“Comença el canvi”. Així inicia el Partit Popular la campanya electoral per assaltar la Moncloa el proper 20 de novembre. L’eslògan de pre-campanya, copiat del usat per Convergència i Unió a les passades eleccions catalanes, busca un clàssic en les campanyes electorals: construir i projectar elements positius. Moure el marc i fixar-lo en una idea essencial: alguna cosa canviarà. No són els pimers. Ni seran els últims.

Fortalesa. Robustesa. Seguretat. En temps de crisi, busquem això. En tot el que fem i en tot el que pensem. Un canvi laboral: és segur? Un nou cotxe: és robust? Una nova relació: serà forta? La incertesa de la crisi ens porta a triar aquelles opcions que ens aporten seguretat. Que ens fan sentir segurs. No és estrany que Rajoy iniciï curs polític als peus d’un castell.

És una qüestió de pasta. Quin preu tenen els teus principis? Quant costa associar la teva marca a alguna cosa que no està en línia amb els teus valors? Aquesta és la qüestió principal del patrocini. Del endorsement d’una figura pública a una marca, ja sigui comercial o política. És una qüestió de diners. De beneficis. Fiscals, monetaris o electorals. No busquin més.

Més de 900 dies separen les primeres informacions sobre els vestits de Camps i la seva dimissió. Quasi 37 anys separen la dimissió de Richard Nixon de la de Francisco Camps. Dues figures marcades per la corrupció, la lluita per mantenir-se en el càrrec i la creació d’un univers d’enemics paral·lel. I no és l’únic que els uneix.

Leire Pajín és jove i dona. Una mica difícil de digerir en un món masclista. De passadissos emmoquetats i consells d’administració en sales de juntes de fusta envernissada. La ministra és un desafiament als valors que ells encarnen. Des del primer dia la veu opositora que beu d’aquesta Espanya rància ha sonat a persecució. I en fer-ho la impulsen.