NoNomésLletres

Aquest article ha estat publicat al Diari de Vilanova.

A Vilanova i la Geltrú, el Partit Popular, hem passat els darrers temps explicant de totes les maneres possibles, el que hem considerat una passivitat absoluta del govern tripartit respecte de la promoció econòmica de la ciutat i com creiem de necessari canviar, sobretot les sensibilitats, respecte de les possibilitats econòmiques de la nostra ciutat. Sense cap mena de dubte, aquest ha estat un dels temes més recurrents de la recent campanya electoral, degut especialment a la situació de crisi en la que vivim i que demà ens durà a la constitució d’un nou Ajuntament.

Si bé és diu que “de mostra un botó”, malauradament de botons n’hi ha hagut masses, avui però, us porto el que desitjo que sigui el darrer, i és que no acabo d’entendre per què quan es fan les poques activitats de promoció que s’han fet, s’han de fer a costa d’altres activitats.

El darrer cap de setmana va tenir lloc una edició més de la Fira del vehicle d’ocasió a la nostra Rambla Principal. Sense cap mena de dubte aquest és un esdeveniment positiu; positiu pels expositors i positius pels ciutadans que desitgen adquirir un vehicle, o simplement tafanejar-los. Ara bé, essent així de positiu, és necessari buscar el perjudici de tercers? Si al llarg dels anys han pogut conviure a la Rambla Principal, la Fira de Vehicles d’Ocasió i les terrasses dels bars, per què ara no poden continuar-ho fent? Per què unes activitats econòmiques han de reduir els seus espais, per que d’altres en guanyin, podent com poden, conviure?

Estem convençuts que és compatible, i és possible que convisqui la fira de vehicles amb les terrasses dels bars de la Rambla, ho han fet al llarg dels anys, però si això no pogués ser així no crec que la solució passi per perjudicar un sector per beneficiar-ne un altre, i en tot cas, caldria cercar alternatives, doncs no tota la ciutat s’acaba a la Rambla Principal.

Però en definitiva, aquest no és més que el darrer botó, per què el més probable és que a partir de demà, amb la constitució del nou consistori serà necessari que canviïn les sensibilitats, serà necessari que canviï la forma de fer les coses, sobretot pel que fa a la promoció de la ciutat, i a la promoció econòmica.

Si no hi ha sorpreses al darrer moment, i tot apunta a que no les hi haurà, demà hi haurà un nou Govern municipal què, en minoria, haurà de fer front a molt delicades situacions, però sobretot tindrà el repte d’impulsar noves oportunitats a la nostra ciutat, d’impulsar el creixement econòmic d’empreses i treballadors, i per a tot això, és imprescindible tenir la sensibilitat que el tripartit durant el darrers dotze anys no ha tingut.

Follow @SantiRodriguez

Passades les eleccions municipals, el nou Govern de la Generalitat de CiU ha presentat els seus primers pressupostos, uns pressupostos que en línies generals tenen per objecte sortir al pas, més que no pas sortir de la crisi.

Pel que fa a les inversions a la nostra comarca, continuen els greuges, tot i que les inversions s’han incrementat i arriben als 61€/habitant davant els 37 del 2010, continuem encara lluny de la mitjana catalana, que ara és de 246€/habitant, mentre el 2010 era de 429.

Aquest però, no és el problema definitiu, si no que gairebé un 70% de les inversions consignades ja han estat gastades: l’IES de la Sínia de les Vaques, l’equipament del CAP de Baix a Mar, i el concurs d’idees del nou hospital són algunes de les consignacions pressupostaries que pagarà aquest nou Govern, ja que l’anterior els va deixar pendent de pagar.

Al marge d’això, la necessària i reivindicada ampliació de l’IES Montgrós és la única inversió a la nostra comarca, a no ser que algú hi vulgui comptar també els barracons pel CEIP Pasifae, o per l’IES Alexandre Galí.

Atenció específica mereix l’absència de cap mena d’inversió per al nou Hospital, més enllà de pagar els deutes, i que requerirà una atenció específica sobretot per què, a costa del nou hospital que no es fa, no es facin retallades en els serveis hospitalaris al Garraf, que ja s’estan fent.

Hem d’entendre la situació econòmica per la que travessem, però el que no podem fer mai és perdre l’esperit crític i reivindicatiu, no per que la nostra comarca tingui més o menys inversions, si no per què senzillament tingui les que necessita, cosa que ara per ara no passa.

Follow @SantiRodriguez

Després de 15 dies que els “indignats” estan ocupant, o potser hauria de dir okupant, places i places d’arreu de Catalunya hauríem de començar a pensar que potser els indignats de veritat no són els que estan a les places, i els que allà estan són una altra cosa absolutament diferent, que, això si que ho tenen s’apunten a qualsevol manifestació en contra de … del que sigui.

Potser els indignats de veritat són tots aquells que volen treballar i no troben feina, i que no estan a les places.

Potser els indignats de veritat són tots aquells que han perdut la casa per no poder pagar la hipoteca, i que no estan a les places.

Potser els indignats són els joves estudiants o llicenciats que no troben la feina que voldrien per a realitzar-se com a persones.

Potser els indignats ja son tots aquells que des dels seus establiments comercials han de continuar aguantant els “indignats acampats”.

Potser els indignats de veritat, són fins i tot, els nens i nenes que cada cap de setmana juguen a les places i ara no ho poden fer per que hi ha altres “indignats”.

Tot i que no entenc les reivindicacions d’aquesta “democràcia real” que sembla que demanen, i no les entenc per que no sé si les assemblees encara les han acordat o no, segur que hi ha motius per estar indignat, però tinc la rabiosa sensació que els indignats de veritat no estan a les places.

Democràcia real és aquell exercici que vam poder exercir el dia 22, i podrem continuar exercint a les properes eleccions.

Democràcia real és poder votar una força política i si ho fan malament a les properes eleccions votar-ne una altre.

Democràcia real és que si un guanya les eleccions per què el poble l’ha votat majoritàriament pugui governar.

Democràcia real és aquella a la que només participa el 55% de la població a Catalunya, el 66% a Espanya (potser algun dia ens haurem de preguntar el perquè d’aquesta diferència tant abismal), davant les probablement molt multitudinàries assemblees d’”indignats”.

Això no vol dir que sigui imprescindible “netejar” les places d’”indignats”, potser ens hauríem de plantejar participar massivament a les assemblees per acabar amb tot això, després de tot sempre és una opció, a no ser clar, que per poder-hi votar calgui acreditar un mínim currículum d’acampada i/o de dilatada experiència de protesta social.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies.