Per què no estaré en el proper govern, reflexions a la llum d’un article recent

Ahir llegint un diari local, bé, nacional també, em vaig trobar un comentari en un article que es queixava de que els polítics, els d’esquerra, no volíem canviar a la llum dels resultats electorals darrers i que el que calia era responsabilitat, és a dir, fer cas al partit, conservador, majoritari.

Diu la frase a la que m’he sentit al·ludit: “És com aquell regidor que es queixa que el govern en minoria de CiU serà dèbil, però que es nega a donar-li suport, tot i que li han proposat entrar en el govern.”

Avui la majoria d’opinadors es creuen el que diu la dreta econòmica per veu de la dreta política, no hi ha més camí que el de les retallades i qualsevol altre, contravé la lògica i es demagògic i rebutjable. Hem de plegar veles i entrar en el cor o si no qualsevol cosa que diem serà irrellevant.

Seguint la frase, el meu paper, acceptar ara entrar en el govern de CiU seria enfortir un equip del que he dit que, tot i respectar la persona que l’encapçala i ser la llista més votada, no representa el sentir dels meus votants. Que sigui dèbil es pot llegir com fa l’articulista com un desmèrit, ara s’estila el model “Conseller Puig”, sembla. Jo ho veig com una oportunitat de debat democràtic, de pacte per aconseguir decisions amplies i consensuades.

És millor, més forta, una decisió fruit de l’acord i el consens que la menys reflexiva d’una petita majoria que la imposa a la resta.

Ja sé que al bell mig del pensament únic hi haurà gent que no ho entendrà, però penso que faig un millor servei estant fora del govern pactant quan sigui d’interès de la majoria i oposant-me quan hi vegi interessos de part contraris a les meves conviccions.

Em queda el dubte, però, que si hagués decidit el que m’aconsella l’articulista de ací a quatre dies no m’acusaria d’aferrar-me a la “poltrona”.

Els polítics han de canviar, però no solament ells!

Tots els colors del verd, allà al País Basc

Ja fa uns anys que participo un parell de dies com a professor en un Màster de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat del País Basc. Em permet relacionar-me amb professors i titulats joves i, a més de la tasca docent, em posen al dia dels esdeveniments d’un país que per tradició familiar i proximitat amb Catalunya el sento molt a prop.

He tornat optimista, la llosa pesant de la violència sempre present des de fa anys sembla trencar-se definitivament. Aquest era el clima que es respirava al sopar amb alumnes i ex-alumnes, alguns d’ells regidors electes el passat 22 de maig.

No ho tenen fàcil, però molt més que fa uns mesos. La presència de Bildu és una alenada d’aire fresc, gent molt jove, afavorida indirectament aquesta renovació al tenir els candidats que demostrar la seva “no contaminació” en llistes precedents de l’esquerra abertzale. Menys sectarisme i més diàleg entre la gent diversa que formarem una tertúlia d’hores inabastables.

A voltes en moments difícils al País Basc i a Catalunya, la gent, els que volem canvis, podem donar el millor de nosaltres mateixos.

Verd, esperança.

Reflexió sobre els indignats i el futur de l'esquerra

Els indignats ens venen a dir que estem com sempre hem estat, en un conflicte entre rics i pobres, entre els administradors i els administrats, entre els drets civils i l’abús de poder.

Alexis de Toqueville,en la primera meitat del segle XIX, treia aquests temes en la seva obra “la democràcia a Amèrica", ha passat el temps i la superació d’aquestes contradiccions ens portaria avui al que anomenaríem una democràcia real.

A la dreta dura aquestes reivindicacions li interessen poc, a la dreta moderada no els hi fa perdre la son i a l’esquerra que governa?

L’esquerra governant, ara ja pràcticament sols li queda el govern de l’estat, té un conflicte de primer ordre. A qui escoltar? Als possibilismes que privilegien als lobys de les grans empreses i banquers, el poder real, o a la gent del carrer que reivindica drets d’un incontestable sentit comú?

Avui per avui penso que l’esquerra s’ha de repensar a la llum del que ens està passant. No pot ser que els equilibris acabin silenciant les ideologies per a seguir governant, cal que, malgrat se’ns expulsi del poder, l’exigència inexcusable del progrés ens permeti recuperar-lo.

