El setmanari el Tot fa pública avui una enquesta realitzada durant la primera quinzena del passat novembre, abans de les eleccions catalanes, que situa el PP amb 9 regidors, el PSC amb 7, CiU amb 6, IC amb 4 i ERC amb 1. El PP, doncs, passaria de 7 a 9, el PSC baixaria de 9 a 7, CiU pujaria de 5 a 6, IC baixaria de 5 a 4, i ERC mantindria el seu únic regidor.
Fa temps que es parla d’enquestes. És un dels esports preferits dels qui es dediquen al periodisme, dels ciutadans que s’interessen més activament per l’actualitat política, i, evidentment, dels propis polítics, o de molts d’ells.
Aquests estudis són útils per a conèixer tendències, però també és cert que alhora són una foto fixa que reflecteix el mapa polític en un moment concret. Així és com les veig jo, i així és com vaig valorar una enquesta que Convergència va realitzar també a principis de novembre, i que donava resultats similars.
La nostra enquesta, que va encarregar la seu nacional del partit amb altres que va fer a diversos municipis amb anterioritat a les catalanes, no la vàrem fer pública perquè des que la vàrem obtenir hi ha hagut les eleccions catalanes pel mig, el període de vacances nadalenques, la configuració del nou Govern de Catalunya, i una certa mandra personal –perquè no reconèixer-ho- a contribuir que es perdi més el temps fent quinieles que parlant del que cadascú proposa, del que cadascú planteja per a la ciutat en els propers anys.
Però ja que hi som, faré una excepció a aquesta meva mandra i posaré damunt la taula alguns plantejaments que crec que poden situar millor la foto que ens ofereix l’enquesta publicada avui pel setmanari El Tot.
L’empresa valenciana que va fer l’enquesta publicada avui ens ofereix una foto que confirma una tendència sobre la que s’especula des de fa temps. Que el PP puja, que el PSC baixa, que CiU pugem, que ICV baixa, i que ERC amb prou feines pot salvar els mobles.
Dic això perquè a aquella foto cal afegir-hi una sèrie de matisos que convé tenir en compte:
L’enquesta és anterior a les eleccions catalanes, en què CiU va guanyar a Badalona i es va imposar clarament a Catalunya, fent possible el Govern que tenim ara amb Artur Mas com a president. Per tant, no contempla, aquella fotografia de primers de novembre, els efectes que pot tenir a les municipals el que el país va decidir el 28 de novembre.
Fins i tot podem aprofundir més. A tall d’exemple, la nostra enquesta ens donava una forquilla de resultats per a les eleccions del 28 de novembre d’entre el 25 i el 28% dels vots. Al final, a Badalona vàrem superar el 30%. Amb això què vull dir? Doncs que amb un resultat a les catalanaes notablement millor que la millor de les previsions que hi havia per a CiU a Badalona, és més que possible que, avui, la foto de la nostra posició a les municipals sigui de 7 regidors, i no de 6.
Això ens situaria en un empat tècnic amb el PSC. És una dada que no reflecteix l’enquesta publicada avui, però que el nostre estudi, analitzant la diferència entre els resultats previstos per a les catalanes i els que finalment es van produir, ens permet pensar, amb convenciment, que avui estem tècnicament empatats amb el PSC.
L’escenari, doncs, canvia molt entre un PSC amb 7 regidors i una Convergència amb 6, que amb un PSC i una Convergència empatats a 7. Perquè és aquí, entre el PSC i CiU, on es juga la governança de la ciutat. Crec que en diverses ocasions ho he dit. La darrera en una entrada en aquest bloc a la qual es referia l’Andreu Mas a la seva columna d’ahir a El Punt, destacant que he dit que “El meu plantejament és clar. No pactar amb el PP. No donar l’alcaldia al PSC si perd les eleccions. Mirar de tenir-la nosaltres, convençuts que podem ser la llista més votada. Això és el que volem, de sortida. I això és el que estem convençuts de poder assolir”.
Amb això què volem dir? Que, de sortida, aspirem a assolir l’alcaldia essent la llista més votada, i que creiem que podem fer-ho.
Però també volem dir que si, malgrat no ser-ho, superem el PSC com a mínim en vots, també tenim serioses opcions d’assumir la màxima responsabilitat política en la governabilitat municipal, és a dir, l’alcaldia. És aquest un matís, un argument, que convé que tinguin en compte els qui pensin votar perquè creuen que Badalona necessita un canvi a l’alcaldia, o pels qui decideixin el seu vot amb l’únic objectiu d’impedir que el PP tingui l’alcaldia.
Avui, forçar un canvi a l’alcaldia ja no només passa per votar el PP. També és possible assolir aquest objectiu votant CiU. I això ho ha de contemplar qui pensi votar el PP amb l’únic objectiu de canviar de partit a l’alcaldia, de “fer fora els socialistes”, com diu el líder del PP.
