Que ragi de nou la Font del Bisbe!

 

 

Torno a escriure en aquest bloc. La font del Bisbe torna a rajar. No se si en les properes setmanes farà un rajolí o tindrà un cabal important, però hi tornem. He passat com molt de vosaltres un cert moments de desconcert o  més aviat davant la qüestió que ha esdevingut més important per a tots nosaltres, la pandèmia de la COVID, he tingut i tinc poc a dir, ni soc epidemiòleg ni tertulià. Faig com la majoria obeir a les autoritats i protegir-me i protegir els meus.

No he pas oblidat, al contrari, la repressió de l’Estat als independentistes catalans, ni la preocupació per l’esdevenidor del nostre país, però no ens enganyem, sense solucionar la pandèmia sanitària i les seves conseqüències econòmiques tot lo altre esdevé fum. És cert que es poden fer dos coses alhora, però la vida m’ha fet escèptic davant de la gent que ni una sola cosa sap fer bé.

Com a professor jubilat, a més, pateixo pel mon de l’educació en plena pandèmia. Pels meus companys i perquè a la meva família hi ha  – fill i gendre- que es troben donant classes. Cert que la sanitat pateix i ha patit molt, tot el meu reconeixement i col·laboració, però parlo del que conec i serè molt curos en dir a altri que sap millor que jo el que crec que hauria de fer.

Bé, us emplaço, si voleu en propers dies  a llegir-me. Escriure de nou d’educació i de política que son els temes que al llarg de la meva vida he conegut i après, sobre tot dels meus errors.

La Pandèmia

Vivim temps de pandèmia, però ens costa de ser-ne conscients de la magnitud de la tragèdia. Hi haurà temps per esbrinar perquè hem arribat ací i de fer la crítica i autocrítica necessàries per aprendre de les lliçons d’una realitat complexa i líquida. Complexa per un model econòmic que ens pot donar benestar a curt termini però que dificulta en temps de bonança les inversions a llarg termini. Líquida perquè l’estat nació ha quedat petit però es resisteix a transformar-se i la mundialització solament ha arribat a les mercaderies però no a satisfer les necessitats de les persones.

Ara el que toca es parar el virus per a donar-nos temps a investigar i posar en circulació les medicines per a facilitar la curació més ràpida i de més abast i alhora preparar la vacuna que ens faciliti la immunitat a les onades del virus ens anys propers. És urgent millorar la logística en la fabricació, compra i distribució de materials sanitaris imprescindibles que avui manquen i destinar a les persones que es troben en primera línia de la lluita contra la pandèmia tots els mitjans que necessitin.

Reordenar el sistema econòmic per a que transiti del màxim benefici dels propietaris dels mitjans de producció a assolir la cobertura de les necessitats de tots els ciutadans, la major part dels quals estaran fora -transitòriament, però per un temps indeterminat-  dels sistema productiu, no serà fàcil. L’economia de guerra convencional no és un bon exemple, com no ho és tampoc considerar-nos tots com a soldats, però no tenim exemples clars, especialment que puguin transformar a contrarellotge, en setmanes més que en mesos, el sistema vigent.

Precisament no ho és, perquè no tenim davant un exercit convencional, el virus es sembla més a una guerra de guerrilles, que es mou més bé en zones urbanes. Deien els experts en aquest combat que cal buidar la peixera per a que els peixos -el guerrillers- no puguin sobreviure. Buidar els carrers de forma veritable i eficient sembla avui l’únic camí. Buidar la peixera. Ara bé no oblidem el que deia en els paràgrafs anteriors, perquè aïllar no és suficient sense serveis sanitaris forts i ben abastits i sense dedicar tots els recursos a la investigació que ens porti al guariment i la prevenció futura.

Una nova entrada al Bloc: la darrera de l’any.

Fa un temps que no escric en aquest bloc. No pas perquè no tingui coses a dir de ben segur, però el fet d’abandonar una activitat política molt intensa m’ha portat a reordenar el meu temps, modificant no solament les prioritats del que fas, que també, sinó per la complexitat en gestionar temes pendents. Un d’ells ja el coneixeu, ha esdevingut el publicar un llibre on recullo aquests anys intensos entre Girona i Madrid, però hi han d’altres com la mateixa política en que costa de trobar el meu paper. Sempre, afortunadament, et sorprenen nous esdeveniments, que apareixen com un raig de llum, el naixement del meu primer net ha estat un d’ells i el més important.

