. Per això aquest mateix ciutadà pot informar d’incidències a l’espai públic. Per exemple, dir-li a l’Ajuntament on hi ha un cotxe abandonat, amb un formulari que va directament al treballador municipal que s’ocupa d’aquest tema.

O per això compta amb eines que posen el portal de la ciutat en contacte amb tot el món –cada vegada més potent- de les xarxes socials i la interconnexió de continguts. Avui, només amb un clic, aquest ciutadà pot penjar al seu perfil de Facebook qualsevol informació del portal municipal i compartir-la amb els seus amics. És la xarxa de xarxes en què s’està convertint Internet, un fenomen que no podíem ignorar en aquest procés de canvi.

Són tantes i tant diverses les opcions que ofereix aquest portal, que citar-les totes seria excessiu. Només cal entrar-hi, remenar, fer proves i experimentar amb un nou instrument que sens dubte serà clau en la millora del servei públic que ofereix l’Ajuntament. I també aportar qualsevol proposta, per petita que pugui semblar.

Aquest és un pas endavant irreversible, que marca un abans i un després en la posició de l’Ajuntament i la ciutat a la xarxa. És un canvi positiu que només podrà anar endavant, i que no podrà implicar cap pas enrere o cap període de relaxament.

La nostra cultura de govern, la nostra aposta personal i política, és que aquest esdevingui un instrument clau, i que per tant calgui continuar treballant-hi sense parar ni un moment, perquè ningú pugui dir, d’aquí a un temps, que tornem a estar endarrerits en aquesta matèria.

Cada setmana llegeixo dades macroeconòmiques gràcies -entre d'altres- a l'amistat d'Àngel Vendrell, que em fa arribar càpsules d'informació rellevant que francament posa els pèls de punta, però també, aquesta setmana, he viscut tres moments esperançadors que tenen a veure amb la gent emprenedora que inicia o fa créixer un negoci a la ciutat.

És veritat i confesso que tinc una dèria per saber com van les coses, i sé que no van gens bé per al teixit productiu i industrial de la ciutat, amb algunes excepcions que ens honoren. Aquests dies, però, m'han passat tres coses positives i interessants d'explicar, que configuren un missatge moderadament optimista respecte, com a mínim, a les ganes de lluitar d'alguns vells i nous emprenedors.

De primer, una trobada amb els responsables d'una empresa de la ciutat nascuda de l'extinta CARRA, dedicada al sector industrial del motlle per al sector del vidre. Fundada per tres socis que van decidir lluitar per conservar-la, i que ara ven i exporta de manera eficient i cada dia més important.

De segon, la inauguració d'un nou supermercat CONDIS al carrer Guifré, gràcies a l'emprenedoria de la família badalonina Ciprés Piqueras. Bona gent de la ciutat que han cobert un forat de mercat al barri del Progrés llargament demanat pel veïnat, després de superar el laberint burocràtic d'un Ajuntament que en aquest terreny té molt i molt a millorar, encara que vagi fent passes endavant.

I finalment, la posada en marxa d'un magatzem de la cadena francesa TROC, a Guixeras, liderat per un badaloní de Bufalà i la seva família. Un magatzem de venda en dipòsit d'articles de segona mà. Un lloc a on portar allò que no fem servir, a canvi d'un contracte que fixa un preu de venda entre ambdues parts. Un negoci amb futur, i amb gent badalonina al capdavant.

També, fora d'aquestes tres experiències al món privat, he escoltat als responsables de BTEC i el projecte de desenvolupament econòmic del Barcelonès, liderat pels projectes del Campus del Besós, l'àrea de Torribera i Can Ruti, en el marc del Fòrum de municipis del Barcelonès Nord.

Es tracta d'una proposta interessant, de clúster sanitari-científic-assistencial, que obre oportunitats de futur al nostre territori.

