Com a independentista no em sento decebut ni cansat.

Hi haurà qui es sorprengui si afirmo que com a independentista no em sento decebut ni cansat. Ara sembla que ets més independentista quan més rondinaire et manifestes. Mai he cregut que l’insult o l’exhibició de la greuge et fan més radical, al meu parer son manifestacions d’impotència. Però de fet, si miro al meu voltant trobo més gent que cerca el respecte i la col·laboració, que aquells que fan de la superioritat moral, bandera.

No menystinc els problemes que tenim per a preveure el camí a seguir en el marc d’una continuada repressió, però si hem estat capaços de romandre en peus després de la repressió desfermada des de l’octubre del 17, no tinc cap dubte sobre la nostra capacitat col·lectiva per trobar noves vies en el futur. Tard o d’hora l’espai neoconvergent s’estabilitzarà i ajudarà a aclarir molts dels dubtes que la seva divisió externalitza; la cohesió d’ERC és imparable i el proper congrés en serà fidel testimoni i no dubto que la CUP revisant amb coratge la seva trajectòria trobarà nou camí i lideratges.

L’orgull del comportament dels presos i el paper dels exiliats han vertebrat la resistència, no han estat un escull sinó un referent. No es confrontant els uns contra els altres que aconseguim una via més combativa. Amb els seus errors, amb missatges a voltes diferents, tots i cada un d’ells representa el millor dels que ens van portar a l’1 d’octubre. I si vàrem perdre davant d’un estat sense escrúpols, no es la seva responsabilitat sinó de la correlació de forces a les que ens vàrem enfrontar. Ni nosaltres en fórem prou ni el nostre adversari era prou dèbil.

Es cert que hi ha gent que menysprea els partits, això no és nou, ni es d’ara, ni circumscrit a Catalunya…però per combatre la temptació, solament cal veure les societats sense partits on el messianisme religiós o el populisme de partit únic els han substituït. Tots en planyeríem si caiguéssim en aquest error! Les eleccions ens assenyalen la diversa força de cada un dels partits  i proporcionen la formula magistral que ens ha de permetre la unitat d’acció i un bon govern. Que el soroll de la minoria no ens faci perdre el camí a la majoria.

La Diputació de Barcelona

 

Arran del pacte PSC-JxC a la Diputació de Barcelona s’ha aixecat una onada de desqualificacions des de les xarxes contra tots el partits independentistes. Els mateixos que fins fa ben poc atacaven solament a un d’ells, ara envien a la pira a tots. No hi trobo més explicació que els suposats “bons” han fet quelcom que els avergonyeix, aleshores ventilador, sense entendre que hi ha un camí més senzill…rectificar i obrir d’una vegada un camí d’unitat d’acció sense por a si una elecció la guanya un o altre, si el resultat final es que sumi l’independentisme.

Un cop dit això, analitzem de que estem parlant a la Diputació de Barcelona, un ens que aquets darrers vuit anys ha dirigit l’independentisme i abans sempre el PSC. Que ens juguem amb un retorn d’aquests a la presidència de la Diputació? Distribuir els nou-cents cinquanta milions anuals de pressupost entre els municipis en funció de paràmetres objectius i públics, o repartir-los en funció de criteris clientelars i partidistes. No em negareu que és una explicació possible a un pacte que ningú entén.

Les diferències en com s’han platejat els criteris dels programes complementaris o les meses de concertació aquets darrers anys -que son la principals via de finançament- així ho demostren. I una darrera pregunta retòrica, però de gran importància per a l’independentisme, per a tots aquells que diem ho tornarem a fer, com hauria anat a Barcelona l´1 d’octubre sense la Diputació en mans independentistes?

Entenc la necessitat de crear un relat per a justificar un pacte injustificable, basat en que tots són iguals i que és el mateix un pacte a un ajuntament que a la tercera institució del país, malgrat no hi ha punt de comparació. He estat i continu estant crític amb determinats pactes, però deixar la principal font de vertebració territorial precisament en un territori on ens juguem les majories en mans de l’unionisme, seria un autèntic desastre. Una altra majoria és possible, cal rectificar per avançar!