Darrerament he pogut anar a Lledoners i no em puc estar d’escriure no tant les meves impressions, com més aviat l’estat estat d’ànim que m’ha produït,  el detall de les converses, unes més llargues d’altres més curtes, amb l’Oriol Junqueras, el Raül Romeva i en Jordi Cuixart, resten en el meu cap. Tots compartim la indignació per les sentències, cada dia ens costa més racionalitzar positivament la ràbia que ens provoquen els botxins que serveixen aquets estat espanyol venjatiu, i és quan parles amb ells que t’adones del perquè el tenen tancats. Quan més necessaris son per a nosaltres més perill tenen per a ells, els repressors.

També he pogut veure a na Dolors Bassa a la seva presó de Puig de les Basses i estic pendent d’anar a veure a la Carme Forcadell. Acompanyat per en Josep maria Terricabras, vàrem tenir una llarga i intensa conversa, animada en certs moments, dura en altres, però sempre amb una Dolors ferma , tant, que a voltes ens feia sentir que era ella la que ens animava a nosaltres i no al revés. L’adversitat a voltes es superes forjant el teu el caràcter i enfortint les conviccions. Que lluny dels predicadors de les xarxes que pontifiquen sense arriscar res!

I acabem l’any amb un bri d’esperança, la sentencia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que al reconèixer la Immunitat d’Oriol Junqueras , en presó amb els altres condemnats pel Suprem, fa efectiva la de Carles Puigdemont i Toni Comín. Camins complexes que situen el front Judicial per la Unitat d’Espanya en dificultats. Sortirà Junqueres, ara es difícil de saber, malgrat que en el final de la negociació per a formar govern a Madrid, ha sortit l’informe de l’advocacia de l’estat que va en aquets sentit. De l’acord per a la investidura de Pedro Sánchez en parlarem l’any vinent.

Feliç 2020!

Espanya ingovernable

Els que em coneixen saben que fa mesos que deia que hi haurien noves eleccions. No pas per a portar la contra als que els hi semblava senzill que s’arribés a un acord, sinó pel coneixement que en aquests darrers anys he fet dels protagonistes i del seu entorn.  Ja l’acabament de la legislatura anterior fou el resultat d’una provocació del PSOE als independentistes, trencant bruscament el diàleg amb una peregrina excusa, no podien acceptar de cap manera el relator, quan curiosament era una proposta de la vicepresidenta Carmen Calvo.

Pedro Sánchez no es tant un polític líquid a l’europea, com gasós a l’espanyola. M’explicaré, intenta ocupar tot l’espai possible aprofitant la manca d’ideologia de bona part dels seus rivals,  a la seva dreta fragmentació i oportunisme i a l’esquerra, l'eterna lluita entre democràcia assembleària i lideratge fort. És un oportunista a la manera dels polítics del segle XIX espanyol, els que trepitjaven el mateix escenari, el Congrés, a la Restauració, la primera. Te un entrebanc, com ha tingut sempre aquesta mena de política espanyola, l’encaix de Catalunya.

L’independentisme català que ha entrat amb força, te més d’una vintena d’escons, li ha impedit el que volia, acostar-se a una majoria natural amb Ciudadanos. Cal sumar per altres motius, la desena de bascos, on la presència de Bildu és més que incòmoda, provocant que l’unitarisme espanyol aliat amb el neofeixisme està tant desfermat que fins i tot al PNB el veuen ara com a forassenyat! D´ací aquests cants per a canviar el sistema electoral espanyol, seguint la idea que si no hi som al Congrés no existim….Involució democràtica per defensar la unitat d’Espanya, la monarquia i el sistema econòmic extractiu.