Els socialistes catalans fa temps que assagen la pre-campanya electoral. Feia temps que no havia vist tanta incoherència en el missatge. Fixeu-vos-hi. Varen començar amb un eslògan que apel·lava a la "Catalunya que sap on va", varen continuar dient que hi ha havia problemes i que calia "Gent seriosa", continuaren dient, amb una imatge presidencialista i magnànime, que Montilla "seguia creient". I després varen bombardejar-nos amb paraules i no fets, i l'intent d'explicació del "Canvi real", sustentat, per exemple, en un acord de finançament que ha fet aigües per tot arreu.

Mai havia vist tanta campanya successiva i tants missatges i imatges gràfiques disperses. El fil conductor, però, era que teníem un president seriós, poc de la broma, conscient dels problemes.

Vet aquí, però, que les enquestes que preveuen un canvi de govern els han fet modificar els plans, l'estratègia, i el missatge. Tot allò, ja no val. I ara s'aposta per un model més agressiu, més desenfadat i frívol, i més populista, amb promeses impossibles de fer realitat però que sonen bé.

El súperman Montilla, promeses milionàries quan no es pot ni pagar la nòmina, i una imatge de líders socialistes ballant i convidant a creure que vivim en un país que lliga els gossos amb llangonisses. Desesperació i prou, diria jo.

Que qui no paga el concert sanitari, ni les ajudes de la llei de la dependència, ni les ajudes al lloguer, ni tantes altres, que qui ha d'emetre bons de deute públic perquè no pot ni pagar la nòmina, es posi a ballar un "All together now" com si això fos el país de la bota de sant ferriol, m'esgarrifa. No ho entenc, i no crec que es pugui admetre.

Tots hem de fer campanya, però amb la que cau i caurà, em semblaria molt millor dir la veritat, sumar, i parlar-li al país de la gravetat de la situació. Una situació que només superarem ballant menys i treballant més, i fent molta pedagogia i exemple. M'agradaria veure els partits catalans reunits en una cimera i fent pactes de país en totes les matèries. D'on som no ens en treurà un govern, sinó tots plegats. I caldrà un coratge i una generositat que no sé si aconseguirem que tothom pugui tenir.

Se'n recorden de l'alcalde Clos a dalt del bus amb el Carlinhos Brown? Allà va començar el seu declivi. Recordint-se del ball alegre dels socialistes, perquè serà un motiu més a l'hora d'analitzar el canvi que es pot produir al país el 28 de novembre.

El dia que Jordi Pujol va visitar Badalona, la setmana passada, en una sala plena a vessar de veïns, un parlava de la sobreocupació d'habitatges. El President Pujol em va demanar que expliqués com era possible allò. Vaig respondre explicant a tall d'exemple una successió de fets, que explico a tall de conte. "Una caixa alegre dóna una hipoteca alegre a un alegre ciutadà que aporta com a garantia un contracte temporal i una etiqueta d'anís del mono. A més, l'alegre caixa li dóna diners pels mobles del pis i li paga unes vacances a al seu país d'origen per tal que ho pugui explicar als seus. L'alegre conciutadà ha trobat "El dorado" sense buscar-lo...atès que ell només va venir aquí per a treballar i fer-se un futur millor. Sense esforç, el vàrem convertir a propietari. Va perdre la feina, ell  però també d'altres compatriotes. Tots s'arreplegaren al mateix pis, que ara és en procés de llançament judicial. Com que perderan el pis i quedaran marcats de per vida a pagar el deute contret, atès que avui el seu bé ja no val el que valia, estan abocats a viure en negre, i sobreviuen enlloc de sentir-se part d'una societat, en un pis sobreocupat que ja no val res."

Aquest motiu de sobreocupació és un dels que poden trobar explicació al fenomen, que també passa amb gent d'altres nacionalitats, d'aquí i d'allà.

La setmana passada, en una de les trobades que miro de fer per tal de rebre i donar informació a la recerca d'idees que puguin ajudar Badalona, va sortir a la conversa la discussió sobre la idoneïtat del "retorn en pagament" o "dación en pago", figura jurídica del codi civil que dóna opció a retornar un bé hipotecat a fi de donar per cancel·lat el deute contret.

