Benvinguts al paradís

Paradís: En un sentit ampli, el paradís designa l'habitatge dels déus i també la situació de felicitat, caracteritzada sobretot per la pau i la tranquil·litat del començament i de la fi dels temps. Estat de felicitat amb relació a llocs amens, confortables, plens de pau.

Cal trobar el nostre lloc en el món. Els nostres objectius a la vida normalment són sempre a mig termini. Bé, no sempre. Quan comencem a tenir ús de raó, establim a llarg termini aquells somnis que volem que s'acompleixin quan siguem grans. Quan som grans, hem de reduïr aquests objectius a curt o, màxim, mig termini. Estem supeditats als canvis que vivim. Canvis a nivell personal, emocional, professional, familiar... Però sempre hi ha una cosa que no hauria de canviar: els somnis.

Quan parlem de somiar, plantegem la següent definició: Imaginar com a possible o realitzable alguna cosa que no és d'esperar, que és de molt difícil realització.
Un no pot deixar de somiar, perquè això seria rendir-se davant les adversitats, cedir als problemes que se'ns presenten. Somiar no és una opció, és una necessitat. Els cristians parlen de fe, l'hinduïsme confia en la reencarnació. Però més enllà de qualsevol altra religió, creença o teoria, estem les persones, creients o no. I nosaltres necessitem somiar per viure, per somriure, per lluitar per allò que volem, sigui difícil o no.

Fa uns dies, escoltava una cançó d'en Phil Collins, ANOTHER DAY IN PARADISE (un altre dia en el paradís). Reflexiona sobre la necessitat de somiar, de sentir-nos vius en el nostre propi paradís. A vegades, creiem que estem sols en aquest món i que el nostre millor somni, seria aquell de trobar-nos en el paradís amb aquella persona que més estimem.

"...
pensa-ho dues vegades, és un altre dia per tu i per mi en el paradís"

Somni complert.

MIRAR ENDAVANT

Fa dies que hi penso... Actualment, la societat està visquent una sèrie de revolucions: revolució verda (o ecològica), revolució 2.0 (noves tecnologies), revolució econòmica...
Però, malgrat totes aquestes revolucions, que són importants és clar, vull fixar-me en els canvis que estan succeïnt al nord d'Àfrica i a Orient. Aquests pobles estan visquent realment grans revolucions. Estan derrocant als seus líders totalitaris amb la força del poble, amb l'única arma que tenen: la seva veu, ja que en molts d'aquest països (per no dir la majoria) no saben el què és el dret a vot.

Tenim enfront nostre un vertader canvi històric. Allò que els nostres avis i pares van viure ja fa uns quants anys i que crèiem que va trigar molt en succeïr, ara mateix, a l'any 2011, ho estan visquent aquests països. Alguns líders han cedit davant la pressió popular; altres han decidit enfrontar-s'hi amb les conseqüències que això comporta... La política internacional està divida: hi ha opinions contràries a la intervenció, n'hi ha a favor, altres es fan els sords... Cal tenir clar que el poble té la raó i s'ha d'escoltar-lo. No pot ser que els interessos d'uns i altres sempre els hagin de pagar els mateixos.

Aquí tenim la sort, des de fa molts anys, de poder expressar-nos i manifestar-nos lliurement. Altres no han tingut aquesta sort. Altres ho han aconseguit recentment. Doncs siguem conscients i actuem en conseqüència. Exercim els nostres drets. No perdem l'oportunitat.

Viatge en tren

Cada dia, com molts de vosaltres, agafo el tren per anar a treballar. Un recorregut per la nostra estimada costa direcció Barcelona. A vegades molt puntual, molts cops amb retard però sempre a la mateixa destinació.

En aquests temps de crisi, tots fem esforços per a continuar tirant endavant. I el tren és un exemple més de conjunció d'històries. Cada cop més, artistes i músics són habituals en els nostres trajectes rutinaris. Són diferents maneres de guanyar-se la vida o de sobreviure. Molts cops, són exemples de persones sense papers que lluiten per a tirar endavant. Però no exclusivament; cada cop més es va extenent a persones autoctònes que opten, dins la seva desesperació particular, optar per a aquesta vida, recelosa per part d'uns, admirable per part d'altres. Pidolaire, pensen uns. Desesperats, la majoria. I cada cop més, veig que la gent està tornant a la solidaritat. En temps en què està siguent difícil tirar endavant, són molts els que decideixen ajudar a aquests col·lectius més desemparats o necessitats. Monedes, menjar, aplaudiments... Tot val per ajudar a aquesta gent. És de bon ciutadà ajudar als més necessitats, alegrar encara que sigui per moments, a persones que la vida els hi ha tret tot o no els hi ha posat fàcil.

No ha de convertir-se en una obligació, per suposat, però no podem obviar el nostre entorn. No només països en conflicte o sacsejats per desastres naturals necessiten ajuda. No cal anar tan lluny. Més aprop del què ens pensem, hi ha qui ens necessita.

Trec la cartera, agafo el bitllet i pico a la màquina. Espero el tren, ja arriba 1 minut tard. S'obren les portes i resto a l'espera de veure quina història succeïrà...