I què hem de fer? Aprofitar les encletxes del sistema i com hem fet fins ara, impedir la involució, no deixar-los fer. Ser forts a Madrid per defensar Catalunya. Amb contradiccions, cercant el mal menor per a dividir la santa Aliança, defensar els drets de les persones i confrontar-nos a les elits. Això i la  denuncia de la repressió és el que ens ha de portar al pacte o a fer ingovernable el seu sistema.

Com a independentista no em sento decebut ni cansat.

Hi haurà qui es sorprengui si afirmo que com a independentista no em sento decebut ni cansat. Ara sembla que ets més independentista quan més rondinaire et manifestes. Mai he cregut que l’insult o l’exhibició de la greuge et fan més radical, al meu parer son manifestacions d’impotència. Però de fet, si miro al meu voltant trobo més gent que cerca el respecte i la col·laboració, que aquells que fan de la superioritat moral, bandera.

No menystinc els problemes que tenim per a preveure el camí a seguir en el marc d’una continuada repressió, però si hem estat capaços de romandre en peus després de la repressió desfermada des de l’octubre del 17, no tinc cap dubte sobre la nostra capacitat col·lectiva per trobar noves vies en el futur. Tard o d’hora l’espai neoconvergent s’estabilitzarà i ajudarà a aclarir molts dels dubtes que la seva divisió externalitza; la cohesió d’ERC és imparable i el proper congrés en serà fidel testimoni i no dubto que la CUP revisant amb coratge la seva trajectòria trobarà nou camí i lideratges.

L’orgull del comportament dels presos i el paper dels exiliats han vertebrat la resistència, no han estat un escull sinó un referent. No es confrontant els uns contra els altres que aconseguim una via més combativa. Amb els seus errors, amb missatges a voltes diferents, tots i cada un d’ells representa el millor dels que ens van portar a l’1 d’octubre. I si vàrem perdre davant d’un estat sense escrúpols, no es la seva responsabilitat sinó de la correlació de forces a les que ens vàrem enfrontar. Ni nosaltres en fórem prou ni el nostre adversari era prou dèbil.

Es cert que hi ha gent que menysprea els partits, això no és nou, ni es d’ara, ni circumscrit a Catalunya…però per combatre la temptació, solament cal veure les societats sense partits on el messianisme religiós o el populisme de partit únic els han substituït. Tots en planyeríem si caiguéssim en aquest error! Les eleccions ens assenyalen la diversa força de cada un dels partits  i proporcionen la formula magistral que ens ha de permetre la unitat d’acció i un bon govern. Que el soroll de la minoria no ens faci perdre el camí a la majoria.

La Diputació de Barcelona

 

Arran del pacte PSC-JxC a la Diputació de Barcelona s’ha aixecat una onada de desqualificacions des de les xarxes contra tots el partits independentistes. Els mateixos que fins fa ben poc atacaven solament a un d’ells, ara envien a la pira a tots. No hi trobo més explicació que els suposats “bons” han fet quelcom que els avergonyeix, aleshores ventilador, sense entendre que hi ha un camí més senzill…rectificar i obrir d’una vegada un camí d’unitat d’acció sense por a si una elecció la guanya un o altre, si el resultat final es que sumi l’independentisme.

Un cop dit això, analitzem de que estem parlant a la Diputació de Barcelona, un ens que aquets darrers vuit anys ha dirigit l’independentisme i abans sempre el PSC. Que ens juguem amb un retorn d’aquests a la presidència de la Diputació? Distribuir els nou-cents cinquanta milions anuals de pressupost entre els municipis en funció de paràmetres objectius i públics, o repartir-los en funció de criteris clientelars i partidistes. No em negareu que és una explicació possible a un pacte que ningú entén.

Les diferències en com s’han platejat els criteris dels programes complementaris o les meses de concertació aquets darrers anys -que son la principals via de finançament- així ho demostren. I una darrera pregunta retòrica, però de gran importància per a l’independentisme, per a tots aquells que diem ho tornarem a fer, com hauria anat a Barcelona l´1 d’octubre sense la Diputació en mans independentistes?