Parlo d'això perquè és evident que una ciutat amb un 20% (o més) d'atur, una població relativament jove i força immigració, no s'escapa -ho il·lustrava amb un exemple però n'hi hauria molts més, no lligats a la sobreocupació- del fenomen més dramàtic dels darrers temps, que és la imatge del "llançament judicial" per impagament reiterat de la quota hipotecària.

L'any 2008, a l'Estat se'n varen produir - de llançaments- 60.000. Per entendre la dimensió de la tragèdia, l'any 2009 la xifra es va doblar i, en el present 2010, podria arribar a les 160.000 execucions. 

Aquest és un problema real que ens afecta i que no ens pot deixar indiferents. Sobretot perquè els culpables del desori no són només els qui varen firmar compromisos, sinó també els qui els varen facilitar. Bancs i caixes, moltes de les que ara han hagut de fusionar-se i que s'han menjat diners del FROB -diners de tots- tenen una altíssima responsabilitat en haver atorgat hipoteques del 100% de l'import i amb diners inclosos per al mobiliari, el cotxe, o les vacances.

La "dación en pago", avui, és una fòrmula possible però no exigible i que es deixa a la discrecionalitat de l'acreedor. És la fòrmula que s'usa en molts països del món occidental i que com tot té avantatges i inconvenients.

A l'Estat, si la recuperació del bé no és suficient per garantir el retorn de la totalitat del prèstec hipotecari, perquè ha perdut valor, el deutor queda marcat havent de pagar el que li quedi pendent, amb la qual cosa es converteix en algú expulsat a l'economia submergida, i per tant en algú que mai més no podrà tornar a demanar cap préstec, o bé se'l converteix en un ciutadà en actiu amb una motxilla plena de càrregues que li fan impossible redreçar la vida.

Es calcula que un 8% dels bens hipotecats ja valen menys avui del que valien en concedir-se el préstec, i que la tendència farà arribar la xifra al 30%.

Tindria lògica, i així ho va decidir la comissió de vivenda del Congrés dels diputats en sessió del 16 de juny d'aquest any, que s'estudiés la manera de fer forçosa la "dación en pago", adaptant-la al nostre règim jurídic. Així es va decidir amb els vots favorables d'IU, CiU, ERC, PP, en contra dels del PSOE.

Jo ho espero, per justícia social i perquè m'espanta la idea d'un rodet de llançaments judicials que facin impossible la vida en comunitat. Ens convé arribar a acords, flexibilitzar condicions, obrir-nos a solucions que facin possible encaixar aquest drama perquè no acabi en tragèdia.

Ahir vaig tenir una alliçonadora xerrada -gairebé de tres hores- amb una persona que em qüestionava el per què de la meva (nostra, en termes de CiU) acció política.

Em va agradar poder explicar, perquè a vegades un dóna per suposat allò que no es coneix per la majoria, les raons per les quals vàrem fer govern ara fa tres anys i mig, i en quines condicions el vàrem pactar.

Va ser un exercici útil també per a mi, perquè en aquest lloc i en aquesta responsabiltat, i havent de passar comptes a les urnes en pocs mesos, és bo que ens recordem per què hem fet el que hem fet, i què volem fer en el futur.

Vaig tenir al davant, cal dir-ho, algú preparat, informat i intel·liegent. Al mateix temps, però, algú profundament anti-socialista, i políticament situat a la frontera que fluctúa entre el vot a CiU i el vot al Partit Popular.

Per tant, ho tenia difícil. No el volia convèncer de res. Però tenia difícil aconseguir que acceptés algunes de les nostres raons. Ja se sap que quan algú vol veure algú caure pel barranc, i això no es produeix, de poc valen explicacions raonades al desig frustrat.

