Tot just acabo de sentir que avui s’esperen nevades a cotes molt baixes, inclús a la costa. A la zona on visc, no és un fet gaire habitual veure neu. Tot i així, haig de dir que darrerament he tingut diverses ocasions de gaudir del canvi sorprenent que experimenta el paisatge conegut, familiar, quotidià fins la rutina, quan una circumstància singular —en aquest cas la precipitació en forma de neu— intervé i modifica completament l’aspecte de tot allò que ja tenim tant mirat i remirat.

Pensant en aquesta previsió que anuncia una bona excusa per baixar la bossa de la càmera de dalt de l’armari, m’he recordat que no fa gaire havia vist unes fotografies de neu que em varen impactar molt.

Es tracta de una col·lecció d’imatges d’un fotògraf japonès: Yu Kunasagi. Vaig descobrir aquest fotògraf i, concretament, aquestes fotografies d’escenes sota la neu, a través del web japanexposures.com, que ja he mencionat en altres entrades. Kunasagi és un fotògraf jove, nascut al 1982 i graduat a la Universitat d’Art i Disseny de Tohoku al 2007. Però quatre anys abans d’acabar els estudis ja feia exposicions i rebia diversos premis. La serie que us presento, Snow, va ser sel·leccionada pel fotògraf Mika Ninagawa com a Menció d’Honor del concurs anual Canon Cosmos of Photography.

El primer que puc dir de les fotografies de Snow, per pueril i simple que pugui sonar, és que m’han agradat moltíssim. Trobo que en elles Kunasagi ha estat capaç de mostrar molt més del que pugui ser evident per tothom. Aquestes fotografies semblen senzilles, algunes inclús estrictament realistes, però això més aviat és un hàbil parany preparat pel fotògraf. La manera com ha explotat les formes, les ombres i el comportament de la llum quan travessa una intensa nevada resulta en unes imatges fascinadores, màgiques, que amaguen més coses de les que mostren, que van més enllà del que és evident a primera vista, on sovint els objectes més mundans ens revelen una personalitat oculta.

Amb la esperança de confirmar el pronòstic dels moderns xamans de la meteorologia i tenir una bona excusa per no haver d’engegar l’ordinador i sortir a fer fotos amb el baf glaçat, us deixo amb aquestes fantàstiques imatges. Podeu començar visitant la sel·lecció de japanexposures.com i continuar amb les que Kunasagi mostra al seu bloc.

Que passeu molt de fred!

Com ja deveu saber, a començaments del mes de març es celebra el tercer aniversari d’espaifotografic. L’any passat per diversos motius no es va poder fer, però fa dos anys hi va haver un calçotada que va fer història i va permetre que es coneguessin molts dels que habitualment corren per aquí. Enguany ho volem tornar a celebrar i esperem que us vagi bé.

Ja ho vàrem mig anunciar en aquest article i fins el moment n’hi ha 26 d’apuntats, però ara ho podem fer amb tots els detalls.

La calçotada serà el diumenge 27 de febrer a Les Borges del Camp, a Tarragona, lloc típic de calçots. La Tere ens farà d’amfitriona i ho celebrarem al “tros”, com diuen a Tarragona. La Senda ens ha tornat a sorprendre i aquest cop portarà vi i cava. Els amics de la Tere, en Miquel i la Fe, se’n ocuparan de fer els calçots i la carn i també estaran molt agraïts si algú els supleix de tant en tant. En Pep Prats, com no, farà l’allioli… Diuen que hi te la mà trencada!

Però tot plegat començarà hores abans: com l’altre cop, a les 9 del matí al Bar Les Borges (veure mapa), conegut com a “bar del Pere”, per si algú es perd. Hi aprofitarem per fer el cafè de rigor, però per això caldrà venir una estona abans i així enllestirem la sortida del matí.

Després del cafè, marxarem d’excursió fotogràfica. Aquest cop anirem a un lloc que potser no us semblarà gaire maco, potser fins i tot un pel sinistre i misteriós, però molt atractiu a nivell fotogràfic: el campament militar abandonat de Los Castillejos (veure mapa). En els enllaços hi podreu veure més fotografies 1 i 2

Ens podeu enviar un correu per reservar la vostra plaça a aquesta trobada per celebrar el nostre tercer aniversari. No oblideu dir si veniu acompanyats. De tota manera, les places son limitades a 40 persones i, com ja es va dir, donarem preferència als que ja varen venir la passada edició de la calçotada. Posarem la llista i tenim una llista (oculta) d’espera amb la gent que no va venir, però que ens agradaria molt que aquest cop ho poguessin fer.