De pactes i majories municipals

Més enllà de les majories absolutes, cada cop més escasses, el que es juga en unes eleccions municipals és la continuïtat o la renovació. Continuïtat d’un govern - que portant pocs o molts anys-  pot generar,  si no te majoria absoluta, prou contestació per a que  una aliança de dos o més partits el puguin fer fora. Les circumstàncies són eminentment locals, tot i que les nacionals la poden condicionar, però difícilment determinar. Si seguim aquest raonament podrem entendre bona part del que ha succeït el dia 15 en l’elecció de batlles i batllesses a les nostres contrades.

Sempre hi han excepcions a aquesta regla, el cas de Barcelona i Girona serien dues excepcions a estudiar. En una el factor personal i en l’altre el nacional han determinat el resultat. Si us fixeu en els altres casos més polèmics, el canvi s'ha produït davant de coal·licións que governaven molt de temps i el desgast ha estat el determinant. Es cert que podem trobar ambicions personals en altres llocs, però sovint catalitzen alguna mena de descontentament o excés de confiança de qui es qüestionat.

Breument sobre Barcelona. L’alcaldessa reconeix la nit electoral la seva derrota i 24 hores després es deixa estimar per una oferta, inesperada però mai gratuïta, dels vots de Valls, del polític a les antípodes del seu programa. Una condició però, que pacti amb el PSC de Collboni. I faig referència al nom, perquè ha reconstruït aquest partit en decadència amb ma ferma i personal. Un veritable parany però amb un esquer imbatible: l’alcaldia. Poca cosa a fer per part d’ERC i Maragall, ho han intentat tot, però el factor humà ha passat per davant de tot. La governança de l’artefacte Barcelona en Comú, ho ha fet fàcil, l’hiperlideratge ho és tot en aquest grup, com podia ella perdre una consulta amb les bases quan es preguntava si calia que continués Ada com alcaldessa o no?

Però deixeu-me parlat de Girona, la meva ciutat, repeteix Marta Madrenas, malgrat tenir un regidor menys. La pèrdua és de fet més gran al passar l’Ajuntament de 25 a 27 regidors. No tenia una alternativa clara? La lògica ens hauria portat, com en altres indrets de Catalunya, que hagués estat ERC, possiblement amb aliança amb la CUP, l'alternativa…però  ERC a Girona ha patit una implosió i una explosió alhora, que solament en els darrers mesos el coratge del nou cap de llista i d’un equip cohesionat ha impedit que fos esborrada de l’Ajuntament. Per a mostra uns quants botons, dos dels quatre regidors del grup sortint son ara en dos grups municipals teòricament antagònics i la que era portaveu, al darrer dia de la campanya, va deixar el carnet i demanà el vot per a una altre candidatura!!! Ni fet a posta, o si? 

L’alternativa restà en bona part en mans de Guanyem, un artefacte electoral que era la CUP però no ho era del tot. Malgrat el bon resultat s’ha quedat molt lluny de Marta Madrenas, l’excés d’expectatives pot fer d’una victòria una derrota.

I aquí entra el factor nacional com a determinant a Girona. Girona una de les ciutats que va patir més la repressió l’1-O, de la que el president a l’exili fou alcalde! Com es podia ni plantejar una aliança en la que el PSC en formés part, fins i tot accedint a l’alcaldia dos anys! O com es podia pensar ingènuament que el PSC, sense res a canvi, posaria un independentista a l’alcaldia  per molt d’esquerres que fos? Resultat el que no pot ser no pot ser.

Ara bé, una alcaldia tant dèbil com la que surt del dia 15 es una mala noticia pel gironins. Perquè molt em temo que el govern de concentració de les forces republicanes i independentistes que proposava Quim Ayats no surti, per desconfiances i conservadorismes variats. Ara bé, permeteu-me parar ací, el que passi en el futur serà objecte d’altres articles.

Amics per sempre!