Els socialistes no són a l'oposició perquè els ciutadans no ho varen voler. No hi havia cap suma alternativa possible per descavalcar-los, i per tant, si algú retreu a CiU que no fes el canvi que proposava, ha d'entendre que la majoria de la gent no va accedir a fer-lo possible. Ni sumàvem amb el PP, ni sumàvem amb IC o ERC.

Dit això, els socialistes varen fer govern amb nosaltres en una posició de més debilitat i amb un programa de govern que per a nosaltres justificava la nostra opció.

"Ferran, els haguéssiu hagut de deixar caure". Això em va respondre el meu interlocutor. Jo li vaig respondre que la ciutat no podia permetre's perdre més anys, i que jo no era a la política per especular, mirar-me els toros des de la barrera, o instal·lar-me còmodament en posicions estètiques. "Jo sóc a la política per fer coses", li vaig contestar.

I teníem coses a fer, i les hem fet. Desmuntar un pla urbanístic a Dalt la Vila, respondre a un compromís adquirit amb veïns del carrer de Sant Bru respecte l'obertura del carrer Méndez Núñez, incrementar i mirar de resoldre el desori nocturn a Canyadó, posar jocs infantils a més places de la ciutat, especialment a la façana marítima, refer alguns carrers molt malmesos i centrals d'alguns barris, refer la Rambla, tirar endavant un projecte per a la Clínica del Carme, posar en l'agenda política la qüestió del civisme a la ciutat, millorar el servei al gran parc de Badalona que és la platja, invertir a Ca l'Arnús, augmentar la Guàrdia Urbana, fer més aparcaments per al comerç de proximitat i desencallar la qüestió de la Plaça Pompeu Fabra, entomar la remodelació de la Plaça Vella, i tantes altres coses que havien estat objecte de la nostra acció d'oposició i que podíem ajudar a canviar, només, si estàvem dins un nou govern, millor, més decidit, cohesionat i orientat a canviar el rumb adormit i desorientat a on estàvem instal·lats.

La llista és més llarga, és clar, però hi ha en el fons, dues certeses: no fem política per veure com tot es fa malbé, i hem actuat a fons per garantir que es fessin coses que representessin un canvi positiu per Badalona. La nova direcció del Port de Badalona, la determinació d'acabar amb el peatge, de resoldre contenciosos jurídics que ofegaven el seu desenvolupament -com el dels ponts de Sant Lluc o del carrer Indústria-, la nova rambla del Gorg....podria seguir.

També, tancar carpetes obertes i expectatives frustrants. Donar-li un futur a l'escorxador, o a la CACI.

Hi ha coses que volíem fer i no hem fet. I coses que potser no han sortit rodones, però podem exhibir que el canvi possible i positiu l'hem mirat de fer, participant decisivament en un govern poc procliu a l'estètica i els focs d'artifici, i més orientat a l'acció concreta. Se m'acut, ara mateix, d'anomenar el nou contracte de neteja, que en pocs mesos els ciutadans trobaran al carrer en forma de nous contenidors i més servei.

No sembla que aquesta voluntat de fer, de ser-hi, d'empènyer per a millorar la ciutat, sigui suficient per aquells qui creuen que calia continuar desgastant els socialistes. No és la meva feina desgastar ningú. Ni és la meva vocació destruir l'adversari. Nosaltres podem entendre'ns amb tothom, si és per a fer. La venjança o el retrovisor, els dogmes i els blancs o els negres, no són conceptes del meu diccionari polític.

"S'ho apuntaran tot ells". Em deia....i potser té raó, encara que mirarem que l'acció de govern vagi repartida i que la gent percebi, que em sembla que ho fa, que amb CiU al govern, s'han fet més coses i s'han fet millor.

I finalment, el futur. "Amb qui pactareu? Per què no amb el PP?"

"Jo puc, el meu equip podem, fer-ho millor que el PP o que el PSC, no em demanis que jugui a segona fila, si la meva aspiració és i ha de ser competir per guanyar." No fujo d'estudi, però tinc molt clar que ningú no ens ha de votar en funció de saber a qui donarem l'alcaldia, sinó perquè cregui que nosaltres som l'opció per la majoria".