Una plataforma amb sentit comú

La Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària, integrada per 24 entitats i organitzacions de la societat civil catalana, rebutja la nova rebaixa fiscal per als rics amb la pràctica eliminació de l’impost de successions que s’ha de votar avui al Parlament de Catalunya.

En uns moments en què, per part del Govern, s’estan aplicant fortes retallades socials en educació, sanitat i serveis públics que afecten a la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i de retallades en les condicions laborals dels treballadors i treballadores d’aquests serveis, la Plataforma considera inadmissible que es beneficiï a una petita minoria privilegiada. Amb aquesta mesura, el Govern perd tota l’autoritat moral per demanar els esforços que reclama de la ciutadania.

Que persones que reben herències superiors al milió d’euros, en el cas dels cònjuges, o de 750.000 euros per a cada un dels fills deixin de tributar, és injust en termes socials i un autèntic despropòsit en l’actual situació de crisi i de disminució dels ingressos fiscals per la que travessa el país.

La Plataforma vol recordar que l’impost de successions es recapta i gestiona integrament a Catalunya i que no depèn de cap imposició estatal per la qual cosa no té cap mena de sentit parlar de discriminacions, com fa el govern, i menys quan el 94% de les persones que reben herències estan exemptes del seu pagament.

L’impost de successions està previst per garantir la igualtat d’oportunitats i es paga a la majoria dels països europeus i als EEUU. La Plataforma demana als Grups parlamentaris que rebutgin la proposta i crida a la ciutadania a continuar mobilitzant-se contra de la rebaixa fiscal als rics, per oposar-se a les retallades socials i en defensa de l’estat del benestar.

"El nou govern de Girona serà dèbil", entrevista a Joan Olòriz, 29 de maig

Entrevista de Jordi Nadal - Publicada a El Punt, diumenge, 29 de maig, pàg. 8
(Llegir entrevista a l'edició impressa)


El cap de llista d'ICV-EUiA en les eleccions de Girona viu, segons admet, un dol.  El d'haver de deixar projectes que l'engrescaven, i l'acció de govern, després de vuit anys al govern.  


Joan Olòriz no pot negar que és mestre. Quan parla s’expressa amb claredat i
èmfasi, com si estigués explicant als seus alumnes algun concepte enrevessat. De la derrota electoral en treu el suport que ha trobat al carrer, i parla amb emoció de la rebuda que li van oferir els seus alumnes l’endemà de les eleccions quan, en entrar a classe, es van aixecar i el van aplaudir.


Han passat sis dies des de les eleccions. Quina valoració en fa?
Hem pogut veure un canvi de tendència que no s’havia donat des de les primeres municipals, i és que els sectors conservadors tenen majoria. Veurem si es consolida o no. Des d’ICV-EUiA hem resistit i no hem perdut gaire suport, però resistir no és vèncer. 


La caiguda de les esquerres, l’atribueix a circumstàncies locals o de caire nacional?
Les pròximes setmanes podré fer una anàlisi més acurada, però d’entrada diria que un factor pot ser la campanya que hem fet els tres partits que estàvem al govern. Només jo he defensat la feina feta. Si el principal partit, el PSC, només parla de renovació i ignora els darrers vuit anys i ERC fa una
campanya extremadament dura respecte al govern en què ha participat... això no pot fer cap bé.


Cal una renovació de les esquerres a Girona?
Sí, ens l’hem de repensar. Cadascú a casa seva, però donant-nos la mà. D’entrada, el sobiranisme ha de deixar de ser motiu de confrontació entre nosaltres, i hem de repensar els models. Tinc moltes ganes de treballar i col·laborar amb la CUP. I també amb ERC, malgrat que no siguin al ple. I hem de deixar que el PSC faci el seu procés, que és encetar una nova etapa. Si
ho fan així, fantàstic, i si no haurem de construir sense ells.


El dia de les eleccions, vistos els resultats, va dir que donava per tancada la seva etapa política.
Potser no ho vaig explicar prou bé.Parlava de la meva etapa de govern. La meva etapa política mai l’he decidida de manera subjectiva, sinó que m’he presentat per acord dels meus companys. El que vaig dir és que no estaré en pactes de govern i quedaré a una segona línia, fent oposició a l’Ajuntament.

Com va anar la trobada que va tenir amb Carles Puigdemont?
Em va proposar entrar en el govern, però no ho podia acceptar. Ell hi va insistir, i crec que era una insistència honesta, però ja li vaig dir que pensava que no podia trair el missatge que m’han donat els ciutadans, i que és fer un pas enrere, reflexionar i treballar per refer de nou el projecte d’esquerres.


El govern en minoria de CiU serà massa dèbil per afrontar els grans temes de ciutat i les necessitats que la crisi genera?
És dèbil. Aquest és el missatge que vaig transmetre a en Carles. La ciutat té 100.000 habitants, és capital de comarca i demarcació, i els que fa temps que governem sabem les moltes hores que s’hi ha de dedicar. Deu regidors i molts no a temps complet, serà complicat.


Quina actitud tindrà ICV-EUiA cap al nou govern?
Hi haurà respecte i col·laboració en temes de ciutat i també confrontació educada. El que no faré és posar pals a les rodes per posarlos. No complicar-ho perquè sí. La meva voluntat no és fer-los la vida impossible, perquè fer-ho
és perjudicar la ciutat. 

El Barça i els indignats

Els culés avui estem de festa, una “Champions” no es guanya cada any i menys de la manera que s’ha guanyat amb un futbol sublim. El meu avi, el que vaig conèixer, l’altre va morir abans que nasqués, em va educar en els valors de la república i en el compromís amb un club que era més que això. “Tant se val d’on venim si del sud o del nord” era i és un cant d’unitat en la diversitat.

Aquesta pluralitat fa del Barça un equip gran, en valors i en capacitat d’integració i ens aporta aliats als catalans en indrets propers i apartats que tanta falta ens fan per a un país situat a un racó de la península ibèrica.

La injustificada intervenció que el conseller Puig va ordenar ahir es veu més innecessària a la llum del que ha passat a Barcelona i arreu a la matinada. L'organització dels indignats amb un perímetre de seguretat adequat ha impedit cap incident en aquest indret. És cert que se han produït en altres llocs però sense cap relació causa efecte amb les zones d’acampada.

Hi ha gent que aprenem dels errors, altres no, ja veurem com evolucionen els esdeveniments.

Bé, visca el Barça i visca Catalunya!

Indignats i mossos. Un desallotjament provocador i innecesari

El desallotjament momentani de la Pl. Catalunya, la forma en que s’ha fet i la manera de defensar-ho del conseller Puig marca una inflexió negativa en la garantia del drets civils a Catalunya.

Els indignats, nom que engloba gent molt diversa, té com a punt d’unió la voluntat d’expressar un rebuig a unes maneres de fer política en el nostre país que exclou els canvis dels textos i costums polítics creats en la transició.  La majoria d’aquests indignats no havien nascut el 1978, quan es va aprovar la Constitució.

La manera pacífica en quehan manifestat la seva dissidència els hi ha proporcionat la simpatia d’amplis sectors, la maduració de les seves accions portarà, sens dubte, a abandonar més d’hora que tard les acampades per altres formes d’acció.

En aquest context és més trist encara que amb l’excusa del partit del Barça, cercant pot ser la complicitat dels seus nombrosos seguidors, el conseller hagi decidit la via de la força.  Buscava una excusa per ensenyar múscul i autoritat?  Volia agradar al sector més immobilista i carca dels mossos, que amb el nom del sindicat juga a “l’holiganisme” institucional?

Com em deia Jaume Curbe la policia de les dictadures ha de fer por, la democràtica s’ha de guanyar el respecte.  Desgraciadament el que va passar ahir va més en la primera direcció que en la segona.

Espero que s’assumeixin responsabilitats polítiques o algú els hi faci assumir a aquest conseller aprenent de bruixot.  Estic segur que el moviment dels indignats continuarà en el camí del respecte democràtic i la no violència com vaig poder observar en la concentració d’ahir a Girona.