Pels qui hagin de venir de lluny i prefereixin venir dissabte, en el poble no hi trobaran lloc per passar la nit, però Reus està molt a prop i de ben segur que en trobareu.

Als que sortiu a la llista us preguem que feu un ingrés de 25€ al compte 0081 0379 88 0001142220 del Banc Sabadell Atlántico (no us oblideu el nom i telèfon o e-mail de contacte). Si sobra algun euro s’utilitzarà per a properes activitats.

Fins aviat company@s!

Com cada divendres, a continuació un petit resum del que s’ha estat veient al fòrum darrerament.

• Els Tres Tombs a Vilanova, en aquest fil de la categoria Retrat i Gent.
• Uns retalls de paisatge, en aquest fil, de la categoria Paisatge.
• Una curiosa llimona, en aquest fil, a la categoria Flora i Fauna.
• I finalment, a la categoria Altres, unes abstraccions.

També hem parlat de:

• Del Che i els fotògrafs, en aquest fil.
• En aquest fil podeu plantejar dubtes tècnics a mode de preparació per la trobada temàtica sobre “gran format”.
• De l’humor fi de René Maltête

I recordeu, que a EF tenim força iniciatives en marxa, que potser us poden interessar:

• Sabeu on és això ?
• El concurs mensual. Aquest gener s’ha de fer amb un mòbil.
• T’animes amb el “Tema Setmanal” ? Aquí tens les instruccions.
• L’operació RAW de gener és en marxa
• El corrEfoto
• Heu vist les galeries dels usuaris d’EF ?

És divendres, el dia de les EFemèrides i amb aquestes en són ja cinquanta-dues. És a dir, que tanquem el primer any de recopilació del que va ser notícia un any enrere. I ara fa un any, era notícia Haití, però també ho era Manolo Laguillo, una exposició a Arenys de Mar, llibres de converses amb fotògrafs i més coses. Vegem-ho:

• Fa un any del terratrèmol d’Haití i de la revista que es va editar per les víctimes.
• Vam entrevistar Manolo Laguillo, amb qui vam fer un taller.
• Els de la Fábrica començaven amb Hannah Collins les converses amb fotògrafs.
• Vam donar 10 consells per a principiants.
• Alguns companys d’EF exposaven fotos sota el títol “Tan a prop, tan lluny”.
• Us vam recomanar un programa per endreçar fitxers PSD.
• I des d’Olot anunciaven la Biennal Olot Fotografia.

Si a la primera meitat del segle passat, els fotògrafs pictorialistes, en el seu afany d’obtenir imatges personals que poguessin ser considerades obres d’art, talment com la pintura o escultura,  i distingir alhora les seves imatges de les que obtenien els aficionats nouvinguts amb les seves Kodak, no dubtaven a emprar tota mena d’artilugis (llegeixis filtres, objectius imperfectes, …) i a aplicar tècniques del què ara en podriem dir postproducció (bromoli, goma bicromatada, …) ara, en el món digital, som els fotògrafs aficionats els qui no dubtem a emprar sofisticades eines de postproducció per aconseguir imatges que es considerin artístiques. De fet, un dels comentaris més afalagadors que pot rebre una d’aquestes fotos pictorialitzants a les xarxes foto-socials d’Internet, és casualment: “Sembla una pintura!” o “Això és art!”.

Si fa un segle doncs, la fotografia es va “vulgaritzar” amb l’arribada de les càmeres Kodak, ara es popularitza la fotografia pictorialista amb l’ús (i sovint amb l’abús) de les tècniques de postproducció (llegeixis textures, programari divers, …).

Tornant a les tècniques utilitzades pels pictorialistes, voldria referir-me al mètode del bromoli, potser la tècnica preferida per aquells fotògrafs.