Així de clar, i de difícil.

"El tribunal de Lille ha decretat que l'ocupació d'un terreny públic o privat no és un argument suficient com per a despendre'n l'amenaça a l'ordre públic. Així, ha anul·lat 7 expulsions de gitanos romanesos ordenades per la prefectura de Policia del departament..."

Això diu Le Monde, en la seva edició de fa uns dies, en analitzar la qualitat i eficàcia de les decisions del govern Sarkozy.

"Tornarem a França" diuen alguns gitanos que ara són a Romania. "Hem vingut amb les vacances pagades per Sarkozy, però tornarem allà", reblen.

Això diuen alguns articles periodístics, que tracten la qüestió rom amb una mica de deteniment, posant èmfasi en dues veritats: que allà són més desgraciats que aquí; i que el rebuig social s'aparella amb l'interès de les màfies que controlen una població mesella a qui envien a la mendicitat, la prostitució i el petit delicte, de manera dispersa i a tot Europa. Fins i tot, el Periódico explica que d'acord amb la màfia napolitana, milers de gitanos anaven a la ciutat a demanar almoïna a canvi de 500 € per captaire al mes.

I de Badalona, què diuen? Res. Som l'objecte, la localització necessària però irrellevant alhora, per a la campanya popular. Som l'espantaocells. Si ens fessin un estudi de valor de la nostra marca de ciutat, gràcies a l'egolatria, l'ambició malentesa i l'estratègia obscena de Garcia Albiol, seríem uns pàries, una ciutat prescindible, una merda punxada en un pal. No ho som, però el PP ens ha venut així, i cal tenir-ho en compte.

I encara hi ha gent que li riu les gràcies, i es poden llegir missatges de suport al PP "porque hablas claro y estamos hartos de moros y rumanos" .

I encara hi ha gent que creu que el PP farà el que no ha fet cap alcalde de França, i el que tant li costarà a Sarkozy. I al PP això tant li fot, perquè no es tracta de resoldre un problema, sinó de salvar la cadira.

La realitat és que tenim un problema, i no l'hem negat mai. I que hi ha famíles que viuen afectades pel comportament, les maneres i la pobra socialització d'algunes famílies gitanes romaneses. Això és així. Però aquest problema, sobre el qual es treballa amb centenars d'actuacions policials, desdoblament d'habitatges, controls de trànsit, presència estàtica a espais públics, interlocució per a millorar la convivència, escolarització de menors i tantes altres qüestions, no pot ser que sigui el mirall d'una Badalona que ho està passant malament però que va endavant. Badalona va començar el 2006 amb 150 habitatges sobreocupats, molts d'ells per romanesos d'ètnia gitana. Avui n'hi ha una tercera part, dels quals entre 6 i 10 generen problemes de convivència greus.

Els veïns voldrien que no n'hi hagués ni un...però jo tinc la impressió que el PP vol que n'hi hagi quants més millor...i és que l'estratègia és el "cuanto peor, mejor".

La política de Sarkozy pel que fa les expulsions ordenades de gitanos romanesos i búlgars ha estat àmpliament criticada per la classe política i intel·lectual europea. Els qui menys, li han retret la instrumentalització d'aquestes minories per guanyar la popularitat perduda, i n'han qüestionat l'eficàcia. Els qui més, li han dit que promou polítiques xenòfobes i que discrimina els ciutadans per raó d'origen. Molts, han recordat els principis fundacionals de la República francesa, i els pilars de la construcció europea i el respecte als drets humans.

Arribats a aquest punt, i creient com crec en la igualtat d'oportunitats i la no discriminació de ningú per raó d'origen, ètnia, religió, sexe o ideologia, puc dir que les grans paraules i principis, sense acció, són pura retòrica. Hi ha un efecte NIMBY (not in my back yard) respecte la presència d'aquestes persones als barris on s'instal·len. No hi ha eines prou eficients per integrar aquestes famílies. Són nòmades, i poques tenen voluntat d'arrelament. Són sovint insolvents, i una sanció administrativa per qüestions relacionades amb el civisme o la convivència acaba essent innòqua. Els petits furts que puguin cometre no tenen tampoc una resposta eficaç en cas de reincidència. 