Ahir fou un dia important, que començà amb una llarga trobada de persones que estimo, fruit d’un període difícil però enormement ric al Congrés de Diputats. Els que ens trobàrem ja no hi som a Madrid, però el que vàrem viure ha forjat una sòlida amistat. No es fàcil fer compatible les agendes de les dues conselleres, Teresa Jordà i Ester Capella,  i de Joan Tarda… la meva era més fàcil. Però ahir la conjunció astral fou possible. S’hi afegiren al dinar l’estimat Quim Ayats, que renuncià al Senat per a defensar ERC des de l’Ajuntament i dos persones més, dels que es coneixen poc, però son imprescindibles per a fer política parlamentaria, el ex-assessor Èric i el Ramon, que els coordina al Congrés i al Senat.

Diuen que la política i l’amistat son incompatibles, discrepo. La bona política, al meu parer, no es pot fer sense l’amistat dels que la practiquen. Sí, ja se que el que transcendeix és el contrari. Puc admetre que hi ha molts casos d’oportunisme i graponeria, però conec també molts casos de bones pràctiques i, com és el cas que os comento, de bona feina i amistat. Es cert que el pas per Madrid en una època d’excepció, el fet de conviure moltes hores en un ambient hostil, genera un teixit de confiança i solidaritat ben especial. Passàvem moltes hores junts i ens necessitarem els uns altres per a sobreviure a la pressió constant.

Dels nou que començarem aquesta travessia solament tres eren militants d’ERC, proveníem de tradicions i experiències vitals molt diferents, el que podia haver estat una font de conflictes va esdevenir el contrari. La plena llibertat de pensament i decisió en les nostres àrees, el dret a parlar de tot i de tothom, el completarem amb l’obligació d’escoltar-nos. Aquest és el secret del nostre grup,  una profunda confiança i una gran cohesió. Poc a poc, de forma natural i personal molts anaren assumint la militància. Al final del mandat solament quedarem com independents en Joan Capdevila -el Capi- i jo.

Ahir vaig deixar al Capi sol. Se que m’ho perdonarà! Fruit d’una llarga reflexió, ajudat pels molt amics i amigues que he fet entre la militància de les comarques gironines d’ERC, vaig completar el pas. La veritat es que els republicans m´ho han posat molt fàcil, al seu acolliment i escalf aquets darrers anys, no hi podia correspondre d’una altre manera que essent “un dels seus”. La vida es llarga, però un te molt més passat que futur, ara bé dels anys que em queden, una part els poso al servei de la comunitat, com he fet tota la meva vida. Sense organització no hi ha canvi social ni nacional. A l’amistat des d’ahir li sumo la militància.

Em refermo en la decisió que vaig prendre ara fa quatre anys.

Pocs dies després de les eleccions municipals del 2015 abandonava ICV. Molts dubtes i una profunda recança que havia anat arrastrant durant tot el mandat anterior. Quan la conferència de Sabadell, trencava el que fins el 9N havia estat la estratègia d’ICV -amb dubtes i incerteses, es cert- inequívocament sobiranista, que volia aplegar independentistes i federalistes, ho vaig tenir clar. Veure la direcció en pes votant en contra de l’esmena sobiranista que vaig defensar en el ple de Sabadell -amb un 27% de vots a favor- va fer la meva decisió d’anar-me’n, irreversible. Vaig deixar molts amics, no pocs adversaris i algun enemic. No pocs del amics han anat deixant aquests darrers anys també l’organització.

La irrupció de Podemos i Colau va sacsejar aquest espai, per a mi ja distant però no indiferent. La meva amistat amb Xavi Domenech al Congrés i la bona relació amb la majoria dels Comuns em portaven a un cert optimisme. De fet en el Congrés treballarem i votarem plegats en moltes coses. Algun núvol com el govern amb els socialistes a Barcelona s’esvaïen amb la seva expulsió pel 155. Contradiccions moltes, però davant la repressió i la defensa dels drets de Catalunya ens trobàvem junts.  Els costos interns per a aquesta formació foren grans. En Xavi se’n va anar i posteriorment els sector més sobiranista també.

El fràgil equilibri dels partits, o del moviment en aquets cas, depenen molt de la correlació de forces i uns mals resultats del Comuns a les municipals, - Barcelona perden- sembla que han fet escorar cap als braços dels socialistes a la majoria. Més enllà del suport de Valls-Ciudadanos, impensable fa poc temps, posaria l’accent amb el model de socialisme avui existent amb el que volen pactar. Collboni és l’antítesi del PSC de fa uns anys i te a veure més amb el sanchisme, es a dir, el poder és la fi de totes les coses i anar a l’esquerra o al centre està en funció d’aconseguir-lo. Ideologia o principis estan al servei del que els “Spin doctors” analitzant les enquestes els aconsellin.