Segons la definició de l’Enciclopèdia Catalana, “el bromoli és un Procediment fotogràfic, d’entre els anomenats pigmentaris, en el qual la prova final presenta un aspecte similar a l’aiguafort. Hom l’obté a partir d’una còpia al bromoli sobre superfície de gelatina. Hom aplica tinta grassa sobre la superfície en relleu que en resulta: les parts enfonsades admeten la tinta, i les inflades la rebutgen. L’estampació de la prova entintada i humida sobre paper de dibuix mitjançant la pressió d’un tòrcul de cilindres és anomenada bromoli transportat”.

La fotògrafa americana Joy Goldkind, que segueix utilitzant aquesta tècnica, ho explica així: “El bromoli utilitza una imatge de bromur de gelatina de plata, que després s’esvandeix per retirar-ne el contingut de plata. Després, es fa servir tinta litogràfica per reemplaçar la plata que ha estat eliminada pel blanqueig”.

D’entrada, Goldkind ja fa servir velocitats lentes i dobles exposicions per obtenir imatges difuses i alterar d’entrada la realitat de les fotografies, i després aplica la tècnica del bromoli, treballant les imatges amb pinzell  i tinta, per afegir-hi un toc de misteri. Les imatges així tractades, són una barreja de realisme i fantasia, i gràcies a l’ús d’aquestes tècniques pot crear peces úniques. En aquest video podeu veure el laboriós procés que cal seguir per obtenir un bon bromoli.

A casa nostra, entre els anys 30 i fins ben entrats els anys 50 del segle passat, fotògrafs com Josep Maria Casals i Ariet, Narcís Ricart, Joaquim Pla Janini,  Claudi Carbonell (que va arribar a tenir un taller de producció de paper al bromoli) o Antoni Campanyà van fer servir aquesta tècnica, principalment aplicada a paisatges i algunes escenes urbanes i costumistes.

Aquests dies i fins al 18 de febrer, Jaume Balanyà exposa la sèrie de bromolis AL VOLTANT DE L’ANNAPURNA, a l’espai F.Català Roca de la Saleta del Centre Golferichs (Gran Via, 491 Barcelona).

Per qui vulgui emular un bromoli, sense necessitat d’embrutar-se les mans, es pot descarregar una textura que aplicada sobre una fotografia en blanc i negre, pot fer l’efecte d’haver aplicat aquesta tècnica. Tot plegat, és clar, per donar gat per llebre.

Autoria i procedència de les fotos:
- Tracció de Sang d’Antoni Campanyà. MNAC
- Tossa de Mar de Claudi Carbonell. MNAC
- Bromoil de Joy Goldkind. The International Society of Bromoilists

El 20 de novembre de 1910, un aixecament al nord de Mèxic inicià el període conegut com a “Revolució Mexicana“, una etapa que provocà un gir en l’esdevenir de tota la història posterior d’aquest estat americà. Aquest any passat, per tant, la revolució mexicana celebrà el seu centenari. Una de les causes per les quals aquest fet històric és conegut, a banda dels motius polítics, és que fou un període profusament fotografiat, de forma que les imatges de Pancho Villa o Emiliano Zapata encapçalant unes èpiques i populars tropes revolucionàries generaren moltes simpaties i admiracions arreu del món. I un dels personatges claus perquè això fos possible fou Agustín Víctor Casasola, un dels primers fotògrafs documentalistes de l’Amèrica Llatina.

Casasola nasqué a Ciutat de Mèxic, el 28 de juliol de 1874. De ben jove començà a treballar en el món dels diaris, com a tipògraf. De tipògraf passà a ser redactor i, quan tenia vint anys, es convertí en fotògraf. Precisament, la Revolució el sorprèn quan era fotoperiodista (1910), i Casasola començà a fer el seguiment d’aquell excitant període. És llavors quan Casasola prendria una de les decisions més importants en la història de la fotografia mexicana: no n’hi havia prou amb fer fotografies, calia documentar tot el que passava per a poder iniciar una completa història fotogràfica de Mèxic. I així, el 1912 Casasola creà, amb l’ajuda del seu germà Miguel, la primera agència mexicana de premsa: la Agencia Fotográfica Mexicana (que posteriorment anomenà Agencia Mexicana de Información Fotográfica). Casasola distribuïa les imatges a la premsa mexicana i estrangera, i l’èxit fou tal que més tard els seus propis fills i néts treballarien en l’empresa.