18 països europeus han estat, com França, expulsant dels seus territoris aquestes persones amb diferents arguments. Espanya, però, en boca de la secretària d'Estat d'Immigració, la catalana Anna Terron, ha explicitat que mai no farà aquesta política. Això, a la pràctica, esdevé en un presumible efecte crida, que acabarà petant a la cara dels alcaldes -de tots colors- que podrien arribar a rebre les conseqüencies d'aquella retòrica sense acció de la que parlava. El problema el tenim, i comença als seus propis països d'origen, que són els primers a discriminar-los. Educació, socialització i foment d'oportunitats són el pas previ que els qui fan alta política haurien de tenir en compte abans d'embolicar-se en paraules que no trobaran mai el suport majoritari dels ciutadans i dels seus representants a peu de carrer, si no van acompanyades de fets.

Es pot criticar Sarkozy, però també que a l'altra banda no hi ha política ni acció ni agenda dels Estats europeus per afrontar la qüestió.  I al final, els barris més vulnerables són els qui en poden rebre les conseqüències. I els qui fem política local no podem deixar-los de banda, ni acollir-nos a grans principis per justificar l'absència del que caldria.

Al Port hi haurà canal. L’alcalde ho va confirmar, ahir, mentre obríem el pont del carrer Indústria.

Vàrem ser els primers, membres del govern, en dir que calia mantenir-lo. També vam ser, o hem estat, els màxims defensors que la qüestió se sotmetés a revisió crítica. L’alcalde ja ha dit el que fa mesos molts intuïen, i s’acaba un altre dels temes que han causat pim-pam-pum polític en aquests anys. Millor.

Com serà el canal? Doncs no “s’alçarà la via del tren en la llunyania per a bastir un arc suficient per a l’entrada al canal de vaixells”….serà més modest. La via no es tocarà, i les nàutiques passaran per sota l’actual. Hi naixeran nous amarraments, que donaran més valor al Port, i no caldrà remoure el projecte urbanístic amb noves tramitacions que haguessin perjudicat els interessos de la ciutat per la seva complexitat i durada en el temps.

Si posem els ulls a l’inici del mandat, veurem que d’aleshores ençà el barri del Port, que territorialment i administrativa viu partit en dos districtes (el set i el sis) i en tres barris (la Mora, i la part del Gorg i del Progrés que hi ha per sota de la via), ha estat consolidant i millorant la seva posició a la ciutat. Des del detall de permetre el pas pel Port als vehicles sense necessitat de pagar, passant per la instal.lació de jocs infantils a les seves places, les millores de prestacions a les platges que els acullen, el projecte de la nova CACI, l’inici d’obres al Passeig marítim, la posada en marxa del pont de Sant Lluc, i ara l’obertura del carrer Indústria.

Afegim-hi la rambla del Gorg, la Rambla, o la nova estació del tren, i arribarem a la conclusió que, en tres anys i mig, aquest govern ha fet els deures. I sí, queda molt per fer, i per millorar. Però la millor actitud és mirar el futur convençuts que anem en la bona direcció, que hem fet coses però que en queden per fer, sense cofoisme.

Abans explicava que el barri “del Port” viu administrativament i territorialment dividit. És obvi, per a nosaltres, que hi hem de donar resposta. Un nou barri, en un sol districte administratiu. El barri del Port, o de la Façana marítima, ja trobarem el nom, té prou pes i personalitat per esdevenir, no un afegit de res, sinó un nou barri de la ciutat.

Ahir vàrem decomisar una tona de material divers al que anomenem "mercat de la misèria" que s'instal·la els dimarts a sota el pont de l'autopista a l'alçada del barri del Remei, a tocar de Sant Adrià.

