La infiltració i la provocació és una tècnica policial més suada que la cansalada. Fins i tot, un autor tan poc sospitós com G.K. Chesterton en va fer una novel·la d’èxit fa més de cent anys: L’home que fou Dijous. Que el moviment del 15-M està infiltrat pels Mossos és una evidència. El vídeo que ha circulat en les últimes hores per Youtube –i que ha estat desactivat ràpidament, per ordre de qui?- n’és una prova fefaent.

D'entrada, el meu públic --i modest-- reconeixement a la veu valenta i desacomplexada del senyor Arcadi Oliveres. Tinc un bon amic, fotògraf i gens bolxevic, que va estar present cobrint la jornada a les rodalies de la Ciutadella. A l'endemà, tot fullejant els diaris em comentava: "A aquesta gent se li ha anat la pinça, tio", en referència als comentaris de cronistes i opinadors de la proteica fauna mediàtica. I m'explicava –ell hi era present!– que, certament, va haver-hi escridassades a ses senyories. Lleig. 

L’estudi elaborat per Javier Tébar, Barcelona, anys blaus, que ha editat Flor del Vent, il·lumina sobre uns anys negres de la història del país. Tébar, responsable de l’arxiu històric de CCOO i investigador solvent, ha historiat el mandat del governador civil Correa Veglison a Barcelona entre els anys 1940 i 1945. En el llibre s’aporten gran quantitat de dades sobre l’etapa més autèntica del règim franquista.

Aquest passat cap de setmana hem conegut la decisió de l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, d'abandonar ERC. A falta d'una autocrítica per la seva responsabilitat inexcusable en la deriva de la formació republicana, Carod-Rovira passarà als annals de la història per haver repensat el concepte de nació, peça clau en l'arquitectura d'una societat cohesionada al voltant d'uns valors civilitzatoris propis.

Quan el passat 15 de maig, alguns grups de joves, indignats amb els privilegis dels banquers i de la classe política, van organitzar acampades de protesta en diverses ciutats espanyoles, van despertar simpaties entre una part de la població, que veien amb aquesta actitud una manera de palesar el malestar creixent que ha provocat la política del govern Zapatero.

És cert que, en obrir el diari el dilluns 23 de Maig, vaig quedar espantat de com de blava ha quedat Espanya, fins i tot en la gran majoria de feus clàssics del Partit Socialista. Els populars, a ulls de molts, semblen haver-se imposat arreu, i és prou compartida la sensació que l'esquerra ha quedat condemnada a una etapa de marginalitat. Cap de les dues afirmacions són certes.

La irrupció de la indignació en plena campanya electoral ens ha agafat a tots per sorpresa i tinc la sensació que encara no l’hem acabat d’entendre. Dos expressions diferents de la indignació sortien al carrer una setmana abans de les eleccions. Sense que puguem passar per alt la massiva manifestació del dissabte, és obvi que la sorpresa és el 15m i sobretot les acampades posteriors que ja en són 194 arreu del món.

En els últims mesos, i potser ja en els últims anys, paraules com Facebook, Tuenti i més recentment Twitter han passat a un primer pla. L’ajut de la mateixa moda, els mitjans de comunicació, una pel·lícula i la mateixa Internet han fet que el concepte “xarxes socials” sigui ja entre nosaltres. I s’ha establert entre nosaltres de forma definitiva. És a dir, ha arribat per quedar-se.