Després de la Revolució, Casasola continuà documentant la història de Mèxic des de la seva agència. Les seves imatges mostren com es deixà seduir pels canvis estètics de la fotografia de l’època, amb noves formes i temàtiques, de clara influència nord-americana. Casasola no era només un periodista de diaris, era un observador de la realitat mexicana: la transformació d’un país, els marginats, la vida quotidiana…

Casasola morí el 30 de març de 1938. El seu fons, però, ampliat per l’obra del seu germà i els seus fills, fou donat a l’estat mexicà l’any 1976. Fou l’inici del que posteriorment s’anomenà Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia e Historia, la institució que actualment recull el patrimoni fotogràfic mexicà.

Si voleu veure’n imatges, en podeu trobar en aquesta entradeta de la Viquipèdia, en aquesta web o bé en aquesta web. O, senzillament, podeu fer una ullada a qualsevol llibre d’història…

Amb el panorama fotogràfic dominat per la tecnologia digital, segurament ens preguntem si té algun interès saber treballar amb una càmera d’aquest tipus. De fet, per a la majoria de fotografies no ens caldria i molt menys a nivell d’aficionat. Però saber com funcionen i es fan servir aquesta mena de càmeres, ens aproparà molt més als fonaments del funcionament dels nostres moderns aparells DSRL. Els principis són ben senzills i comuns a totes les càmeres. Això sí, degut a la seva peculiar estructura s’ha de tindre present alguns conceptes que moltes vegades oblidem o desconeixem.

En un anterior article vàrem veure quins són bàsicament els moviments d’una càmera de plaques, però sense entrar a detallar-ne el funcionament. En aquest tampoc ho farem, però en veurem un parell de característiques força interessants, conceptes en què potser no hi hem caigut i que ens ajudaran a entendre la mecànica de treball.

Ens convé saber, per exemple, que una placa de 9x12cm —el format més comú per a aquestes càmeres— té una superfície aproximadament 12 vegades més gran que una pel·licula de 35 mm o que un sensor full-frame. Per tant, si suposem uns 10Mpx, pel cap baix, com la resolució efectiva de la pel·licula, en el cas d’una placa de 9×12 estaríem parlant de 120 Mpx, que si els podem imaginar ja seria una molt gran resolució! També vol dir que per obtenir la mateixa còpia final d’una fotografia, amb una càmera de plaques de 9×12 necessitarem ampliar 12 vegades menys que amb un fotograma de 24x36mm. Us imagineu la qualitat que es pot arribar a obtenir?

Un altre tema interessant i per pensar-hi és el dels objectius. Sabeu que si teniu una càmera amb un sensor al que s’hagi d’aplicar cert factor de retall per saber la distància focal de l’objectiu (4×3, APS, etc), si un dia us heu de canviar a un format més gran —per exemple, el que ara s’en diu Full Frame— haureu de canviar d’objectius? I com veureu els objectius son mooolt més cars. És injust podeu pensar, però és així. I potser us preguntareu: perquè, si abans les càmeres eren totes de 35mm, és a dir, Full Frame? Doncs per un tema de costos. Als objectius de gamma baixa, en els extrems de la imatge ja podem detectar aberracions òptiques i pèrdua de detall. Això vol dir que el cercle d’imatge “aprofitable” de l’objectiu és ben reduït. En general, com més petit sigui aquest cercle, més barat de fabricar resulta l’objectiu.

Ara bé, amb una càmera de plaques podem moure el muntant posterior en relació a la posició de l’objectiu, per tal de corregir perspectives o obtenir altres efectes. Què vol dir això? Que podem moure’ns per un cercle d’imatge molt més gran, mantenint la qualitat en tot moment. Per tant, el cercle d’imatge “vàlida” que generen aquests objectius és molt més gran que el necessari per cobrir la superfície de la pel·licula (o sensor), que ja de per sí és força gran. Això vol dir que les òptiques que s’utilitzen a les càmeres de gran format són gairebé perfectes òpticament!

Tot plegat resulta més impressionant encara si tenim en compte que hi ha càmeres de plaques de 50x60cm! Res a veure amb les nostres “joguines” de 24x36mm o menys, oi?

Fer fotografia amb càmera de plaques requereix d’alguns coneixements que certament podem aplicar al nostre equip habitual. A més, el gran format requereix d’una certa disciplina i metodologia, on la planificació i la reflexió tenen un pes considerable. Encara que avui dia ens pot semblar ben prescindible, conèixer aquest estil de treball pot ser molt enriquidor. Val la pena tenir algun contacte, ni que sigui molt per sobre, amb aquest món del gran format. Segur que en treure’m profit!

