La història de la Humanitat és un permanent combat (dialèctic i, de vegades, violent) entre les forces conservadores i les forces transformadores. Aquesta lluita perenne té dues pulsions motrius contraposades: la defensa dels interessos particulars vs. la defensa dels interessos públics (cobdícia vs. solidaritat). És el que, sintèticament, coneixem per dreta i esquerra.

Divendres passat, 13 de maig, hora punta a la graella de la Televisió Catalana. Josep Cuní presenta "els 5 candidats a l'alcaldia de Barcelona", com si no n'hi haguessin d'altres. El debat dels 5 –tots homes, per cert– esdevé l'enèsim ritual d'un espectacle conegut. Dialèctica de desgast, frases lapidàries, acusacions de tripijocs i un nivell de decibels propagandístic que només va atraure el 5% de l'audiència.

Un candidat a l’alcaldia, lluminària de la política municipal barcelonina, assegura que “els immigrants porten malalties”. Una popular periodista, agosarada islamòfoba, acaba de publicar un llibre que promet vendes a dojo i que s’afegirà al voluminós llistat de manuals i opuscles que versen sobre les tares inherents de l’Islam. Creix el nombre d’incidents xenòfobs.

L’operació de localització i mort d’Ossama bin Laden ha estat un èxit rotund de l’Administració Obama i ha donat al president demòcrata un fort capital polític. Els sondejos ja han assenyalat un increment de la seva popularitat i, si ens guiem per la tendència a analitzar en funció dels esdeveniments més immediats, és cert que Barack Obama és més a prop avui de la seva reelecció que fa unes setmanes. Però les eleccions queden molt lluny.

La majoria absoluta aconseguida per l'Scottish National Party (SNP) obre les portes al referèndum sobre la independència que l’Alex Salmond va prometre durant la campanya electoral. És un èxit sense precedents reconegut a la Gran Bretanya i arreu, tot i que la premsa espanyola ha intentat minimitzar-ne les conseqüències. L'èxit de l’Alex Salmond ha estat embolcallar la independència amb altres propostes de caire social i econòmic...

Després de la multitudinària commemoració del 50è aniversari del fracàs dels fets de Playa Girón --l'intent d'ocupació de Cuba des dels Estats Units-- i del no menys històric VI Congrés del Partit Comunista Cubà, juntament amb la participació de més de cinc milions de cubans en les reivindicacions del Primer de Maig, una cosa ha quedat del tot clara: el socialisme de la revolución cubana, unit al recolzament a la seva direcció política encarnada en Fidel i Raúl Castro, és més vigent que mai.

En els últims mesos, i potser ja en els últims anys, paraules com Facebook, Tuenti i més recentment Twitter han passat a un primer pla. L’ajut de la mateixa moda, els mitjans de comunicació, una pel·lícula i la mateixa Internet han fet que el concepte “xarxes socials” sigui ja entre nosaltres. I s’ha establert entre nosaltres de forma definitiva. És a dir, ha arribat per quedar-se.