Els dimarts hi porten allò que bàsicament recuperen dels contenidors i aprofiten el mercat setmanal de la ciutat veïna. Allà, pobres els qui venen i pobres els qui hi compren, es queden amb allò que no té cap valor real. Els qui ho recuperen ho treuen del no res, i els qui ho compren es queden allò que ningú no vol.

No és una imatge gaire edificant. I els veïns se'n queixen, pel que representa. Nosaltres anem fent aquest tipus d'intervencions, amb la col·laboració imprescindible de mossos i del cos nacional de policia. Els uns s'ocupen de la venda ambulant no permesa, d'altres de les falsificacions i la seguretat i higiene dels productes, i els darrers de les qüestions d'estrangeria.

És doncs, una estratègia combinada -que agraeixo als responsables de Mossos i del CNP- que mira d'evitar intercanvis sense cobertura legal, sanitària, higiènica, i que també aplica la llei d'estrangeria quan es demanen documentacions que sovint no acrediten la residència legítima a l'Estat. Quan això passa, es tramiten els expedients d'expulsió pertinents.

No es tracta del top manta. No hi ha màfies al darrera d'un mercat que no dóna diners, sinó uns pocs euros per subsistir de mala manera. No es fa la competència al comerç de proximitat. I díficilment s'hi troba material copiat il·legalment.

Però es tracta d'una pràctica que no podem deixar passar. Ni créixer. Els nostres instruments però, són insuficients. No els importen les sancions, ni que els decomissem el que porten. No poden pagar les multes administratives, ni allò que tenen pertany a ningú altre o a ells mateixos. Multar als compradors tampoc no seria una solució, perquè es tracta de persones que malviuen amb alguna prestació social o jubliació misèrrima. I la competència d'estrangeria la detenta el cos nacional de policia, però amb el desplegament dels mossos no hi ha agents del CNP suficients per entomar la qüestió, malgrat la bona disposició i l'agraïment que cal fer per l'esforç que fan en ajudar-nos.

Hi ha un gap real entre la regulació i la gent que per una o altra raó són fóra del sistema. Podem fer el que fem, que té un cost per a la gent que no és al gap, però també ens hem de preguntar fins quan hem de continuar amb una despesa que passa per pagar un servei extraordinari de recollida i enviament del material al centre de tractament de residus que pertoqui.

Ara fa uns mesos, vàrem intentar estalviar costos buscant una organització sense ànim de lucre que volgués fer-se càrrec de la recollida de la roba usada, per si podia interessar-los tenir-la per rentar-la i posar-la a disposició dels més necessitats. No vam tenir sort. O la roba era tant dolenta que no interessava, o no es volia associar el nom de l'organització a una actuació policial.

Dic tot això per traslladar que a vegades no és fàcil resoldre coses aparentment senzilles. De moment, continuarem en la mateixa línia, però caldria anar a l'arrel del problema, que és més social que policial, i que té més a veure amb la permissivitat d'accés, entrada i estada al país, que no pas amb el que des de la ciutat podem anar fent per mirar de preservar la legalitat i  també la seguretat dels qui  qui compren productes que són andròmines.

"La columna izquierda" és el bloc d'un jove badaloní que m'agrada i que em demostra que la intel·ligència, els arguments i la retòrica no són patrimoni de cap ideologia, i que a totes hi pot ser present d'una o altra manera.

L'Alberto Lumbreras, que així es diu aquest jove -o no tant jove- enginyer de telcomunicacions de Badalona, és un home d'esquerres que escriu la seva columna des d'una militància difosa a l'entorn del que representa Esquerra Unida i Alternativa. Com que és una ment clarivident, no es casa amb ningú, sinó que es sitúa a l'esquerra ideològica i a on més a gust s'hi sent. No milita, sembla ser, en cap partit dels qui formen aquesta opció. I a jutjar pel que conec del que escriu i del que hi ha en aquells entorns, el felicito per la decisió.