Vist el que ha passat, arribo a la conclusió de que vaig prendre la decisió adequada ara fa quatre anys, però això no treu el profund desencís i un punt de ràbia pels que havien, amb cura, de fer créixer el que en usdefruit havien rebut, un moviment que tenia les seves arrels en el PSUC i que cada dia que passa es fa més difícil de reconèixer.

Eleccions i reflexions

En una situació d’excepció- presos i exiliats- Catalunya viu la seva convivència amb Espanya a la seva manera. Res és igual ni comparable amb la resta de l’estat i solament l’excepció basca confirma la regla. Comportaments electorals diferents-molt diferents- son la conseqüència de realitats nacionals diferents. Quan més s’entestin a Espanya de no reconèixer-ho, més tensió i crisi en el sistema provocaran.

És cert que en aquets sistema, els partits estatals, viuen en bona part de la confrontació, de la que tant sols es salva Podemos - i de forma discontinua- el PSOE que governa amb el PNV a Euskadi, però que a Catalunya successives crisi li han fet perdre capacitat d’interlocució autònoma. Malgrat tot, la seva recuperació en les eleccions generals i municipals a Catalunya a costa de Ciutadans i del Comuns els torna a situar en posicions rellevants, però marginals.

L’empenta de l’independentisme, malgrat la pulsació caïnita d’una part minoritària però molt activa, continua sent molt important. És interesant la suma independentista a les Europees que frega el 50% dels votants. Viurem encara moments de molta tensió pels impediments de que presos i exiliats prenguin la seva acta d’europarlamentari i exerceixin els seus drets. També la sentència del judici marcarà el temps de la política i no per a bé.

ERC segueix avançant cap a l’hegemonia de l’espai independentista, que no vol dir uniformització sinó tot el contrari. És direcció amb respecte a la pluralitat, però amb un camí clar on la lluita per la independència no bloquegi el govern del país, al contrari, perquè cal fer compatible el camí per la nostra sobirania plena amb dirigir una nova centralitat i conduir el país cap a projectes gestionables amb majories amplies. És a dir un país millor i més sobirà que ens acosti dia a dia a la independència.

Presos polítics al Congrés i al Senat, el diumenge al Parlament europeu!

Veure les imatges del Raül Romeva entrant al Senat i de l’Oriol Junqueras -i els altres presos polítics electes- al Congrés, em produeix una barreja entre orgull i ràbia. Veure’ls deambular per uns passadissos i sales que conec bé, no donen una imatge equivoca de normalitat, perquè res és normal, han arribat amb cotxe policial i en sortiran també al cap de pocs minuts, de nou cap a Soto del real.

Sí, unes imatges valem més que mil paraules,  d'aquelles que l’estat, amb tot el seu poder, ha volgut anar intoxicant. Que no hi han presos polítics, que la divisió de poders funciona, que Espanya es una de les grans democràcies…tot mentida! que la realitat d’unes imatges reafirmen, mentida i venjança!

El senador més votat de l’estat i l'Oriol, que encapçalava la candidatura al Congrés més votada de Catalunya, signant els papers que els confirmen en les seves funcions. Bé, ara comença el paripé, per a veure com aquestes funcions se’ls hi neguen a la pràctica…de nou l’estat mou tots els seus fils per a fer de la venjança instrument, per modificar les forces parlamentaries i el sentit de vot, que qualsevol democràcia te com a sagrat.

I encara els carcellers ens parlen de cortesia! De nou el vot, l’instrument de la democràcia, els ha de desmentir. No hi ha rebel·lió, el que un cop i altre hi ha, és l’exercici de la voluntat popular. Per això aquets diumenge omplirem les urnes del vot compromès, del vot republicà, un altre cop votaré Junqueras i un alcalde independentista que camini al costat de tots nosaltres i que governi per a tothom. La millor manera d’educar és l’exemple. El nostre es guanyar, un cop i un altre a les urnes!