Alhora, avui, contribuir a impedir que el PP tingui l’alcaldia ja no només passa per votar el PSC. Passa, també, per votar Convergència.
Els votants descontents amb el PSC han de tenir en compte aquest fet. També els qui des de posicions properes a ICV o a ERC vulguin que el seu vot sigui útil per a impedir qualsevol dels dos escenaris.
Però parlar de tot això, com deia al principi, em fa una certa mandra. No m’agrada. No m’hi sento còmode. Però crec que, en alguns moments, s’ha de fer, perquè cada dia són més els ciutadans que ens demanen, amb tota la raó, per a què servirà el seu vot en termes estrictament propis de la dinàmica política partidista, de les aliances, i més enllà dels projectes de ciutat que es puguin arribar a aplicar
La meva esperança, la meva il·lusió, l’empenta que em fa encarar amb moltes ganes aquests propers mesos, no és el que diguin o deixin de dir les enquestes. No és respondre sobre aliances o pactes. És treballar per tenir la capacitat de sumar gent ben diversa a un projecte transversal que vol ser de tots, que vol tornar Badalona a la posició que es mereix, i que vol fer-ne una ciutat on la prosperitat sigui més possible que ara.
La resta són coses sobre les quals s’ha de parlar, perquè els silencis també compten. Però és d’això, del projecte que presentem per a obtenir l’alcaldia, del que volem parlar i parlarem encara més en els propers temps.
De moment, l’enquesta d’avui m’ha servit per a reiterar que no serem àrbitres, i que volem ser l’equip a batre. Per això treballem, com ahir a La Salut, amb una trobada que em fa pensar que, efectivament, anem en la direcció correcta per a superar la foto fixa d’avui i aspirar a escenaris encara millors per a nosaltres i, humilment penso, per al futur de Badalona, que és el primer que compta.
Si us plau, anem per feina
Jo vull guanyar el 22 de maig perquè estic decidit a impulsar mesures pel foment real de l’ocupació i l’ajuda als emprenedors. I això, només ho farem si podem tenir l’alcaldia, o si el resultat ens és prou favorable com per poder marcar l’agenda. Perquè sembla mentida, però no trobo en els altres partits -en cap d’ells- una voluntat real de seure i fer un plantejament ferm i ple sobre la necessitat de fer de Badalona una ciutat pròspera.
Ja ho he dit altres vegades. Calen canvis de planejament urbanístic, canvis de persones en llocs claus de l’administració, i canvis en l’execució pressupostària que facin visible aquesta voluntat.
La cantarella del perquè no ho hem fet en aquests anys? doncs perquè hem pactat projectes, i hem centrat el nostre esforç en àrees complexes que en el darrer dels mandats del tripartit varen ser un llast per la ciutat. I perquè, malgrat la meva queixa, aquest govern ha fet molta obra pública que ha donat feina, i ha gastat molts diners en mantenir ajudes socials. El problema és que això és insostenible. No dóna més de sí. I calen canvis profunds, reals, que trenquen amb 30 anys de creixement de serveis i d’endeutament que no poden continuar. Qui no ho vulgui veure, és cec. I qui cregui que critico companys o adversaris, algú que no sap que no culpo ningú, però que demano, si us plau, que ens adonem que per aquest camí farem curt, serem més dèbils, i anirem pel pedregar.
Per això ens cal una nova governança local. Desfer, potser fer-nos enrera en algunes coses, prioritzar-ne d’altres, per poder seguir avançant. No podem continuar prometent que farem una cosa o altra, si no podem pagar-la. I no podem seguir donant ajudes, si no generem riquesa que poguem repartir.
Sembla senzill oi?
Em neguiteja, profundament, que ningú a la ciutat no ens estigui reclamant què pensem que cal fer per mirar de fer créixer la ciutat. I que poguem explicar que algunes de les coses a fer, necessiten anys i que ens passarà un mandat electoral, del 2011 al 2015, sense que poguem ensenyar gaire resultats. Perquè canviar persones és fàcil, però canviar burocràcia és més difícil. El Port, els entorns de la B 20, la B500, el pla director de la Serralada, el Pla Territorial de Barcelona, el gir que ha de fer la promoció econòmica que fa l’Ajuntament, la venda de patrimoni, la concertació de serveis o la seva concessió, són algunes de les claus sobre les quals bastir un futur pròsper. N’anirem parlant, amb més detall, però deixem escrit avui que, qui vulgui governar amb nosaltres, al costat, al davant o al darrera, haurà d’assumir que cal anar decididament per un camí de sacrifici, però d’entusiasme i il·lusió per fer d’aquesta ciutat un bon lloc per viure, i per treballar.