Llegir-lo em fa pensar. Voler pensar em fa llegir-lo. Vés qui m'havia de dir que un home d'esquerres em faria dedicar-li un post de lloança. Doncs sí. Primer perquè si alguna cosa sóc, o sé que sóc, és gens sectari. Segon perquè, derivat de la primera condició, m'agrada entomar arguments d'arreu per a fer-me'n un de propi. I tercer, perquè fer-ho em manté viu i alerta, en constant revisió i disposat a acceptar que hi ha coses que no són exactament com jo voldria o creia que fossin.

L'Alberto Lumbreras és un exemple de tants que n'hi ha d'una societat que funciona. De famílies treballadores que han fet el possible i l'impossible per fer que els seus fills estudiessin. I de nois i noies que han sabut entendre que l'esforç valia la pena, i s'han guanyat el seu lloc lluitant en condicions objectivament no tant òptimes com les d'altres.

Jo no sé si ell, més enllà de la intel·ligència que denota la seva escriptura, és un home que ja ha viscut el suficient com per no ser sectari, ni creure's en possessió de la veritat. Jo no sé si ell està disposat a cedir raons o a admetre que també hi ha intel·ligència a l'altra banda. No ho sé. Tampoc sé fins a quin punt es mou només en els estereotips imbècils de l'esquerra i la dreta. 

Sí que sé que http://albertolumbreras.com/ és un bon bloc.

Si fóssim capaços d'entendre que a tot arreu hi ha raons, i que només els estúpids es mantenen amb opinions inalterables en el temps, faríem un pas endavant per enfortir la societat.

Llegeixo amb preocupació la darrera de les mesures de Sarkozy, perquè en temo els efectes secundaris. És clar que, acostumats com estem a la política de titulars i aparador, podria molt ben ser que el president francès hagués fet un titular i prou. Però no sembla que sigui el cas quan, des del passat 30 de juliol, 3 -o 40 segons altra premsa- campaments de gitanos romanesos  a Saint Etienne i Montpeller han estat desallotjats, mentre que centenars més esperen per ser-ho els propers 3 mesos.

 

No sé què han fet els nòmades dels primers tres campaments, probablement, han marxat a un dels altres centenars que hi ha, però, què passaria si efectivament tots ells fossin desmantellats? No m’ho imagino però, per si un cas, desitjo que el govern central, el ministre de l’Interior, i qui sigui del govern català, hagin pensat en les seves potencials conseqüències.

 

Els nòmades d’ètnia gitana i nacionalitat rumanesa són europeus, poden transitar per allà on vulguin i fer la seva vida gaudint de la mateixa llibertat, drets i deures que els belgues o els danesos, o que els mateixos francesos.Això que dic sé que no agrada a molts, i per les característiques de part d'aquest col·lectiu, tampoc m'agrada a mi però, avui per avui, és la veritat jurídica sobre la que ens conduim plegats.

 

El que no s’acaba d’entendre, si això que es diu és veritat, és com s’ho fa Sarkozy per desmantellar campaments i forçar l’èxode d’aquesta gent. Com s´ho fa, i com els altres països europeus no baden boca davant el que és una acció que contravé els valors de la República francesa i els de la carta magna europea. Berlusconi va ser qui primer va voler fer-ho, i no va semblar que se’n sortís...

 

Potser és que som tan hipòcrites que ens empassem l’ham de la “liberté, égalité, fraternité”, només si és per tractar-nos a nosaltres mateixos. Potser és que ja seria hora que algú s’adonés que la UE no pot fer-se tan gran tan ràpidament. I potser que el nostre Bambi de la Moncloa truqui per telèfon als seus homòlegs europeus per demanar-los quina política fem de manera comuna respecte aquesta qüestió -difícil i enrevessada, contradictòria amb els nostres valors, però compartida per la majoria- a no ser que Sarkozy, realment, estigui fent el pinxo però sàpiga que tot allò que anuncia no passarà.