Si hi esteu interessats, recordeu que el dissabte 5 de febrer hi ha organitzada una trobada al voltant de les càmeres de gran format. Serà més aviat una jornada distesa, eminentment pràctica i divulgativa. Hi podem aprendre molt, us ho asseguro.

Fa  uns dies que ho varem anunciar i avui ja podem donar tots els detalls del que serà el proper taller d’espaifotografic. Aquest cop comptem amb l’Eduardo Momeñe. Com us havíem avançat, està programat pel 26 de març. Encara falten dies, però no badeu! És una ocasió especial ja que l’Eduardo Momeñe no ha fet cap taller a casa nostra, ni tan sols a Barcelona. Per això, un cop en fem difusió per altres canals estem convençuts que serà tot un èxit.

Acerca de la mirada fotográfica

Amb la fotografia digital tots n’hem aprés de nou i la tecnologia ha reclamat molta part del nostre desig de coneixement, però ben aviat ens hem tornat a fer preguntes i a voler saber què dir i com dir-ho amb les nostres fotografies. Un concepte que potser no és nou, però que segueix més vigent que mai, podria ser el d’educar la mirada. Un pas endavant per a qui ja ha cobert el desconeixement inicial sobre pixels, focals i d’altres aspectes més tecnològics que fotogràfics, quelcom que ens ajudi a millorar la nostra creativitat, a saber expressar a traves de les fotografies.

Eduardo Momeñe es fotògraf i divulgador, ha escrit gran quantitat d’assajos i articles sobre estètica fotogràfica. Fotògrafs de renom han estat entre els seus alumnes als nombrosos tallers, cursos i seminaris que ha impartit.

La revista Fotografias o la serie de TV La Puerta Abierta son ja obres de culte pel que fa a la difusió de la fotografia. El seu darrer llibre La Visión Fotográfica, del que s’en ha parlat sovint aquí, és gairebé de lectura obligada per a qui busca entendre els mecanismes de la fotografia.

Acerca de la mirada fotográfica es el títol que l’Eduardo Momeñe ens ha suggerit per a un taller que ens donarà pautes perquè gaudim de la fotografia, perquè la comprenguem, perquè la visquem.

Els objectius del taller son:

• Comprendre el medi fotogràfic com a mitjà expressiu i creatiu.
• Ampliar la nostra formació, estimular la nostra afició i aprendre a gaudir-ne.
• Entendre la fotografia com un mitjà intel·ligent i culte.
• Aclarir conceptes al voltant de la fotografia.
• Obtenir certes idees que potser modifiquin certs plantejaments al voltant de la fotografia.

No es tracta d’un taller de reflexió abstracte sobre fotografia sinó un intent de comprensió del medi fotogràfic perquè les nostres fotografies siguin més conscients i per tant més intel·ligents. Parlarem de tot plegat, de grans fotògrafs i d’altres referències culturals que ens ajudaran a millorar, a construir imatges més sòlides i, al cap i la fi, a ser millors fotògrafs.

La jornada tindrà lloc al Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt (Masia Can Banús, C/Marqués de Barberà 9, Vilassar de Dalt, veure Google Maps). L’horari serà de 10:00h a 14:00h i de 16:00h a 20:00h, amb un petit descans, cafè i coca, a la primera part.

Si esteu interessats en assistir a aquest taller, no badeu gaire! Encara queden dies, però més val preveure. El preu del taller és de 100€ i haureu de sumar-hi 25€ (125€ en total) si voleu dinar al restaurant La Taverna de Les Sedes. Recomanem però que ho feu, doncs es un bon moment per a conèixer gent amb els mateixos interessos, treure dubtes, aclarir conceptes, etc.

Podeu fer l’ingrés al compte 0081 0379 88 0001142220 del Banc Sabadell Atlántico (indiqueu el nom i telèfon o e-mail de contacte). Agraïm als qui ja heu fet la reserva per assegurar-vos la plaça i que ens ha donat una pauta per saber l’interès que ha despertat aquest taller. Esperem també la vostra col·laboració fent efectiu l’import del taller.