Entenc la necessitat de crear un relat per a justificar un pacte injustificable, basat en que tots són iguals i que és el mateix un pacte a un ajuntament que a la tercera institució del país, malgrat no hi ha punt de comparació. He estat i continu estant crític amb determinats pactes, però deixar la principal font de vertebració territorial precisament en un territori on ens juguem les majories en mans de l’unionisme, seria un autèntic desastre. Una altra majoria és possible, cal rectificar per avançar!

De pactes i majories municipals

Més enllà de les majories absolutes, cada cop més escasses, el que es juga en unes eleccions municipals és la continuïtat o la renovació. Continuïtat d’un govern - que portant pocs o molts anys-  pot generar,  si no te majoria absoluta, prou contestació per a que  una aliança de dos o més partits el puguin fer fora. Les circumstàncies són eminentment locals, tot i que les nacionals la poden condicionar, però difícilment determinar. Si seguim aquest raonament podrem entendre bona part del que ha succeït el dia 15 en l’elecció de batlles i batllesses a les nostres contrades.

Sempre hi han excepcions a aquesta regla, el cas de Barcelona i Girona serien dues excepcions a estudiar. En una el factor personal i en l’altre el nacional han determinat el resultat. Si us fixeu en els altres casos més polèmics, el canvi s'ha produït davant de coal·licións que governaven molt de temps i el desgast ha estat el determinant. Es cert que podem trobar ambicions personals en altres llocs, però sovint catalitzen alguna mena de descontentament o excés de confiança de qui es qüestionat.

Breument sobre Barcelona. L’alcaldessa reconeix la nit electoral la seva derrota i 24 hores després es deixa estimar per una oferta, inesperada però mai gratuïta, dels vots de Valls, del polític a les antípodes del seu programa. Una condició però, que pacti amb el PSC de Collboni. I faig referència al nom, perquè ha reconstruït aquest partit en decadència amb ma ferma i personal. Un veritable parany però amb un esquer imbatible: l’alcaldia. Poca cosa a fer per part d’ERC i Maragall, ho han intentat tot, però el factor humà ha passat per davant de tot. La governança de l’artefacte Barcelona en Comú, ho ha fet fàcil, l’hiperlideratge ho és tot en aquest grup, com podia ella perdre una consulta amb les bases quan es preguntava si calia que continués Ada com alcaldessa o no?

Però deixeu-me parlat de Girona, la meva ciutat, repeteix Marta Madrenas, malgrat tenir un regidor menys. La pèrdua és de fet més gran al passar l’Ajuntament de 25 a 27 regidors. No tenia una alternativa clara? La lògica ens hauria portat, com en altres indrets de Catalunya, que hagués estat ERC, possiblement amb aliança amb la CUP, l'alternativa…però  ERC a Girona ha patit una implosió i una explosió alhora, que solament en els darrers mesos el coratge del nou cap de llista i d’un equip cohesionat ha impedit que fos esborrada de l’Ajuntament. Per a mostra uns quants botons, dos dels quatre regidors del grup sortint son ara en dos grups municipals teòricament antagònics i la que era portaveu, al darrer dia de la campanya, va deixar el carnet i demanà el vot per a una altre candidatura!!! Ni fet a posta, o si? 

L’alternativa restà en bona part en mans de Guanyem, un artefacte electoral que era la CUP però no ho era del tot. Malgrat el bon resultat s’ha quedat molt lluny de Marta Madrenas, l’excés d’expectatives pot fer d’una victòria una derrota.

I aquí entra el factor nacional com a determinant a Girona. Girona una de les ciutats que va patir més la repressió l’1-O, de la que el president a l’exili fou alcalde! Com es podia ni plantejar una aliança en la que el PSC en formés part, fins i tot accedint a l’alcaldia dos anys! O com es podia pensar ingènuament que el PSC, sense res a canvi, posaria un independentista a l’alcaldia  per molt d’esquerres que fos? Resultat el que no pot ser no pot ser.

Ara bé, una alcaldia tant dèbil com la que surt del dia 15 es una mala noticia pel gironins. Perquè molt em temo que el govern de concentració de les forces republicanes i independentistes que proposava Quim Ayats no surti, per desconfiances i conservadorismes variats. Ara bé, permeteu-me parar ací, el que passi en el futur serà objecte d’altres articles.